Tres imatges de la Diada 11 de setembre 2016

Tres fotografies de la Diada, a les quals he posat títol: A punt, és l'hora; Minerva vigila...; Muriel.

Josep Benet tenia raó

L’estiu, temps per a la vacança, és també temps per a la meditació. A vegades hi du la contemplació del paisatge, o una lectura, o una conversa en la qual dic que recordo un estiu a Martinet de la Cerdanya, l’estada en un campament de noies guies. Tenia dotze o tretze anys. Vam comprar unes postals per enviar a casa. “Queridos padres”, vaig escriure. Em vaig aturar en sec, no vaig poder continuar. Qui eren aquells queridos padres? No podia escriure queridos padres als meus estimats pares, que és el que vaig acabar escrivint sense saber escriure en la meva pròpia llengua.

     

Josep Benet tenia raó, dic en la conversa. Es va voler cometre un genocidi amb la llengua catalana per molt que, de forma desvergonyida, el rei Joan Carles digués que aquí mai no s’havia prohibit el català. Havia acabat l’ensenyament primari, tot en castellà, ni una paraula en català a l’escola Grupo Escolar Reyes Católicos. I quan dic ni una vull dir ni tan sols al pati. Si et “pillaven” parlant en català eres castigat, per la qual cosa ningú no el parlava. És un miracle que hàgim conservat el català. La gent de la meva generació hem hagut d’aprendre’l a escriure de grans, fora de l’escolarització.

     

José Costa Gramunt, es llegia al DNI del meu germà, fins a la mort del dictador. Ell no era José, sinó Josep. El nom fa la cosa. Per aquesta raó fets com aquest produeixen esquizofrènia. Era fet expressament, van voler crear una societat malalta, que se sentís estranya i marginada d’ella mateixa. Et sents estrany quan t’anomenen amb un nom que no és el teu. Però no se’n van sortir. Hem resistit al genocidi programat. Avui i aquí no se li canvia a ningú el nom amb el qual vol ser anomenat. Per exemple: José Montilla, i tots tan contents, tant si el vol conservar com si se’l canvia, hi ha llibertat. Vet aquí la diferència. Quant al genocidi, no és un crim? El podem perdonar, i ho fem. Però no s’ha d’oblidar cap genocidi. És un acte humanitari no oblidar els genocidis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 9 de setembre de 2016. La foto és antiga... jo al jardí de casa l'agost de 1994...)

Marxa per la llibertat

Aquest estiu ha fet quaranta anys de la Marxa de la llibertat. 

La marxa va consistir en un conjunt de marxes (anomenades columnes) dutes a terme l'estiu de 1976, per reclamar l'amnistia, les llibertats bàsiques, la recuperació de l'Estatut d'Autonomia. 

La marxa va recórrer molts indrets dels Països Catalans. 

Poble català posa't a caminar, es deia a la part del darrere de la samarreta que porta Oriol Pi de Cabanyes. La fotografia està feta per Quim Curbet a Girona, en la festa del premi Bertrana. Ara volem anar més lluny, hi arribarem.

Espai Far

Avui hem visitat l'Espai Far, que està situat en l'emblemàtic espai del Far de Sant Cristòfol. Des de començaments d'estiu que és un centre museístic que mostra el patrimoni mariner vilanoví. 

L'Espai Far comprèn tres espais: el Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú, situat en l'antiga casa del faroner. En aquest espai s'hi exhibeixen objectes relacionats amb el món de la pesca i la tradició marinera, que l'Associació del Museu del Mar ha anat rebent de donacions de pescadors i veïns del barri de Mar.

A l'Espai Víctor Rojas hi ha el bot de salvament de nàufrags Víctor Rojas, un dels tres únics bots d'aquesta tipologia que es conserva a Catalunya.

Al Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués es mostra la col.lecció d'objectes relacionats amb el mar que va aplegar Francesc Roig Toqués, que va ser molt conegut també a través de la seva famosa Carpa Juanita, un peix ensinistrat que bevia en porró i menjava amb cullereta... Se li ret homenatge en aquest espai singular, amarat, en efecte, de curiositats marineres.

La visita a l'Espai Far val la pena.

(a la fotografia, una imatge del Museu del Mar)

Mestre de literatura

Va entrar a classe amb un somriure als ulls, que li brillaven. Venia amb un feix de fotocòpies a la mà. Les va repartir morosament, sense pressa, amb els gestos amables ben coordinats, com en un ritual. Ho era, un ritual. Ja sabeu: no només de pa viu l’home, i la dona, és clar.

     

Va dir amb veu pausada el que potser ja han dit centenars de mestres de literatura com ell, com ella: La llengua literària ha de poder llegir-se en veu alta... no només ha de dependre de la lletra escrita sinó que també ha de dependre del so. El so és l’ànima del llenguatge... I així. I nosaltres, alumnes amb els diferents batxillerats que dóna la vida i els llibres llegits fins aquell moment, l’escoltàvem amb els ulls posats en aquell rostre que era pura llum d’enamorat com estava aquell mestre de la literatura viva.

     

Llegeix, em va dir. I jo vaig començar a llegir, paladejant-lo, assaborint-ne totes les modulacions i ritmes, aquell text de Guillem Viladot: un record d’infantesa. Quan vaig conèixer l’autor li vaig dir que m’havia enamorat d’aquell text gràcies a la seducció d’aquell mestre que estimava la literatura i la llengua amb què estava escrita: un català amb ànima, nodrit per la terra, no un català desfibrat pels gramàtics positivistes que la tracten com si fos en un quiròfan.

     

La llengua s’ha d’ensenyar a través dels qui l’escriuen amb ànima. I ens feia llegir en veu alta per escoltar la musicalitat, a vegades també adusta o tallant, que de tot hi ha en les llums i ombres de la vida, o en els estats d’ànim de la vida, o en els tràfecs del sublim i del quotidià.

     

El mestre imantava els alumnes, pura energia en moviment que seduïa l’orella, també la interna. La llengua no entén de lògica sinó de poesia, no la feu patir sinó florir, deia el mestre de literatura. I ara diuen que els volen treure, que no es vol ensenyar literatura a les escoles. Doncs morirem. No només de pena, sinó d’ànima.

(article publicat al Diari de Vilanova, 26 d'agost de 2016. A la imatge, foli manuscrit de Josep Anton de Cabanyes, germà de Manuel de Cabanyes, el poeta)

Rio de Janeiro

El paradís, el pur, només existeix en la nostra imaginació. Potser al principi hi havia un paradís. Però qui sap on és. Això no obstant, hi ha llocs la bellesa misteriosa dels quals ens el recorda encara que només sigui a través de la nostra mirada vers el bell, que això sí que existeix. Rio de Janeiro és una ciutat bella, però perillosa. Els dies que nosaltres hi vam ser, l’estiu del 2003, vam llegir a la premsa que van matar un viatger com nosaltres.

     

No s’hi val a badar, adverteixen des del Consell Superior d’Esports. A punt de començar els Jocs Olímpics es va redactar un manual de 40 pàgines amb instruccions. Fa tretze anys, el sentit comú ja ens va dir que havíem d’anar vestits amb roba senzilla i sense cap joia, que no havíem de sortir de nit amb la nostra cara de babaus estrangers, que havíem de dur els diners justos per a les despeses del dia. No ha canviat res, tot ha anat a pitjor, sembla, el perill és real. Com és real que les aigües de la badia de Guanabara avui són més brutes. Les proves olímpiques s’hauran de fer en lamentables condicions. Nedaran entre merda, ha dit el metge brasiler Daniel Becker.

     

Brasil és un paradís. Vaig enamorar-me d’aquest paradís. Vaig cantar aquest paradís a Quan Jurupari era déu. En versos essencials, d’una gran nuesa estilística per no deixar-me anar pel rost del sentimentalisme, vaig escriure sobre aquest paradís sense amagar les ombres. Vaig veure ombres a Sao Paulo, a Belo Horizonte, però sobretot a Rio de Janeiro. Per això he trigat anys a publicar aquest llibre. Hi ha poemes poc amables: les favelas no són espais amables, les morts dels nens del carrer no són fets amables, i els somnis dels aprenents de futbolistes que cada dia juguen a la platja és una forma de fugir d’un paradís que és i no és. Els assalts són a l’ordre del dia, s’adverteix, i el Zika amenaça les dones embarassades de poc. Ah, Jurupari, si veiessis el teu paradís. Amb tot, hi ha alegria i color, samba i el desig de retornar a la puresa dels teus orígens.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 d'agost de 2016. La fotografia està presa a la platja de Copacabana, de Rio de Janeiro, el juliol de 2003)

Àngel d'estiu

N’hi ha tot l’any, d’àngels, com hi ha dimonis tot l’any, són fàcilment identificables. Enguany els esdeveniments n’han servit un plat ben fosc. Però a l’estiu sembla que anem més desorientats, amb tantes seduccions. L’estiu és una època abocada a l’exterior, i els àngels són cosa interna (són la cara de les bones qualitats, les qualitats angèliques), tot i que la mitologia judeocristiana els hagi donat tants rostres, tants noms: Gabriel, Miquel, Rafael, que són de la categoria dels arcàngels, però també hi ha els familiars, els custodis: Ariel, Aniel... fins arribar a 72, segons reporta Félix Llaugé al seu llibre Tu ángel custodio (Ediciones Obelisco). L’autor es pregunta si en ple segle XXI la pregària té sentit, i si invocar l’àngel és necessari o serveix per alguna cosa. Però dóna orientació dels noms i les potències invisibles que els àngels ofereixen als seus custodiats.

     

Aquests àngels guardians, que eren molt estimats en el temps de la meva infantesa, i als quals les àvies ens deien que havíem de demanar protecció, també eren ben estimats per Eugeni d’Ors, que va fer una teoria filosòfica sobre la figura de l’àngel al seu llibre Introducción a la vida angélica (publicat a Buenos Aires el 1939). Una metafísica que, entre d’altres, va rebre la idea de la mística sufí del doble angèlic que tenim. Reivindicant la figura de l’àngel en sentit filosòfic, el també filòsof Massimo Cacciari va publicar L’Angelo necessario (1986). I cal recordar l’escala de l’evolució humana de Ramon Llull, en la qual l’àngel està per damunt del cel, i el cel per damunt de l’home, així com l’escala ideada per Francesc Pujols, en la qual també hi ha per damunt de la humana la categoria de l’àngel.

     

Partint de la idea que els humans som part del visible i de l’invisible de la vida, que som matèria i esperit al mateix temps, en el cos dolençós som també el cos lluminós de l’àngel, tot i que l’imaginari de les creences jueva, cristiana i musulmana també situï fora de nosaltres la figura de l’aggelos com a mitjancer entre Déu i les criatures. Sens dubte hi ha àngel en aquell o aquella que en un moment determinat actua de forma angèlica, quan per exemple exerceix un paper de guaridor, que és el que representa Rafael, o d’àngel anunciador d’una benaurança com és la maternitat en el cas de Gabriel anunciant a Maria la concepció del fill.

     

No està de més, doncs, tenir notícia de l’àngel que ens correspon segons el dia de naixença, i rebre’n forces tot invocant-lo en moments de manca. Els nascuts entre l’11 i el 15 de març tenim Haiaiel. Entre altres dons, ajuda en la lluita per ser lliure, independent. Entenc que és en doble direcció: persona de pensament lliure perquè s’allibera del propis pesos morts en un marc on la gent pugui ser lliure i independent. M’aplico, doncs, a invocar-lo tot l’estiu, ja que a partir de setembre hi haurà molta feina! No tinc cap dubte de la força positiva que també contenim.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 d'agost de 2016. A la imatge, un àngel de l'església de San Giusto, de Trieste, foto feta el 30 de juny de 2016)

Trieste amb ulls de dona

Hi ha diverses formes d’escriure guies de llocs i ciutats, i una és escriure una guia sentimental, la qual cosa vol dir anar més enllà de les dades i la història i donar fe d’aquells aspectes que són percebuts de forma personal. Si aneu a Trieste, recomano que entreu a les llibreries (n’hi ha moltes!) i compreu llibres sobre Trieste. Són de qualitat, tan informativa com literària. Entre aquesta plèiade, vaig descobrir Guida sentimentale di Trieste. La ciutat està escrita per dones que viuen a Trieste, ja siguin autòctones (italianes o eslovenes) o nascudes en altres llocs d’Itàlia o de l’estranger, i que s’han incorporat a una ciutat una de les característiques de la qual és ser una ciutat de frontera.

     

A Guida sentimentale de Trieste trobem una mirada polièdrica per part de les dones que, unes més escriptores que les altres, han escrit textos molt bells, fruit d’un laboratori d’escriptura promogut per la Casa Internazionale delle Donne di Trieste. En els textos publicats (2014), s’expressa la vivència dels llocs d’una manera subjectiva i en diàleg amb el passat i el present de la ciutat, tot fent visible a través dels relats personals la seva idiosincràsia cultural, social i de convivència. El resultat és un llibre viu, dinàmic, tot i que no hi manquin les referències bibliogràfiques que fan de Trieste una ciutat literària pel fet que tants escriptors/es han escrit sobre les seves seduccions.

     

L’interès d’aquesta Guia sentimentale di Trieste és tant cultural com sociològic, amb la progressiva incorporació de la dona en tots els àmbits de la vida comunitària. Així llegim les places, carrers, escoles, universitats, llocs de treball, etc., amb els ulls d’aquestes dones que, amb la seva presència i activitat, han modificat l’imaginari col.lectiu d’una ciutat que, com totes en el passat, pecava de patriarcal. És l’hora dels equilibris, també en la visió de les ciutats.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de juliol de 2016)

La Barcelona jueva

Amb un pròleg de Pilar Rahola, escriptora i comunicadora sensible a la història passada i present del poble jueu, acaba de publicar-se La Barcelona jueva, coeditada per l’Ajuntament de Barcelona i Cossetània Edicions. L’autor d’aquest llibre que pretén redescobrir les petges materials i immaterials de la presència jueva a la ciutat comtal és Josep Alert (Igualada, 1966), historiador i gestor cultural d’àmplia experiència.

     

Recordo que uns quants anys enrere, tal com es publicava a la premsa, es buscava l’emplaçament del que havia estat la Sinagoga Major del Call de Barcelona... Hi havia interès per trobar i identificar la presència de la comunitat jueva barcelonina i la seva història plena de clarobscurs. Aquesta recerca ha anat fent camí des d’aleshores fins arribar als nostres dies.

     

A fer llum en aquesta presència hi col.laboren publicacions com La Barcelona jueva, un treball divulgatiu de nivell que ha d’interessar no només als jueus de tot el món que ens visiten –cada any són més- sinó també a nosaltres. Almenys a tants de nosaltres que, pels cognoms, podem pensar que potser som hereus de jueus conversos a la força després dels avalots i el saqueig que va patir el Call barceloní el 1391. Sense deixar d’estimar el cristianisme i els valors ètics i espirituals amb els quals ens hem format com a persones, experimentem una fraternitat subtil envers el destí d’aquest poble en diàspora d’ençà que l’any 70 d.C. es va destruir el Temple de Jerusalem. Se sap que a la Barcino romana ja hi havia jueus. 

     

Deia que experimentem un sentiment de fraternitat que s’afegeix a l’admiració per una cultura que, malgrat la diàspora, ha aglutinat i comunicat tantes formes de saber (ciències diverses, estudis de les Escriptures bíbliques i la Càbala, literatura, música, artesania, habilitat per portar comptes, etc.). Una cultura que des de sempre ha promogut que la gent sabés llegir i escriure, i això era molt visible en temps en què regnava l’analfabetisme rampant, la qual cosa va ser, i ha estat utilitzada per dominar les ments i els cors de la gent senzilla.

     

Tot llegint els capítols de La Barcelona jueva en què es parla de l’arraconament i segregació primer, fins arribar a la persecució i aldarulls del 1391 que van provocar la mort de tants jueus a mans dels cristians, amb el resultat d’haver de triar entre l’obligació de la conversió o l’exili, cal preguntar-se per què l’Església va exercir aquest paper inquisidor, de botxí, contravenint, i gairebé sembla de criatures recordar-ho, els principis fonamentals de l’amor fratern que va predicar Jesús, que no s’ha d’oblidar que era jueu.

     

La Barcelona jueva, de Josep Alert, ofereix als lectors un doble itinerari. En primer lloc, el recorregut que explica la historia dels jueus catalans en totes les seves fases, amb informacions sobre fets i personatges rellevants que l’il.lustren. En segon lloc, trobem els itineraris dels espais barcelonins on es fa més o menys visible la memòria de la Barcelona jueva. La majoria d’aquests indrets estan situats al cor de Barcelona, a la Barcelona Vella, amb epicentre a la Plaça de Sant Jaume. A partir de la destrucció del Call –fins aquí va arribar la barbàrie- la presència jueva es difumina, es fa gairebé invisible a la ciutat. En els darrers temps, i a poc a poc, s’ha anat redescobrint i assimilant una presència que va tenir el seu segle d’or en la mateixa època que els dies d’esplendor dels reis catalans de més prestigi i seny governatiu, amb Jaume I al capdavant. Aquests reis assenyats protegien els jueus. Però la pressió de l’Església va vèncer la voluntat d’aquests reis, víctima del que avui anomenaríem síndrome (i pecat) de superioritat espiritual envers els altres col.lectius religiosos.

     

Seguint el curs del relat anem tenint notícia, si no la sabíem, dels autors intel.lectuals d’aquests fets lamentables, precedents, cal dir-ho, del que avui abominem: l’Holocaust. La marea antijueva es va donar a tot Europa, cert, també a Espanya, amb l’expulsió definitiva per part dels Reis Catòlics el 1492. Catalunya no se’n va salvar. També nosaltres, atiats per segons quins sermons en esglésies i catedrals, vam mostrar-nos antijueus. En el daltabaix del 1391, la catedral de Barcelona va ser l’escenari de la conversió forçada de jueus.

     

La llengua dels jueus catalans era el català, tot i que, com era habitual a l’època, escrivissin les seves obres literàries en hebreu, com també era habitual que els cristians escrivissin en llatí. Considerat com l’última figura de les lletres hebrees catalanes, Salomó ben Rovèn Bonafed, conegut com a Astruc Bonafeu (1370-1445), a diferència del pare i el germà, va dir no a la conversió. En els seus escrits va cantar, amb tristesa i amarguesa, l’agonia del judaisme a Catalunya.

     

Cal fer esment, entre d’altres escriptors catalans d’altura com Joan Maragall i Carles Riba, la influència de la cultura jueva en l’obra de Salvador Espriu, ‘que es va servir del concepte Sepharad per construir una al.legoria crítica a Espanya’, escriu Alert.

     

El relat de La Barcelona jueva, de Josep Alert, que es llegeix amb interès creixent, arriba fins als nostres dies. La represa de la presència de jueus a Barcelona es va donar a principis del segle XX. Eren jueus fugits d’una Europa que donava noves mostres d’antisemitisme bel.ligerant, i ja sabem com va acabar. Entre d’altres relats, llegim el que mostra la història de les caixes amagades que va trobar Dory Sontheimer a la mort de la seva mare. En les cartes i papers ocults s’explica la tragèdia de la seva família, materna i paterna, pràcticament tota víctima de l’Holocaust.

     

També trobem en aquest llibre d’Alert el relat més recent, i viscut per nosaltres, de la història d’una simbiosis entre jueus i catalans (que encara dura!) per part del franquisme. Ja se sap que de tot en van tenir la culpa rojos, jueus, maçons i catalans separatistes (¡!). Aquesta persecució, afegeixo perquè no hem d’oblidar-ho, va fer víctimes. Molta gent va morir per aquests motius. Aquí avui no es mata per aquests motius, no estaria ben vist, les democràcies europees se’n farien creus, l’efecte de la vacuna de l’Holocaust i dels Gulags soviètics encara dura; però es fa morir a la vida civil l’adversari, difamant-lo, o el que convingui, per liquidar la persona en el seu honor i dignitat. L’episodi de la caça de bruixes per part del ministre de l’Interior, o de qui sigui que la dugui a terme, no és una anècdota: és una pràctica habitual. La nostra democràcia és encara molt prima, és per això que cal enfortir-la de forma ètica i honesta.

     

En aquests moments Barcelona compta amb quatre comunitats jueves, molt actives en el camp cultural. Les petges jueves en la història catalana, amb diversos enclavaments disseminats per tot el territori, són d’un gran atractiu per al turisme israelià i jueu en general. Barcelona és la setena ciutat del món més visitada pels turistes hebreus. Quan visiten la muntanya de Montjuïc, el lloc on hi havia el cementiri dels jueus barcelonins de l’edat mitjana, experimenten un sentiment molt íntim... És el natural, en el seu cas. També nosaltres experimentem emoció, ja que la terra dels cementiris és la terra d’aquells morts i de tots els morts, dels nostres ancestres; la dels cementiris és terra sagrada i cal trepitjar-la amb reverència.

(article publicat a l'Eix Diari, 19 de juliol de 2016. La imatge de la tomba de la fotografia està presa el dia 28 de juny al cementiri jueu de Trieste). 

Una postal de Trieste

La ciutat de Trieste regala postals precioses, lluminoses. Però hi ha angles de foscor, fins i tot en el paradís. És un d'aquests angles foscos el que s'expressa en aquesta postal de Trieste, text que he publicat avui al Diari de Vilanova,15 de juliol de 2016. La imatge la vaig prendre el passat 28 de juny.

     

"Hi ha postals en blanc i negre, i no perquè siguin antigues. A la imatge es veu una torre molt alta, feta de maó vista, igual que el gran edifici de tres i quatre pisos, amb finestres a pocs metres l’una de l’altra. L’any 1913, al barri de San Sabba de Trieste es va construir aquest establiment destinat a la neteja i preparació d’arròs per al consum. Una fàbrica, doncs, al servei de la ciutat i voltants.

     

La foscor de la postal ve de trenta anys després, quan els nazis van convertir la fàbrica en un camp de trànsit cap als forns crematoris del Tercer Reich. Posteriorment, la mateixa Risiera di San Sabba es va convertir en un camp de tortura i mort, amb forn crematori propi. En aquest indret, avui monument nacional, encara es poden veure les cel.les de tortura abans de cremar els cossos amb àcid o reduir-los a cendres.

     

En la visita que vam fer a la sinagoga de Trieste, un bell edifici amb detalls modernistes, molt de l’època en què va ser alçat, la voluntària ens va explicar que d’un dia per l’altre els veïns van deixar de saludar els jueus. Ningú no esperava, a la moderna i ciutat de bona convivència entre diversos col.lectius com era, com és Trieste, ciutat de frontera, un discurs com el que va pronunciar el Duce el 18 de setembre de 1938, quan va visitar la ciutat: I per al prestigi cal una clara i severa consciència racial, que no tan sols estableixi diferències, sinó també nítides superioritats (...) Amb ells [els jueus] se seguirà una política de segregació.

     

Aquesta política va ser molt més que una política de segregació: va ser una política d’eliminació, de voluntat d’extinció d’un grup humà, també a Trieste. La postal que veiem en viu de la Risiera di San Sabba parla per ella mateixa. Ningú no oculta el que va passar, se’n fa memòria, es demana perdó. També els visitants demanem perdó per la bèstia que portem a dins malgrat hàgim nascut tants anys després d’aquell horror, d’aquella tragèdia."

Viatjar

És època de viatjar. El temps d’estiu convida al viatge. El viatge, com la vida, té molts nivells, des del més banal fins al més historiat. Hi ha, però, qui viatja com un paquet, com una maleta: es mou de lloc però poc veu res. Observeu aquesta mena de viatgers: van com ninots. I quan al retorn els preguntes què els ha semblat tal país, tal ciutat o tal monument, et miren com si no haguessin entès la pregunta. Es queden muts.

Els museus són plens, atapeïts de gent que és poc o gens sensible a l’art, però vet aquí que els han programat la visita i han de fer la fotografia del quadre més famós. Ja fa anys que no puc mirar La Gioconda, al Louvre, com la vaig mirar la primera vegada que vaig viatjar a París l’any 1971 o 1972. S’amunteguen com en un formiguer desenes de persones davant del petit quadre del gran Leonardo Da Vinci, ara, per postres, cobert amb un vidre. Ara la fotografia és fotografiar la multitud davant la dama del somriure misteriós.

No és el mateix veure que mirar, escriu la crítica d’art Estrella de Diego a Rincones de postales. Turismo y hospitalidad. En aquest assaig, l’autora es pregunta si encara podem ser viatgers en un món de turisme massificat, programat. Sí que en podem ser, conclou, però sempre depenent de l’actitud del viatger. Un viatger dins la massa, s’entén, ja que, com passa a Roma, a Barcelona o a Praga, haurà de fer llargues cues per tot.

     

El meu primer viatge fora de Catalunya el vaig fer quan tenia setze anys, amb el grup de pintura de l’escola Llotja. Vam anar els dies de la Setmana Santa a Madrid per veure al Prado els quadres de Velázquez i els quadres de Goya, amb la seva sèrie de pintures negres. Vam passar dos matins al museu, en les sales del qual, però, ens van sorprendre altres pintures rellevants com les obres surrealistes d’El Bosco o els mirífics paisatges blaus de Patinir. Vam viure l’experiència de la descoberta! La descoberta és inherent al viatge per a mi des d’aleshores. Així, ja no espero tant trobar el que està anunciat a bombos i platerets a les guies com descobrir vés a saber què que em meravella. Llavors sento que viatge és també una forma d’escriptura. Tant que a vegades converteixo el viatge en escriptura.

El viatge agafa un sentit complet en la partida i el retorn. Altrament no es pot parlar de viatge sinó de nomadisme. En partir, el viatger entra en un temps de parèntesi, per més que les busques del rellotge marquin les hores. El retorn marca el final del viatge físic, però no pas el mental. El viatge perdura cada vegada que evoquem un episodi, o narrem o escrivim un relat d’allò que vam viure. És una manera d’allargar la mel del viatge, per més que ens hàgim trobat contratemps, d’altra banda, el més natural del món. Perquè allò inesperat, allò que surt fora del programa, sovint es constitueix en el veritable viatge. I com que el temps és limitat i nosaltres també, no és cap drama perdre’s el que s’ha de veure per força. Com en la vida, no es pot fer tot, però sí que es pot fer bé el que es fa. Atenció plena en el viatjar.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de juliol de 2016). A la fotografia, la imatge d'unes pedres romanes trobades a la muntanya de San Giusto, al bell mig de la ciutat de Trieste. La fotografia està presa el 30 de juny de 2016)

Bellesa i art

En el seu llibre Què és l’art?, publicat el 1896, Lleó Tolstoi distingia entre bellesa i art. Tolstoi parla d’una concepció de bellesa com una cosa inexacta i subjectiva. La idea clàssica, a la qual també es refereix, assimila el bo i el bell, una perfecció que només pot ser divina.

     

L’art entès a la manera tradicional és expressió de la bellesa en el seu instint per buscar la perfecció, podem afegir, ja que per naturalesa els artistes són imperfectes. Però en els nostres dies la relació de bellesa i art ha fet una mutació colossal. Art és tot allò que es diu que és art. I amén. Tot i que no se sap qui mana.

Tolstoi, en tant que escriptor, també parla de literatura. Són sucoses les coses que escriu al respecte, i més perquè n’explica exemples concrets de gent que coneix. Escriu: Un altre mètode per donar a les obres d’art una aparença d’art és l’ornament. L’objecte d’aquest mètode es produir en els sentits del lector, espectador o oient, les impressions més agradables de manera que prengui per art allò que no ho és. En literatura, i si es tracta de poesia, el mètode consisteix a fer servir els ritmes més cadenciosos, les rimes més sonores, les paraules que més facin lluir... Els ornaments, avui dia, han assolit un tal grau de perfecció que s’han pres per obres d’art.

     

Això era en temps de Tolstoi. Ara els ornaments que fan confondre l’art, o cultura i pseudocultura, acostumen a ser d’aquesta mena: estridència, escàndol, blasfèmia, efectisme, exageració, mal gust. Tolstoi abomina de la provocació, ja que absorbeix la intel.ligència, impedeix que es vegi l’art veritable. La bellesa com una cosa indefinida i subjectiva dóna obres d’art quan no es falsifica l’objectiu, que sempre és la pura gratuïtat. Tolstoi va revolucionar la novel.la amb la seva subjectivitat banyada en les aigües de l’honest. No va usar artificis per impressionar. La seva paraula és clara, exacta, sense enfarfecs.

(article publicat al Diari de Vilanova, 1 de juliol de 2016. La imatge correspon a un fragment d'un quadre exposat al Civico Museo Sartorio, de Trieste. La vaig prendre durant la visita l'1 de juliol. Fins i tot en les pintures més 'realistes', com és el cas, hi ha una mirada, una interpretació personal de la realitat. Bellesa subjectiva)

Nit de Sant Joan

En coedició amb l’Ajuntament de Barcelona, Angle editorial acaba de publicar La nit de Sant Joan a Barcelona, un volum preciós, d’aquells de mirar i remirar, que aplega textos i fotografies de gran interès per a barcelonins i no barcelonins, d’aquesta nit màgica, festiva i tan tradicional a Catalunya, la festa que obre les portes al solstici d’estiu.

      

Diversos autors: Roger Canals, Amadeu Carbó, Xavier Cazeneuve, Marta Contijoch, Manuel Delgado i Albert Torras, cadascun des de la seva disciplina o camp d’estudi, informen de la celebració de la nit més curta de l’any. Aquesta celebració, un culte al sol, es perd en la llunyania del temps ja que abans que fos cristiana, és a dir, que celebrés el naixement de Joan el Baptista, havia estat romana, amb les festes al voltant del déu Janus, el de les dues cares, una que mira al passat i l’altra que mira al futur. Des d’un punt de vista simbòlic, els dos rostres s’associen al destí dels humans.

     

Així, doncs, ens trobem amb una celebració que té molts significats, des del més floklòric fins al més simbòlic. La seva celebració, que té molt de ritual, ha fet que perduri d’una manera natural en la població, tot i que hagi patit els rigors d’èpoques inquisitorials, dictatorials, ja que es tracta d’una festa que trenca amb joc o disbauxa el temps ordinari. Com el Carnaval, la nit de Sant Joan és una festa del festeig, i valgui la redundància. En aquesta nit de la celebració de la llum del sol, de la vida viscuda en el temps extraordinari, es formen parelles, o se’n consoliden amb lligams més estrets. Hi ha moltes pràctiques màgiques en aquest sentit, molts sortilegis amorosos que, siguin efectius o no, la realitat és que es donen molts prodigis en aquesta nit de llums i ombres, que neda i es crema entre el foc i l’aigua. Perquè prodigi és allò que per a cadascú esdevé significatiu.

     

A Barcelona, la festa de la nit de Sant Joan, la revetlla de Sant Joan, es remunta a temps medievals i és una de les més antigues celebrades a la ciutat, amb la invasió de l’espai públic de manera festiva, amb trastos vells cremant en altes fogueres i tirant coets i petards. A la matinada ja era costum anar a la platja a mullar-se i a rebre els raigs del primer sol de l’estiu, tot i que la festa de Joan el Baptista no coincideix ben bé amb el solstici.

En la festa barcelonina, l’oficial i la ciutadana, de la qual hi ha referències documentals de principis del segle XV, de bon matí ja hi havia una cavalcada de les autoritats (una forma visible de ‘restablir l’ordre’) després d’una nit de disbauxa, de celebracions populars per tota la ciutat amb fogueres a cada carrer, a cada plaça, amb pirotècnies, música i balls a la fresca, begudes esperitoses i requisits gastronòmics com les típiques coques de Sant Joan.

     

Tot això i més s’explica amb gran detall, tant per a nostàlgics com per a gent interessada en tradicions populars, a La nit de Sant Joan a Barcelona. Com a barcelonina de naixement, m’he sentit atreta pel capítol en què es parla, amb testimonis personals inclosos, d’aquelles revetlles de Sant Joan de la meva infantesa, amb fogueres a les cruïlles de l’Eixample: castells d’andròmines, fustes i mobles vells arreplegats per la canalla que cremaven com una gran falla. Foc purificador que crema el que ja no serveix.

     

En aquella època, els infants i els adolescents dels barris encara participaven vivament, activament, en la celebració, tenien el seu protagonisme. Nosaltres, poc donats a la vida al carrer, ho miràvem des del balcó de casa, tot menjant un tros de coca i bevent orxata, una beguda d’estiu per excel.lència. Des del balcó de casa vèiem també llums que titil.laven a la muntanya del Tibidabo, on al costat de les festes populars s’hi celebraven també balls elegants en llocs reservats, amb gent molt mudada (era costum estrenar un vestit d’estiu aquest dia) i copes de cristall fi plenes de bon xampany per celebrar la nit màgica. Un any, amb la família més àmplia, vam anar a Montjuïc, lloc també tradicional de la celebració de la nit de Sant Joan. En la meva primera joventut, la nit de Sant Joan la celebrava amb la colla dels amics a la terrassa ben guarnida per a l’ocasió que ens deixaven els pares d’una noia de la colla. Els pares es retiraven discrets, però vigilaven per allò del festeig, ja se sap que, com diu la llegenda, apareixen les amoretes quan menys ho esperes. La música, ben triada i a la moda, sonava a través d’un tocadiscos de marca alemanya.

     

La celebració ha passat per molts vaivens, històrics i culturals, fins arribar al format d’avui dia, amb restriccions d’encendre fogueres al mig de la ciutat, per exemple, i amb afegitons a la festa provinents de tradicions d’altres indrets, així com, per encendre els focs, hi la incorporació de signe simbòlic de la catalanitat de la ja tradicional Flama del Canigó que crema tot l’any al Castellet de Perpinyà. Tradicional és també celebrar la revetlla a la platja de Barcelona, ara recuperada per a la ciutadania. Però queda com un drap brut. Aleshores és la brigada de neteja qui s’encarrega de ‘restablir l’ordre’ a fi i efecte que els primers banyistes del dia de Sant Joan trobin la platja neta, en condicions.

     

Els temps van canviant, la festa també, tot i que es conserven tantes de les antigues tradicions. És inherent en la humanitat celebrar el pas de les estacions, celebrar els cicles de la vida, per aquest motiu resta l’essencial de la celebració de l’arribada del solstici d’estiu, de la nit més curta de l’any i que proveeix de tantes hores de llum als dies d’estiu. És una celebració pròpia també d’altres cultures. Hi ha un capítol on es parla àmpliament del significat universal de la celebració de la nit de Sant Joan, una festa que és un ritual de pas que connecta dos períodes, que fa de pont entre el temps d’hivern i el temps d’estiu, en el nostre hemisferi nord l’estiu, en l’hemisferi sud l’hivern. D’aquí ve que ja en l’època del déu Janus (la paraula que designa el mes de gener ve de Janus) es parlés de les dues portes que obren els dos solsticis, i que el cristianisme va convertir en la festa dels dos Joans, el Baptista i l’Evangelista, i que coincideixen, dia amunt dia avall, amb els solsticis de l’hivern i de l’estiu. Que tingueu una bona revetlla de Sant Joan!

(article publicat a Eix Diari, 20 de juny de 2016. A la fotografia, una imatge del déu Janus).

Llum de la Selva

Llum de la Selva es deia Isidre Nadal Baqués, i és de les poques persones que va poder dur a terme la vida d’eremita que ell va escollir. Amb la meva amiga Anna M. Balil Gilart, oncòloga, i ja traspassada, vaig conèixer Llum de la Selva l’any 1969 o 1970. Vivia amb la seva companya Carme al Jardí de l’Amistat, un hort als afores de Sabadell, que conreava ell mateix. Era vegetarià i no menjava res cuinat. Amb tres amics, va ser el fundador, l’any 1925, de la Societat catalana de naturisme, la primera de l’estat espanyol. Jo el vaig conèixer, però, en la seva condició de seguidor de la no-violència de Gandhi. Ens n’havia parlat un deixeble directe de Gandhi, Lanza del Vasto, fundador de la comunitat de l’Arca, que l’havia visitat moltes vegades al seu hort de Sabadell. Eren amics.

Havent begut primer de les fonts anarcosindicalistes del moment (va ser seguidor de Ferrer i Guàrdia), havent viatjat per Espanya i Europa, i havent llegit moltíssim, l’esperit de Llum de la Selva va anar evolucionant cap a una espiritualitat genuïna de signe naturalista i pacifista que l’acostava a l’univers de Gandhi. Es diu que fins i tot va mantenir correspondència amb Lleó Tolstoi, un altre gandhià, el qual, des d’unes altres circumstàncies, també va poder dur la vida que va triar. Ho recalco perquè les societats són molt restrictives. Aquest tipus de singularitat i marginalitat és privilegi de molt pocs i sempre sostingut per un petit cercle de persones, com també és el cas de Lluís M. Xirinacs.

     

Nascut la nit de Reis de 1877, Llum de la Selva, que va fugir de l’orfenat als catorze anys, sempre deia que havia estat abandonat com el petit Moisès, en una cistella que es va trobar al port de Barcelona. Llum de la Selva va morir molt vell, pels volts de Nadal (23 de desembre de 1983), als 106 anys. Va ser enterrat com volia: al costat d’un xiprer, entre oliveres i amb una túnica blanca i sense taüt, ‘així les flors naixeran abans’.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 de juny de 2016. A la fotografia, Llum de la Selva amb la seva companya Carme. A Sabadell hi ha un carrer al seu nom).

Amb Olga Xirinacs, ahir, a Forès

A la imatge, caçada al vol, Olga Xirinacs al costat del seu marit, Vicenç, a l'hora de dinar ahir, a Forès, parlant un moment amb Laura Borràs. Per part meva molt contenta d'haver compartit taula amb ella, i d'haver col.laborat a l'homenatge que se li va dedicar dins del programa del VII Forès Poesia i Música. A sota trobareu el text dedicat a la seva poesia i que vaig titular Olga Xirinacs, poeta ascensional:

Olga Xirinacs acaba de complir vuitanta anys, que celebrem amb alegria en aquesta capvuitada d’avui, a la població de Forès, que li dedica tota una jornada d’homenatge amb poesia i música.

     

Olga Xirinacs és una escriptora de cap a peus. La seva obra és tan sòlida com una piràmide d’Egipte. Els inicis d’aquesta trajectòria, fèrtil i perseverant com les estacions de l’any, amb fruits saborosos que alimenten la sensibilitat i la intel.ligència dels lectors, es van donar en el camp de la poesia, que mai no ha abandonat. La seva bibliografia en aquest àmbit de la literatura és abundosa. Està recollida a Óssa Major. Poesia completa (1977-2009), publicada per l’editorial Òmicron. Obra completa que des del 2009 no ha fet més que créixer, amb títols ben significatius.

     

La poesia és una mirada sobre el món, alhora que aquest món es viu, tan intensament, amb totes les seves contradiccions. La poesia, que dóna fe de l’expressable, també dóna fe de l’inexpressable, d’allò que m’agrada dir que té lloc entre els intersticis, en les escletxes més amagades. Pur misteri. I en aquest fer-se a consciència part d’aquest món misteriós que ens tant imanta com fa por, i lligant-s’hi amb cos i ànima amb sensibilitat afuada, la poeta Olga Xirinacs flueix.

La poesia d’Olga Xirinacs flueix en una bellesa que, com l’aigua, duu aparellades clarícies de llibertat. La seva és, doncs, una poesia amarada d’una pulsió que l’orienta vers allò bell. L’art és una necessitat. L’art, la cultura de la bellesa entesa també com excel.lència, ens fa més persones. La persona no acaba de ser-ho amb plenitud sense un mínim de llibertat de pensament.

     

L’obra creativa d’Olga Xirinacs no és ocell per a cap gàbia mundana. En una obra poètica tan vasta, complexa i plural com la d’Olga Xirinacs, costa de condensar-la en unes paraules que siguin entenedores per a la crítica i per al públic. La poesia d’Olga Xirinacs es nodreix d’una recerca moral i estètica que la menen a la bellesa i a la llibertat, repetim-ho. Una cosa i l’altra poden semblar un ideal, i ho són. Però en Olga Xirinacs són llei en la seva vida, són directriu en cada passa que fa. És per aquest motiu que he titulat aquest comentari en veu alta, Olga Xirinacs, poeta ascensional.

     

Hi ha una actitud vital en Olga Xirinacs que està estretament lligada a la seva obra creativa: l’impuls ascensional. Diuen estudiosos de respecte en el camp de l’antropologia i de l’imaginari creatiu, com Mircea Eliade i Gilbert Durand, que hi ha un tipus de persona que marcada per la lluita interna entre els dos pols de la realitat, com tothom, aquest tipus de persona, sense refusar la lluita, aspira a superar en un bé d’una altra categoria les dicotomies de les forces de la natura. Són persones que es fan força de la natura elles mateixes, podem concloure. Aquest tret, que no els estalvia ni dolor ni sofriment, els dóna energia per metabolitzar-lo i transformar-lo en obra d’art si en tenen talent. És el cas d’Olga Xirinacs.

     

A què em refereixo, però, quan dic bellesa i llibertat. La bellesa és una qualitat de coses i fenòmens, sí, però en la persona és un estat espiritual. De la mateixa manera, la llibertat no és només una manera d’estar al món sinó una manera de ser.

    

Olga Xirinacs és una gran alquimista de l’experiència i de la paraula que li dóna corporalitat en forma artística. Aviat és dit.

     

Així, una herbeta, un grill de mandarina, la flor de tarongina, un grapat de cireres, un núvol blanc o un paisatge en runes, en Olga Xirinacs prenen sempre categoria de símbol. Es tracta que quan s’escriu la paraula llum veiem i siguem en aquesta llum. La paraula i la cosa són el mateix, en aquesta comunió.

     

Amb aquests crèdits, doncs, seria fàcil situar l’obra poètica d’Olga Xirinacs en la casa dels simbolistes. Però ja ho hem dit. L’impuls vital d’Olga Xirinacs és ascensional, i feina rai, a seguir-la! La seva obra singular no es deixa encapsular fàcilment. No pas en cap definició a l’ús. A aquesta impossibilitat d’encaixonar la lírica d’Olga Xirinacs s’hi refereix el professor Pere Ballart en el seu magnífic estudi de l’obra poètica de Xirinacs publicat a La literatura d’Olga Xirinacs. Poesia, narrativa, dietaris (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014). Recomano la lectura d’aquest treball.

     

En la meva condició de lectora de la poesia d’Olga Xirinacs em sento atreta per aquest seu instint per tornar ingràvides les coses més gràvides sense deixar de ser gràvides. Em sento atreta pel fluir d’una existència de les coses que sempre trasllueixen ànima, en Olga Xirinacs, i que em conviden a acompanyar-les en el corrent de la vida, ara seguint un puntet de llum, ara seguint un far, ara encaminant-se cap a un sol amb tot el seu esplendor!

     

Alguns simbolistes, de lectura atractiva, sens dubte, potser pecaven una mica d’intel.lectuals. En canvi, l’actitud vital i creativa d’Olga Xirinacs és artística. L’artista és, o hauria de ser, un mitjancer entre el que de forma metafòrica en diem el cel i la terra de l’existència. El savi Henry Corbin, que va estudiar amb profunditat la mística sufí, ho va formular amb aquestes paraules: espiritualitzar la matèria i donar cos a l’esperit.

     

Olga Xirinacs dóna cos a les coses de l’esperit i espiritualitza la matèria des de la fermesa d’un caràcter treballat amb pic i pala, amb exigència, al costat d’una imaginació creativa formidable, capaç de donar forma a una constel.lació literària que uneix, amb saviesa, vers i vida, natura i cultura.

     

L’obra d’aquesta poeta d’impuls ascensional amanyaga el lector amb la seva habilitat per trobar la paraula adequada, per escandir els versos amb mestria; però també invita el lector als treballs de mirar més enllà de l’horitzó, a aixecar una mica els peus del fang, a respirar amb l’alè del món. I tot això combregant amb la fosca matèria i els límits que imposa aquesta matèria. I és que Olga Xirinacs és així: tota sentits, tota cor i tota ales. El seu art, la seva poesia, també.

Teresa Costa-Gramunt

Forès a Olga Xirinacs, 4 de juny de 2016

Bicicletes

Josefina Peraire Alcubierre, de 69 anys, el passat 28 d’abril va ser atropellada per una bicicleta a l’avinguda Diagonal de Barcelona, a l’altura del carrer Pau Claris. Va ser atesa i d’entrada es va poder aixecar i va seguir el seu camí. Però uns minuts després, quan va arribar al seu lloc de destinació, es va desmaiar, va perdre la consciència. Des d’aleshores la meva amiga, poeta i persona culta i de maneres exquisides, estava en un coma que no ha pogut superar. Ha mort avui, 30 de maig. La família està desolada.

Amb la memòria encara recent de la trista mort de Muriel Casals a causa del fort impacte d’una bicicleta, s’està comprovant el que potser ja sabíem sense posar-hi, amb mà ferma, els remeis adequats: la difícil, conflictiva convivència, sobretot en els espais urbans, entre ciclistes i vianants. Ciclistes i vianants són figures fràgils davant d’un accident, però sens dubte la més fràgil és la figura del vianant.

L’any passat, a Berlín, sovint vam patir, amb esglai, els embats dels ciclistes que circulen a primeres hores del matí, aquells que fan tard a la feina i corren com uns esperitats... per damunt de la vorera! Havíem de caminar fregant les parets per tal de protegir-nos.

A Barcelona es prohibeix que els ciclistes vagin a més de 20 quilòmetres per hora pel seu carril; però hi ha molts infractors, massa. Els meus pares, i parlo potser de deu anys enrere, ja van deixar d’anar a passejar per la Diagonal pels volts del Turó Park, i mira que la vorera és ampla, per por de les bicis, millor dit, dels ciclistes que hi circulaven a una velocitat excessiva. Tots correm el perill de prendre mal amb un cop de bicicleta; però un avi que cau per terra per causa d’una estrebada forta d’un ciclista que es pensa que és en un circuït de carreres pot ser un avi mort.

No penseu que a les petites ciutats o pobles el tràfic de ciclistes sigui més diàfan, més tranquil. Hi ha ciclistes modèlics, és clar. I l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport és ben recomanable tant des dels punt de vista ecològic com funcional. Però moltes vegades hem trobat ciclistes per l’asfalt o la carretera que a hores foscanes van sense llums i que no veus fins que els tens davant mateix. Un perill per al ciclista que no segueix les normes més elementals i un maldecap per a l’automobilista conscient.

Sembla que és obligatori circular sense auriculars de música... Doncs tampoc aquesta normativa no es respecta gaire, com no es respecten els carrils bici i trobes ciclistes serpentejant per les voreres, a pocs centímetres dels vianants.

La seguretat total no existeix. Allà on hi ha el cos hi ha el perill, deia el meu pare amb sentit comú. Però les autoritats pertinents han de procurar crear el màxim de seguretat en l’espai de convivència de pobles i ciutats, entre la gent més o menys motoritzada i la gent que va a peu. Certament que no s’hi val a badar, vianants...  Però cal tenir present, repetim-ho tot fent memòria de les víctimes, que el vianant és la part més feble i, per tant, la part que més cal protegir.

(article publicat a el 3 de vuit, 3 de juny de 2016. La fotografia està feta a Múnic l'estiu del 2008)

L'ou com balla a la catedral de Barcelona

Ahir, tarda de 'turisme' a Barcelona, la meva ciutat natal. La paraula no és baldera, ja que vaig haver de demanar pas a una munió de turistes vinguts d'arreu per poder fer aquesta aquesta fotografia de l'ou com balla a la catedral de Barcelona. Alguns preguntaven què era això del Corpus, què significa aquesta festa... 

Col.leccionisme

L’activitat col.leccionista té molts vessants. En primer lloc el lúdic. Es col.lecciona perquè agrada. Hi ha satisfacció en anar recollint aquells objectes del desig, com va escriure l’estudiosa brasilera Stella Maris de Figueiredo respecte dels ex–libris. Ho saben bé la gent de la Penya Filatèlica de Vilanova, amb Josep Ferrer al capdavant. Sota aquest paraigua s’hi arraïmen també col.leccionistes d’altres objectes, tal com mostren les activitats expositives que sovint van acompanyades de conferències il.lustratives. He estat convidada més d’una vegada per parlar d’ex-libris i col.leccionisme.

Hi ha també un vessant romàntic, en els col.leccionistes, que es concreta en una estima pels objectes antics i la voluntat de preservar-los de la destrucció o desaparició. Fan santament. Perquè el temps va deixant una estela d’objectes i de documentació que, aplegats i classificats, són a la base de tants dels museus que avui ens enorgulleixen. Darrere el patrimoni de molts museus hi ha un o més col.leccionistes que han tingut la visió de recollir aquí eines del camp, allà ferros forjats de manera artística, més enllà rajoles i ceràmiques populars, més ençà cartells i programes de Festa Major. I pintures i escultures de valor, i biblioteques de gran abast. I mòmies egípcies. Bona part del patrimoni de la Biblioteca Museu Balaguer procedeix de donacions de col.leccionistes d’objectes d’art i cultura.

Una experiència molt gratificant: visitar la col.lecció o col.leccions variades d’un d’aquests col.leccionistes romàntics, que estimen el que s’ofereix a la vista. Darrere les peces exhibides hi ha també l’experiència de la troballa per part del col.leccionista. Es nota perquè quan ho explica li brillen els ulls. Vam viure en directe aquesta emoció en la visita que vam fer a la masia penedesenca del vilanoví Oriol Puig i Vidal. I és que les col.leccions prenen vida quan es mostren a la llum.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de maig de 2016. A la imatge, una vitrina amb exemplars d'el Quixot)

Quan Jurupari era déu, segona edició

Aquí teniu la imatge de la coberta de la segona edició de Quan Jurupari era déu. Molt oportunament l'editorial ha incorporat el subtítol: Un viatge al Brasil.

Per molts anys, Olga Xirinacs!

Avui l'escriptora Olga Xirinacs fa vuitanta anys. Feliç aniversari, amiga. Que tinguis un dia lluminós d'afectes i de reconeixements!