Més d’una vegada li he sentit a dir a Salvador Pániker que es va passar mitja vida per construir l’ego, i ara passa l’altra mitja vida per deconstruir-lo. El Dant comença la Divina Comèdia “nel mezzo del caminn”. De joves necessitem autoestima, que ens donin la raó, que ens estimin. De grans, millor dit, a partir que entrem a l’altra meitat de la vida, podem anar relativitzant l’ego (aquesta pantalla que endevinem que oculta el veritable Jo), anem fent-nos més oberts i dialogants per més comprensius amb la naturalesa humana, i ja no necessitem que ens contemplin tant sinó que som nosaltres qui prenem les regnes de l’amor exercint-lo de manera altruista, és a dir, estimant activament, no passivament. Metafòricament podríem dir que "nel mezzo del caminn" anem abandonant la infantesa de l’Edèn per encaminar-nos amb pas ferm, amb la consciència desperta, vers la Jerusalem celeste, imatge del nostre treball de superació, de regeneració.
