Dolors Aleu Riera

 

Al llibre Galeria de científics catalans, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, hi figura el nom de Dolors Aleu Riera (Barcelona, 1857-1913). Va ser la primera dona llicenciada en medicina de l’Estat espanyol i la segona dona que va assolir el títol de doctora, tot i que ho va haver de gruar.

     Dolors Aleu va acabar els estudis de medicina l’any 1879, però no va obtenir el permís per a l’examen de llicenciatura a Madrid, és clar, fins a la primavera del 1882. Finalment es va poder examinar el 19 de juny del mateix any, aprovant amb un excel·lent. El doctorat el va obtenir el mes d’octubre del 1882. Podem imaginar com havia treballat aquella jove que per vocació es va dedicar, durant 25 anys, a exercir la medicina en les especialitats de ginecologia i pediatria. Només va deixar de fer-ho quan va morir el seu fill Camil, que com ella havia estudiat medicina, per causa d’una tuberculosi fulminant. Dolors Aleu Riera tan sols el va sobreviure dos anys: mai no es va recuperar d’aquella pèrdua.

     Dolors Aleu Riera, dona molt activa en el seu camp professional i amb idees avançades, va ser professora d’higiene domèstica a l’Academia de las Ciencias, Artes y Oficions para la Mujer. Va ser-ne la cofundadora juntament amb una altra dona de bandera: la concertista de l’instrument de l’arpa i lliurepensadora Clotilde Cerdà Bosch, coneguda en el món artístic com a Esmeralda Cervantes.

     La tesi doctoral de Dolors Aleu, que va publicar l’any 1883, portava per títol: De la necesidad de encaminar por una nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer. Tota una declaració d’intencions que va tenir continuïtat en textos orientatius per a una major qualitat de la vida de les dones, especialment en els àmbits de la maternitat i la criança dels fills: Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños. Però encara no en va tenir prou, en el seu mester mèdic, i aconsellava que s’abandonés l’ús de la cotilla. Aquesta peça feia la cintura fina que veiem en les imatges de les dones de l’època, però en contrapartida oprimia el tòrax, no deixava respirar bé, influïa negativament en la circulació de la sang i provocava desmais.

(article publicat al setmanari La Fura, 17 d'octubre de 2025)

Clotilde Cerdà Bosch

Crida l’atenció l’oblit d’alguns personatges femenins cabdals en el món de l’art i de la cultura. Una d’aquestes figures és Esmeralda Cervantes*, nom artístic de Clotilde Cerdà i Bosch (1861-1926), filla de l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà, autor del pla de l’Eixample barceloní. Ildefons Cerdà va morir en solitud al balneari de Caldas de Besaya, Cantàbria, l’estiu de 1833, potser un estiu tan fred i plujós com el que vam viure nosaltres en aquest mateix indret l’any 2001.

En la biografia que Fabià Estapé va escriure d’Ildefons Cerdà, hi diu que Clotilde, la quarta filla, no era filla seva, tot i que porta el seu cognom. Els pares es van separar el 1864 i Clotilde va viure sempre amb la seva mare, Clotilde Bosch, que va tenir cura d’una jove prodigi: arpista reconeguda a Europa i Amèrica, compositora, alhora que assagista i activista en tants camps. Antiesclavista i feminista, després d’haver rebut la consideració d’Isabel II, que vivia a París, i de la qual la seva mare va ser dama d’honor (1868), quan la jove Esmeralda-Clotilde, ajudada per la seva mare, va posar en marxa un projecte social d’envergadura com ara l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis de la Dona, a Barcelona el 1885, rep aquesta ‘amable’ carta de Morphi, el secretari de la reina regent:

Yo creí que V. aspirava a tocar muy bien el arpa o a lo sumo a ser una gran artista; gloria con lo cual, se han contentado hombres como Beethoven y Mozart y que es en mi concepto la mayor de las glorias hermanas; pero un día aparece v. en Cuba, como queriendo resolver por su influencia el problema de la esclavitud; y presidiendo manifestaciones y juntas que nada tienen que ver con el arte, y ahora la veo a v. erigida en protectora de la clase obrera catalana y de la educación de la mujer; pero mas propios de hombres encanecidos en los arduos problemas de que depende nuestra regeneración, que de jóvenes artistas, a quienes tales cuestiones perjudican mas bien que favorecen bajo el punto de vista de su desarrollo intelectual.

Clotilde Cerdà no en va tenir prou en ser una arpista de nivell: es va ficar en camises d’onze vares. Però Morphi no va parlar en va. A partir d’aquest moment a Esmeralda Cervantes li van ser denegades les actuacions, les seves demandes d’indult als condemnats a mort per temes polítics, i, al cap d’un any de funcionament, va haver de tancar l’Acàdemia de Ciències, Arts i Oficis de la Dona. Totes aquestes dades, extretes d’un àlbum que va anar confeccionant Clotilde Cerdà i Bosch amb fotografies, cartes, programes de concerts i retalls de diari, es troben a Els viatges de Clotilde Cerdà i Bosch (Tres i Quatre), una aproximació biogràfica d’aquesta dona de caràcter i tan desconeguda entre nosaltres, escrita per la historiadora Isabel Segura. Esmeralda-Clotilde va viatjar molt. En les gires, en les quals triomfava com a arpista i era rebuda pels més alts mandataris, també donava concerts gratuïts. Viatjar va obrir horitzons mentals a la jove música, una dona no només activa en el camp de la cultura –Clotilde escrivia i va dirigir diverses revistes per a dones-, sinó també una dona sensible als problemes del moment. Aquesta activitat frenètica va quedar disminuïda en casar-se (1895) al Brasil amb Oscar Grossmann, originari de Leipzig. Amb tot, com a arpista va començar una prolífica tasca docent en diversos conservatoris americans, va col.laborar en revistes femenines, i a la ciutat brasilenya de Pará va fundar els Asils Internacionals de Lactància. Va morir a Santa Cruz de Tenerife l’any 1926. L’àlbum amb fragments de la vida de Clotilde-Esmeralda va ser adquirit per la Biblioteca de Catalunya fa més de deu anys a un antiquari de Naumburg. Com diu Isabel Segura, que ha fet una recerca exhaustiva a partir de les dades recollides per la mateixa Clotilde Cerdà, ens trobem amb una riquíssima vida comprimida en un àlbum. Llàstima, però encara sort que l’hem pogut recuperar.

*De la reina Isabel II va rebre el pseudònim de Cervantes i de Víctor Hugo el d’Esmeralda.         

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de febrer de 2014)

Esmeralda Cervantes

Sabeu qui va ser, Esmeralda Cervantes? Jo no en sabia res, i greu que em sap, fins que he llegit l’article de Fabiàn Estapé, publicat a El Punt Avui, que n’explica tots els detalls. Esmeralda Cervantes és el pseudònim de Clotilde Cerdà Bosch, filla de Clotilde Bosch, l’esposa d’Ildefons Cerdà, que la va adoptar com a filla. Clotilde Cerdà, una dona de molt talent, va ser una arpista molt famosa de seva època. Però al mateix temps va ser una “personalitat intel.lectual destacada amb idees republicanes, federalistes i lliurepensadores.” I aquí és on topem, no només amb les esglésies religioses sinó també amb les esglésies pseudoprogressistes, tant o més estretes que les primeres, pel que reporta Fabiàn Estapé. Per a qui ho vulgui saber, diu, Clotilde Cerdà va ser iniciada a la maçoneria l’any 1880, i atenent la seva ideologia liberal i de caràcter filantròpic, va fundar l’Acadèmia de la Il.lustració de la Dona.

Fabiàn Estapé està escandalitzat, ja que sembla que en la biografia d’Esmeralda Cervantes que ja s’ha publicat al Diccionari biogràfic no consta res de tot això. Encara som aquí, amb la ment tancada com una closca d’ou. El pitjor, però, és que la tergiversació o omissió de dades, en aquest i en altres casos, es va perpetuant i pel que sembla ningú no diu res. De debò hem entrat al segle XXI?