La taverna dels 11

És el projecte d'una parella jove i feinera que no ha estalviat esforços en posar-lo en marxa. Tot l'estiu que hi han treballat de valent, reciclant això, allò, mans i imaginació... Dilluns, dia 28 (un dia en què, sigui com sigui, a Catalunya res no serà igual després de les votacions d'avui), obren les portes al públic d'aquest petit establiment situat al carrer Tavern, 11 (està molt a prop de la sortida de Muntaner dels Ferrocarrils Catalans). D'aquí ve el nom de la taverna dels 11. En aquest petit bar-taverna serviran esmorzars i dinars. El Rubén és bon cuiner i té moltes idees. La meva filla Cristina l'acompanya i l'ajuda en aquesta aventura, que és de tots dos. Visiteu-los i gaudiu de les seves atencions! 

(em va plaure molt dissenyar el logo)

El vot de la meva vida

Totes les ocasions de votar són importants, però la convocatòria del proper diumenge, el 27S, ho és d'una manera significativa. Ho he dit en altres escrits: m'adreço a vosaltres amb tot el respecte per les vostres idees i sentiments. 

Amb aquest esperit, aquí sota trobareu reproduït l'article que avui publico al Diari de Vilanova (un mitjà de comunicació, sigui dit de pas, en el qual sempre he trobat acollida per expressar les meves lliures opinions en l'àmbit que sigui):

Diumenge dipositaré a l’urna el vot de la meva vida. Aquesta proclama no es tracta només d’un eslogan. Hi ha moments a la vida que després d’haver fet camí ens trobem en una cruïlla i hem de decidir cap on volem anar. Podem anar enrere. Però la vida mai no va enrere. Com que la vida no va enrere, et quedes aturat. Les aigües estancades aviat esdevenen pútrides. Ara bé: et pots parar tant com vulguis, t’hi pots florir, parat, però el temps no es para: et passa per fora i per dins, i t’afaiçona, com deia Marguerite Yourcenar. Cal portar les regnes de les nostres vides, fer-la caminar.

    

Temps tindrà l’antropologia per estudiar-ho: el nostre procés cap a un estat sobirà és tant una qüestió social i política com un pas d’envergadura còsmica. Els grans canvis en la Història de la humanitat han anat així: comencen per transformacions individuals i acaben sent transformacions col.lectives. Hi ha ressagats, sempre n’hi ha hagut. Però Catalunya, tot i els entrebancs que ha anat trobant pel camí, sempre ha estat motor de canvis. El d’ara és monumental i incloent-hi tothom qui hi vulgui ser, com sempre.

El psicòleg Abraham Maslow va fer una escaleta amb els valors amb els quals viu el comú de la gent: supervivència, seguretat, relacions personals, prestigi i desenvolupament personal. Bé. Però no és tracta d’anar fent sinó de superar-nos. No s’hauria creat ni una engruna d’art, ni la ciència no hauria fet gaires passos, ni s’hauria abolit l’esclavitud, amb tanta conformitat. Joseph Campbell, l’autor de L’heroi de les mil cares, va més enllà de Maslow i posa el focus en un impuls poderós que empeny a transcendir la mediocritat. Un impuls capaç de despertar la ment i crear una vida pròpia, no adotzenada, per col.laborar de manera positiva a alçar l’edifici de la societat. Sobre aquestes actituds personals i col.lectives s’ha erigit tota civilització. Amb l’energia desperta que avui mobilitza una gran part de la gent de Catalunya, som en camí de transcendir la mediocritat ambient. Tinc a punt el vot de la meva vida per empènyer cap a tot el que podem ser, que no és poc, en tinc la certesa.

(a la imatge, un fragment d'una fotografia presa al carrer el setembre del 2014). 

 

Stampas de Mercè Insenser

Des del 18 de setembre i fins al 7 d’octubre de 2015, es pot veure a la vilanovina galeria d’art Ismes l’exposició Stampas, de la gravadora Mercè Insenser.

Seguint amb el seu vigorós impuls per l’experimentació artística en el camp del gravat, bona part del material base amb què estan confeccionats aquests nous gravats, Mercè Insenser se serveix de cartes postals i correspondència antiga guardada per la família en calaixeres i secreters. Aquesta correspondència entre els avantpassats de l’autora ara pren, doncs, dimensió artística en ser incorporada en aquestes Stampas, tot preservant en la realització dels gravats una harmonia visual de colors càlids, d’acord amb la pàtina del temps que ha engroguit les pàgines dels llibres, els fulls cal.ligrafiats, la tinta dels manuscrits.

Un fil conductor, un relat, dóna un sentit unitari a la mostra Stampas, que lliga iconogràficament en un espai lletres de motlle, cal.ligrafies, llibres, cartes postals i fulls manuscrits de correspondència. La incorporació d’elements propis de l’escriptura en aquest espai, ja siguin postals, cal.ligrafies o lletres de motlle, en la composició artística d’aquests gravats, proporciona a les obres una atractiva forma visual que té una llarga tradició, tant a Orient com a Occident.

A Occident tenim els incunables, llibres miniats artesanalment, confeccionats pàgina a pàgina, amb les seves il.lustracions imaginatives en harmonia amb el text realitzat amb una cal.ligrafia de bon traç. No puc deixar d’esmentar aquí, perquè forma part de la nostra genealogia femenina en el món de l’art, a la monja Eude, que al segle X va il.lustrar tantes de les pàgines del famós Beat de Girona (970 d.C). Pel que fa a Orient, en la pintura tradicional xinesa i japonesa també veiem com s’incorporen formes cal.ligràfiques en la imatge total de la pintura o del gravat, i sempre deixant espais en blanc, a manera de refugi de la imaginació i per fer ressaltar el plaer de la tinta, com diu el pintor i premi Nobel de Literatura xinès, Gao Xingjian.

És just el que trobem en aquests gravats, Stampas, de Mercè Insenser: el plaer de la tinta, de la taca i de la distribució dels elements visuals sobre el paper. ‘Com que vinc del món de la pintura, els meus gravats són molt pictòrics’, diu la mateixa Insenser dels seus treballs. En els espais buits, estratègics, que trobem en alguna d’aquestes Stampas, hi ha el que en podríem dir un espai per pensar suggerit per la imatge sensible del gravat. És per aquest motiu que més amunt parlava d’un fil conductor, d’un relat en aquesta exposició de Mercè Insenser. En el seu camí creatiu, en aquest moment biogràfic l’autora ha sentit la necessitat de recuperar objectes que remeten a una vida passada i que en el seu cas formen part de la memòria familiar.

En un efecte mirall, l’espectador també pot sentir-se cridat a evocar una carta o un plec de cartes manuscrites, unes postals antigues, o alguns dels llibres de la biblioteca dels pares o dels avis. Així és com la contemplació d’aquestes Stampas provoca el record de nostra pròpia educació sentimental. I en un camí de retorn, l’art que ha transformat l’emoció invisible en visible, la contemplació de l’art torna visible la nostra emoció íntima.

(article publicat a Eix Diari, 21 de setembre de 2015)

L'energia desperta que ens mobilitza

He enviat aquest missatge per correu a unes quantes persones, potser ja l'haureu rebut. La referència del missatge és l'energia desperta que ens mobilitza. La fotografia d'aquesta entrada està presa l'11 de setembre del 2012.

Benvolguts/es,

Sóc signant del manifest d’escriptors de Junts pel Sí.

Abans que res, tot el meu respecte per les vostres idees i els vostres sentiments.

El meu vot, que guarda un gavadal de raons objectives per voler que Catalunya sigui un estat sobirà, en igualtat de condicions amb altres estats, té encara una altra raó que vull compartir amb vosaltres, i que expresso en aquest fragment de l’article que aquesta setmana publicaré al Diari de Vilanova:

Temps tindrà l’antropologia per estudiar-ho: el nostre procés cap a un estat sobirà és tant una qüestió social i política com un pas d’envergadura còsmica. Els grans canvis en la Història de la humanitat han anat així: comencen per transformacions individuals i acaben sent transformacions col.lectives. Hi ha ressagats, sempre n’hi ha hagut. Però Catalunya, tot i els entrebancs que ha anat trobant pel camí, sempre ha estat motor de canvis. El d’ara és monumental i incloent-hi tothom qui hi vulgui ser, com sempre. El psicòleg Abraham Maslow va fer una escaleta amb els valors amb els quals viu el comú de la gent: supervivència, seguretat, relacions personals, prestigi i desenvolupament personal. Bé. Però no és tracta d’anar fent sinó de superar-nos. No s’hauria creat ni una engruna d’art, ni la ciència no hauria fet gaires passos, ni s’hauria abolit l’esclavitud, amb tanta conformitat. Joseph Campbell, l’autor de L’heroi de les mil cares, va més enllà de Maslow i posa el focus en un impuls poderós que empeny a transcendir la mediocritat. Un impuls capaç de despertar la ment i crear una vida pròpia, no adotzenada, per col.laborar de manera positiva a alçar l’edifici de la societat. Sobre aquestes actituds personals i col.lectives s’ha erigit tota civilització. Amb l’energia desperta que avui movilitza una gran part de la gent de Catalunya, som en camí de transcendir la mediocritat ambient. Tinc a punt el vot de la meva vida per empènyer cap a tot el que podem ser, que no és poc, en tinc la certesa.

Amb una abraçada fraternal,

Teresa Costa-Gramunt

 

El punter arriba a l'últim tram

El punter arriba a l'últim tram, el de la Via lliure a la Cultura i Educació, a punt per a ser encaixat a l'escenari. L'emoció és intensa. El punter groc ha recorregut tota la Meridiana plena de gom a gom. Ho he anat veient a la pantalla gegant sota un sol de justícia. No ha plogut, i això que algú a la vora diu, tot fent broma, que hi ha qui ha fet novenes perquè ens caigués al damunt una d'aquelles típiques pedregades de setembre... El punter arriba a l'últim tram, i és una realitat, però també una metàfora del que els que som aquí esperem, Via Lliure a la independència, a la República catalana, o com en vulguem dir d'aquest estadi d'evolució de una gran part de la nostra societat, un estadi que abans que polític ho és mental. L´única cosa que esperem dels qui no pensen com nosaltres és que ho respectin. Hem arribat fins aquí, el punter arriba a l'últim tram, la gent aplaudeix i somriu, somriu amb alegria, de la nostra revolució pacífica arreu del món en diuen la revolució dels somriures. El somriure dóna llum al rostre de les persones, el somriure obre el rostre de les persones perquè és l'expressió de l'apertura de l'ànima.

(a la fotografia, el punter arribant a l'últim tram de la Via lliure)  

Via lliure

Llibertat, Lituània serà lliure!, deien tres-cents mil manifestants en la visita que Gorbatxov va fer a Vílnius el gener del 1990. La independència de Lituània és impossible, els havia dit el mandatari de l’URSS, unió avui extinta. Val la pena recordar-ho avui, a les envistes de la manifestació de l’11 de setembre a la Meridiana amb el lema Via lliure. I val la pena recordar-ho també perquè Lituània no només és un país sobirà sinó pròsper, contradient les amenaces de Gorbatxov quan deia que Lituània perdria milers de milions de rubles dels subsidis que rebia en forma de matèries primeres i de productes soviètics, i que s’enfonsaria a la competència –cruel, deia- del món exterior. Encara com no va parlar de les galàxies, com aquí va fer el ministre Margallo de l’actual govern de l’Estat.

Quan Lituània reclamava ser un estat independent sabia a què s’exposava per experiència. L’URSS, una dictadura no del proletariat sinó d’uns quants, ha estat campiona en el maltracte de la pròpia gent. La repressió, les delacions per ser poc comunistes, les purgues i els gulags no són una ficció.

Vaig viure gairebé en directe la via lliure per a Lituània. L’agost del 1990, al Congrés Internacional d’Exlibristes celebrat a Mönchengladbach, vaig fer amistat amb l’artista Elvyra-K. Kriauciunaite. Vam iniciar una correspondència en la qual a més de temes personals i artístics, l’amiga m’explicava els esdeveniments polítics del seu país. Quan Lituània ja era independent vam visitar Lituània (estiu 1993). L’URSS havia complert l’amenaça i havia tancat les aixetes. La gent anava justeta, però treballaven de valent per aconseguir el que es va fer realitat amb cinc anys, i amb deu de forma superlativa: situar-se al mateix nivell de riquesa que Suècia, Noruega, Dinamarca, Finlàndia. S’ha de tenir en compte que Lituània venia ja d’una contracció de l’economia que també ho era de l’URSS. Lituània avui forma part de la Unió Europea, malgrat que en aquells moments s’hi declarés en contra Jacques Delors.

Catalunya està en una posició econòmica a anys llum que la Lituània que reclamava via lliure. La gent té dret a decidir el seu futur, havia cridat un home a Gorbatxov. Les amenaces del mandatari soviètic ara són aigua passada. Abans d’escriure la carta publicada a El País, Felipe González hauria d’haver consultat l’hemeroteca i tenir presents les paraules de Gorbatxov, tan poc visionàries. Podem emplaçar González d’aquí a cinc anys, quan Catalunya ja sigui un estat independent, sobirà. Li recordarem unes paraules tan poc democràtiques en un dirigent que es diu progressista. Mentrestant estarem immersos en la feina estimulant de donar forma al nostre país perquè estigui a l’alçada del segle XXI. ¿Algú creu que en democràcia es pot aturar la voluntat d’un poble? Si Lituània ho va aconseguir en una dictadura, què no hem d’aconseguir nosaltres, a no ser que estiguem en una dictadura encoberta. Amb més motiu, doncs, per voler una via lliure.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de setembre de 2015. A la imatge, una fotografia feta a la Via Laietana l'11 de setembre del 2012).

Museu d'Art Contemporani a VNG

La primera temptativa d’un Museu d’Art Contemporani va tenir lloc a Barcelona l’any 1960. Va ser impulsat pels crítics d’art Alexandre Cirici Pellicer i Cesáreo Rodríguez-Aguilera (enguany es commemora el centenari del seu naixement i la universitat de Jaén, que custodia el seu llegat, està preparant un seguit d’actes i una publicació). Provisionalment, el Museu es va instal.lar a la cúpula del Teatre Coliseum de la Gran Via. Només va durar tres anys.

Els artistes en actiu havien donat resposta a la crida, regalant o cedint obra per a ser exposada. Els tres anys havien estat molt productius: vint-i-tres exposicions. La darrera mostra, El Arte y la Paz, no va passar la censura. En no trobar un espai més adient, i per manca de suport oficial i privat, es va determinar el tancament.

A l’espera d’una nova oportunitat, les obres van ser emmagatzemades. Finalment, per intervenció d’Antoni Ferrer Pi, el Patronat de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer va oferir acollir-les al Castell de la Geltrú. El març de 1969 s’inaugurava a Vilanova i la Geltrú una nova versió, amb més d’un centenar d’obres, d’aquest Museu d’Art Contemporani que havia fracassat a Barcelona. Des del 1996, una tria d’aquesta col.lecció es pot veure de forma permanent a la primera planta de la Biblioteca Museu Balaguer.

Coincidint amb l’exposició que té lloc al MNAC Del segon origen. Arts a Catalunya, 1950-1977, fins a finals d’any es podrà veure a la Biblioteca Museu Balaguer l’exposició 1960-1963. El Museu d’Art Contemporani. Testimoni d’una època. Com a espectadora, estèticament m’ha resultat més interessant l’exposició de Vilanova que la del MNAC, ben intencionada, però fallida quant a les obres exposades, segur que es podien haver triat millor. D’aquesta mostra resaltaria, això sí, l’apartat documental.

Quant a la mostra El Museu d’Art Contemporani, que per primera vegada mostra la gairebé totalitat del fons d’aquella aventura museística dels anys seixanta, presenta prou informació visual com per fer-se una composició de lloc de les tendències artístiques del moment, amb una gran presència de l’informalisme, tant atractiu com a treball experimental, però que s’ha mostrat com un carreró sense sortida. És a la vista el viratge que cap a altres llenguatges pictòrics han anat fent els propis artistes que el van conrear. Alguns exemples: Tàpies, Guinovart, Ràfols-Casamada, o el mateix Cardona Torrandell.

Una reflexió sociològica. A l’espectador li pot sobtar el contrast que s’estableix entre una imatge fotogràfica de la inauguració de la iniciativa de Museu d’Art Contemporani, on es veuen autoritats i públic assistent, amb l’escultura abstracta de Subirachs que tenen al davant. L’ambient i l’estètica que es respira en aquesta imatge no lliga gens amb aquesta obra ni amb la que es pot contemplar a les parets!

La directora del Museu Balaguer, Mireia Rosich, apunta que l’exposició és com una fotografia fixa del que s’estava produint a nivell artístic a Catalunya en aquells moments. És així. Per aquesta raó cal veure aquesta mostra, que ho és dels corrents artístics del anys seixanta i dels seus artistes més rellevants, molts dels quals han arribat als olimps de l’art. Però mercès a l’apartat documental que complementa la mostra, també resulta una bona crònica de la distància entre l’art del present i aquella societat d’aspecte tan rígid i conservador. Sort que alguns agosarats van atrevir-se a fer volar el pensament i van maldar per crear un museu d’art actual, acabat de fer, incomprensible molt sovint, sí, però viu i fugint de l’encarcarament de l’entorn.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 de setembre de 2015. A la imatge, una vista panoràmica de l’exposició actual al Museu Víctor Balaguer)

Històries de Berlín (6)

Fem uns quants tombs abans no trobem l’entrada. No és fàcil arribar al cementiri de Dorothennenstrasse, i això que és al cor de Berlín. Aquest cementiri, que data del 1762 i que ha estat ampliat diverses vegades –ara no, ara té numerus clausus-, és el cementiri dels francesos protestants. Així se’n diu popularment, però el cas és que hi ha enterrats no pocs artistes, i sobretot importants escriptors i filòsofs alemanys. Està discretament amagat entre els edificis de la urbs. L’ambient que s’hi respira aquest matí de juny és tan gràcil com recollit, el sol somriu damunt d’algunes esteles, les més blanques.

En aquest jardí de repòs hi ha unes tres-centes tombes, antigues i modernes. Totes estan cuidades i conservades amb una gran pulcritud. Sempre són plenes de flors, ja que en la majoria les flors creixen de la mateixa terra. Mentre passegem entre les tombes distribuïdes en espais gens atapeïts, trobem jardiners o familiars que treballen la terra de les sepultures, treuen les fulles seques, sembren noves plantes allà on hi ha un buit.

Una pedra irregular amb els noms gravats és la tomba més fotografiada d’aquest també anomenat cementiri de les celebritats. Pertany al poeta i dramaturg Bertold Brecht. Al costat hi ha la tomba de seva esposa, la també dramaturga Helene Weigel-Brecht. Veiem alguns visitants que només s’hi aturen. La contemplen una estona i amb un capteniment seriós, reverencial, hi deixen una flor.

A pocs metres de les tombes del matrimoni Bertold i Helene Brecht hi la tomba d’Heinrich Mann, germà del gran escriptor Thomas Mann. Escriptor ell també, és autor de la famosa novel.la Professor Unrat, que va inspirar, l’any 1930, la no menys famosa pel.lícula L’àngel blau, filmada a Berlín i dirigida per Josef von Sternberg. La protagonista, Marlene Dietrich, va fer-se famosa a partir d’aquest moment. El bust d’Einrich Mann, damunt d’una columna, apareix vibrant entre una mata de plantes verdes.

Algunes tombes antigues són monumentals; d’altres destaquen pel contrari, per la seva sobrietat i contenció formal. Posades de costat trobem les tombes de dos filòsofs, Hegel i Fichte. Una té la forma d’una pirámide truncada (Fichte), l’altra és una alta pedra quadrada on estudiants, admiradors o els qui se senten deixebles de Hegel, hi deixen missatges escrits sota una pedra.

Entre les tombes de factura moderna –pedres tallades de manera que esdevenen veritables escultures-, hi ha la tomba de l’escriptora de la RDA, Anna Seghers.

Un senzill, però elegant monòlit amb una inscripció dóna fe de la tomba d’Herbert Marcuse, nascut a Berlín i amb orígens jueus per part del seu pare. Reconegut filòsof i sociòleg del segle XX, de l’Escola de Frankfurt, hegelià i teòric del marxisme, és autor d’alguns dels llibres que van nodrir la nostra educació intel.lectual -encara que alguns sense entendre’ls en tota la seva profunditat, érem tan joves i en un país on el franquisme de primera hora havia imposat la foscúria en l’àmbit del pensament-, entre els quals destaquen títols tan emblemàtics com L’home unidimensional i Eros i civilització. No m’hi resisteixo i em faig una fotografia al costat de la tomba de Marcuse. No pas pel seu marxisme de tall freudià, sinó per una seva idea que comparteixo: l’art ens pot treure de la vulgaritat. Ne pas mal.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 d’agost de 2015. A la fotografia, la tomba d'Herbert Marcuse que vaig prendre el matí de la visita a l'anomenat cementiri dels protestants francesos de Berlín)

Històries de Berlín (5)

Els nazis volien aniquilar els jueus berlinesos, i a fe de Déu que gairebé ho van aconseguir. Però en aquests moments, la comunitat jueva que viu a Berlín està ben activa després de la reunificació d’Alemanya. Des del pont que dóna a l’anomenada Illa dels Museus, d’imprescindible visita, es veu la preciosa cúpula d’estil moresc de la sinagoga de la Oranienburgerstrasse, la més gran del Berlín de preguerra.

La façana de la sinagoga major de Berlín ha recuperat el seu esplendor, si be la reconstrucció interior s’ha volgut molt sòbria, tal vegada per fer que hi destaqui una enorme peça llisa, amb els noms gravats de tots els jueus berlinesos morts. El visitant no sap on posar els ulls si no és per tancar-los i iniciar una oració interior en la seva memòria. En el pis de la sinagoga que dóna al carrer es pot visitar una exposició on es mostren la història i els avatars de la comunitat jueva de Berlín. La sinagoga va acabar molt malmesa a causa dels bombardejos dels aliats. Només va sobreviure un rotlle de la Torà i una làmpada perpètua, i això que el 9 de novembre de 1938, en la famosa Nit dels Vidres Trencats, un cap de la policia local va impedir que les SA incendiessin l’edifici. Un acte de considerable valor, en aquells temps, que es troba explicat en una placa commemorativa.

L’últim servei religiós en aquesta bella sinagoga inaugurada el 1866, amb una capacitat per a tres-mil dues-centes persones, va tenir lloc el març de 1940, abans que la Wehrmach la convertís en magatzem. El govern de la RDA no la va pas tractar millor, ja que l’any 1958 va fer dinamitar la sala de pregàries. L’excusa és que estava molt deteriorada. Era veritat, però l’hauria pogut fer restaurar. La sinagoga no va començar a ressuscitar de les seves cendres fins després de la caiguda del Mur, i a mesura que arribaven a Berlín jueus de l’Europa de l’Est i de Rússia.

El barri on es troba la sinagoga, abans de la guerra acollia una nombrosa comunitat jueva. L’actual comunitat ha anat recuperant el pols del barri amb els seus cafès i restaurants sense perdre peu en la memòria. S’hi ensopega sovint, ja que, aquí i allà, es troben les Stolperstein, petites llambordes de bronze on hi ha escrit el nom i la data del ciutadà o ciutadana deportat. No hi ha lloc, a la ciutat de Berlín, on no hi hagi per una banda un bocí de memòria i, per l’altre, una constant recerca de si mateixa, això sí, amb els comptes ben clarificats.

El Museu Jueu, obra arquitectònica de Daniel Libeskind, i inaugurat el 2001, deixa el visitant amb el cor encongit després de contemplar les peces que, com petites joies, es mostren en unes vitrines amb un fondo fosc per tal de fer-les ressaltar. Aquestes peces donen fe del que hem vist en pel.lícules i documentals: les estrelles grogues que els jueus s’havien de cosir a la roba, quaderns de notes i dibuixos procedents de la gent internada en els camps de concentració, àlbums amb retrats de famílies que van morir per l’efecte del gas emanat de les dutxes, documents, fitxes i passaports que ho eren cap a la mort. Darrere una porta negra, de ferro pesant i que costa d’obrir, hi ha la Torre de l’Holocaust, una habitació altíssima i estreta que trasllada al visitant una sensació d’ofec i que, en efecte, sembla una xemeneia. En l’anomenat Jardí de l’Exili hi ha uns passadissos que formen un laberint amb unes peces de formigó que semblen esteles d’un cementiri.    

En aquests moments hi ha deu sinagogues a Berlín, que amb un gran dinamisme organitzen activitats religioses i culturals. Escoles, botigues de menjar caixer, cafès, establiments de bona restauració, llibreries i centres culturals jueus floreixen a la ciutat. Una altra bona notícia que va amb els signes dels temps: l’any 2010 es va ordenar una rabina.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 d’agost de 2015)

Històries de Berlín (4)

En els environs de la Porta de Brandenburg –environs és un dir, ja que a Berlín les distàncies acostumen a ser quilomètriques-, en una cruïlla de la Wilhelmtrasse s’encara la Niederkirchnerstrasse. En el número 7 d’aquest carrer hi ha un edifici magnificent i restaurat amb cura: el Martin-Gropius-Bau. Aquest edifici, d’estil renaixentista, va ser construït a finals del segle XIX per Martin Gropius, oncle-avi de Walter Gropius, fundador de la Bauhaus. Abandonat, o més aviat oblidat en l’època de la RDA, ara ha recuperat el seu esplendor i s’hi fan exposicions de nivell. Nosaltres vam gaudir d’una exposició esplèndida sobre la cultura de Papúa-Nova Guinea, en la qual l’expressió artística està tan vinculada a les creences i als seus rituals. A la vista d’algunes de les millors peces exposades, espectaculars i que desmenteixen radicalment que aquest art sigui primitiu, porta a pensar fins a quin punt Picasso, i també Miró, no van estar molt influenciats per aquest art dels primitius. Si hem de fer cas de la proclama de Gaudí segons la qual deia que ser original era retornar als orígens, doncs això.

Unes passes més endavant de la Niederkirchnerstrasse es troba el Museu de la Topografia del Terror. L’afluència de visitants era notable, el dia 6 de juny, entre els quals hi havia no poca gent vestida amb la samarreta del Barça. Al vespre s’havia de celebrar el partit que havia d’atorgar a l’equip, no sense patiment, la copa de la Champions, la tercera de la temporada. No cal dir l’alegria que ja es respirava en la confiança de la victòria (la multa per l’exhibició d’estel.lades al camp ha vingut després, com un gerro d’aigua freda).

Algunes colles barcelonistes es feien una fotografia davant del tram del Mur que encara queda dempeus. Davant mateix del Mur hi ha l’espai que havia ocupat l’antic palau Prinz-Albert, posteriorment ocupat i remodelat pel règim nazi, amb la seva megalomania. Enrunat pels bombardejos dels aliats que van assolar Berlín, en l’esplanada que va quedar, i deixant molt d’espai, ara hi ha un edifici sobri, un rectangle de formigó que combina el vidre amb un revestiment metàl.lic, com una reixa, i que resulta molt simbòlic.

En aquest edifici, inaugurat el 2010, es pot fer un recorregut visual amb textos i fotografies impreses que s’exhibeixen en uns panells on s’explica com el nazisme va fer miques la democràcia, què eren les SS i els membres de la Gestapo (amb els noms coneguts i també els menys coneguts, hi és tothom), i de quina manera el Tercer Reich, aquell règim totalitari, va estendre el terror per tot Europa. En una maqueta i en diverses fotografies de l’època es recorda al visitant que en aquest lloc hi havia el quarter general de la Gestapo, el comandament central i el servei de seguretat de les SS… Fa venir calfreds. També se li recorda les ínfimes accions legals que es van emprendre després de la guerra contra els funcionaris. Aquí, pel sol fet d’haver estat mestre en l’època de la República ja no es va poder exercir de mestre en l’època de Franco. Els mestres van ser represaliats. Un es pot preguntar quin va ser el seu crim.      

Per això admira que Berlín sigui una ciutat molt activa en el treball sobre el seu passat, en reelaborar de manera perseverant i sanitosa el seu dol. En les visites en els camps de concentració de Dachau i de Buchenwald sempre hi trobàvem grups d’estudiants, acompanyats dels seus mestres i professors, que els expliquen una història que potser no voldrien sentir, però amb la qual han de conviure i estar oberts a un futur que han de fer ells amb les eines mentals adients. Aquest dia 6, en ser dissabte, eren pares o avis els qui donaven explicacions a infants i joves. No ha de ser fàcil, aquesta pedagogia, però es fa imprescindible quan s’adquireix consciència del mal fet.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 d’agost de 2015. A la imatge, un grup de barcelonistes fent-se una fotografia davant d'un tros del Mur. Vaig fer la foto el dissabte 6 de juny de 2015)

A la Vall de Boí

Hem estat uns dies a la Vall de Boí. Han estat pocs dies de calendari, però tinc la sensació interna d'haver viatjat fins molt enllà del temps i d'haver fet una immersió en la natura, que no només ha consistit en una intensa contemplació d'aquest paisatge de muntanya, sinó també pel fet d'haver gaudit dels serveis termals del balneari de Caldes de Boí, que recomano. Hem visitat pràcticament tot el conjunt romànic de la Vall: Sant Feliu de Barruera, Santa Eulàlia d'Erill la Vall, Sant Joan de Boí (que recordava de quan vam anar, uns anys enrere, al Parc Nacional d'Aigüestortes), Sant Climent de Taüll i Santa Maria de Taüll i la Nativitat de Durro. La imatge correspon a l'altar de Sant Climent de Taüll. Les pintures originals, ja ho sabeu, són al MNAC. Les que es veuen són una còpia molt fidel. Malgrat ser còpies, impressionen. Vaig prendre aquesta fotografia de l'interior de Sant Climent de Taüll el matí del'11 d'agost. A fora feia un sol esplèndid.

Primer viatge en tren a Vilanova

Coincidint amb la Festa Major del 1990, es va inaugurar el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú. Aquest any compleix un quart de segle. Per molts anys, Pilar Garcia, Ana Grande i tot l’equip que li dóna carta d’identitat! El Museu del Ferrocarril és un museu molt estimat pels vilanovins, amb tanta tradició ferroviària. Però també per tots aquells que al llarg d’aquests vint-i-cinc anys l’han visitat, alguns més d’una vegada, atrets per la màgia del tren, icona d’un transport que, per curt que sigui l’itinerari, sempre es converteix en un viatge. Ja sabeu: el viatge sempre és una experiència, un aprenentatge, i a vegades una aventura i tot.

La primera vegada que vaig venir a Vilanova i la Geltrú va ser en tren, però va ser per error. Em vaig perdre. No acostumo a perdre’m, tinc bon sentit de la orientació, llegeixo bé els mapes i tinc la previsió de buscar sempre algun punt de referència. Però alguna vegada m’he perdut viatjant en metro o en tren. La causa és perquè no feia atenció, perquè tenia el cap en un altre lloc, perquè algun pensament em tenia atrapada.

Els que tinguin la meva edat recordaran l’antiga estació de Sants (l’actual es va inaugurar l’any 1979). No era una meravella arquitectònica com l’estació del Nord. Amb els pares i el meu germà hi anàvem de tant en tant, quan no agafàvem la llacuna, així era com anomenàvem el cotxe de línia que anava a aquesta població frontissa entre les comarques de l’Alt Penedès i l’Anoia. Nosaltres baixàvem molt abans, a la carretera a l’altura de Can Canals, a uns pocs quilòmetres de Monistrol d’Anoia. El poble de la meva mare, Can Benet de la Prua, està entremig, amagat entre vinyes, boscos, torrents i timbes. El poble de la meva mare és un veïnat de Sant Sadurní d’Anoia. El tren té estació en aquesta vila, aleshores capital del xampany. Però, igual que ara, s’havia d’anar en compte (això no ha canviat!) i agafar la línia que va a Vilafranca del Penedès. Altrament podies anar a parar a Vilanova i la Geltrú, i això és el que em va passar.

Hivern del 1975. Feia fred. Va començar a nevar. Era romàntic veure com nevava allà, a l’andana de l’estació de Sants. El contrast entre la foscor del dia i del paraigua de ferro de l’estació amb la neu blanca era de pel.lícula. Hi pensava mentre ho contemplava. Però en la contemplació d’aquell instant epifànic hi havia un altre pensament que m’encongia el cor. Anava a veure la tia Angeleta, germana de la meva mare, que estava malalta de càncer. Sabia que li quedava poc temps de vida. Havia de baixar a l’estació de Lavern, aquell dia de fred, de neu blanca i flonja que enfarinava la via.

Per l’altaveu prou que ho devien dir que el tren que entrava a l’andana anava a Vilanova i la Geltrú. Aleshores no hi havia tantes andanes, el tren de Vilafranca i el de Vilanova passaven per la mateixa via, alternant-se. Però jo mirava com queia la neu, enfredorida com enfredorit tenia l’ànim amb el pes feixuc de la malaltia d’aquella dona càlida que tantes vegades m’havia fet de mare.

Vaig agafar el tren com un autòmat. Vaig asseure’m al costat de la finestra com un autòmat. Tenia el pensament penjat en vés a saber quins llimbs. Perquè no va ser fins que el tren passava a prop del mar que vaig adonar-me que m’havia equivocat de tren. A Vilanova i la Geltrú, aquella vegada, hi vaig arribar per equivocació. Ara hi visc, i ja fa vint-i-dos anys, per vocació.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 d’agost de 2015. A la imatge, una postal antiga de l’estació de tren de Vilanova i la Geltrú)

Maria de les Neus

Quan amb motiu de la Festa Major de l’any 2011 vaig ser invitada a pronunciar el Convit a la Festa, vaig pensar que, en la talaia del segle XXI, potser valia la pena retornar al moll de l’os de la celebració: el patronatge de Maria de les Neus, tot fent una aproximació en els avatars de la devoció mariana que li va donar sentit religiós. Alhora feia esment dels referents antropològics que tanta llum fan sobre la força dels arquetips, agents dinamitzadors i recreadors de l’imaginari col.lectiu.

En Maria de les Neus, Verge de les Neus o Marededéu de les Neus, hi batega el cor del vell arquetip de la mare condensat en les figures de la Deessa Mare, que la religió popular, amb la cristianització, va anar fent florir amb tants noms afegits al nom de Maria, i dels quals Maria de les Neus n’és un, com ho és el de Montserrat, Núria, Vinyet, Queralt, Cinta o Meritxell.

Ara s’acaba de publicar De la Diosa a Maria. Una aproximación desde la teoría de los arquetipos (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2015), un molt atractiu intel.lectualment treball del catedràtic de Filosofia i doctor en Antropologia Filosòfica, Joaquín Campos Herrero. Conscient de la importància de la teoria dels arquetips, l’artífex modern de la qual és Carl G. Jung (la base cal trobar-la en Plató), en el seu assaig el professor Campos posa en antecedents als lectors sobre l’activació i manifestació periòdica dels arquetips en la psique humana. Un dels arquetips més potents en la nostra psique és el de la mare. Ningú no pot parlar d’ell mateix sense esmentar la mare. En l’inconscient col.lectiu, on de forma universal regna, doncs, l’arquetip de la mare, es troba també un fons ecumènic del qual emergeixen (i convergeixen) totes les formes espirituals, com escriu el professor Campos, tot fent memòria dels treballs de fenomenologia de les religions de Mircea Eliade.

Amb amplis coneixements de base, rigor intel.lectual i consideració per la figura cristiana de Maria, així com amb els seus estudis pacients –aquest treball de Joaquín Campos dóna la sensació que ha estat fet sense aquelles preses que esguerren qualsevol reflexió-, l’autor s’aproxima a la figura de Maria, mare del Jesús històric esdevingut el Crist postpasqual. S’hi apropa per posar el focus en la seva indubtable condició d’arquetip universal, alhora que té en compte Maria des del personatge que d’ella es visualitza través de les escriptures del nou Testament.

És justament per la seva condició de representació del matern universal, que Maria, vista alhora com a verge i com a mare, va poder calar tan a fons en l’imaginari de la gent que ja tenia devoció per l’espiritual i el simbòlic de la figura materna, o sigui: més enllà de l’estima per la pròpia mare. Les dessees que han precedit la figura d’una Maria celeste no eren, doncs, simples icones, com no són simples icones les representacions de les diverses Maries que tenen dia de celebració en el calendari litúrgic.

En l’interessantíssim assaig De la Diosa a María, de Joaquín Campos, hi ha reflexions fonamentals per entendre una de les pulsions més humanes que, a desgrat de la galopant secularització dels nostres dies, ens inviten, des del més profund del misteri de la vida, al conreu del seu aspecte espiritual. En la memòria col.lectiva hi ha les petges de les deïtats femenines que amb la seva energia espiritual van estimular la religiositat precristiana. El posterior cristianisme, forma religiosa que tant ha inspirat, d’art i de cultura, la nostra complexa civilització occidental, hereta les diverses deesses mares en la figura sublimada de Maria. Per als vilanovins i vilanovines, Maria de les Neus. Bona Festa Major!

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 de juliol de 2015. En la fotografia, una imatge de Maria de les Neus)

Ecologia global

La imatge del crucifix tallat sobre un martell i la falç no va plaure gaire al papa Francesc en el seu viatge a Bolívia, i, espontani com es mostra ben sovint, no se’n va estar de manifestar-ho, amb gest i paraules, al president Evo Morales. Dies després s’ha sabut qui és l’autor de la idea: un jesuïta català, Lluís Espinal Camps, partidari, com el bisbe Pere Casaldàliga, de la teologia de l’alliberament, i assassinat el 1980. L’impacte de la imatge va ser colossal. Passats uns dies, el papa Francesc ha matisat la seva opinió inicial i ara ha dit que la peça és una mostra d’art de protesta… I se l’ha endut a Roma.

D’entrada la imatge xoca; després fa pensar. En una lliure associació d’idees, en aquesta icona doblada vaig relacionar la recent encíclica del Papa sobre el clima i el medi ambient, Laudato Si (Alabat siguis, en referència a una pregària de sant Francesc d’Assís, esdevingut patró de l’ecologia) amb un llibre, Manifest per la Terra, que l’any 2003 va publicar Mikhaïl Gorbatxov, que va posar potes enlaire l’antiga URSS. Algun dia la Història li haurà de fer justícia, ja que va ser el primer a predicar la gladnost, la transparència en l’àmbit de la política.

Les Nacions Unides han celebrat la nova encíclica del papa Francesc. Perquè ja és urgent, molt urgent, prendre mesures que garanteixin el futur de la humanitat. Aquest Papa desperta simpaties entre creients i no creients, té autoritat. El 2003 Gorbatxov va ser escoltat? Deia coses tan assenyades com que s’havia d’aplicar la transparència operativa i la reorganització política en tot allò que afecta la nostra vida al planeta Terra. I afegia que no es tracta d’intervenir només en els aspectes ambientals, sinó que aquesta mentalitat ecològica s’ha d’estendre i ha de promoure canvis en els àmbits econòmics, polítics, tecnològics, socials i culturals en els quals estem immersos.

És clar: l’ecologia és una actitud davant de la vida. En el moment d’escriure Manifest per la Terra, Gorbatxov era el president de l’ONG Creu Verda. Sensible al respir de la Terra que ens alimenta, molta gent ha posat l’orella en terra, com els indis, i n’escolta el plany. En aquest llibre, Gorbatxov evoca la filosofia verda dels indis americans. Quan tallaven un arbre li demanaven excuses, ho fem per necessitat, deien. El desenvolupament sostenible –escriu Gorbatxov- no és un projecte per un món nou, és més aviat un projecte “terrenal”, destinat a garantir la supervivència de la humanitat.

El progrés humà no pot ser-ho de forma integral sense horitzons espirituals. En aquest sentit, Raimon Panikkar parla d’ecosofia. Hem de treballar per una espiritualitat de la Terra, va escriure el 1994. No n’hi ha prou de considerar tot tros de terra com el propi cos, també és necessari recuperar les dimensions de l’infinit sense les quals l’home s’asfixia…

Tenir cura de la comunitat de vida amb enteniment, compassió i amor, es llegeix al Manifest per la Terra de Gorbatxov. El desafiament urgent de protegir la nostra casa comuna inclou la preocupació d’unir tota la família humana en la recerca d’un desenvolupament sostenible i integral, diu el papa Bergoglio a la seva encíclica. La Vida en majúscules ens reclama seny i amor, demana que ens posem d’acord davant la necessitat, global, d’un gir en la nostra mentalitat depredadora.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de juliol de 2015)  

Una biografia de Teresa de Jesús

Hi ha personatges l’atractiu dels quals travessa els segles. Teresa de Cepeda y Ahumada, de nom monàstic Teresa de Jesús, és un d’aquests personatges que, en paraules del poeta Joan Maragall, fa llum. Quan tants segles després del seu pas per la vida llegim la seva Vida, o qualsevol de les seves cartes o Cuentas, o ens endinsem en les Moradas del castillo interior, a desgrat del llenguatge barroc, propi de la seva època, sembla que tinguem Teresa d’Àvila al costat, que la santa ens parli a cau d’orella. La proximitat és total.

El que entenem per immortalitat, més enllà de la creença en una vida ultraterrenal, és això. Així, llegint-la, la immortal Teresa de Jesús pren vida, s’alça pletòrica i primaveral enmig dels nostres temps tan atabalats, tanmateix com els que va viure ella, i això que es delia per la contemplació i la pau. Teresa de Jesús, però, no ha estat fàcil de llegir als nostres dies i en les nostres contrades. Que un dictador com Franco se servís d’una de les seves relíquies, per exemple, no ha facilitat gens que la gent de la meva generació ‘progre’ llegís Teresa de Jesús sense aquests prejudicis al cap. Als quals, per acabar-ho d’adobar, cal afegir-hi el de mística. Per a segons qui, i no cal dir que sense saber gaire en què consisteix el misticisme com a forma espiritual, el de mística és un adjectiu amb connotacions negatives.

Si per a fer-se una opinió pròpia sobre les coses cal saltar les barreres del pensament únic, o adotzenat, en el cas de fer-se una opinió sobre Teresa de Jesús les que calia saltar eren ben altes. No recordo exactament quan vaig llegir per primera vegada el llibre de la seva Vida. El que sí recordo és l’impacte colossal que em va causar. A l’escola ens havien fet llegir els seus poemes, que a penes podíem entendre, és clar, mainada com érem, i sense conèixer a fons els referents espirituals que els van motivar. En canvi, la dicció que vaig trobar a la Vida em va resultar tan diàfana que fins podia identificar-me amb aquella dona amb inquietuds, que són les de qualsevol persona que no es conformi amb una vida d’anar fent, amb poc esperit per conèixer-se i perfeccionar-se. Llegir la Vida de Teresa de Jesús convida a esdevenir algú amb cara i ulls per a una mateixa tant com per als altres, ja que ens fem com a persones entre i amb els altres.

Em va semblar entendre que Teresa d’Àvila no pensava tant en fer-se santa com esdevenir cada dia una persona una mica millor, i que si s’hi esforçava podia ser-ho. Comptant, és clar, no només amb la seva voluntat i treballs –Teresa sempre parla de treballs, perquè hi són-, sinó també amb aquella empenta interior sorgida del seu desig d’amistat amb Jesús. Para Vos nací, escriu.

Per entendre l’aposta personal de Teresa de Jesús –insisteixo en el terme personal perquè això és el que la distingeix i la fa atractiva als ulls del nostre segle-, cal aproximar-nos tant a la seva època a l’alba de l’edat moderna, com allunyar-nos dels nostres prejudicis postmoderns. En aquest sentit, ho ha fet amb altura intel.lectual i pacient treball de recerca l’escriptora neoiorquina Cathleen Medwick a Teresa de Jesús. Una mujer extraordinaria (Maeva). Aquesta biografia de la reformadora del Carmel, publicada per la seva autora l’any 1999, ha estat publicada ara en castellà (en una bona traducció) amb motiu de la commemoració del Vè. centenari del seu naixement.

Explica Cathleen Medwick (i no és dada intranscendent ja que descriu la seva implicació en el projecte), que va conviure amb l’escriptura de la biografia de Teresa de Jesús des que el seu primer fill era un bebè fins que els seus dos fills eren adolescents. Teresa d’Àvila, doncs, va fer-se present durant una bona colla d’anys en aquella llar a l’altra banda de l’Atlàntic amb la força poderosa d’una vida que, essent profundament espiritual, s’encarnava dia rere dia en els més envitricollats esdeveniments quotidians, tot fent bona la proclama dels benedictins: Ora et labora.

Aquest llibre és un intent de contemplar la santa mentre ella fa la seva travessia pel segle XX, escriu Medwick. Ara cal afegir-hi els primers quinze anys del segle XXI. Es diu que cada època demana una relectura dels clàssics. Teresa de Jesús ho és quant a escriptora, però la seva personalitat humana va més enllà ja que, com diu l’escriptor Pablo d’Ors en la introducció del llibre, els sants grans no entren en categories sinó que les creen.

El relat de la vida i obra d’aquesta santa entre els grans sants (no en va va esdevenir doctora de l’Església l’any 1970), és un relat que es llegeix com una novel.la i en el qual, ben oportunament, s’hi intercalen els propis escrits d’una dona que, es veu ben clar, es va avançar als seus temps. En aquest relat biogràfic, els lectors més exigents trobaran la tan desacomplexada com ben elaborada narració de Cathleen Medwick de les picabaralles que hi va haver entre els carmelites calçats i els descalços de la reforma que de forma valenta i intel.ligent Teresa de Jesús va propiciar, les maledicències i falses acusacions que provocaven excomunions o plets amb la Inquisició, la fira de les vanitats dins i fora del claustre, els embolics de la vida cortesana i l’eclesiàstica, la competència, o no, dels confessors que li van tocar en sort, els interessos mundans que provoquen interferències en la vida dels convents, els personalismes d’alguns abats i abadesses, les dificultats per a la negociació en una societat marcada per l’arrogància, la intolerància i el caprici dels poderosos, etc.

Res que no puguem reconèixer i compartir mentalment i coralment amb el món actual. D’aquí ve que a mesura que avancem en els capítols que componen Teresa de Jesús, de Cathleen Medwick, ens amari una sensació de veïnatge, de familiaritat entre els tràfecs d’aquella societat i la nostra, i comprenguem, en consciència, la indomable lluita per l’honestedat i per la justícia per part d’éssers poc conformistes amb un statu quo com el que Teresa de Jesús va trobar en l’època i en el país on va néixer.

Té raó, l’estudiosa i periodista Cathleen Medwick quan escriu que, com altres personatges religiosos de gran nivell, Teresa de Jesús té una aura que surt a la superfície amb cada traducció de la seva obra. A la qual cosa cal afegir que la formidable personalitat humana, literària i espiritual de Teresa de Jesús, reverbera a cada biografia que s’escriu d’ella.

Un exemple reeixit és la biografia que sobre la santa n’ha fet la mateixa Cathleen Medwick, fins al punt que l’escriptor Frank McCourt, autor de Les cendres d’Àngela, afirma que fins i tot a Teresa de Jesús li hauria agradat llegir aquest llibre sobre ella. En el qual, si bé s’hi projecten totes les seves llums, no és una hagiografia, no hi manquen les seves ombres. La mateixa santa d’Àvila les veia ben clares, les seves ombres, quan parlava d’ella mateixa sense plànyer els seus defectes, o roïneses, com en deia ella. És per aquest motiu que la seva santedat (avui en diríem persona realitzada de forma integral) ens sembla tan humana en el seu esforç per donar un sentit transcendent al seu viatge existencial. Que en el seu cas es resumeix en la total dedicació a l’amor de la seva vida: Jesús, ja fos prenent el seu nom, ja fos reformant el Carmel i fundant monestirs, ja fos escrivint sobre els camins de la perfecció de l’ànima per arribar als seus braços.

(article publicat a: https://castellinterior.wordpress.com)

 

Barcelona maçònica

Josep Maria Casas (Barcelona 1947), aparellador i API, després de viatjar per mig món (una cinquantena de països), l’estima per la Història i la Cultura l’ha dut a escriure diversos llibres, entre els quals: La mirada d’un turista: Barcelona, Una passejada per Barcelona, i Descobrint la Barcelona maçònica (Quarentena edicions, 2014).

Barcelona és més que una ciutat: és un univers. Per conèixer Barcelona es necessiten molts viatges, molts passejos, moltes visites. Hi ha una Barcelona a la vista i una Barcelona incògnita. Descobrir-les no només demana temps, interès i atenció: demana traça i intuïció. Ara que Barcelona s’ha convertit en una de les ciutats més visitades del planeta, s’han multiplicat les guies de la ciutat, les visites guiades. Turistes i viatgers d’arreu del món s’afanyen a apamar la fesomia i l’esperit d’una ciutat que deixa bocabadat.

Ara que som a l’estiu, també nosaltres podem prendre’ns un dia, o més d’un dia, i provar de visitar Barcelona amb ulls de turista; o millor encara: amb ulls de viatger. Tot i que en coneixem força topants, segur que encara queden aspectes de la ciutat per descobrir. Un d’aquests aspectes és una Barcelona que, tot i que no està pas amagada, resta incògnita, ja que cal saber llegir els símbols amb què es presenta. És la Barcelona maçònica, aquesta paraula endimoniada a la qual cal treure no el misteri, que això és el que la fa tan atractiva, sinó el prejudici decimonònic i el pitjor: el franquista. Som o no som al segle XXI?

El llibre de Josep Maria Casas per descobrir la Barcelona maçònica no només és útil quant a descobrir signes maçònics en llocs emblemàtics de la ciutat de Barcelona (alguns de ben sorprenents, per cert), sinó que, com en la pantalla de l’ordinador, obre moltes finestres per saber de què estem parlant quan parlem de maçoneria, juntament a la seva història, a la seva tradició i els avatars que han dut a aquesta escola de progrés personal i, per tant, també de progrés per a la humanitat, fins al dia d’avui.

La confecció d’aquest llibre-guia-crònica té la seva gràcia. Casas proposa almenys tres dies (tal com els va fer ell amb un grup amb el qual el lector aviat ens familiaritza), a distribuir entre caminades per la ciutat i visites a llocs concrets, i tot això introduït amb xerrades prèvies del que cal saber per posar els visitants en antecedents.

En el mapa que planteja Josep Maria Casas hi ha tretze punts d’interès que cal visitar amb els ulls com unes taronges, i amb les orelles atentes a les explicacions, i tot això amanit amb les preguntes que van sorgint dels passejos i de les visites. Naturalment, qui ja hagi llegit el llibre Descobrint la Barcelona maçònica jugarà amb avantatge i mirarà amb uns altres ulls l’extraordinari llegat maçó que tenim a Barcelona, molt més interessant, cal dir, que el de Londres. Les petges maçòniques en monuments, edificis i façanes de la ciutat del Tàmesis no són, ni de bon tros, tan espectaculars. Els nostres artistes i artesans s’hi van lluir d’allò més.

Als qui hagin llegit el llibre de Josep Maria Casas, quan entrin en un dels temples maçònics que es visiten en les rutes per la Barcelona maçònica (a Internet hi ha molta informació), ja no els vindrà de nou la simbologia maçònica que s’hi contempla. Sembla, però, que el més interessant no rau tant en el significat d’aquests símbols (això també es pot trobar en una bona enciclopèdia), sinó el que aquests símbols acaben per fer descobrir dins d’un mateix, de forma semblant que per saber què és el ioga cal fer ioga. Tal com deia Jung, símbols i arquetips són la ciència de l’ànima, i, en tant que universals, es revelen a cadascú segons la seva idiosincràsia. Així, doncs, el misteri de la maçoneria continua. (Post scriptum. A Vilanova tenim un important llegat maçó: la Biblioteca Museu Víctor Balaguer).

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 de juliol de 2015)