La primera temptativa d’un Museu d’Art Contemporani va tenir lloc a
Barcelona l’any 1960. Va ser impulsat pels crítics d’art Alexandre Cirici
Pellicer i Cesáreo Rodríguez-Aguilera (enguany es commemora el centenari del
seu naixement i la universitat de Jaén, que custodia el seu llegat, està
preparant un seguit d’actes i una publicació). Provisionalment, el Museu es va
instal.lar a la cúpula del Teatre Coliseum de la Gran Via. Només va durar tres
anys.
Els artistes en actiu havien donat resposta a la crida, regalant o cedint
obra per a ser exposada. Els tres anys havien estat molt productius:
vint-i-tres exposicions. La darrera mostra, El
Arte y la Paz, no va passar la censura. En no trobar un espai més adient, i
per manca de suport oficial i privat, es va determinar el tancament.
A l’espera d’una nova oportunitat, les obres van ser emmagatzemades.
Finalment, per intervenció d’Antoni Ferrer Pi, el Patronat de la Biblioteca
Museu Víctor Balaguer va oferir acollir-les al Castell de la Geltrú. El març de
1969 s’inaugurava a Vilanova i la Geltrú una nova versió, amb més d’un centenar
d’obres, d’aquest Museu d’Art Contemporani que havia fracassat a Barcelona. Des
del 1996, una tria d’aquesta col.lecció es pot veure de forma permanent a la
primera planta de la Biblioteca Museu Balaguer.
Coincidint amb l’exposició que té lloc al MNAC Del segon origen. Arts a Catalunya, 1950-1977, fins a finals d’any
es podrà veure a la Biblioteca Museu Balaguer l’exposició 1960-1963. El Museu d’Art Contemporani. Testimoni d’una època. Com
a espectadora, estèticament m’ha resultat més interessant l’exposició de
Vilanova que la del MNAC, ben intencionada, però fallida quant a les obres
exposades, segur que es podien haver triat millor. D’aquesta mostra resaltaria,
això sí, l’apartat documental.
Quant a la mostra El Museu d’Art Contemporani, que per primera
vegada mostra la gairebé totalitat del fons d’aquella aventura museística dels
anys seixanta, presenta prou informació visual com per fer-se una composició de
lloc de les tendències artístiques del moment, amb una gran presència de
l’informalisme, tant atractiu com a treball experimental, però que s’ha mostrat
com un carreró sense sortida. És a la vista el viratge que cap a altres
llenguatges pictòrics han anat fent els propis artistes que el van conrear.
Alguns exemples: Tàpies, Guinovart, Ràfols-Casamada, o el mateix Cardona
Torrandell.
Una reflexió sociològica. A l’espectador li pot sobtar el contrast que
s’estableix entre una imatge fotogràfica de la inauguració de la iniciativa de
Museu d’Art Contemporani, on es veuen autoritats i públic assistent, amb
l’escultura abstracta de Subirachs que tenen al davant. L’ambient i l’estètica
que es respira en aquesta imatge no lliga gens amb aquesta obra ni amb la que
es pot contemplar a les parets!
La directora del Museu Balaguer, Mireia Rosich, apunta que l’exposició és
com una fotografia fixa del que s’estava produint a nivell artístic a Catalunya
en aquells moments. És així. Per aquesta raó cal veure aquesta mostra, que
ho és dels corrents artístics del anys seixanta i dels seus artistes més
rellevants, molts dels quals han arribat als olimps de l’art. Però mercès a
l’apartat documental que complementa la mostra, també resulta una bona crònica
de la distància entre l’art del present i aquella societat d’aspecte tan rígid
i conservador. Sort que alguns agosarats van atrevir-se a fer volar el
pensament i van maldar per crear un museu d’art actual, acabat de fer,
incomprensible molt sovint, sí, però viu i fugint de l’encarcarament de
l’entorn.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 4 de setembre de 2015.
A la imatge, una vista panoràmica de l’exposició actual
al Museu Víctor Balaguer)