Amb l'experiència del dolor, ja sigui físic, psíquic o espiritual, els humans experimentem la vida i el món. El dolor ens parla del temps, del seu pas, i ens parla també de la finitud i del que per aquesta causa és essencial en l'existència humana. El dolor és, doncs, mestre de vida. Fa temps que contemplo els seus efectes en una persona gran que fa el seu camí cap a l'extinció (física) i com a poc a poc aquesta consciència la fa més sàvia i comprensiva. En paral.lel, observo una altra dona que té si fa no fa la seva mateixa edat i està als llimbs, en la inconsciència pura. És com si no veiés res, no sentís res, no comprengués res. El dolor no s'ha de buscar, però la seva absència sovint significa absència de la consciència de la vida.
Ja ho diu Saramago en boca de Ricardo Reis: " Al capdavall la vida no és gaire cosa més que estar-se ajagut, convalescent d'una malaltia antiga, inguarible i reincident, amb intervals que anomenem salut, algun nom els havíem de donar, vista la diferència que hi ha entre tots dos estats." (L'any de la mort de Ricardo Reis)
ResponEliminaOlga