Quan els vencedors es creuen omnipotents i tenen l’ànima enaiguada d’odi,
són responsables (i faedors) de les més grans atrocitats. Jo sabia una mica com
les gastava el dictador Franco i els seus acòlits per com havia tractat els
soldats que en bona llei havien servit l’exèrcit de la República. El meu pare
va estar en un camp de concentració pel simple fet d’haver anat al front. Us
estalvio els detalls de com va ser tractada aquella pobra canalla, ja que els
més grans tenien 20 anys. Què és, avui, un noi de 20 anys? Feu-vos comptes de
com van haver de madurar d’un dia per l’altre, aquells nois, i no pas en un bon
ambient com és la guerra pura i dura, i després continuar sent castigats en un
camp fins que alguna ànima bella els n’alliberava amb un paper que deia coses
com ara: aquest noi es va passar anys i panys ajudant a missa, és fill de
vídua, és bon treballador, etc.
Més enllà dels llibres que es van anar publicant en la dècada dels anys seixanta,
de l’horror dels camps de concentració nazi en els quals hi van morir també
tants milers d’espanyols -molts catalans-, en vaig tenir notícia directa un
dissabte a la tarda. Quan
feia el batxillerat a l’Institut Maragall, en règim nocturn, ja que durant el
dia treballava en un estudi gràfic, vaig tenir coneixement de les activitats
que organitzava l’associació d’alumnes i exalumnes de l’institut. El xicot que
dinamitzava aquesta associació era Vicenç Sanuy, tot i que mai no vaig saber
del cert si aquest era o no el seu nom veritable, ja que amb molt de secret em
va dir que era de Comissions Obreres, que estava molt vigilat i que tota
precaució era poca. Estem parlant més o menys de l’any 1971. Franco va morir el
1975, aquest novembre farà quaranta anys.
Aquell dissabte estava anunciada la visita de dos supervivents del camp de
concentració de Mauthausen, membres de l’aleshores clandestí Amical de
Mauthausen, fundat l’any 1962. Els dos supervivents ens van explicar on es
trobava aquest camp austríac, els milers d’espanyols que hi van morir, i,
sobretot, l’heroïcitat d’un fotògraf, Francesc Boix, que el destí va col.locar
en el laboratori fotogràfic del camp. Jugant-se la vida, Boix va salvar de la
destrucció una col.lecció de fotografies que van servir com a testimonis de les
atrocitats comeses pels nazis que les negaven en els judicis. En un llibre de
recent aparició, El fotògraf de l’horror,
l’autor, Benito Bermejo, escriu que Boix (que va morir a París amb 30 anys,
malalt del ronyó), va dir als americans que havia salvat unes 20.000
fotografies, una tercera part de les que les SS guardaven, tot i que en
realitat només se n’han conservat un miler. La resta no se sap on són. Sigui
com sigui, aquestes imatges van ser molt importants en els judicis de Nuremberg
i Dachau.
Es van apagar els llums. En la pantalla van començar a sorgir, com
fantasmes en blanc i negre, figures com esquelets vius, éssers humans nus sota
un cel gris i terra gebrat, amb els rostres macilents, les testes afaitades
al zero; figures de presos morts a terra com sacs de patates; cossos nus i
sense vida apilats en carretons; presos en l’acte de morir electrocutats en un
filat de metall… Garratibats, aquell grapat d’alumnes i exalumnes de l’Institut
Maragall ens preguntàvem com havia pogut passar tot allò… Bermejo, l’autor del
llibre, diu que no ha esclarit com Boix va poder salvar les fotografies. Els
supervivents que nosaltres van escoltar aquell dissabte van insinuar que Boix
havia amagat els negatius robats als nazis, entre els quals hi havia les fotos
que havia fet ell mateix, en un dels orificis més íntims del cos, i que havia
comptat amb l’ajut d’altres presos, conscients del valor d’aquelles imatges
perquè un dia el món pogués tenir coneixement d’aquell sofriment i tanta mort.
La fascinació per la imatge per part dels nazis ha estat clau en l’intent
inútil de desmentir el regne de la mort massificada en què es va convertir el
III Reich.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 15 de maig de 2015. Una foto de l'horror del camp de concentració de Mauthausen)