Josefina Peraire
Alcubierre, de 69 anys, el passat 28 d’abril va ser atropellada per una
bicicleta a l’avinguda Diagonal de Barcelona, a l’altura del carrer Pau Claris.
Va ser atesa i d’entrada es va poder aixecar i va seguir el seu camí. Però uns
minuts després, quan va arribar al seu lloc de destinació, es va desmaiar, va
perdre la consciència. Des d’aleshores la meva amiga, poeta i persona culta i
de maneres exquisides, estava en un coma que no ha pogut superar. Ha mort avui,
30 de maig. La família està desolada.
Amb la memòria encara recent de la trista mort
de Muriel Casals a causa del fort impacte d’una bicicleta, s’està comprovant el
que potser ja sabíem sense posar-hi, amb mà ferma, els remeis adequats: la difícil,
conflictiva convivència, sobretot en els espais urbans, entre ciclistes i vianants.
Ciclistes i vianants són figures fràgils davant d’un accident, però sens dubte la
més fràgil és la figura del vianant.
L’any passat, a Berlín, sovint vam patir, amb
esglai, els embats dels ciclistes que circulen a primeres hores del matí,
aquells que fan tard a la feina i corren com uns esperitats... per damunt de la
vorera! Havíem de caminar fregant les parets per tal de protegir-nos.
A Barcelona es prohibeix que els ciclistes
vagin a més de 20 quilòmetres per hora pel seu carril; però hi ha molts infractors,
massa. Els meus pares, i parlo potser de deu anys enrere, ja van deixar d’anar
a passejar per la Diagonal pels volts del Turó Park, i mira que la vorera és
ampla, per por de les bicis, millor dit, dels ciclistes que hi circulaven a una
velocitat excessiva. Tots correm el perill de prendre mal amb un cop de
bicicleta; però un avi que cau per terra per causa d’una estrebada forta d’un
ciclista que es pensa que és en un circuït de carreres pot ser un avi mort.
No penseu que a les petites ciutats o
pobles el tràfic de ciclistes sigui més diàfan, més tranquil. Hi ha ciclistes
modèlics, és clar. I l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport és ben
recomanable tant des dels punt de vista ecològic com funcional. Però moltes
vegades hem trobat ciclistes per l’asfalt o la carretera que a hores foscanes
van sense llums i que no veus fins que els tens davant mateix. Un perill per al
ciclista que no segueix les normes més elementals i un maldecap per a l’automobilista
conscient.
Sembla que és obligatori circular sense
auriculars de música... Doncs tampoc aquesta normativa no es respecta gaire,
com no es respecten els carrils bici i trobes ciclistes serpentejant per les
voreres, a pocs centímetres dels vianants.
La seguretat total no existeix. Allà on hi
ha el cos hi ha el perill, deia el meu pare amb sentit comú. Però les
autoritats pertinents han de procurar crear el màxim de seguretat en l’espai de
convivència de pobles i ciutats, entre la gent més o menys motoritzada i la
gent que va a peu. Certament que no s’hi val a badar, vianants... Però cal tenir present, repetim-ho tot fent
memòria de les víctimes, que el vianant és la part més feble i, per tant, la
part que més cal protegir.
(article publicat a el 3 de vuit, 3 de juny de 2016. La fotografia està feta a Múnic l'estiu del 2008)
