Històries de Berlín (6)

Fem uns quants tombs abans no trobem l’entrada. No és fàcil arribar al cementiri de Dorothennenstrasse, i això que és al cor de Berlín. Aquest cementiri, que data del 1762 i que ha estat ampliat diverses vegades –ara no, ara té numerus clausus-, és el cementiri dels francesos protestants. Així se’n diu popularment, però el cas és que hi ha enterrats no pocs artistes, i sobretot importants escriptors i filòsofs alemanys. Està discretament amagat entre els edificis de la urbs. L’ambient que s’hi respira aquest matí de juny és tan gràcil com recollit, el sol somriu damunt d’algunes esteles, les més blanques.

En aquest jardí de repòs hi ha unes tres-centes tombes, antigues i modernes. Totes estan cuidades i conservades amb una gran pulcritud. Sempre són plenes de flors, ja que en la majoria les flors creixen de la mateixa terra. Mentre passegem entre les tombes distribuïdes en espais gens atapeïts, trobem jardiners o familiars que treballen la terra de les sepultures, treuen les fulles seques, sembren noves plantes allà on hi ha un buit.

Una pedra irregular amb els noms gravats és la tomba més fotografiada d’aquest també anomenat cementiri de les celebritats. Pertany al poeta i dramaturg Bertold Brecht. Al costat hi ha la tomba de seva esposa, la també dramaturga Helene Weigel-Brecht. Veiem alguns visitants que només s’hi aturen. La contemplen una estona i amb un capteniment seriós, reverencial, hi deixen una flor.

A pocs metres de les tombes del matrimoni Bertold i Helene Brecht hi la tomba d’Heinrich Mann, germà del gran escriptor Thomas Mann. Escriptor ell també, és autor de la famosa novel.la Professor Unrat, que va inspirar, l’any 1930, la no menys famosa pel.lícula L’àngel blau, filmada a Berlín i dirigida per Josef von Sternberg. La protagonista, Marlene Dietrich, va fer-se famosa a partir d’aquest moment. El bust d’Einrich Mann, damunt d’una columna, apareix vibrant entre una mata de plantes verdes.

Algunes tombes antigues són monumentals; d’altres destaquen pel contrari, per la seva sobrietat i contenció formal. Posades de costat trobem les tombes de dos filòsofs, Hegel i Fichte. Una té la forma d’una pirámide truncada (Fichte), l’altra és una alta pedra quadrada on estudiants, admiradors o els qui se senten deixebles de Hegel, hi deixen missatges escrits sota una pedra.

Entre les tombes de factura moderna –pedres tallades de manera que esdevenen veritables escultures-, hi ha la tomba de l’escriptora de la RDA, Anna Seghers.

Un senzill, però elegant monòlit amb una inscripció dóna fe de la tomba d’Herbert Marcuse, nascut a Berlín i amb orígens jueus per part del seu pare. Reconegut filòsof i sociòleg del segle XX, de l’Escola de Frankfurt, hegelià i teòric del marxisme, és autor d’alguns dels llibres que van nodrir la nostra educació intel.lectual -encara que alguns sense entendre’ls en tota la seva profunditat, érem tan joves i en un país on el franquisme de primera hora havia imposat la foscúria en l’àmbit del pensament-, entre els quals destaquen títols tan emblemàtics com L’home unidimensional i Eros i civilització. No m’hi resisteixo i em faig una fotografia al costat de la tomba de Marcuse. No pas pel seu marxisme de tall freudià, sinó per una seva idea que comparteixo: l’art ens pot treure de la vulgaritat. Ne pas mal.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 d’agost de 2015. A la fotografia, la tomba d'Herbert Marcuse que vaig prendre el matí de la visita a l'anomenat cementiri dels protestants francesos de Berlín)