La imatge del crucifix tallat sobre un martell i la falç no va plaure gaire
al papa Francesc en el seu viatge a Bolívia, i, espontani com es mostra ben
sovint, no se’n va estar de manifestar-ho, amb gest i paraules, al president
Evo Morales. Dies després s’ha sabut qui és l’autor de la idea: un jesuïta
català, Lluís Espinal Camps, partidari, com el bisbe Pere Casaldàliga, de la
teologia de l’alliberament, i assassinat el 1980. L’impacte de la imatge va ser
colossal. Passats uns dies, el papa Francesc ha matisat la seva opinió inicial
i ara ha dit que la peça és una mostra d’art de protesta… I se l’ha endut a
Roma.
D’entrada la imatge xoca; després fa pensar. En una lliure associació
d’idees, en aquesta icona doblada vaig relacionar la recent encíclica del Papa
sobre el clima i el medi ambient, Laudato
Si (Alabat siguis, en referència a una pregària de sant Francesc d’Assís,
esdevingut patró de l’ecologia) amb un llibre, Manifest per la Terra, que
l’any 2003 va publicar Mikhaïl Gorbatxov, que va posar potes enlaire l’antiga
URSS. Algun dia la Història li haurà de fer justícia, ja que va ser el primer a
predicar la gladnost, la
transparència en l’àmbit de la política.
Les Nacions Unides han celebrat la nova encíclica del papa Francesc. Perquè
ja és urgent, molt urgent, prendre mesures que garanteixin el futur de la
humanitat. Aquest Papa desperta simpaties entre creients i no creients, té
autoritat. El 2003 Gorbatxov va ser escoltat? Deia coses tan assenyades com que
s’havia d’aplicar la transparència operativa i la reorganització política en
tot allò que afecta la nostra vida al planeta Terra. I afegia que no es tracta
d’intervenir només en els aspectes ambientals, sinó que aquesta mentalitat
ecològica s’ha d’estendre i ha de promoure canvis en els àmbits econòmics,
polítics, tecnològics, socials i culturals en els quals estem immersos.
És clar: l’ecologia és una actitud davant de la vida. En el moment
d’escriure Manifest per la Terra,
Gorbatxov era el president de l’ONG Creu Verda. Sensible al respir de la Terra
que ens alimenta, molta gent ha posat l’orella en terra, com els indis, i
n’escolta el plany. En aquest llibre, Gorbatxov evoca la filosofia verda dels
indis americans. Quan tallaven un arbre li demanaven excuses, ho fem per
necessitat, deien. El desenvolupament
sostenible –escriu Gorbatxov- no és
un projecte per un món nou, és més aviat un projecte “terrenal”, destinat a
garantir la supervivència de la humanitat.
El progrés humà no pot ser-ho de forma integral sense horitzons
espirituals. En aquest sentit, Raimon
Panikkar parla d’ecosofia. Hem de treballar per una espiritualitat de la Terra,
va escriure el 1994. No n’hi ha prou de
considerar tot tros de terra com el propi cos, també és necessari recuperar les
dimensions de l’infinit sense les quals l’home s’asfixia…
Tenir cura de la comunitat
de vida amb enteniment, compassió i amor, es llegeix al Manifest per la Terra de Gorbatxov. El desafiament urgent de protegir la nostra casa comuna inclou la
preocupació d’unir tota la família humana en la recerca d’un desenvolupament
sostenible i integral, diu el papa Bergoglio a la seva encíclica. La Vida
en majúscules ens reclama seny i amor, demana que ens posem d’acord davant la
necessitat, global, d’un gir en la nostra mentalitat depredadora.
(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de juliol de 2015)
