En els environs de la Porta de Brandenburg –environs és un dir, ja que a
Berlín les distàncies acostumen a ser quilomètriques-, en una cruïlla de la
Wilhelmtrasse s’encara la Niederkirchnerstrasse. En el número 7 d’aquest
carrer hi ha un edifici magnificent i restaurat amb cura: el
Martin-Gropius-Bau. Aquest edifici, d’estil renaixentista, va ser construït a
finals del segle XIX per Martin Gropius, oncle-avi de Walter Gropius, fundador
de la Bauhaus. Abandonat, o més aviat oblidat en l’època de la RDA, ara ha
recuperat el seu esplendor i s’hi fan exposicions de nivell. Nosaltres vam gaudir
d’una exposició esplèndida sobre la cultura de Papúa-Nova Guinea, en la qual
l’expressió artística està tan vinculada a les creences i als seus rituals. A
la vista d’algunes de les millors peces exposades, espectaculars i que
desmenteixen radicalment que aquest art sigui primitiu, porta a pensar fins a quin punt Picasso, i també Miró, no
van estar molt influenciats per aquest art dels primitius. Si hem de fer cas de
la proclama de Gaudí segons la qual deia que ser original era retornar als
orígens, doncs això.
Unes passes més endavant de la Niederkirchnerstrasse es troba el Museu de
la Topografia del Terror. L’afluència de visitants era notable, el dia 6 de
juny, entre els quals hi havia no poca gent vestida amb la samarreta del Barça.
Al vespre s’havia de celebrar el partit que havia d’atorgar a l’equip, no sense
patiment, la copa de la Champions, la tercera de la temporada. No cal dir
l’alegria que ja es respirava en la confiança de la victòria (la multa per
l’exhibició d’estel.lades al camp ha vingut després, com un gerro d’aigua
freda).
Algunes colles barcelonistes es feien una fotografia davant del tram del Mur
que encara queda dempeus. Davant mateix del Mur hi ha l’espai que havia ocupat
l’antic palau Prinz-Albert, posteriorment ocupat i remodelat pel règim nazi,
amb la seva megalomania. Enrunat pels bombardejos dels aliats que van assolar
Berlín, en l’esplanada que va quedar, i deixant molt d’espai, ara hi ha un
edifici sobri, un rectangle de formigó que combina el vidre amb un revestiment
metàl.lic, com una reixa, i que resulta molt simbòlic.
En aquest edifici, inaugurat el 2010, es pot fer un recorregut visual amb
textos i fotografies impreses que s’exhibeixen en uns panells on s’explica com
el nazisme va fer miques la democràcia, què eren les SS i els membres de la
Gestapo (amb els noms coneguts i també els menys coneguts, hi és tothom), i de
quina manera el Tercer Reich, aquell règim totalitari, va estendre el terror
per tot Europa. En una maqueta i en diverses fotografies de l’època es recorda
al visitant que en aquest lloc hi havia el quarter general de la Gestapo, el
comandament central i el servei de seguretat de les SS… Fa venir calfreds.
També se li recorda les ínfimes accions legals que es van emprendre després de
la guerra contra els funcionaris. Aquí, pel sol fet d’haver estat mestre en
l’època de la República ja no es va poder exercir de mestre en l’època de
Franco. Els mestres van ser represaliats. Un es pot preguntar quin va ser el
seu crim.
Per això admira que Berlín sigui una ciutat molt activa en el treball sobre
el seu passat, en reelaborar de manera perseverant i sanitosa el seu dol. En
les visites en els camps de concentració de Dachau i de Buchenwald sempre hi
trobàvem grups d’estudiants, acompanyats dels seus mestres i professors, que
els expliquen una història que potser no voldrien sentir, però amb la qual han
de conviure i estar oberts a un futur que han de fer ells amb les eines mentals
adients. Aquest dia 6, en ser dissabte, eren pares o avis els qui donaven
explicacions a infants i joves. No ha de ser fàcil, aquesta pedagogia, però es
fa imprescindible quan s’adquireix consciència del mal fet.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 14 d’agost de 2015. A la imatge, un grup de barcelonistes fent-se una fotografia davant d'un tros del Mur. Vaig fer la foto el dissabte 6 de juny de 2015)
