Vílnius

He passat fred moltes vegades a la meva vida: sóc fredolica de mena. Però recordo una vegada que vaig passat un fred especial, segurament per inesperat. L’estiu de 1993 vam viatjar a Lituània per visitar la meva amiga Elvyra K. Kriauciunate. Era l’agost i a Vílnius feia temperatura de tardor! L’any 1993 era un any difícil per als lituans: feia poc que s’havien tret la bota russa de sobre (1991) i Moscú, que no s’estava per brocs, els havia tallat el gas. De manera que amb aquell fred no hi havia calefacció enlloc. Ens vam allotjar a la Casa de l’Escriptor, una instal.lació que aleshores era desangelada i freda com el marbre. Per poder resistir aquelles nits terribles, entre els llençols i una manta que no escalfava gens, ens hi vam posar papers de diari, el vell mètode dels nostres avantpassats més pobres! Els lituans patien restriccions de tota mena amb una dignitat envejable. Els seus cors estaven feliços pels seus guanys polítics mentre les botigues eren buides com una closca de nou i al restaurant més important de Vílnius només es podia menjar pollastre arrebossat, i encara a filets ben prims. El temps ha passat i Vílnius i les altres ciutats lituanes són el que ja havien estat abans de la sovietització: ciutats europees.