Josep M. Poblet a l'Havana

 

La recuperació dels escriptors que han donat testimoni de la diàspora catalana arran de la guerra civil és una tasca tan meritòria com necessària. De Barcelona a l’Havana... passant per Dernius (Adesiara), de Josep M. Poblet (Montblanc, 1897 – Barcelona, 1980), va ser un dels primers llibres publicats a Mèxic l’any 1942. Ara el podem llegir en l’edició i introducció de Jaume Ferrer i Puig.

La personalitat intel·lectual de Josep M. Poblet: periodista, narrador, comediògraf, biògraf, historiador del teatre i del catalanisme, li permet contar des de primera fila, i amb una formidable plasticitat narrativa, bonhomia de caràcter i immersió psicològica en l’ambient que va trobant, la vida i miracles del periple que va suposar l’èxode dels qui van exiliar-se. En aquest cas, assistim, en disset saboroses cròniques, al relat que va des de la seva partida de Barcelona fins arribar a l’Havana a primers de juliol de 1939.

Els capítols dedicats a l’Havana són d’antologia, tant per qui no hi ha estat mai i té curiositat per saber-ne la idiosincràsia, com per qui hi ha estat, encara que sigui en la distància de gairebé seixanta anys després. Hi vaig ser l’any 1998 i he reconegut no només els indrets i llocs que descriu Josep M. Poblet, sinó sobretot el tarannà dels cubans que habiten l’Havana, en aquell moment en plena efervescència cultural, ara en una decadència lamentable per causa d’una política esguerrada, si bé és precisament aquest tarannà joiós, malgrat les penalitats, el que permet als cubans sobreviure. Poso un exemple que connecta els dos moments històrics. En els dies de la meva estada a Cuba, hi havia uns personatges que te’ls trobaves a cada cantonada, fruit de la necessitat: el conseguidor, que si no tenia solucions se les inventava. Poblet esmenta uns personatges semblants, ja al 1939, que davant les dificultats li deien: «Eso se arregla, chico. Deja tu ver mañana. Yo tengo un amigo...» I la frase final del discurs sempre era: «¡No hay problema!». Tal com va advertir de seguida el temps que Poblet va ser a l’Havana: «El bo de Cuba és el caràcter dels nadius. La gent és divertida i té personalitat». Punt per punt ara es pot dir el mateix, fins i tot quan descobreixes en els cubans de les darreres generacions sota la dictadura una part fonda de la tristesa que arrosseguen.      

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 d'abril de 2023)

Lorca, Cabrera i Cuba

 

De tornada de Nova York, Federico García Lorca va visitar Cuba. L’illa no és només un lloc sinó una experiència, i més en aquell temps: la vitalitat idiosincràtica del cubans no havia passat per l’esterilització que va imposar el règim de Fidel Castro.  

El 7 de març de 1930 Lorca va arribar a l’Havana. El va rebre Fernando Ortiz, director de la Institución Hispanocubana de Cultura. El folklore afrocubà, que Ortiz va estudiar a fons, va despertar un gran interès en García Lorca. Segons va revelar Ortiz, el poeta va acumular peces relacionades amb les religions afrocubanes com la Santería. Va aplegar imatges i collarets distintius dels diferents orishas per emportar-se’ls de tornada a Espanya, així com va adquirir discos de pissarra amb la música i els sons dels tambors batá que els creients fan servir en els rituals.

García Lorca ja sabia alguna cosa de la cultura afrocubana a través de la coneixença l’any 1922 de Lydia Cabrera, gran estudiosa de l’herència africana a Cuba, i a la qual el poeta va dedicar La casada infiel. A ella i a Carmela Bejarano, la serventa negra de Lydia Cabrera que va obrir els ulls a la nena que cuidava a les riqueses religioses i culturals amagades a les autoritats espanyoles, que les prohibia. Els esclaus negres havien dut dels seus països d’origen el seu imaginari col·lectiu.

De la mà de Lydia Cabrera, Lorca va assistir a una cerimònia d’iniciació a la societat secreta ñáñiga, fundada només per a homes l’any 1830. Segons va explicar l’antropòloga Cabrera, Lorca es va horroritzar amb l’aparença del diablito o íreme que se li va abraçar al coll. Els diablitos o íremes, nom d’origen nigerià, anaven coberts amb una tela burda de sac o amb una tela de molts colors i dibuixos enigmàtics. Duien una caputxa punxeguda al cap i esquellots a la cintura i als turmells per espantar amb el seu soroll estrident. Portaven un ceptre i una ifá o branca d’un arbre o arbust. La missió d’aquests diablets consisteix a venir a la terra per comprovar la fe dels seus adeptes i la seva correcció en el seguiment de la litúrgia. Si no fos per la diferència cultural, aquests diablets tenen una gran semblança amb els nostres estridents diables dels entremesos de la festa major.

(article publicat al setmanari La Fura, 29 de juny de 2022. A la imatge, la coberta del meu llibre Estampes de Cuba, publicat a Proa l'any 2001)

Les verges de Cristina Fonollosa

Cristina Fonollosa, nascuda a Barcelona l’any 1951 en un entorn familiar d’artistes plàstics, és pintora, gravadora i il·lustradora. Des de fa uns anys, la seva residència habitual és a Cuba, a la ciutat d’Holguín, on col·labora com a divulgadora d’arts plàstiques en seccions culturals de ràdio i televisió, així com en revistes especialitzades. Cristina Fonollosa va fer la seva primera exposició a Barcelona l’any 1980. Treballadora infatigable, des d’aleshores la seva obra no ha parat de créixer. Ha exposat amb freqüència als dos costats de l’Atlàntic, on sovint és celebrada i premiada.

Del seu art pictòric i il·lustratiu els experts, tan amants de les etiquetes, en diuen art naïf, o primitiu, ingenu. Havent estudiat a l’Escola Massana d’Arts i Oficis, ella diu que s’hi va identificar a la vista de l’obra de Rousseau i els primitius francesos. El personalíssim imaginari creatiu de Cristina Fonollosa s’expressa en una poètica lluminosa que va des de la representació de paisatges de curioses perspectives i escenes familiars, ja sigui en interiors càlids o en patis i jardins, fins a escenaris onírics i motius fantàstics que actualment l’artista resol amb una figuració empeltada del folklore del Carib.

És sota aquesta inspiració i estètica que encomana una alegria serena i vivesa espiritual, que Cristina Fonollosa situa la Madonna al centre del quadre com en un retaule del Quatrocento, o com en una icona bizantina, i així va realitzant el que ja és un conjunt d’imatges de les que en un article el periodista Rubén Rodríguez en diu «les onze mil Verges de la pintora catalana Cristina Fonollosa».

No busqueu aquestes Verges en cap santoral: són fruit de la imaginació prodigiosa d’una artista que com en tota la seva obra, i en paraules del   poeta Eliecer Almaguer, són imatges que «pertanyen a l’aire, a la dansa estel·lar, a la paleta multicolor que ofereix una mirada múltiple del cosmos». Les Verges de Cristina Fonollosa són patrones de cels de nit, de mars plens d’una gran varietat de peixos, de planetes, de gats –un tema que es prodiga en la iconografia de la pintora-, de fruites tropicals, d’illes amb palmeres, d’animals fantàstics, de llunes, de telèfons, de llibres.

(article publicat al setmanari La Fura, 9 de juny de 2022. A la imatge, la verge dels llibres, de Cristina Fonollosa)

Cuba

Dissabte, 26 de novembre de 2016, va morir Fidel Castro. "La historia me absolverá" havia dit i repetit. Un home amb carisma, sens dubte. Però va mantenir el seu poble en la minoria d'edat. He estat a Cuba en dues ocasions. Vaig veure i observar molt de patiment, també molta dignitat per part dels cubans. Amb això comptava el dictador, diria. El primer viatge, l'any 1998, va donar com a fruit Estampes de Cuba. Em vaig enamorar de Cuba. Vaig publicar el llibre l'any 2001.

Cuba, el Dr. Portuondo i etc.

Després de més de cinquanta anys, els Estats Units i Cuba han reprès les relacions. Els vells enemics acosten posicions, cansats, és evident, de la inutilitat del blocatge econòmic iniciat el 1961. No obstant això, ja anava bé com a excusa de la inoperància a l’illa, on el verb que més sonava era resolver. Aquests dies s’ha escrit força sobre Cuba, una illa amb una personalitat monumental, i amb un poble la dignitat del qual és a prova de bomba. El que ha aguantat el poble cubà no té fi ni compte. Als observadors de la cubanía ens alegra que s’hagi obert una escletxa en el seu devenir en el segle XXI. Déu dirà. L’altre déu, vull dir Fidel Castro, de moment no ha dit res, tot i que sembla impensable que no estigui d’acord amb el curs que han pres els esdeveniments.

Em pregunto aquests dies amb color d’albada, què hauria dit de la notícia el meu admirat mestre, el Dr. Juan Antonio Portuondo Espinosa. El canemàs de tot el que sé de psicologia és obra seva. Procedent de Miami, és a dir, del seu exili, el Dr. Portuondo va ser el fundador del Centro Internacional de Psicología. D’ell vaig rebre, als vint anys, les lliçons fonamentals sobre el funcionament del cervell i de la ment. El Dr. Portuondo va dedicar la seva vida a l’estudi, a la investigació i a la docència. Va aportar idees importants en els àmbits de la psicologia, psicoteràpia, psicopatologia, psicodiagnòstic i psicoanàlisi. Creador de la Tècnica del Rorchach Psicoanalític, també ho va ser de la Tècnica de Psicoteràpia Contratransferencial de Grup. En dono fe, ja que la practicàvem un cop per setmana.

El currículum del Dr. Portuondo fa feredat: doctor en Medicina per la Universitat de L’Havana, es va especialitzar en Psiquiatria a l’Hospital Calixto García. Era doctor també en Filosofia i Lletres per la Universitat de L’Havana i doctor en Psicologia per la Universitat Internacional José Martí de L’Havana. Els seus amplis estudis de Psicologia els va fer a la Universitat de Santo Tomás de Villanueva, a la Universitat Nacional José Martí i a la Universitat Masònica de L’Havana.

Jove psicòleg, professor de judo (era cinturó negre) i psicoanalista, el Dr. Portuondo va treballar de costat amb el Dr. Frisso Potts en Psicoteràpia de Grup i Psicodrama en el Dispensari d’Higiene Mental i Neuropsiquiatria de L’Havana. L’any 1960 va ser director del departament de Psicologia de l’Hospital Nacional Psiquiàtric. En aquest punt el fil es trenca a causa dels fets que van canviar la fesomia política de Cuba. A partir del seu exili, va esdevenir Psicoanalista Directe per l’Institut de Psicoanàlisi Directa, dirigit pel Dr. John Nathaniel Rosen, a Doylestown, PA (USA). El títol li va ser atorgat pel propi Dr. Rosen. En arribar a la península ibèrica va fundar l’aleshores Centro Internacional de Psicodiagnóstico y Psicoterapia (1968-1982), amb seus a Madrid, Barcelona i València. Va ser al capdavant del Centro Internacional de Psicología fins a la seva mort a Barcelona, l’agost del 2005.

Aquell homenàs nascut el 1927 a L’Havana d’una família d’origen basc, aquell savi, quan parlava de Cuba se li enaiguaven els ulls. Si els seus camins s’haguessin trobat, potser hauria pogut ajudar la filla de Fidel Castro, la tendra i intel.ligent Alina, que va patir una anorèxia a causa de viure en contra del seu pare, segons he llegit. Ara se sap que algunes anorèxies són fruit d’algun desajustament en la relació amb el pare. Ni que sigui sense voler, no és bona cosa provocar en el cor dels fills una divisió entre les figures paterna i materna. Ho saben bé els psicòlegs i psicoanalistes que tracten fills de pares separats. El verb, la intel.ligència i els grans coneixements del Dr. Portuondo potser haurien pogut ser un bàlsam per Alina. Ser filla d’un home de la talla de Fidel Castro no és fàcil, i menys si se n’està allunyada, i no només ideològicament. L’inconscient sempre acaba dient la seva.

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 de gener de 2015. La imatge -d'una fotografia meva- correspon a la portada del meu llibre Estampes de Cuba (Proa, 2001)

Record de Cuba

Un amic ha fet un viatge recent a Cuba. Jo hi aniria sovint: els climes càlids m’atrauen, el meu cos nascut abans de temps agraeix les incubadores ambientals. Però l’atractiu de Cuba va per una altra banda: és un atractiu de signe cultural. En part ho vaig escriure a Estampes de Cuba, després del primer viatge, el desembre de 1998.

Recupero llibres sobre Cuba de les lleixes com ara Tierra madre. Reportaje de un viaje a Cuba, de la sociòloga italiana Gabriella G. Paolucci. En un dels apunts recull l’opinió d’una dissident, “María Elena”, que, entre altres afirmacions saboroses, diu sobre el caràcter cubà: “Los cubanos esconden una sabiduría propia y no tienen necesidad de leer: ya saben todo. No necesitan viajar porque ya han visto todo. Los cubanos forman un pueblo elegido… por ellos mismos.”

Els cubans llegeixen i es formen, i és un poble amb un alt grau d’autoestima, malgrat les circumstàncies adverses actuals i passades, ja que el poble cubà ha estat i és un poble molt sofert. Ara bé: “María Elena” té raó: fins i tot les persones més senzilles sembla que ho sapiguen tot, tenen una saviesa natural que deu sortir precisament de l’humus d’aquesta terra mare que és Cuba per a ells. Els cubans són molt nacionalistes, tant com els nordamericans, que ho són en el mateix grau. Es fan d’espill mutuament. I això no depén tant dels orígens (el poble cubà és mestís) com de la voluntat de ser el que són.

(la foto de la portada del llibre la vaig prendre a la ciutat de l'Havana)