Teresa de Lisieux

 

     Els sants no estan de moda en el nostre temps de fredor religiosa, però de fervor envers influenciadors de tribus digitals. En el panteó catòlic, però, hi ha sants que brillen com Francesc d’Assís, figura apreciada per gent de totes les creences i fins i tot per gent sense cap creença. Teresa de Lisieux és un d’aquests sants en el ventall de sants on emmirallar-se.

     El 17 de maig de 2025 farà cent anys de la canonització de la carmelita descalça Teresa de Lisieux, més coneguda com a Teresa de Jesús Infant. Va ser declarada doctora de l’Església l’any 1997 pel papa Joan Pau II. L’Església és avara amb les doctores, només se n’han declarat tres durant dos mil anys d’història: Teresa d’Àvila, Caterina de Siena i la jove Teresa de Lisieux, que va morir tuberculosa amb només vint-i-quatre anys després de terribles sofriments que va aguantar amb un capteniment guiat per l’Amor: «Déu meu, jo t’estimo», van ser les seves últimes paraules. En la seva representació, present en moltes esglésies i capelles, ja que en la primera meitat del segle XX va ser una santa molt venerada, se la veu vestida amb l’hàbit carmelita abraçant un crucifix envoltat de roses. És una forma visual del que la jove va dir poc abans de morir a les seves companyes de vida monàstica: «Faré caure una pluja de roses sobre el món». Era una noia romàntica amb una imaginació ben viva.

     Teresa Martin, que així s’anomenava Teresa de Jesús Infant abans de professar, va escriure bells poemes a més de donar al món uns escrits que, publicats l’any 1898 per la seva germana Paulina, carmelita com ella, aquesta va titular Història d’una ànima. Són el relat d’una vida espiritual encarnada en les obres quotidianes seguint la Petita Via, que consistia a lliurar-se a l’Amor de Déu en total abandó i confiança en Déu com ho fan els infants a la falda dels pares. Una nova via d’espiritualitat que integra Déu en la vida de cada dia en les petites coses que sovint són les més difícils d’apreciar i de dur a terme perquè en la seva humilitat semblen tan poca cosa i tan grans com són. Història d’una ànima, editada un any després de la seva mort l’any 1897, va causar molt d’impacte i ràpidament va ser traduïda a quaranta llengües.

(article publicat al setmanari La Fura, 4 d'abril de 2025)

Teresa i la seva teologia de l'amor en què reneix l'ànima

 

Meditar el que es llegeix alimenta l’ànima. Ho va saber Teresa Martin en un temps en què la vida va començar a accelerar-se. Filla del seu temps, doncs, va adonar-se que la seva ànima anhelava calma, vida interior, temps de diàleg amb el bon Déu, que en ella va portar aparellada una lectura aprofundida de les Sagrades Escriptures.

Amb quinze anys Teresa Martin va entrar al convent de les carmelites de Lisieux prenent el nom de Teresa de l’Infant Jesús. Hi va viure nou anys en oració, silenci i ascesi seguint la Regla del Carmel. Passant de puntetes pel seu caminet, com en deia del seu camí espiritual, la jove sorprendrà, i de quina manera, quan un any després de la seva mort el 30 de setembre de 1897, es publiquin els manuscrits autobiogràfics escrits per indicació d’Agnès de Jesús (la seva germana Paulina). En la primera edició d’Història d’una ànima, va escriure, admirat després de llegir-la, el prior Godefroid Madelaine: «La segona lectura em deixà en un èxtasi que no es pot expressar... De la primera ratlla a l’última hom hi respira una atmosfera que no és del nostre món...» Vet aquí el prodigi: complint amb les obligacions de la vida conventual i mirant de perfeccionar-se, la vida íntima de Teresa va créixer en esperit fins al punt de, com diu el prior, «hom hi troba una teologia que els més bells llibres espirituals no aconsegueixen sinó rarament en un grau tan elevat...»

Aquest 2 de gener es van complir 150 anys del naixement de la santa de Lisieux que va iniciar la seva teologia de l’amor en estimar Jesús, en la mateixa vida cristiana que va respirar en la seva família i en el convent. Aquest itinerari de progressió cap a la maduresa espiritual es llegeix a Història d’una ànima. La lectura proporciona la imatge de l’ànima de la jove carmelita que, seguint la crida de Jesús en l’Evangeli, és la d’un infant renascut en l’esperit a través d’ella mateixa (no li van ser pas estalviats els treballs i el dolor del part espiritual) en la puresa i innocència més essencial.

(article publicat a la revista Pluja de Roses, setembre/octubre 2023. A la fotografia, un punt de llibre amb la imatge de Teresa de Lisieux i la seva lletra manuscrita)