A favor de la bellesa

A vegades volem recordar –o repensar- moments de la vida per poder-ne tenir una consciència més profunda, o, simplement, per poder-ne gaudir. Alguns escriptors/es escrivim aquests moments. Potser a favor de l’oblit, potser contra l’oblit, potser per esdevenir testimonis, potser per transformar-los en bellesa malgrat el dolor que alguns d'aquests moments ens causen.

Gràcia i pobresa

És difícil entendre què significa ‘pobresa’ en els termes que ho va plantejar sant Francesc d’Assís. Aquesta pobresa no és indigència ni és misèria, sinó el fet d’acceptar que de la mateixa manera que ‘tot és gràcia’, con deia Teresa de Lisieux, també ‘tot és pobresa’, ja que res no resta físicament a les mans un cop morim. Clarice Lispector, escriptora que em meravella, es moria i, sabent-ho, era capaç d’acceptar això tan inacceptable en una persona encara jove. Va acceptar la pèrdua d’ella mateixa en plena vida. Era, al meu entendre, com un no doldre’s de deixar lloc… Havia arribat amb la gràcia i se n’anava amb aquesta altra gràcia que és acceptar la pobresa. En el mentrestant, havia viscut i havia escrit.

Infern

L’infern no és un lloc, sinó un estadi de la ment. No hi ha diferència, em sembla, entre un conflicte interior i l’infern del Dant, una metàfora de les tortures que a vegades patim, ja sigui per un motiu intern o extern. Aquesta reflexió ve a tomb perquè aquests dies estem pendents d'un malalt que està més malalt que la seva malaltia. M’explico. La malaltia és severa i és possible que el malalt acabi depenent d’un estri que l’ajudi a respirar. Però la malaltia greu, el veritable infern, és com ell viu aquesta limitació de salut que el torna tan terriblement agressiu, malcarat, com si un dimoni l’hagués mossegat. Així, doncs, caldrà pregar amb tot el cor per aquest home que es crema entre les pròpies flames.

Holocaust Memorial Museum

Cap home no pot veure
el seu final.
Ezra Pound


Entro al fons de la Nit, porto un passaport a la mà: ara em dic Grietje Polak, i sóc nascuda a Amsterdam un dia d’agost de 1883. Quan vaig ser deportada al camp de Sobidor tenia seixanta anys.
És l’hora del sisme, l’instant de l’escletxa que ha de partir el món en mil meitats: indiferents, els botxins actuen amb tota cura, com si haguessin de fer un regal al Temps. Els films, en blanc i negre, reprodueixen els nostres moviments: tota la naturalesa humana posada al servei del Bé i del Mal, sense matisos. Mentre resem, altres esmolen les eines del saber blanquejats amb bates d’hospital; alguns s’emparen en els vestits caquis d’uniforme. I penso que és un camí doble el que ens duu a la Mort: la voluntat d’Extermini i cap oportunitat de defensa ni de perdó. Adonai, Adonai, ens has oblidat?

Entro en un vagó fosc,
només un petit quadrat,
un pam i mig de llum,
de cel imaginat ...
Qui podria dir, ara mateix,
quins de nosaltres són les bèsties,
i quins els sants?

No nego la Història.
No nego el Crim.
Nego la Raó de la Desraó.

Sóc una altra: la Grietje. No sé el nom d’aquest funcionari que, amb les seves botes arrapades a la cama, empobrirà la Memòria humana. Ara, silenci: som el 23 de juny de 1943 i avui moriré havent pensat, al matí, en Júlia (filla, on ets?), i en Frederik, el company de la meva vida. Esdevinc record sense comprendre, encara, per què.

(aquest poema pertany a Noviluni a Washington (Editorial Moll, 2001). Quan vam visitar el Museu de l'Holocaust, l'entrada era un passaport. El meu duia el nom de Grietje Polak. Moltes vegades m'he sentit Grietje)

Malaltia

Philippus Aureolus Bombast von Hohenheim, nascut l’any 1493 i anomenat Teofrast Paracelsus, metge com era, considerava la malaltia "com un creixement natural, una cosa espiritual, viva, una llavor". En aquesta visió holística de la medicina també afirmava que "el món sencer és una farmàcia i que Déu és el gran farmacèutic."
En llegir aquestes reflexions, he recordat les vegades que he estat malalta severament i com en el procès de curació emergia "nova". Vull dir que a la sortida de la malaltia m’havia esdevingut un canvi: com les serps, m’havia desprès d’una pell vella.

Així, doncs, també podríem dir, com el poeta Joan Maragall, que "la mort ens sia la major naixença".

Aula de cinema

Ahir vam anar a la Filmoteca de Catalunya. S’hi fa el cicle: “François Truffaut i les pel.lícules de la seva vida”. Una d’aquestes pel.lícules és L’ombra d'un dubte, d’Alfred Hichcock, filmada l’any 1943. Aquesta sessió s’anomenava Aula de cinema, la qual cosa vol dir que la sala era plena de nois i noies joves, estudiants de cinema. Abans de començar la projecció, una professora va fer un repas de la trajectòria cinematogràfica del gran mestre del suspens. Fins aquí, bé. Però en la segona part del discurs, la professora va explicar fil per randa l’argument de la pel.lícula, així com el significat de les escenes més importants, trucs fílmics, etc., sense deixar cap escletxa perquè els alumnes discernissin per ells mateixos la intencionalitat de Hichcock a l’hora de filmar L’ombra d'un dubte, sobretot el seu significat moral, que en la pel.lícula queda ambigu, i aquesta és la gràcia del film: les aparences enganyen. A part que als no-alumnes de la sala, que era la meitat, el ‘suspens’ se’ns en va anar en orris, vam comentar amb els veïns de butaca aquella forma d’ensenyar tan castradora, ja que el diàleg –no el monòleg professoral- sobre la pel.lícula s’hauria d’haver fet després de la projecció. Vam lamentar veure com es fabrica un pensament únic, pobre, i com s’esmussa la creativitat. A qui interessa?

Hams

Trobo en textos d’Hélène Cixous (Entrevistas a Hélène Cixous, Icaria) idees molt del meu gust i que he escrit diverses vegades perquè les sento molt profundament. Tradueixo: “Sempre escrivim sobre allò que ens sobrepassa. Això significa que hi ha en nosaltres una força més forta que nosaltres. I és aquesta força la que parla, la que llança les paraules. Clarice Lispector ho compara amb els hams. La seva metàfora és que ella llança les paraules com hams a l’aigua per atrapar el que encara no sap.”
No sap, però intueix, veu en algun lloc que no és un lloc convencional... Estem parlant d’una manera d’escriure que és també la meva.

Els meus morts

Com tanta gent aquests dies de fred intens, estic encostipada i m’ha costat una mica llevar-me, a mi, que sóc matinera com els ocells, i la frase no és meva sinó de la meva mare, que m’ho recorda sovint. M’explica que quan era un infant menut –vuit-nou mesos, un any, dos anys…- li servia de despertador els dies de cada dia. Una altra cosa era els diumenges, quan volia descansar!
En aquesta sensació d’estar entre dos mons –somni i vigília- a vegades m’apareixen els meus morts: la tia Angeleta, l’àvia, l’avi, el meu cosí Antoni, mort del cor tan jove, quan a penes tenia els divuit anys, la meva amiga Ada i aquella dolça criatura que va ser Elisenda, la tia Trini, els meus dos sogres, pobrets, morts de la mateixa tristesa... Els veig com si els tingués al davant, a vegades els sento la veu. Morts? No pas. El cementiri guarda els seus cossos, però en el meu cor hi ha la seva ànima.

Vílnius

He passat fred moltes vegades a la meva vida: sóc fredolica de mena. Però recordo una vegada que vaig passat un fred especial, segurament per inesperat. L’estiu de 1993 vam viatjar a Lituània per visitar la meva amiga Elvyra K. Kriauciunate. Era l’agost i a Vílnius feia temperatura de tardor! L’any 1993 era un any difícil per als lituans: feia poc que s’havien tret la bota russa de sobre (1991) i Moscú, que no s’estava per brocs, els havia tallat el gas. De manera que amb aquell fred no hi havia calefacció enlloc. Ens vam allotjar a la Casa de l’Escriptor, una instal.lació que aleshores era desangelada i freda com el marbre. Per poder resistir aquelles nits terribles, entre els llençols i una manta que no escalfava gens, ens hi vam posar papers de diari, el vell mètode dels nostres avantpassats més pobres! Els lituans patien restriccions de tota mena amb una dignitat envejable. Els seus cors estaven feliços pels seus guanys polítics mentre les botigues eren buides com una closca de nou i al restaurant més important de Vílnius només es podia menjar pollastre arrebossat, i encara a filets ben prims. El temps ha passat i Vílnius i les altres ciutats lituanes són el que ja havien estat abans de la sovietització: ciutats europees.

Elvyra Katalina Kriauciunaite

Gráfica del Bicentenario. Una mirada argentina. II Edición Proyecto de intercambio gráfico argentino lituano: 2010-2011
Inauguración: 26 de Enero, 19h.
Exposición: 27 de Enero al 14 de Febrero de 2011
Donde: Archivo y Museo Históricos del Banco de la Provincia de Buenos Aires "Dr. Arturo Jauretche" - Sarmiento 362/364
Horario: Lunes a Viernes de 10 a 18hs
Entrada libre y gratuita
El Proyecto de Intercambio Gráfico que se viene desarrollando desde hace 20 años y cuya versión 2010-11 se inicio en la ciudad de Vilnius el pasado mes de Julio, es una labor de reciprocidad entre las instituciones gráficas Argentinas y Lituanas. En esta oportunidad los artistas argentinos, en la Ciudad Autónoma de Buenos Aires, acompañan la celebración de un nuevo aniversario de la Restitución de la Independencia de la República de Lituania declarada el 11 de Marzo de 1990. Con la participación de: Matías Amici, Rafael Gil, Néstor Goyanes, Lidia Paladino, Lorena Pradal, Carlos Scannapieco, Juan Carlos Stekelman, Angu Vazquez, María Vera y como invitadas especiales: Elvyra Kriauciunaite (Lituania) y Marylin C.Bronfman (Chile); artistas de reconocida trayectoria tanto en el ámbito local como internacional, exhiben imágenes de gran versatilidad estética, ofreciendo al servicio de la creatividad, sus materiales y recursos. Con el apoyo de la Embajada de la República de Lituania en Buenos Aires, del Centro de Grabadores de Vilnius, dependiente de la Asociación de Artistas Plásticos de Lituania y el Archivo y Museo Históricos del Banco de la Provincia de Buenos Aires "Dr. Arturo Jauretche".

(L'artista Elvyra K. Kriauciunaite, amiga meva de fa molts anys, m'envia informació d'aquesta exposició col.lectiva per fer-ne difusió. Si algú viatja a l'Argentina... Ella, tot i que encara no sap si podrà anar a Buenos Aires, la ciutat on va néixer de pares lituans exiliats, es prepara per fer-ho. Una obra seva corona el muntatge de la il.lustració que encapçala aquest post. L'exposició, que homenatja Borges, també celebra els 10 anys de la Restitució de la Independència de la República Lituana. A veure nosaltres...)

Cartes al pare Jacob

Amb una aparença realista (la càmera en posició estàtica va captant tot el que s’esdevé davant de l’objectiu), la pel.lícula del director finlandès Klaus Härö, Cartes al pare Jacob, és un veritable poema visual, tot i la duresa d’un argument que hauria estimulat també la creativitat dels antecessors estètics i filosòfics més immediats de Härö: el suec Ingmar Bergman i el danès Carl Theodor Dreyer. Cartes al pare Jacob és una petita obra mestra. Entengui’s petita per breu (74 minuts), ja que l’estela que deixa aquest film ple de foc interior dura dies en l’ànim de l’espectador.
A Cartes al pare Jacob s’entrellacen la història personal de Leila, una assessina condemnada a cadena perpètua i que després de dotze anys a la presó rep un indult, i la història personal del pare Jacob, un capellà rural vell i cec i que viu aïllat en una casa solitària dins la dura naturalesa escandinava, i que ha sol.licitat l’ajuda de la jove per tal de respondre les cartes dels fidels que li escriuen per demanar-li ajut espiritual.
L’abadia on viu el pare Jacob (a uns metres d’una església de postal víking, tan nua per dins i on ja no s’hi celebren ni matrimonis ni bateigs) és un espai humilíssim, sense aigua corrent però càlid, tot i endevinar-se la temperatura que en ple hivern deu ser d’allò més crua. La pel.lícula està filmada a l’estiu, i els protagonistes gairebé mai no es treuen el jersei. Això sí: quan arriba el carter (tercer personatge que contrapunta la relació entre Leila i Jacob), s’asseuen en uns seients de vímet situats davant de la casa, en un jardí en estat salvatge, per llegir i respondre la correspondència. Aquests moments, filmats en primer pla, són d’una gran bellesa emotiva, tot i el distanciament i la feresa que Leila, endurida per la seva experiència vital, mostra envers el vell capellà.
Amb una gran subtilesa i sinceritat intel.lectual, és a dir, sense que l’espectador tingui la sensació d’un sermó, en aquesta pel.lícula Häro mostra el camí de la caritat cristiana. Caritat practicada des de l’ànima per aquest capellà rural que es lliura a la pràctica de l’amor, que tot ho pot, com es diu a la carta de sant Pau als romans. Aquesta és la fe del pare Jacob i a la qual s’aboca sense límits, gairebé com un monjo. Així, respondre amb calidesa i amb intel.ligència humanes aquestes cartes és la seva vida, allò que el manté dempeus en la seva cada dia més difícil vellesa.
Rebre cartes i contestar-les és el treball del pare Jacob, quan ja no en pot fer cap més. Estima les ànimes que se li acosten demanant-li consell espiritual; les que li escriuen sovint ja són com la seva família. En un moment determinat, però, el flux de cartes es trenca a causa de la presència de Leila i el carter passa de llarg. Aleshores el vell es marceix, s’interroga sobre la seva missió, invoca la gràcia que no arriba per a ell. En unes escenes tan belles com dramàtiques (amb clarobscurs i atmosferes com en els quadres de Vermeer), l’espectador assisteix al dolor de l’ànima del vell mentre Leila sembla indiferent. Sembla, perquè una profunda ferida no curada va per dins. I en un crescendo moderato es va desenvolupant la part final de la pel.lícula, amb una resolució magistral.
Cartes al pare Jacob és una pel.lícula moral, que posa en valor el que realment en té: la comunicació entre els humans, la cura dels més febles, l’oració com a acte de confiança amb les forces que ens depassen, el sentit que donem a la vida, la utilitat del perdó, la pràctica de l’amor sense interès. I tot això amb una gran sobrietat, sense trucs ni efectismes, tan transparent com la veritat que es busca i que segurament està en coses tan senzilles com servir amb amor un te.
(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de gener de 2011)

Meditació de cara la primavera

Recordo que François, un amic meu de la colla de joves que sortíem quan teníem divuit anys, el preocupava molt el tema de la resurrecció de la carn. “Com resuscitarem –deia-, amb el cos d’ara, jove, o amb el cos vell, gastat?” Com que jo no tenia gens clar que el fet fos en el nivell que nosaltres podem pensar, finalment, després de rumiar-hi força, vaig improvisar aquesta resposta: “Em sembla que la resurrecció cal entendre-la en sentit figurat, no cal morir-se per resuscitar!”
Quan vaig llegir els evangelis apòcrifs vaig trobar escrit a l’evangeli de Felip: “Els fidels han de rebre la resurrecció mentre siguin vius. És necessari resuscitar aquesta carn, ja que tot existeix a través d’ella”.
Resuscitar, en el sentit que ho diu Felip, és un sagrament o una iniciació per despertar l’esperit que hi ha en la carn no morta, però tampoc viva espiritualment.

Reflexió en el pleniluni

Déu (o allò espiritual que hi ha en nosaltres, podríem dir) no és la raó, tot i que la conté, escriu Nicolau de Cusa. La raó falla sovint i a vegades engendra monstres, com diu la dita. Amb la raó ho podem argumentar tot, encara que sigui pura especulació com ja sabien els cínics. La raó és una eina de coneixement, però no és l’eina, com tants han suposat i han entronitzat. Ja se sap que els ídols tenen peus de fang.

(foto presa a Monells (Empordà) el passat dissabte, dia 15, quan la lluna encara era creixent)

Escriure-aprendre

Diu l’escriptora i filòsofa Hélène Cixous que escrivim des de la fosca.
I tant: no sabem i volem saber, aclarir-nos i aclarir… D’aquest moviment cap al coneixement Cixous en diu “posar-se a aprendre”.

Art

L’art és innat en l’artista. És una força que se n’apodera. Aleshores el converteix en un instrument. La voluntat última –no la voluntat del mentrestant, que ha de ser sostinguda- ja no és l’artista personal sinó l’obra d’art. Com a persona –i això ho veiem sovint- pot tenir capritxos, desigs i finalitats pròpies. Però allò impersonal que hi ha en l’artista, és a dir, l’art, és més elevat que ell. Diguem-ne esperit diví o ànima col.lectiva, segons Jung. D’aquí ve que en tantes ocasions no es pugui donar explicació del treball artístic, depassa el nostre raciocini.

(Dona elegant, oli d'Alexandre de Cabanyes)

Esforç

Podríem dir com Nicolau de Cusa, que amb coneixement i graó a graó sempre cap amunt es troba Déu, i que el misteri de la creació es resumeix en Ell. Però estem en un món cada dia més secularitzat, almenys en aquesta part d’Occident. Aleshores, per parlar de plenitud humana ens hem de referir als nivells de coneixement de la realitat, això tan escàpol (Cusa parlava del Déu abscòndit) per més que la ciència ho vulgui acotar i la filosofia explicar amb raonaments. En qualsevol cas, cap esforç per conèixer el misteri de la vida no ens serà estalviat.

Encara...

Publico aquest text de La capsa verda a propòsit de l'article d'Enric Juliana "¡A por los catalanes!" publicat ahir, 15 de gener, a La Vanguardia.

La meva catalanitat era tel.lúrica, natural, com aquell qui neix ros o morè. Dic era perquè en un moment donat vaig adonar-me que això era qüestionat de socarel. Què va passar? El vel d’Harmonia, el meu primer llibre publicat, va guanyar el premi Don-na el desembre de 1990 i va ser presentat l’abril de 1991. Amb el llibre encara calent del forn, vaig anar a Vallençana, a prop de Montcada i Reixac, a visitar Juan Ramón Masoliver, oncle del pare dels meus fills. Masoliver era un intel.lectual orgànic del vell règim, com tothom sap. Però era un home culte i molt intel.ligent amb qui m’agradava discutir, i això era fàcil amb ell. Si no sabia de tot, gairebé. De literatura en sabia un niu, tenia bon gust i criteri, era una enciclopèdia viva. A més, es donava la circumstància que havíem nascut el mateix dia, el 13 de març, tot i que, és clar, en anys diferents.
Masoliver em va rebre content com sempre. Però en fer-li el present del llibre, espontàniament li va sortir un comentari que em va gelar la sang: “Lo habrás escrito en catalán…” (com dient, quina manera de perdre el temps!..., “en aquesta llengua provinciana i de segona”, perquè va fer un gest de menyspreu acompanyat d’una cara de fàstic que mai més no oblidaré). Vaig quedar muda, i mentre no podia entendre què li passava pel cap, més ben dit, què li passava pel cor, pensava en el seu pare, el pobre enginyer Masoliver.
Crec poder afirmar que va ser a partir d’aquell moment que em vaig convertir no en catalana, que ja n’era, sinó en catalanista, de la mateixa manera que el feminisme és la resposta lògica a una segregació i a un tracte injust de segles envers les dones, i el pacifisme és una resposta a l’absurditat de les guerres.
Jo havia ‘perdonat’, com si diguéssim, a Juan Ramón Masoliver que hagués estat devot de les idees de Mussolini primer i amic de les de Franco després. El seu ideari polític, tot i que no m’agradava gens, no em privava de respectar-lo i d’admirar-lo pels seus extraordinaris coneixements. Però ara m’era difícil continuar conversa gaire estona més amb algú que em qüestionava tan radicalment. Em vaig acomiadar d’aquell home amb una tristesa fonda. Sentia que alguna cosa es perdia, però que no era per causa meva, ja que en quina llengua havia d’escriure, si el català és la meva llengua? Com es pot qüestionar i menysprear que algú escrigui la seva obra en la seva llengua? Això ha passat amb el català, i segons com encara passa. Amb els anys he anat comprovant que la més gran fàbrica de catalanistes, així com d’independentistes, ha estat precisament les continuades i persistents manifestacions d’intolerància envers el que és un fet tan natural com ser qui ets.
(extret de La capsa verda)

Subirachs pintor

El llenguatge plàstic de Josep Maria Subirachs, la seva iconografia, és inconfusible, ja es tracti de realitzacions escultòriques, en les quals tan destaca, ja es tracti de dibuixos, de gravats, de dissenys de joies o de cartrons per a tapissos. Subirachs, un artista de raça que en la seva llarga trajectòria ha explorat diversos camps de l’art, en l’última dècada ha posat molta energia a pintar uns 170 quadres, acrílics sobre taula, que inequívocament duen el seu segell.
Una mostra escollida d’aquesta darrera etapa artística s’exposa aquests dies al Fòrum Berger Balaguer, de Vilafranca del Penedès: són 22 peces realitzades amb la pulcritud formal que Subirachs acostuma, i com sempre evocant els enigmes que ens presenta la realitat, el misteri de l’existència.
Darrere una aparença racionalista, en l’obra d’aquest artista hi ha molt d’existencialisme poètic i, encara, de metafísica. I en aquestes pintures es posa ben de manifest. La iconografia emprada per Subirachs sempre té un significat simbòlic, i el significat dels símbols sempre va més enllà del racional.
Els símbols són expressions del més profund de l’ésser humà. Els humans ens comuniquen per signes, ja siguin visuals, gestuals o verbals. Però els símbols van més lluny i expressen, mitjançant imatges (visions interiors) el nostre microcosmos, que partint del corporal, l’emocional i el psicòlogic, ateny també la nostra dimensió espiritual. Els símbols expressen directament aquell saber intuïtiu i menys explícit que el racional, i pel qual els humans ho som d’una manera més àmplia que la purament mental.
Els antics ho sabien i reconeixien el poder dels símbols i els utilitzaven en les seves obres artístiques, que generalment estaven lligades a les seves religions, rituals i creences, així com els mites fundacionals creats per les diverses civilitzacions que arriben fins aquí, si més no culturalment.
Un exemple: en una de les pintures de Subirachs, la titulada Dèdal (en referència al constructor del Laberint que havia de custodiar el Minotaure), amb la seva imaginació que va més enllà del mite, l’autor ens presenta una torre-mastaba coronada per un laberint, i a la qual es puja per una escala (de pujada i de baixada) que recorda les escales de les piràmides asteques. El quadre es completa amb un fons on hi ha tres horitzons formats pel terra, mar i cel, simbolitzant, al meu parer, els estadis fisiològic, mental-emocional i l’espiritual dels humans. La torre, que indica desig d’ascensió, s’agermana amb la mastaba, la tomba. Ambdues figures són imatges de la constant tensió en la qual ens movem: eros i thànatos. El laberint és la imatge del camí de la nostra vida que espera trobar-se en el seu centre.
En una altra de les pintures que imanten l’espectador, la titulada Xoc, tot al.ludint la fi del món, un concepte molt del nostre temps, Subirachs ens presenta la imatge d’un planeta gegant en l’instant anterior al xoc amb la cúpula d’un templet renaixentista. L’esfericitat del planeta i l’esfericitat de la cúpula (l’esfera és símbol de complitud), tot pintat amb colors lunars, mercurials, siderals, també podrien evocar la pròxima fusió, al final dels temps històrics, entre Natura i Cultura, o entre Gènesi i Apocalipsi.
Així, amb un extraordinari domini del dibuix i de la tècnica pictòrica del present, però a la manera dels vells mestres, Subirachs ens parla a través de símbols carregats d’energia i de sentit del que és aquí i més enllà del que veiem amb els ulls corporals però que podem intuir amb els ulls de l’esperit. Símbols que tant com responen pregunten, propiciant així un diàleg creatiu a tres bandes entre l’artista, l’espectador i les forces dinàmiques de l’univers.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de gener de 2011. A la fotografia, Xoc, imatge extreta del catàleg editat per Caixa Penedès Obra Social)

Alteracions

Quan vaig fer uns cursos de psicologia, que incloïen neurologia, vaig aprendre que segons quins tons de veu, sobretot emesos per persones que ens desagraden, a vegades se’ns fan insofribles. Quan els sentim ja ens alteren. Aleshores hem de vèncer, no sense un gran esforç de la voluntat, tenir-hi un tracte cordial. Aquesta reflexió ve a tomb després d’haver llegit les afirmacions de la neuròloga Cori López i Xammar sobre les dificultats i disfuncions de l’escolta, que té una base neurofisiològica, i que gràcies al mètode Tomatis es possible restaurar. Explica la doctora López que el seu mestre, el doctor Tomatis, va tractar l’afonia de Maria Callas a causa de la seva mala relació amb Onassis. Tendim a deixar d’escoltar allò que ens fa mal, que ens resulta agressiu: és un mecanisme de defensa de la psique. En el cas de la Callas, sospito que l’afonia li va venir del dolor que experimentava per una comunicació (comunió?) impossible i que ni tan sols podia verbalitzar sense que això, en una roda perversa, desencadenés més incomunicació i agressivitat. D’aquí ve que perdés no només la capacitat de la parla sinó també la del cant, artística i íntima expressió de la seva ànima.

Il.lustracions

A propòsit de les il.lustracions: la pintora Adelaida Murillo m’ha acompanyat diverses vegades en les meves aventures literàries i ha il.lustrat alguns dels meus llibres com ella sap fer: interpretant el text –llegint-lo amb profunditat- per després donar-li una nova visió, una visió personal i creativa des de la pròpia sensibilitat i referents. Així entenem aquest art que tant com il.luminar el text el recrea.

(en la fotografia, acompanyo amb un poema un llibre-objecte d'Adelaida Murillo)