En altres escenaris, i arran del procés cap a la independència de Catalunya
(o no, però això només es podrà veure a ‘la segona volta’, amb urnes
plebiscitàries), he comentat la necessitat de reflexionar sobre una nova
Catalunya. Es parla molt de política, però poc de pensament, i no em refereixo
a ideals, que hi són, o a relats històrics, que hi són, o a reivindicacions
nacionals i ciutadanes, que hi són. Em refereixo a pensar amb ulls del segle
XXI la realitat que som.
S’ha publicat un llibre agosarat en aquest sentit: Tradició i Llibertat. Antics fonaments per a una nova Catalunya (Edicions
Bellaterra), de Josep M. Gràcia, Ferran Iniesta i Agustí Nicolau. Els autors
reivindiquen la dimensió simbòlica de la realitat, en el nostre cas fent
atenció al sentit profund del moviment social i polític que està empenyent el
procés. Cal tenir present que l’univers dels símbols és el regne més
característic del nostre ser homes i dones al món, el camp on s’edifica, o per contra, es destrueix la humanitat, en paraules de l’antropòleg
Lluís Duch.
El simbòlic és el llenguatge de l’ànima. Els símbols poden ser degradats,
descafeïnats, deixats en la pura carcassa o també marginats. Hem vist una mica
de cada cosa en els últims decennis. D’aquí ve que per fer passos endavant
s’hagi de fer un alt en el camí i recuperar la tradició (no el tradicionalisme,
que és l’encarcarament de la tradició). La tradició, en el sentit amb què
l’antropòleg cultural Gilbert Durand l’explica en els seus estudis, no és altra
cosa que el constant renéixer del saber profund que relliga homes i dones amb
la vida i la seva evolució en sentit còsmic. El nostre deure humà és
evolucionar, altrament ens convertim en espectres de la mort.
Els autors de Tradició i llibertat posen
negre sobre blanc l’expressió (ben creativa, cal afegir, en les manifestacions
ciutadanes) d’aquest relligament de tot home i dona amb la comunitat, amb la
natura, amb el cosmos i amb Déu, o com en vulguem dir de la dimensió espiritual
de la vida. Els
autors s’han atrevit a pensar, no només opinar, ja que pensar demana la donació
integral de sí. Pensar exigeix concentrar tota l’energia en el pensament que
il.lumina de forma holística, global, la realitat de la vida humana en totes
les seves dimensions, que són la biològica, la psíquica i l’espiritual. El
pensament que ens situa més enllà de la contingència sense oblidar la
contingència és el que ens distingeix dels grans mamífers. No està de més
recordar que van ser filòsofs grecs qui van pensar formes de govern més
participatiu i més just com la democràcia.
La independència no és només una reivindicació històrica, política, social,
econòmica. L’impuls envers aquesta solució al problema Catalunya-Estat espanyol
té a veure amb un impuls de signe antropològic, evolutiu. Ningú no pot créixer,
desenvolupar-se com a persona i com a ésser social en un règim que, cada trenta
o cinquanta anys, i sota formes diverses, li exigeix no només submissió
política i econòmica, sinó també la renuncia a la seva llengua i a la seva
cultura, que és el mateix que dir a la seva ànima. L’impuls, doncs, és de signe
espiritual. Que entronca, és clar, amb l’esperit tradicional d’aquesta terra,
que és el de la llibertat.
Al pròleg de Tradició i llibertat,
Albert Sánchez Piñol assenyala aquest despertar de l’esperit del qual sempre
han parlat Llull, Sibiuda, Balmes, Verdaguer, Gaudí, Maragall, Pujols, Ors,
Xirinacs, Panikkar…: El model que es
propugna? Diversitat contra unitarisme, transcendència enfront de
materialisme…I el que més sorprendrà als lectors que connectin per primer cop
amb l’univers intel.lectual i espiritual dels tres autors: contra el pensament
racionalista, el pensament mític i simbòlic. Un pensament amb ànima, doncs,
amb el qual no puc estar més d’acord.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 24 d’octubre de 2014)
