Històries de Berlín (4)

En els environs de la Porta de Brandenburg –environs és un dir, ja que a Berlín les distàncies acostumen a ser quilomètriques-, en una cruïlla de la Wilhelmtrasse s’encara la Niederkirchnerstrasse. En el número 7 d’aquest carrer hi ha un edifici magnificent i restaurat amb cura: el Martin-Gropius-Bau. Aquest edifici, d’estil renaixentista, va ser construït a finals del segle XIX per Martin Gropius, oncle-avi de Walter Gropius, fundador de la Bauhaus. Abandonat, o més aviat oblidat en l’època de la RDA, ara ha recuperat el seu esplendor i s’hi fan exposicions de nivell. Nosaltres vam gaudir d’una exposició esplèndida sobre la cultura de Papúa-Nova Guinea, en la qual l’expressió artística està tan vinculada a les creences i als seus rituals. A la vista d’algunes de les millors peces exposades, espectaculars i que desmenteixen radicalment que aquest art sigui primitiu, porta a pensar fins a quin punt Picasso, i també Miró, no van estar molt influenciats per aquest art dels primitius. Si hem de fer cas de la proclama de Gaudí segons la qual deia que ser original era retornar als orígens, doncs això.

Unes passes més endavant de la Niederkirchnerstrasse es troba el Museu de la Topografia del Terror. L’afluència de visitants era notable, el dia 6 de juny, entre els quals hi havia no poca gent vestida amb la samarreta del Barça. Al vespre s’havia de celebrar el partit que havia d’atorgar a l’equip, no sense patiment, la copa de la Champions, la tercera de la temporada. No cal dir l’alegria que ja es respirava en la confiança de la victòria (la multa per l’exhibició d’estel.lades al camp ha vingut després, com un gerro d’aigua freda).

Algunes colles barcelonistes es feien una fotografia davant del tram del Mur que encara queda dempeus. Davant mateix del Mur hi ha l’espai que havia ocupat l’antic palau Prinz-Albert, posteriorment ocupat i remodelat pel règim nazi, amb la seva megalomania. Enrunat pels bombardejos dels aliats que van assolar Berlín, en l’esplanada que va quedar, i deixant molt d’espai, ara hi ha un edifici sobri, un rectangle de formigó que combina el vidre amb un revestiment metàl.lic, com una reixa, i que resulta molt simbòlic.

En aquest edifici, inaugurat el 2010, es pot fer un recorregut visual amb textos i fotografies impreses que s’exhibeixen en uns panells on s’explica com el nazisme va fer miques la democràcia, què eren les SS i els membres de la Gestapo (amb els noms coneguts i també els menys coneguts, hi és tothom), i de quina manera el Tercer Reich, aquell règim totalitari, va estendre el terror per tot Europa. En una maqueta i en diverses fotografies de l’època es recorda al visitant que en aquest lloc hi havia el quarter general de la Gestapo, el comandament central i el servei de seguretat de les SS… Fa venir calfreds. També se li recorda les ínfimes accions legals que es van emprendre després de la guerra contra els funcionaris. Aquí, pel sol fet d’haver estat mestre en l’època de la República ja no es va poder exercir de mestre en l’època de Franco. Els mestres van ser represaliats. Un es pot preguntar quin va ser el seu crim.      

Per això admira que Berlín sigui una ciutat molt activa en el treball sobre el seu passat, en reelaborar de manera perseverant i sanitosa el seu dol. En les visites en els camps de concentració de Dachau i de Buchenwald sempre hi trobàvem grups d’estudiants, acompanyats dels seus mestres i professors, que els expliquen una història que potser no voldrien sentir, però amb la qual han de conviure i estar oberts a un futur que han de fer ells amb les eines mentals adients. Aquest dia 6, en ser dissabte, eren pares o avis els qui donaven explicacions a infants i joves. No ha de ser fàcil, aquesta pedagogia, però es fa imprescindible quan s’adquireix consciència del mal fet.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 d’agost de 2015. A la imatge, un grup de barcelonistes fent-se una fotografia davant d'un tros del Mur. Vaig fer la foto el dissabte 6 de juny de 2015)

Històries de Berlín (3)

Berlín és una ciutat difícil d’enregistrar visualment, li manca unitat: la destrucció per causa de la guerra, la posterior reconstrucció no sempre harmònica i la divisió amb el Mur, l’han desballestat. Alguns indrets semblen més cohesionats que altres, però és possible que sigui difícil, globalment, de cosir-ne les ferides internes. És per això que Berlín podria considerar-se un monument a la història que ha generat en el cor d’Europa, però que al mateix temps li ha passat per damunt, tot esclafant-la.

Apamar els llocs històrics de Berlín és una tasca lenta i feixuga, i sovint fa mal al cor. Tot és històric, a Berlín, encara que el que es presenti als ulls del viatger estigui reconstruït totalment o parcialment. A prop de la Kurfürstendamm, un dels carrers més comercials, i més orgiàstics des del punt de vista consumista –hi ha botigues i cafès de moda a cabassos-, en la Breidscheidplatz s’aixeca el que s’ha conservat de l’església-memorial del Kaiser Guillem, coneguda com l’Església del Record, un edifici neoromàntic construït el 1895, i que va ser destruït pels bombardejos del novembre de 1943. Després de protestes i contraprotestes dels berlinesos, les autoritats finalment van decidir conservar part de les ruïnes com a icona visible de les destruccions causades per la Segona Guerra Mundial a la ciutat. A la part de l’edifici que s’ha conservat se li ha afegit una sòbria construcció de línies rectes, una sala de culte o capella que no sembla gaire bonica vista des de fora, però que meravella quan s’entra a l’interior. Els visitants quedem fortament impactats amb l’explosió als ulls dels diferents colors blaus dels vitralls, obra d’un artista francès, Gabriel Loire. Damunt de l’altar, una figura estilitzada de Crist amb els braços estesos. Tot un símbol.

Un altre lloc emblemàtic de la ciutat, de densos episodis tan històrics com sovint dramàtics, és el passeig Unter den Linden, l’avinguda dels til.lers i de les desfilades del Berlín de preguerra que tantes vegades hem vist en pel.lícules i documentals en blanc i negre. En aquest passeig, tan agradable de fer en una tarda de diumenge de juny enmig de visitants com nosaltres, però també de famílies amb infants en cotxet, a mà dreta en direcció a la Porta de Brandenburg que es veu al fons, hi ha el neoclàssic edifici de la guàrdia reial, i que avui és un monument a les víctimes del nazisme. Abans de la Segona Guerra Mundial aquest lloc ja estava destinat a la memòria dels soldats caiguts en la Primera Guerra Mundial. Al mig d’una sala enorme hi ha una escultura de Käthe Kollwitz que representa una mare que acull el seu fill, un soldat mort als seus braços. La imatge, commovedora, recorda una pietà. Sota la sala descansen les restes d’un soldat desconegut i les d’un resistent. En aquesta terra sagrada també s’hi va dipositar terra extreta de nou camps de batalla europeus, així com d’alguns camps de concentració. Davant de l’escultura sempre hi ha corones de flors blanques o vermelles.

A la banda esquerra del passeig Unter den Linden (mentre era a Berlín vaig llegir la novel.la de Christa Wolf, Unter den Linden, una nouvelle que parla d’un amor desgraciat i que té com a escenari aquesta via que amb la partició va quedar a l’est de la ciutat), hi ha la Universitat Humboldt, la més antiga de Berlín, i que ocupava un antic palau reial. En la Bebelplatz, la gran esplanada que hi ha al davant i veïna dels edificis de la Biblioteca Reial i de l’Òpera, hi va tenir lloc la tristament famosa crema de llibres que van organitzar els nazis la nit del 10 de maig de 1933. Hi van cremar llibres considerats ‘no alemanys’: llibres de Freud, de Marx, de Mann, de Hesse, i de tots els qui eren mal vistos per aquell règim destructor, homicida i suïcida. Un monument molt discret, a penes és visible perquè és arran de terra, recorda aquella barbàrie. Sota un vidre es veu la imatge d’una llibreria amb les lleixes buides. L’obra està dissenyada per l’artista israelià Micha Ullman.

(article publicat al Diari de Vilanova, 3 de juliol de 2015. A la imatge, la fotografia que vaig fer, ara fa un mes, de l'escultura de Khate Köllwitz)

Històries de Berlín (1)

Berlín és una ciutat de grans dimensions. Una ciutat moderna, però caòtica, ja que, a desgrat que el Mur que la dividia des de l’any 1961 va esfondrar-se l’any 1989, les restes d’aquesta frontera, que sobretot ho va ser mental, perduren en un urbanisme totalment disharmònic. Un dels centres d’enllaç entre les zones est i oest de Berlín és la famosa Alexanderplatz. Els berlinesos de la RDA en deien l’Alex, i era lloc de trobada dels joves els caps de setmana, tal vegada per anar al Cafè Sybille o al Cafè Moscú, avui dia visitats com peces de museu per viatgers curiosos com nosaltres, càmera en mà ni que sigui per atrapar-ne el fantasma, o pels berlinesos ostàlgics, paraula amb què també es designa el comerç d’objectes d’aquesta època passada.   

La nova Alexanderplatz és un conjunt d’edificacions modernes i centres comercials que esborren la fisonomia d’una plaça faraònica (80.000 m2.), malmesa completament pel desastre de la guerra, i que va ser remodelada per les autoritats de l’Alemanya de l’Est, desitjoses de donar una imatge imponent del seu govern. Al mig de la plaça hi ha la Torre de la Televisió, visible des de tants indrets de Berlín. Aquesta torre, far d’orientació, coronava la perspectiva de la Karl-Marx Allee, l’avinguda que acollia les desfilades del règim, flanquejada per cases de pisos amb aquell estil ostentós, pretensiós i exagerat, i que la gent corrent en diu pastís de noces. Aquestes cases fatxendoses no eren per a tothom. Només hi vivien els capitostos del règim, els empleats i treballadors més qualificats, i la gent que prestava els seus serveis en el departament que fos de l’Stasi (Ministeri de Seguretat de l’Estat). Abans de caure el Mur, a l’Stasi hi treballaven 15.000 persones.

Hi vam anar la tarda del 4 de juny, a visitar el que ara és el museu de l’Stasi, que es troba al número 103 de la Ruschestrasse. És fàcil d’anar-hi amb la línia 5 del metro que parteix de l’Alexanderplatz, nus d’enllaç de tantes comunicacions. El museu està en un edifici anodí, amb un punt ombrívol, sinistre, i construït amb aquell estil que vol ser modern i que resulta tan desangelat, propi dels anys seixanta, i del qual aquí també en tenim exemplars horrorosos.

Vam deambular per habitacions amb panells informatius de les activitats de l’Stasi, amb fotografies dels seus comandaments i amb vitrines plenes dels més enginyosos objectes d’espionatge, delació, informes, arxius. En el seu temps d’esplendor, aquest edifici, un dels que componien l’immens complex del Ministeri de Seguretat de l’Estat, era l’edifici del quarter general. El museu de l’Stasi revela amb tota cruesa i transparència l’aparell repressor de la RDA. Una visita com aquesta, amb un alt valor històric i humà, interroga visitants com nosaltres. Com ens agradaria veure les fotografies dels caps de la repressió del règim dictatorial de Franco… Els alemanys, malalts de tantes ferides, i els de l’Est amb dues dictadures a les espatlles, per sanitat no han trigat gaire a mostrar les imatges.  

Un dels punts interessants de la visita és el gran despatx, al tercer pis, d’Erich Mielke. Està tal com el va deixar. Mielke va ser el cap de l’Stasi entre el 1961 i el 1989, és a dir, des que es va aixecar el Mur a Berlín el 13 d’agost, diumenge. A la 1.11 hores, la ràdio de l’Alemanya de l’Est va interrompre l’emissió del programa Melodies de nit, per retransmetre la notícia: Els governs dels estats membres del Tractat de Varsòvia es dirigeixen a la Càmera Popular i al govern de la RDA amb la proposta d’establir un ordre de tal manera que obstrueixi el camí a les intrigues en contra dels països socialistes, i que garanteixi una vigilància segura en tota la zona del Berlín Est. Aquesta declaració no significava altra cosa que el tancament de les fronteres i el Berlín Oest bloquejat. En l’últim any, la gent que fugia de l’est cap a l’oest europeu havia estat un milió sis-centes mil persones. El Mur de Berlín ho va acabar en sec.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de juny de 2015. La imatge la vaig prendre al museu de l'Stasi)