Aula de cinema

Ahir vam anar a la Filmoteca de Catalunya. S’hi fa el cicle: “François Truffaut i les pel.lícules de la seva vida”. Una d’aquestes pel.lícules és L’ombra d'un dubte, d’Alfred Hichcock, filmada l’any 1943. Aquesta sessió s’anomenava Aula de cinema, la qual cosa vol dir que la sala era plena de nois i noies joves, estudiants de cinema. Abans de començar la projecció, una professora va fer un repas de la trajectòria cinematogràfica del gran mestre del suspens. Fins aquí, bé. Però en la segona part del discurs, la professora va explicar fil per randa l’argument de la pel.lícula, així com el significat de les escenes més importants, trucs fílmics, etc., sense deixar cap escletxa perquè els alumnes discernissin per ells mateixos la intencionalitat de Hichcock a l’hora de filmar L’ombra d'un dubte, sobretot el seu significat moral, que en la pel.lícula queda ambigu, i aquesta és la gràcia del film: les aparences enganyen. A part que als no-alumnes de la sala, que era la meitat, el ‘suspens’ se’ns en va anar en orris, vam comentar amb els veïns de butaca aquella forma d’ensenyar tan castradora, ja que el diàleg –no el monòleg professoral- sobre la pel.lícula s’hauria d’haver fet després de la projecció. Vam lamentar veure com es fabrica un pensament únic, pobre, i com s’esmussa la creativitat. A qui interessa?