Malaltia

Philippus Aureolus Bombast von Hohenheim, nascut l’any 1493 i anomenat Teofrast Paracelsus, metge com era, considerava la malaltia "com un creixement natural, una cosa espiritual, viva, una llavor". En aquesta visió holística de la medicina també afirmava que "el món sencer és una farmàcia i que Déu és el gran farmacèutic."
En llegir aquestes reflexions, he recordat les vegades que he estat malalta severament i com en el procès de curació emergia "nova". Vull dir que a la sortida de la malaltia m’havia esdevingut un canvi: com les serps, m’havia desprès d’una pell vella.

Així, doncs, també podríem dir, com el poeta Joan Maragall, que "la mort ens sia la major naixença".

Els noms de les coses

Quan no sabia d’on provenia el dolor intensíssim, sobretot als braços i a les mans (que a vegades em fan veure la padrina fins i tot quan escric a l’ordinador), un dolor que es difumina per tot el cos com si volgués agermanar-s’hi per a no deixar cap racó sense aquella sensació d’apallissada, no podia dialogar-hi com es dialoga amb un company de camí, en franca convivència.
Finalment, la reumatòloga Margarida Navarro li va posar un nom farà cosa de cinc anys: fibromiàlgia associada a la fatiga crònica. Aleshores vaig respirar fons: el fantasma va desaparèixer i havia donat lloc a una cosa sòlida: unes paraules a les quals podia donar un sentit.
Amb la doctora Navarro, amb la qual ens veiem un cop l’any, vam quedar que no faria remei, que m’espavilaria amb els meus recursos personals. Vetllaríem, simplement. La malaltia té les seves fases, que he estudiat per comprendre no només la malaltia sinó perquè m’afecta aquesta malaltia. Que, oh, ara ho sé, ja va limitar els dies de la meva jovenesa, quan, per poder estudiar als vespres (treballava vuit hores), que era el que volia fer amb tota la meva ànima, no sortia amb les amigues a ballar (aleshores ja estaven de moda unes quantes discoteques). Mai no vaig perdre una nit. Com que li sabia greu, la meva mare sempre em deia: Filla, divuit anys no els tindràs mai més! Però jo ja m’havia adonat que necessitava tota l’energia, i l’estalviava; o m’ho semblava, que pel cas és el mateix.
Ara llegeixo que l’escriptora Siri Hustvedt ha escrit un llibre on explica la seva malaltia neurològica que es tradueix en un tremolor incontrolat i uns mals de cap de cal ample. Ella diu que no tens la malaltia, sinó que ets la malaltia. És clar: el cos no es pot separar de la ment, cos i ment formen un tot. Per això no s’ha de lluitar contra la malaltia, que és com lluitar contra una mateixa, com si fossis culpable d’alguna cosa. La vida té les seves raons. A la malaltia no se l’ha de complaure, i tant que no!, simplement se l’ha de comprendre com es comprén que un dia plogui i l’altre dia faci sol.
Una de les moltes coses que m’ha ensenyat la malaltia, totes les malalties, és a ser humil i fer de les mancances momentànies una mena de força que no em paralitzi. La meva estima per la vida que m’ha estat donada és tan gran i sento amb tanta profunditat la seva crida a ser-li útil.

(extret de La capsa verda)

Rilke i la malaltia

De forma sorprenent al concepte habitual de malaltia, deia Rainer Maria Rilke en una carta al jove poeta: “Pensi que la malaltia és el mitjà gràcies al qual l’organisme s’allibera del que li és estrany; se l’ha d’ajudar, doncs, a estar malalt, a fer que sofreixi tota la malaltia, que aquesta exploti…”
No es tracta de buscar la malaltia ni de recrear-s’hi, sinó de veure perquè hi ha malaltia i com aquesta ens pot conduir a una veritable transformació a tots nivells, ja que les persones som més que un cos. Parlem de malalties severes, no de refredats. Tot i que a un refredat també se li pot trobar un sentit.

La mare trista

La meva mare ens va acompanyar a l’escola, un fill a cada mà, fins que vaig fer 9 anys i el meu germà 7 anys. Segur que ens hauria acompanyat més temps, tal com és ella, tan patidora. Però es va posar molt malalta, jo crec que a rel de la mort del meu avi, pobret, d’un càncer de colon que el va fer patir molt. Aleshores (estem parlant dels anys 1959-60) no hi havia els fàrmacs que hi ha ara, que haurien donat tan de consol, a ell i a la família que es dolia de veure’l consumir-se sense remei.
Quan dic molt malalta en realitat no sé de què estic parlant, perquè segons la meva pròpia mare, a l’Hospital de Sant Pau encara guarden, per estudiar-lo de tant en tant, el seu expedient de malaltia sense diagnòstic precís. Només sé que no podia menjar, que ‘alguna cosa’ li va obstruir la tràquea o l’esòfag, no sé ben bé, i que va trigar molt de temps a posar-se bona. Tot això es parlava amb molt de misteri, a casa, amb veu baixa, i el que sé ho vaig pescar al vol. Jo veia la meva mare molt trista, enfonsada i amb la cara blanca com el paper de seda, ella que tenia aquelles galtes tan plenes i rosades.
Em sembla que amb els ulls d’ara, després d’haver llegit tant sobre psicologia i malalties psicosomàtiques, diria que va tenir una depressió profunda que va prendre aquella forma de malaltia física. Moltes vegades he pensat que quan va morir el seu pare, que era el meu padrí, devia sentir com si li haguessin tret la catifa de sota els peus i s’hagués trobat amb el terra nu i fred, inhòspit, del mosaic d’una casa buida. Els pares, encara que visquin lluny (com era el cas, tot i que ara cinquanta quilòmetres no són res) quan hi són hi són. Vull dir que amb la seva mort (i les noies sempre estan molt lligades a la figura del pare) ens devem sentir sense aquella escalfor que a vegades és tan imaginària com real. Fixeu-vos que he escrit ‘devem’, ja que els meus pares, tot i que molt vellets, són vius. Parlo, doncs, per intuïció d’aquest desconsol, no perquè en tingui aquesta experiència concreta, tot i que m’he dolgut d’altres morts que em poden aproximar una mica a la seva comprensió.
(extret de La capsa verda)
(a la fotografia, el dia de la meva 1ª Comunió, el 17 de maig de 1959, amb els meus pares i el meu germà. L’avi Llorenç estava ja molt malalt i no va poder venir al dinar familiar. Potser em van pentinar amb els cabells una mica massa tibats, oi? Devia ser la moda de l’època, o la meva mare amb el seu acostumat rigor que no em sortís un cabell més que un altre)