Cada 25 de novembre el dediquem a manifestar-nos de diverses maneres, des
de les més reivindicatives i fins a les que prenen un caire artístic solidari,
en contra de la violència de gènere. Voldríem no haver-ho de fer, voldríem
haver allunyat del nostre horitzó vital un dany físic i espiritual que, tan
sovint partint de l’àmbit domèstic, colpeja la societat sencera. Però encara és
necessari posar en el calendari el Dia de la No Violència vers les Dones. No
podem ignorar un mal tan injust com punyent, un dolor tan lacerant i anihilador
de l’autoestima com el que pateixen les víctimes del masclisme, algunes, massa,
amb resultat de mort.
Ho he dit en altres ocasions: aquesta malaltia moral que fa víctimes en les
dones, i també en els fills, no ho oblidem, només s’eradicarà amb un canvi de
mentalitat. I mentre anem per aquest camí, lentíssim, de reprogramar l’ADN
biològic i cultural de maltractadors i assassins, la qual cosa no es pot dur a
terme en quatre dies, alguns artistes senten la necessitat de fer-se ressò d’un
dolor que senten seu.
Per més a fons que l’artista vagi a pouar en les aigües primordials, en el
magma indiferenciat origen de tota creació, el resultat de l’obra no podrà ser
altra cosa que la concreció d’un objecte artístic que retorni a l’artista i a
l’espectador la consciència d’allò que l’ha motivat. En el cas que ens ocupa:
la consciència del dolor que pateixen les víctimes de la violència de gènere.
El pintor Ferran Ferrer Margalet,
que aquest any ha llegit el manifest en memòria de les víctimes de la violència
masclista a la plaça de la Vila de la nostra ciutat, ha ofert una obra seva a
una de les associacions de dones més actives de Vilanova i la Geltrú en aquest
sentit, com és La Frontissa.
Temps enrere Ferran Ferrer Margalet
va llegir El mirall de Circe, un
llibre de poemes que vaig publicar l’any 2008, i el tema del qual és la
violència exercida contra les dones. L’obra de Ferrer Margalet inclou la grafia
d’uns versos d’un poema d’aquest llibre, i és d’una expressivitat tal que
podríem comparar amb la poderosa imatge d’El
crit de Munch.
Ens podríem preguntar, com ja s’ha fet a propòsit de l’Holocaust i altres
genocidis, si té sentit la poesia, si té sentit qualsevol forma d’art enfront
del mal radical, i la violència de gènere ho és. L’art, la poesia, això tan
inútil per a tants perquè no té cap mena de traducció econòmica i cada dia
menys reconeixement social, és la resposta a la nostra humanitat, o el que encara
queda de la nostra humanitat.
Amb l’enyorat poeta Anton Sala-Cornadó, quantes vegades no ens havíem dit
que la poesia havia de tenir intenció però cap interès… Cap interès en el
sentit de que es fa perquè sí, com les roses exhalen el seu perfum, o les
margarides esquitxen d’alegria blanca i groga el terra verd. I aquest perquè sí
no és altra cosa que una afirmació de la vida enfront de la mort, una abraçada
enfront d’una pallissa, un somriure enfront d’una mala mirada, d’una mala
paraula o d’un cop.
L’art és alquímia pura, és metamorfosi dels elements que l’integren, és
tornar or el plom. Crec que un artista, un poeta, hauria de ser com una corda
de guitarra i ressonar amb la mateixa vibració que el motiu que l’inspira.
Impossible, doncs, des d’aquesta humanitat vibràtil no ressonar davant del
dolor aliè, compassivament, i extreure d’aquest sentiment profund alguna cosa
bella, malgrat tot.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 28 de novembre de 2014. A la imatge, el dibuix de Ferran Ferrer Margalet)
