Ahir hauria estat el sant de la meva tia Angeleta, d’haver viscut. Se’n va anar massa aviat (tenia 47 anys) darrere el somni d’una maternitat que mai no va ser. No? És veritat que, en casar-se una mica gran, la naturalesa no li va donar fills –i això que la parella ja havia provat, quan encara era un experiment, els mètodes del Dr. Barri, de la Clínica Dexeus-. La meva tia va ser per al meu germà i per a mi una segona mare. Hi ha tants episodis d’aquesta maternitat més enllà de la biologia exercida a consciència que potser valdrà la pena que un dia en faci un recull. Els meus fills, que en la meva mare tenen una àvia excepcional, d’haver viscut la tieta Angeleta haurien tingut una segona àvia. I potser tots encara la tenim, aquesta mare i àvia, des d’allà on és. A vegades he sentit la seva presència més enllà de la memòria que l’evoca sovint.
(a la fotografia, un àngel d'una tomba del cementiri de Weimar, presa l'estiu passat)
Evoques d'una manera tan sentida i tendra, que, de forma sobtada, l'emoció apareix novament.
ResponEliminaI l'accepto.
I m'agrada.
Gràcies Teresa!
Diverses maneres de viure la maternitat. Deu ser feliç amb els teus records la teva tia Angeleta, sigui allà on sigui!
ResponEliminaUna evocació exquisita i certa.
ResponEliminaHi ha absències que són presències.
ResponElimina