Ors i biografia

Carmen Masoliver, germana de l’intel.lectual franquista Juan Ramón Masoliver i factòtum de tantes iniciatives culturals, que signava els cultes articles a La Vanguardia amb una enigmàtica M., durant la Guerra Civil, i en el País Vasc, va fer de secretària d’Eugeni d’Ors. A la saleta d’estar tenia emmarcada una carta d’Eugeni d’Ors en la qual felicitava la jove parella acabada de casar. La parella van ser pares de quatre nois i una noia. El quart fill Oromí Masoliver és el pare dels meus fills. La meva aproximació a la persona i a l’obra d’Eugeni d’Ors ve d’aquesta època.

Carmen Masoliver, una noia instruïda, amb carrera de mestra, en aquells temps convulsos va viure uns mesos emancipada de la  família. Ha recordat sempre aquesta experiència de llibertat responsable, fins ara mateix, a tocar de complir cent anys. Els fills me’n donen notícia, ja que quan la visiten la fan parlar dels ‘seus’ temps, i ella encantada. En la seva memòria hi ha també el record idealitzat de la seva estada a Itàlia, acompanyant el germà Juan Ramón que un temps va ser secretari del poeta (feixista) Ezra Pound. Totes aquestes dades que són a la biografia familiar no van impedir que els meus sogres i els meus pares es tinguessin un tracte molt respectuós, sobretot amb el meu pare, que havia estat un soldat roig. Les històries particulars entronquen amb la història general, que aquí és la que és, com jo sempre he estat la que sóc. Per aquest motiu em va costar una mica atansar-me a la filosofia i a la literatura d’Ors quan el veia vestit de falangista, tot i que sempre vaig sospitar que tanta exageració tenia bastant de comèdia.

De la gran biblioteca que hi havia en aquella casa en vaig extreure el primer llibre que vaig llegir d’Eugeni d’Ors, La Ben Plantada (a la coberta hi havia un dibuix d’Enric-C. Ricart!). L’impacte va ser colossal. Després vaig llegir els glossaris escrits en català, i els posteriors escrits en castellà a partir de la seva defenestració (1920), quan va anar a viure a Madrid. Vaig llegir la biografia d’Enric Jardí per saber més detalls d’Ors. I vaig seguir amb les històries de les oceànides: Tel.lina (Gualba la de les mil veus), i Sijé, i Lídia de Cadaqués. I Prometeu encadenat, i Oceanografia del tedi, i les glosses que parlen de les seves estades a l’ermita de Sant Cristòfol, i el llibre de Nicolau Barquet sobre l’estada de Xènius a Vilanova… A través de la literatura d’Eugeni d’Ors vaig ‘visitar’ aquesta ciutat molts anys abans de venir-m’hi a casar.

Pensava en tot això, com en una pel.lícula, mentre es feia una pausa a mig matí (28-5-2015), en la jornada Eugeni d’Ors. Potència i resistència, organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes i que va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans. Hi participava amb una ponència: Eugeni d’Ors i el doble angèlic. El text ha estat publicat (a cura de Xavier Pla) en un llibre amb el mateix títol de la jornada dedicada a aquest pensador controvertit, excessiu, extravagant, antipàtic, ple de clarobscurs polítics i de difícil classificació literària. Potser per això mateix, tot i la cabalosa bibliografia del que s’ha escrit sobre ell i la seva obra, encara és un continent intel.lectual per apamar i una biografia incògnita, malgrat els centenars d’anècdotes que s’expliquen d’ell.

En la bibliografia d’Ors vaig descobrir l’existència d’Introducción a la vida angélica, llibre que Ors no va publicar a Madrid, sinó a Buenos Aires l’any 1939. Vaig llançar-me a buscar el llibre, introbable fins que el va reeditar Tecnos. Cal posar l’accent en l’any: 1987, i en democràcia. A la vista de les glosses recollides en el llibre, aquest no devia passar el nihil obstat. És un llibre que he llegit i rellegit, té un gran interès conceptual i està escrit de manera molt bella. És una obra de gran calat metafísic que, com tantes d’Eugeni d’Ors, repta, inquireix. I agafant el guant, he gosat dir-ne alguna cosa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de juny de 2015)

Dies de parèntesi

Obro un parèntesi, aquests primers dies de juny. Serem uns dies de viatge. El lloc? Aquesta imatge us pot donar la pista... Fins a la tornada!

Biblioteques i bibliotecàries

Si us agraden els llibres, i teniu una biblioteca més gran o més petita elaborada segons els vostres gustos lectors i interessos intel.lectuals, i visiteu sovint les biblioteques que, per fortuna, cada dia tenim més a prop i més a l’abast, llegiu aquest fris històric amb personatges de relleu que és Lletraferides. La història de les nostres bibliotecàries (Ara Llibres), d’Assumpta Montellà.

Estic certa, lletraferits també vosaltres a causa de la vostra inquietud per saber, que en els vostres records, passats i presents, hi ha una bibliotecària la memòria de la qual mai no s’esborrarà dels vostres pensaments. I és que aquesta bibliotecària té un seient en la taula on també hi ha assegut aquell mestre o mestra, i aquell professor o professora que us ha marcat en la vostra època de formació, que us ha deixat una petja indeleble.

Assumpta Montellà -sí, l’autora d’obres tan emblemàtiques com La maternitat d’Elna i  115 dies a l’Ebre, entre d’altres-, no dubta a afirmar que les nostres bibliotecàries veteranes són heroïnes abans, durant i després de la guerra. Cal dir que aquest coratge envers la transmissió de la cultura per part de les bibliotecàries i els bibliotecaris actuals manté l’alè. Les biblioteques d’avui, a més d’oferir els serveis de sempre, s’han posat al dia i s’han constituït en petits fars de dinamització cultural que brillen en els nostres pobles, viles i ciutats.

A Lletraferides, escriu Assumpta Montellà: Bibliotecàries, en temps de pau, dictadures, guerra, transicions i democràcies, de les quals volem commemorar els primers cent anys, per fer-les visibles, no tan sols pel centenari, sinó perquè està pendent de fer-los un reconeixement sincer, una declaració d’amor dels seus amants més incondicionals: nosaltres, els lectors.

Tot va començar, en efecte, l’any 1915, amb els primers passos de l’Escola de Bibliotecàries, gràcies a l’impuls i a la visió de futur d’Enric Prat de la Riba, Eugeni d’Ors i Jordi Rubió. Cal recordar, sobretot, Eugeni d’Ors, veritable creador de l’Escola de Bibliotecàries. Deia Eugeni d’Ors: Les bibliotecàries han de ser les missioneres de la cultura, amb una llàntia als llavis per evangelitzar amb els llibres fins als pobles mès recòndits. Llenguatge barroc i passat de moda a les nostres oïdes contemporànies, aquest d’Eugeni d’Ors, però que, en el substancial, cal entendre el que avui en dia en diríem una tasca de voluntariat, si bé remunerada, de cara a la democratització de la cultura tot fent-la arribar fins al lloc més remot. Les nostres bibliotecàries no són, doncs, orsianes a la manera del forjador del Noucentisme, però sí que són agents de la cultura i la civilitat.

Amb encert documental i eficàcia narrativa, Montellà intercala en el seu relat històric entrevistes a bibliotecàries de trajectòria reconeguda, així com dietaris inèdits per al gran públic com són les anotacions diàries de la vida de les biblioteques. Resulten emotius de llegir els testimonis de les bibliotecàries que anaven al front amb el bibliobús, portant llibres als soldats. Amb determinació, feien arribar llibres a llocs més que remots, perillosos. Tasca, però, que era agraïda amb els mots escrits per aquells soldats deixats de la mà de Déu: Somos los luchadores anónimos y solo son testigos de nuestras aventuras las noches oscuras, los peñascos y los barrancos, y cuando conseguimos un triunfo nadie comprende lo que hemos sufrido y el esfuerzo y a veces los compañeros que ha costado (…) nadie se acuerda de hacernos llegar nada (…) Esperando con ganas sus libros le saluda con todo respeto este que le admira agradecido, i signa Jaime Oliveras. Per rebre una carta així, tan sentida d’aquelles que ja no en queden, no em faria res anar a Mart.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de maig de 2015)

Remedios Varo, femení singular

Remedios Varo Uranga va néixer a Anglès, Girona, l’any 1908, i va morir a ciutat de Mèxic l’any 1963, on s’havia exiliat l’any 1941. Quatre anys abans havia viatjat a París fugint de la Guerra Civil espanyola; però aviat es va trobar amb la II Guerra Mundial, un altre horror del segle. Varo, pacifista de mena, va anar a Mèxic amb el poeta surrealista Benjamin Perét. Abans, l’any 1930, s’havia casat amb Gerardo Lizárraga, company d’estudis a l’Academia de San Fernando de Madrid, amb el qual va viure un temps a Barcelona. A Mèxic es va unir amb qui seria l’últim company de la seva vida, un altre exiliat com ella, Walter Gruen, que li va donar l’estabilitat econòmica que necessitava per desenvolupar una obra l’estil de la qual combina el rigor de l’aprenentatge acadèmic europeu amb una imaginació creadora que va augmentar amb el seu contacte amb la cultura mexicana.

Avantguardista del surrealisme, l’obra creativa de Remedios Varo es va anar treballant fins a revelar la manifestació artística d’un progressiu coneixement a nivell profund dels diversos aspectes de la condició humana. La seva obra és com el mapa visual d’una recerca espiritual, d’un camí de transformació de la consciència que es va anar desplegant en una narrativa artística plena de simbolismes. Aquest cim de la seva maduresa artística es va donar a Mèxic durant la dècada dels primers anys cinquanta fins al 1963, any de la seva mort prematura als cinquanta-cinc anys.

¿Quin és l’atractiu dels quadres de Remedios Varo? El seu atractiu és la seva estranya i simbòlica imatgeria que, com un imant, ens fa entrar en el món interior d’una pintora que ara sabem que tenia una bona biblioteca de temes hermètics, alquímics i cabalístics. També sabem que havia llegit i anotat els llibres del filòsof armeni conegut amb el nom afrancesat de George Gurdjieff, així com havia llegit els llibres del seu col.laborador, Piotr Ouspensky. Remedios Varo també va llegir Ouspensky. Un dels seus llibres més coneguts, Tertium organum, està inspirat en les pròpies experiències d’Ouspensky sobre l’expansió de la consciència.

Aquests camins de coneixement van interessar de per vida a Remedios Varo, que va desenvolupar una obra amb un original llenguatge simbòlic que, salvant les distàncies, es pot comparar amb el del Bosco. Fins i tot s’hi pot comparar per l’exquisidesa tècnica (pinzellada fina i dibuix precís) amb què l’artista va executar els seus quadres de mides no gaire grans, i tan pròxims visualment als retaules que per la seva atmosfera quieta i serena també recorden els de Giotto. L’obra de Remedios Varo és autobiogràfica, fins i tot les figures que pinta recorden la seva efígie. Una autobiografia pictòrica que respon als moviments de la seva vida interior, a la seva evolució com a persona. Alquimista d’ella mateixa, és evident el punt de vista feminista de Remedios Varo. L’obra de Varo, realitzada en femení singular, trenca esquemes. Així, l’artista situa la dona en el mateix rang que l’home en el seu camí cap al coneixement i la transformació personal. D’aquí ve que en les seves pintures a més de tallers de filats, costura i brodats, hi hagi també espais tradicionalment masculins com laboratoris, com en el quadre El laboratori (1947); o tallers artesans, com en El rellotger (1955); o obradors com el de la pintura L’alquimista (1955), on es veu la figura d’un alquimista entotsolat en la seva tasca d’estudi fins a fondre’s amb l’entorn.

La pintura de Remedios Varo narra a través d’un imaginari propi una vida de coneixement fins allà on els humans podem arribar. Deia el seu últim marit, Walter Gruen, que Remedios Varo era un ‘pioner espiritual’. En efecte: aquesta conquesta d’ella mateixa, aquest assoliment de la pròpia realitat fins als espais més desconeguts és el que es reflecteix en unes pintures que imanten per la seva potència visual.

(article publicat al Diari de Vilanova, 22 de maig de 2015. A la imatge, la pintura Brodant el mantell celeste, de Remedios Varo)

Tres generacions de poetes amb Felícia Fuster

Ahir, 18 de maig de 2015, per commemorar la Setmana de la Poesia, la Fundació Felícia Fuster i la Llibreria Pròleg van invitar-nos a participar en un acte poètic: Tres generacions de poetes amb Felícia Fuster, al qual vaig ser convidada a presentar. Transcric aquí les paraules de salutació, que són una reflexió en veu alta sobre el fet poètic. I dic ‘una’ intencionadament, ja que aquesta és una reflexió de les moltes possibles reflexions que es poden fer sobre el fet poètic. La vaig titular: El poema com a prova.

"Diu Maurice Blanchot en un dels capítols del seu llibre L’espai literari: ‘Qui es consagra a l’obra és atret cap a ella fins a tal punt que aquesta el sotmet a la prova de la impossibilitat’.

Ah, pobre devot, o sant devot, o com vulgueu dir-ne d’aquest o d’aquella que es consagren a una obra literària! N’heu sentit a parlar, oi, de de la sort del principiant? Però aquesta sort s’ha de revalidar, i com més temps passa més dures són les proves.

Sens dubte Blanchot es refereix a la sensació que a vegades ens assalta com un cop de puny. És la impossibilitat de dir allò que ens obre el cos i l’ànima de mig a mig. Però és precisament la poesia, la seva força tel.lúrica, qui irromp en aquest espai de la impossibilitat, i ens agafa pel coll fins que la paraula es fa carn, és a dir, s’escriu! No, no hi ha escapatòria possible, per a qui es consagra a la poesia. I l’obra es va fent tot i que cap poema no ens estalviï cap ni una de les nits més fosques de l’ànima. I és que hi ha una certesa, en la poesia, i és que es constitueix en un camí de coneixement cap a nosaltres mateixos i cap a l’entorn.

En tindreu aviat la prova, amics i amigues que ens acompanyeu, d’aquesta saviesa que és també un humanisme. En tindreu la prova, d’aquesta intel.ligència creativa, en la intervenció de les tres poetes que avui ens presentaran la seva darrera obra. Josefa Contijoch ens presentarà Baix continu; Neus Aguado ens acostarà Tal vez el tigre; i Roser Domènech ens llegirà poemes de Texeixo cortines d’aire. Són tres poetes de tres generacions diferents, tres poetes que han perseverat en el camí de dir la llum del dia, però també la llum de nit, metàfora d’allò que no es revela així com així, aquella nuesa esplendorosa que, com deia Eugeni d’Ors, espanta. O com l’àngel de Rilke, la bellesa del qual és també terrible.

Escoltem, doncs, la bellesa, la nuesa, la nit, i els treballs gojosos de dir l’impossible malgrat tot, avui, aquí, a la Fundació Felícia Fuster, poeta ella també de la paraula essencial, la paraula que transforma perquè és verb, és acció. El poema ens ensenya allò que no sabíem ben bé. És per això que el poema és una prova, un assaig; és així com el poema es constitueix en un salt en el camí de la consciència."

Després de cada intervenció per part de les tres poetes invitades, aquestes autores van llegir i comentar alguns poemes de Felícia Fuster, artista plàstica amb residència a París des de l'any 1950, i que entre nosaltres va revelar-se com a poeta amb la publicació del seu primer recull, Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984, finalista premi Carles Riba). 

Les fotos de Mauthausen

Quan els vencedors es creuen omnipotents i tenen l’ànima enaiguada d’odi, són responsables (i faedors) de les més grans atrocitats. Jo sabia una mica com les gastava el dictador Franco i els seus acòlits per com havia tractat els soldats que en bona llei havien servit l’exèrcit de la República. El meu pare va estar en un camp de concentració pel simple fet d’haver anat al front. Us estalvio els detalls de com va ser tractada aquella pobra canalla, ja que els més grans tenien 20 anys. Què és, avui, un noi de 20 anys? Feu-vos comptes de com van haver de madurar d’un dia per l’altre, aquells nois, i no pas en un bon ambient com és la guerra pura i dura, i després continuar sent castigats en un camp fins que alguna ànima bella els n’alliberava amb un paper que deia coses com ara: aquest noi es va passar anys i panys ajudant a missa, és fill de vídua, és bon treballador, etc.

Més enllà dels llibres que es van anar publicant en la dècada dels anys seixanta, de l’horror dels camps de concentració nazi en els quals hi van morir també tants milers d’espanyols -molts catalans-, en vaig tenir notícia directa un dissabte a la tarda. Quan feia el batxillerat a l’Institut Maragall, en règim nocturn, ja que durant el dia treballava en un estudi gràfic, vaig tenir coneixement de les activitats que organitzava l’associació d’alumnes i exalumnes de l’institut. El xicot que dinamitzava aquesta associació era Vicenç Sanuy, tot i que mai no vaig saber del cert si aquest era o no el seu nom veritable, ja que amb molt de secret em va dir que era de Comissions Obreres, que estava molt vigilat i que tota precaució era poca. Estem parlant més o menys de l’any 1971. Franco va morir el 1975, aquest novembre farà quaranta anys.

Aquell dissabte estava anunciada la visita de dos supervivents del camp de concentració de Mauthausen, membres de l’aleshores clandestí Amical de Mauthausen, fundat l’any 1962. Els dos supervivents ens van explicar on es trobava aquest camp austríac, els milers d’espanyols que hi van morir, i, sobretot, l’heroïcitat d’un fotògraf, Francesc Boix, que el destí va col.locar en el laboratori fotogràfic del camp. Jugant-se la vida, Boix va salvar de la destrucció una col.lecció de fotografies que van servir com a testimonis de les atrocitats comeses pels nazis que les negaven en els judicis. En un llibre de recent aparició, El fotògraf de l’horror, l’autor, Benito Bermejo, escriu que Boix (que va morir a París amb 30 anys, malalt del ronyó), va dir als americans que havia salvat unes 20.000 fotografies, una tercera part de les que les SS guardaven, tot i que en realitat només se n’han conservat un miler. La resta no se sap on són. Sigui com sigui, aquestes imatges van ser molt importants en els judicis de Nuremberg i Dachau.

Es van apagar els llums. En la pantalla van començar a sorgir, com fantasmes en blanc i negre, figures com esquelets vius, éssers humans nus sota un cel gris i terra gebrat, amb els rostres macilents, les testes afaitades al zero; figures de presos morts a terra com sacs de patates; cossos nus i sense vida apilats en carretons; presos en l’acte de morir electrocutats en un filat de metall… Garratibats, aquell grapat d’alumnes i exalumnes de l’Institut Maragall ens preguntàvem com havia pogut passar tot allò… Bermejo, l’autor del llibre, diu que no ha esclarit com Boix va poder salvar les fotografies. Els supervivents que nosaltres van escoltar aquell dissabte van insinuar que Boix havia amagat els negatius robats als nazis, entre els quals hi havia les fotos que havia fet ell mateix, en un dels orificis més íntims del cos, i que havia comptat amb l’ajut d’altres presos, conscients del valor d’aquelles imatges perquè un dia el món pogués tenir coneixement d’aquell sofriment i tanta mort. La fascinació per la imatge per part dels nazis ha estat clau en l’intent inútil de desmentir el regne de la mort massificada en què es va convertir el III Reich.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 de maig de 2015. Una foto de l'horror del camp de concentració de Mauthausen)

Óssa Major, d'Olga Xirinacs - Homenatge en el dia del seu aniversari

Amb motiu del 79è. aniversari d'Olga Xirinacs, m'afegeixo a l'homenatge que li volem fer blogaires i facebookeros. Ho faig amb la reproducció del comentari que vaig publicar a L'Eco de Sitges (1-8-2009) amb motiu de la publicació de la seva obra completa de la poesia escrita fins aleshores amb el títol d'Óssa Major. Cal dir que l'obra poètica d'Olga Xirinacs ha crescut amb altres títols, i no només de poesia sinó també de narrativa. Per molts anys, amiga, que tinguis un dia feliç!

***

Acabo de llegir Óssa Major (Omicron), l’obra completa de la poesia d’Olga Xirinacs, que abarca des de 1977 fins a 2009. La publicació d’una obra completa dóna fe d’una trajectòria. Més encara: la il.lumina i li dóna sentit i compliment. En uns mots preliminars, l’autora diu que hi trobarem una vida sencera.

Tinc a les mans aquest volum de 1.000 pàgines, una proesa d’abast còsmic, es miri com es miri. Olga Xirinacs ha desplegat durant dècades el seu treball sense plànyer energia, voluntat, amor. “Així és el poeta –escriu María Zambrano-: Perdut en la llum, errant en la bellesa, pobre per excés, foll per massa raó, pecador sota la gràcia”. Un ésser que salta tots els murs, totes les convencions, un heroi, una sibil.la.

Per aquesta raó, acarar-se a la totalitat de l’obra poètica d’Olga Xirinacs no només demana alè intel.lectual sinó també sensibilitat creativa per poder escatir-ne l’altura, que és també profunditat. Cal fer servir amb diligència els dos hemisferis del cervell per comprendre i avaluar aquesta autora tan culta com sàvia de viure.

L’amant de la poesia potser en tindrà prou amb aquella devoció que li donarà a comprendre amb naturalitat –el cor és savi- el que els savis rucs, com diu un amic meu, no entenen… Perquè, ai, fer una lectura crítica d’Óssa Major! Perquè es tracta, en efecte, d’una obra major, i per pujar un ‘vuitmil’ cal esforç i preparació tècnica, però també el do de la intuïció, aquella facultat que permet sobrepassar la ment discursiva, lineal. 

A Óssa Major s’hi descobreixen poemes d’una rara bellesa, poemes pastats en una atmosfera verbal fulgurant. Una topografia poètica particular que mostra camins que surten del cor i van al cor, que deambulen per la ment i tot espiralejant amunt i avall de l’axis mundi de l’existència apareixen construccions sòniques i tonals en perfecta harmonia (to i so, en música, no és el mateix, en poesia tampoc). Això quant a la forma, que amb gai saber compensa els volums que retenen la gravetat amb els que s’enlairen. Tota una proesa.

Quant al fons, una de les virtuts sobresortints del discurs poètic d’Olga Xirinacs rau en l’entesa dels contraris, reflex de la lluita personal de l’autora per assolir també aquest equilibri. Així, en els seus poemes –pura metafísica expressada a través dels sentits, com volia Joan Maragall-, ser i no ser s’engendren, dia i nit se succeeixen, amor i dolor es reconeixen, el bo i el dolent aparents estan en la mateixa línia, només varia el grau d’intensitat que va de l’un a l’altre… El temps i l’eternitat juguen a cuit-i-amagar i la tristesa tan sols és el preludi d’un estadi de bellesa alegre i serena com en el conte de l’aneguet lleig convertit en cigne.

Versos existencials? Així m’ho semblen en conjunt, i no pas perquè tinguin res a veure amb la filosofia de Sartre i els seus. La nostra poeta, vital i càlida, surt airosa d’aquests límits, travessa el llindar de la filosofia sovint nihilista dels nostres temps per freqüentar la poesia essencial, aquest topos sagrat. Poesia que, com tota poesia que s’arrela en el particular per esdevenir universal, subverteix tots els ordres per confegir un ordre nou. I és que tot poeta de debò dóna a llum una veu personal. La veu que habita els versos de Xirinacs tenen arrels en la seva vida que els alimenta i els fa créixer. Per això parlo de poemes existencials, encarnats, quan em refereixo a un treball poètic que es vessa en totes les gradacions de l’experiència humana fins arribar a la mística. 

Amb Óssa Major d’Olga Xirinacs ens trobem amb un edifici poètic d’envergadura, un conjunt magistral que corona l’obra d’una vida. I això només té un secret: l’amor fet carn –fet vers- que ho amara tot, dolçament, lentament, com la rosada, com la pluja de maig. 

     

Dones i creació artística

Imagineu una jove i entusiasta historiadora de l’art cap a principis dels anys noranta del segle passat. Imagineu que busca traces de la creació d’art duta a terme per dones. Imagineu que entra en una gran llibreria on hi ha prestatges ben assortits de llibres d’art i d’assajos sobre la pràctica artística. Imagineu què troba respecte de la creació artística de les dones? No res, o tan poca cosa que li cau l’ànima als peus. La historiadora de l’art respira fons (o això imagino) i demana a la llibretera bibliografia sobre dona i art en castellà (en anglès n’hi ha força d’ençà l’actiu feminisme dels anys setanta, sobretot als Estats Units). La llibretera, molt amablement, però taxativa, li contesta: Haureu de començar a escriure-la vosaltres.

Aquest episodi va ser viscut per Marián L.F. Cao, professora de la Universidad Complutense de Madrid, que l’any 2000 va coordinar l’edició del llibre Creación artística y mujeres (Narcea ediciones), un interessant i necessari volum on s’apleguen nou treballs sobre aquest tema del qual es van posant maons per tal de construir una bibliografia amb cara i ulls. Un altre d’aquests maons tan necessari com ben pastat el constitueix l’assaig de Patricia Mayayo Historias de mujeres, historias del arte (Ediciones Cátedra, 2003), que no dubta a afirmar: La història de les dones artistes ha estat, fins fa pocs anys, sistemàticament ignorada pel discurs oficial.

¿I qui posa els maons d’aquest edifici bibliogràfic sobre la creació artística realitzada per dones? La llibretera, que estima l’ofici i té una llarga experiència lectora també en el camp de la història i de l’assaig, és clara quan li diu a la jove historiadora: Vosaltres. S’està referint, és clar, a les dones. I és que ningú que no siguem nosaltres mateixes no farà gaire res, no, això ja està vist… Conec pocs textos que tractin sobre la tasca de les dones artistes signats per homes, i això que ja som al segle XXI! D’una manera difusa, subtil, encara deu surar en la memòria incògnita dels nostres historiadors de l’art afirmacions com la de Renoir, un pintor que, com tants, com la majoria, vaja, pintava la dona-per-a-ser-vista. Deia Renoir, que abominava de les pretensions feministes: No em veig a mi mateix ficant-me al llit amb una advocada […]. M’agraden més les dones que no saben llegir i es dediquen a atendre els fills. I no li queia la cara de vergonya.

Guardo alguns articles que ofenen a la més pintada tot volent fer-li un elogi… No per mala fe dels comentaristes, sinó perquè la memòria d’opinions com la del pintor Renoir costen d’exterminar del subconscient col.lectiu. Cal abominar d’expressions com ‘femenina’ per avaluar una obra l’autora de la qual és una dona perquè sabem que surt de la retòrica del poder patriarcal. El mateix poder que, veient-se amenaçat per aquelles primeres sufragistes, les titllaven de ‘masculines’. Totes dues expressions es poden posar al mateix sac, són equivalents, són ofensives.

Cal construir una mirada nova, canviar estereotips, fer una genealogia plural, inclusiva i adient als nous temps. Al cinema, el setè art, hem vist massa vegades el tractament que ha rebut, per exemple, la dona amb ulleres. Si vol ser ‘bella’ als ulls de la mirada dominant se les ha de treure. Aleshores l’aneguet lleig es converteix en una dona veritable i desitjable perquè treu a la llum la seva feminitat… Ah, sí? Aquest conte ve de lluny, amb la història de la ventafocs convertida en princesa. Doncs aneu-vos acostumant, Renoirs de torn, a trobar-vos dones intel.lectuals que miren, i analitzen, i articulen un pensament propi. I prepareu-vos a dormir amb artistes de categoria que fan obres on emergeix el femení, sí, perquè són fruit de la seva mirada personal, activa, profunda i arrelada sense deixar de volar. Dones creatives que no temen ser vistes, amb ulleres o sense. Les ulleres o l’ull nu no fan la cosa, sinó el talent.

(article publicat a Núvol, 6 de maig de 2015, i amb unes petites variacions, al Diari de Vilanova, 8 de maig de 2015. A la imatge, la pintora Remedios Varo).

Una visió de la poesia

Amb motiu de l’Homenatge a la poesia: IV Lectura compartida i encadenada de poemes de Manuel de Cabanyes i d’altres autors, vaig fer una petita reflexió sobre la poesia. Diu el filòsof i antropòleg Hugo Mujica que la gent del nostre món cultural, és a dir: el món occidental, tendim a privilegiar la comprensió per damunt de la sensació; que ens sentim més atrets pel significat que no pas pel sentit; que ens imanta allò captat per damunt d’allò que esdevé, és a dir: el moment present, l’experiència; i acaba dient que ens enamora més la paraula que no pas la veu.

¿Què ens vol dir, Mujica? En el context del nostre món materialista i cientifista fins a extrems patològics, potser el que vol suggerir és que hi va haver un temps, el romàntic, amb un moviment estètic i cultural que sense perdre peu en la realitat externa va donar importància a la vida interior; un moviment que va tenir una presència molt curta en el temps comparada amb la sèrie de moviments en els quals s’ha privilegiat, en efecte, la comprensió per damunt de la sensació, l’atracció del significat més que el significant o sentit íntim i últim de les coses, i en el qual enamora més la paraula, és a dir, allò extern, que no pas la veu, allò intern.

Ah, la veu, el moll de l’os de la poesia! Perquè la veu és l’ànima de la paraula; igualment l’experiència, o conjunt de sensacions espirituals, és el que dóna sentit a les nostres vides més enllà dels esdeveniments anecdòtics. Vet aquí el que potser ens vol fer veure Mujica, un filòsof que, pel que he llegit d’ell, escriu com un poeta.

Filosofia i poesia són compatibles, però un poema ha d’estar il.luminat per la veu poètica, és a dir, per la veu que procedeix del nostre ésser intern. Al respecte, mireu què afirma també, i sense embuts, la filòsofa Chantal Maillard: La poesia proporciona respostes que ni la filosofia no pot donar-nos. És clar. Per això ella, que com a filòsofa sap de què parla, escriu poesia quan sent la necessitat d’expressar les ferides internes que la vida proporciona, o quan vol expressar el sentiment de desempar que tenim els humans des del moment en què vam caure a la vida com una poma de l’arbre, i no sabem el sentit de la caiguda i el busquem a les palpentes. La poesia, doncs, tant o més que la filosofia, vindria a ser com el fil d’Ariadna que porta al centre del coneixement nuclear de l’existència humana, a les seves arrels.     

Ara prenguem un filòsof de casa nostra, Eugeni d’Ors, el qual deia que com que ens espanta tant el misteri de la vida, la seva nuesa esplendorosa, llavors, per comptes de viure-la en plenitud ens dediquem a pensar-la amb més visió científica que no pas poètica. Els filòsofs es posen bastant d’acord sobre el fet poètic com a camí del coneixement de la realitat última. Vista així, la poesia és una art  revolucionària i molt gosada des del moment en què s’atreveix a mostrar el misteri de la vida en totes les seves formes, i de manera tan essencial i tal radical, sense concessions.

    

¿És l’espant pel misteri de la vida el que ens llança a la poesia, com deia Eugeni d’Ors? ¿O el que ens llança a escriure poesia és el dolor per les ferides obertes que tots tenim? Cada poeta troba la seva pròpia motivació, per escriure, sabent com sabem, com diu Chantal Maillard, que quan una ferida pot expressar-se és que encara té remei. Així, doncs, ¿aquest tipus de poesia actua com a guarició? Molt sovint. Diguem, però, que el poeta, com el filòsof, no pretén desnuar el fil entortolligat de la vida; però sí que a través de l’escriptura mostra camins que porten al centre de la comprensió de l’existència, aparentment tan muda, i fins allà on als humans ens és possible arribar. Com el miner, el poeta s’endinsa en les profunditats de l’experiència humana per extreure’n, si en sap prou, els metalls nobles.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 d’abril de 2015. A la imatge, una rosa amagada que podria ser figura de la veu interna de la poesia... Vaig fer la fotografia el mateix dia de Sant Jordi, al jardí de casa)

El tapís de l'amistat

La professora Victòria Cardona, reconeguda orientadora familiar i autora de diversos llibres sobre educació, acaba de publicar Teixint el tapís de l’amistat (Meteora).

Un bon amic és com un llum en el camí, una estrella en un cel fosc, un fil d’or en el teixit de la vida pròpia i la dels altres. Som en temps foscos, de daltabaixos emocionals, de tempestes afectives, de depressions a cada cantonada. Potser per això mateix ens trobem tan saccejats per turbulències personals i socials: perquè sembla que els teixits afectius s’han aprimat i les relacions, deutors com som d’un ambient tan marcadament materialista, han tendit a l’utilitarisme.

Cal fer un alto en el camí i discernir què ens convé de debò per no trobar-nos davant de la paret amb les mans buides. En el suprem moment del comiat no compta per a res el que tenim sinó qui hem estat. També per als altres. Hi ha morts que només es ploren per convenció, ja que no hi ha hagut una veritable estimació; en canvi en d’altres, amb el pas del temps la tristesa per la pèrdua es va transmutant en una companyia tan lluminosa com la del bon amic.

A Fronteras vivas del psicoanálisis (Editorial Karpos, 1975), el doctor i humanista Juan Rof Carballo parla del teixit fonamental de l’existència humana, que ell anomena l’ordit constitutiu de la persona i que, està clar, és afectiu. La seva tesi és que naixem prematurs psicològicament parlant, i que és a través del teixit afectiu com ens anem construint com a éssers humans.

Esdevenir éssers humanitzats a través d’una harmonia afectiva amb  l’entorn semblaria el més natural. Però ja sabem que esdevenir humà requereix una actitud activa en el cultiu de la bondat mitjançant la transformació de les tendències egoistes. L’amor és un camí cap a l’altre, però la construcció de l’amor, de l’amistat i de la convivència, ja sigui a casa, a la feina, a l’escola o a l’àgora, és una feina de cada dia. Cal, doncs, treballar aquest impuls amorós envers els altres perquè n’acabi resultant un càlid sentiment d’estimació que sigui també sòlid i fiable.

Quan projectem egoisme i desamor el resultat són unes societats desequilibrades, injustes. Les forces destructores de l’harmonia sovint són molt a prop quan, en l’entorn familiar, no es procura el desenvolupament de les habilitats per crear lligams positius a través de l’estimació per la vida en totes les seves formes.  

Des de la seva experiència personal i docent (aquest llibre va adreçat a la gent jove, però també a gent de totes les edats), a Teixint el tapís de l’amistat la professora Victòria Cardona dóna moltes pistes sobre com treballar les habilitats socials, l’empatia, la generositat, el respecte, la discreció, la confiança, l’agraïment, la comprensió de l’altre, la manera efectiva i positiva de crear relacions sinceres i nodridores. I ho fa de la millor manera: amb exemples concrets que l’escriptora va salpebrant amb textos filosòfics i literaris que reforcen i donen color a les seves reflexions.

Al final del llibre, l’autora recorda que es troba un millor nivell cognitiu de la realitat, una més gran capacitat intel.lectiva en aquells que han crescut en un ambient on tothom ensenya, més que no pas en aquells que per desgràcia han viscut aïllats. Hi ha excepcions, és clar. Però ningú no dubta que un ordit de relacions amb gent de gran humanitat ens fa créixer com a persones alhora que no en perdem la memòria, l’últim i perdurable acte d’amor i agraïment envers aquells que hem admirat, que hem estimat.

(article publicat al meu blog d’opinió a l’Eix Diari, 28-4-2015)

Recordo i exigeixo

Amb el lema recordo i exigeixo, avui, dia 24 d’abril, es commemora que fa cent anys va tenir lloc el Genocidi Armeni, que no va durar ni un dia ni dos, sinó molts més. En aquesta tragèdia humanitària van morir més de 1.500.000 armenis. Aquest crim bàrbar encara no ha estat reconegut per Turquia, que el nega. Escriptors com el Nobel Orhan Pamuk s’han fet mal veure precisament per posar en qüestió la negativa oficial a reconèixer aquest assassinat multitudinari.

El recordatori d’aquest extermini encara impune es fa cada any a Erevan, la capital d’Armènia, que l’any 1991 es va independitzar de la Unió Soviètica. Ara, amb motiu del centenari, els armenis d’Armènia i els armenis de la diàspora escampats arreu del món han preparat un munt d’esdeveniments.

Amb motiu del Seminari de Traducció Poètica a Farrera de Pallars, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, el maig de 2007 vaig conèixer Mariné Petrossian i Tigran Paskevichyan, poetes armenis, així com les traductores Maria Ohannesian, Ida Simon-Khachikian i Tatevik Galoyan, que en la seva condició de mediadora intercultural i vinculada a l’Associació Cultural Armènia de Barcelona (associació d’armenis i descendents d’armenis que viuen a casa nostra), em va enviar el programa d’actes commemoratius. El tret de sortida d’aquests actes va tenir lloc el dia 13 d’abril, amb una roda de premsa al Col.legi de Periodistes.

Exposicions, actes de reconeixement i conferències, entre les quals la que el passat dia 21 va tenir lloc al Centre cultural El Born (100 anys del Genocidi Armeni), embolcallen una reivindicativa commemoració (recordo i exigeixo) que avui tindrà el seu acte central amb la Marxa de la Justícia (a les 16.00h.). Aquesta marxa anirà des de l’Arc de Triomf fins al monument a Rafael Casanova, passarà pel consulat de Turquia i arribarà a la Basílica de Santa Maria del Mar, on es farà una missa (19.30h.) en memòria de les víctimes del Genocidi Armeni.

L’any 1997, els lectors de M. Àngels Anglada van poder llegir Quadern d’Aram. Amb la seva delicadesa habitual, l’escriptora agraïa a Maria Ohannesian, armènia i hel.lenista, les valuoses informacions que havia rebut per escriure el seu llibre en el qual l’autora reflecteix una història de ficció però, com diu la mateixa Anglada, malauradament el genocidi armeni és un fet real.

Com es recorda al quadre cronològic que com a complement es troba al llibre d’Anglada, aquest genocidi (recordem i exigim el reconeixement, les víctimes mereixen que els posem rostre i dignitat) va ser organitzat des del mateix govern turc. Per dur-lo a terme va entrenar criminals de dret comú sota l’impuls dels polítics Nazim i Cakir, metges, i sota la supervisió del ministre de l’interior, Talaat. És de justícia que se sàpiguen els noms dels responsables dels assassinats dels armenis de les formes més diverses: passats per les armes, cremats de viu en viu, penjats en creu, extenuats per la fam en caminades i abandonats a la seva sort al desert, ofegats a la Mar Negra, etc. Noies i joves adolescents van ser raptats i violats.

Amb arrogància, cinisme i la manca d’empatia que li era pròpia, l’any 1939 deia Hitler: Qui parla avui d’aquell extermini? Es referia a la matança de milers d’armenis. ¿Confiava per a la ‘seva causa’ en l’amnèsia que provoca el terror i en un negacionisme afavorit pel fanatisme? Avui som aquí, però, per recordar aquest genocidi i per reclamar una reparació moral a través de la memòria: un acte d’amor i de respecte envers tantes víctimes innocents.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 d’abril de 2015)

Bona Diada de Sant Jordi 2015!

Aquí teniu la rosa que us faig a mans, molt estimats tots els qui entreu a llegir aquesta entrada al blog! Que tingueu una bona Diada de Sant Jordi 2015! Compreu llibres, llegiu llibres!

Rosa Altés i l'esmalt

Les arts evolucionen, també les arts aplicades. Prenem com a model la ceràmica. Dels antics atuells d’ús domèstic es va evolucionar cap a una ceràmica ornamental fins a arribar a l’actualitat d’una ceràmica molt atrevida conceptualment i que té molt d’escultòrica. Prenem ara com a exemple els vitralls. De les altes finestres de les catedrals, amb dissenys ben originals els vitralls van entrar a les sales i menjadors de tantes cases modernistes i art déco. En els últims temps, artistes plàstics realitzen les seves obres amb aquesta antiga tècnica on la transparència i el color són essencials. Prenem com a model el tapís: la seva evolució en el segle XX ha estat copernicana, i així ens trobem amb peces que han revolucionat l’estètica del tapís de manera fabulosa.

Ara prenem com a model l’esmalt. ¿Qui no recorda l’escena de l’òpera La flauta màgica, de Mozart, en la qual el príncep Tamino s’enamora de Pamina, la filla de la Reina de la Nit, quan se li mostra el retrat de la jove princesa? El medalló conté un retrat fet amb un esmalt potser de factura tan gràcil i delicada com les miniatures que realitzava amb la seva innovadora tècnica de pintura sobre vori, l’artista Rosalba Carriera (Venècia, 1675-1758). 

L’esmalt al foc, una tècnica aplicada a la joieria i a l’orfebreria, enfonsa les seves arrels en les terres de Mesopotàmia, 3.000 anys aC. Tal com el coneixem, l’esmalt és una continuació dels treballs realitzats en vidre que aquestes cultures orientals van aplicar als metalls per donar llum i colors tornassolats a les seves joies. Al llarg dels temps, el conreu de l’esmalt ha estat present en cultures com la celta, la micènica, Bizanci, la mossàrab. Pel que fa a Catalunya, comptem amb orfebres-artistes de l’esmalt tan prestigiosos com Lluís Masriera (1872-1958), creador d’esplèndides joies modernistes realitzades amb la tècnica del plique-à-jour.

En el segle XX, noves generacions d’esmaltadors sorgits de les aules de Llotja i de l’Escola Massana, han donat una gran personalitat al conreu d’aquesta tècnica, que avui en dia encara és utilitzada per nombrosos joiers... i artistes! Una d’aquestes creadores d’esmalt artístic sorgida de l’Escola Massana és Rosa Altés, que durant molts anys es va dedicar a la docència a la nostra Escola Municipal d’Art i Disseny. Ara, a la galeria Ismes i fins a finals de mes, Rosa Altés presenta una sèrie de 40 peces d’esmalt realitzades durant els dos últims anys.

Dèiem que les arts evolucionen i el gust per l’experimentació no cessa en les ments inquietes. Amb la seva indiscutible destresa artesanal, la també pintora Rosa Altés acaba de fer un pas endavant en les seves creacions ja frontereres entre l’orfebreria i la peça artística, i ens mostra unes imatges policromes que dialoguen en diversos fronts. Assenyalem-los. Per un costat, aquestes peces prenen com a referència les Menines de Velázquez, que han estat motiu d’inspiració de cicles pictòrics en artistes com Picasso i Dalí. Per l’altre costat, el diàleg que Rosa Altés estableix amb artistes que han transformat la història de l’art no acaba aquí: els esmalts sobre coure de Rosa Altés han sortit de la superfície plana i s’han posat dempeus en unes menines que prenen volum, és a dir, esdevenen petites escultures, i a través dels ornaments dels seus vestits enceten una fèrtil conversa cromàtica inspirada en motius pictòrics del mateix Velázquez, així com de pintors del segle XX com Picasso, Miró, Mondrian, Wifredo Lam, Cardona Torrandell.

Sense perdre peu en l’ofici, Rosa Altés ha trobat un llenguatge plàstic que sense trencar amb la tradició ornamental en descús les costures i en fa un vestit nou. Així desplega no només les possibilitats tècniques de l’esmalt sinó també el concepte de l’esmalt i el situa en terrenys més experimentals de la creació artística.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 d’abril de 2015)

Tragèdia humanitària

La gent que escrivim, de la meva generació i també de les generacions més pròximes, tenim un deure envers les noves generacions: denunciar fins a quin punt vam patir una tragèdia humanitària, o un genocidi cultural, en paraules de Josep Benet. Tota la nostra escolarització, des de maternal fins a la universitat, va ser feta en llengua castellana, cap altra. És a dir: obviant la llengua pròpia de Catalunya, una llengua de mil anys, i prohibida en tantes èpoques històriques.

La recuperació de la nostra pròpia llengua i referents culturals va ser un treball que cadascú va haver de realitzar amb esforç i pel seu propi compte. Vam aprendre a llegir i a escriure en català de manera autodidacta. Alguns mai no s’han recuperat d’aquesta pèrdua, i els seus referents culturals, històrics, artístics i literaris, són únicament els propis de la cultura castellana.

Era el propòsit. Per desgràcia, hi ha molts exemples d’aquesta actitud golafre, tirànica, depredadora, anhiladora. Recordo que en la meva bona fe, al principi dels anys 90 vaig parlar de la poeta Marina Tsvietàieva a l’Elvyra, la meva amiga lituana. Tsvietàieva havia estat purgada pel règim estalinista. En aquell moment la meva amiga tot just s’havia convertit en ciutadana de la recuperada república bàltica de Lituània. L’Elvyra em va mirar amb cara trista i em va dir: Per desenes d’anys hem estat russificats a la força, hem patit una mena de purga de la nostra llengua i la nostra cultura. Tsvietàieva fa compassió, és clar, però nosaltres també hem estat víctimes d’un sistema que volia eliminar la nostra personalitat col.lectiva.

Pascal Plisson, director de cinema i documentals, autor de la pel.lícula Camino a la escuela, explica que en una de les seves expedicions va viure un temps entre els pobles nòmades del Gran Nord de Sibèria. Als infants se’ls separava dels seus pares i se’ls enviava a internats russos amb la idea de russificar-los fins a la mèdul.la. Quan tornaven ja no parlaven la llengua del lloc, de manera que no es podien comunicar amb la família. Alguns pares, desesperats, se suïcidaven. Com sol passar en la història, acabem eliminant una cultura per quedar-nos-en les riqueses. Ah, és clar. Una experiència traumàtica semblant la va viure Gertrude Bonnin, de nom indi Zitkala-Sa. Aquesta escriptora explica al seu llibre Recuerdos de una índia sioux (Erasmus Ediciones) que va ser literalment arrencada de la falda de la seva mare per dur-la a un internat a centenars de quilòmetres del seu poblat. Va patir molt perquè era conscient del que estava passant. D’aquella ferida oberta en la seva ànima en va néixer una mestra índia per a nens indis, i uns escrits que recuperen la cultura de la seva nació lakota.

La nostra ànima catalana va ser a punt de ser aniquilada. Com que som conscients del que això significa, d’aquí ve que siguem respectuosos amb les altres llengües, que no en neguem cap ni una, alhora que oferim la nostra perquè sigui vehicle d’inclusió per a tots els qui habitin en aquest país. Molts ja s’han empeltat d’aquest arbre que ens aixopluga, és el natural! En una conversa amb una guia cubana, aquesta em va dir que els seus avantpassats, negres arrencats de les terres de Nigèria, s’havien empeltat fermament en la terra cubana, hi havien compromès l’ànima. És el que acaba passant, o el que hauria d’acabar passant, per tal que no s’esdevingui una altra tragèdia: el desarrelament que en aquests moments s’està donant entre alguns membres de les noves generacions d’europeus, amb orígens diferents dels països on viuen i on la majoria han nascut. Aquí, es digui el que es digui, sempre s’ha invitat a tothom a comprometre’s amb la terra que han escollit per a viure-hi.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 d’abril de 2015)

Mona de Pasqua 2015

Sí, aquesta mona de Pasqua és tan maca per fora com bona de gust... Per edat, nosaltres ja no tenim padrins que ens regalin la mona. Ens la van obsequiar la meva filla Cristina i el seu company Rubén, la va fer ell. No duu els ous tradicionals ni les joguines tan apreciades per la mainada. Hi ha una senyera. En el detall hi llegim un missatge: l'estima per Catalunya i el desig d'una resurrecció, la seva primavera.

Que tingueu un bon dilluns de Pasqua!

Un capellà secularitzat i espirituals sense religió

Els qui hem passat la ratlla de la seixantena, hem viscut temps d’una gran densitat en tants camps culturals, i això que estàvem encerclats per una dictadura sinistra. Llavors la cultura tenia aura: crèiem que la cultura podia salvaguardar els humans de la ignorància i la barbàrie, ja que a l’una li segueix l’altra.

No parlo del consum de cultura, sinó d’exercici, de vivència de la cultura. Des d’aquesta perspectiva, la vivència de l’espiritualitat i les seves formalitzacions religioses són cultura, formen part de les ciències humanes. L’estudi de les religions il.lumina de manera molt aprofundida la realitat humana.  

Moltes coses estaven canviant, en els meus anys joves, com diu la cançó de Bob Dylan. També en el sí de l’Església catòlica hi va haver un gran moviment contestatari: el Concili Vaticà II, que va constituir-se en una finestra oberta per on albirar el paisatge que ja s’estava vivint: una regeneració del cos eclesial (que som tots els batejats, és clar), una primavera del missatge evangèlic, una posada en escena d’una nova cultura: la del segle XX, que per primera vegada a la vida coincidia amb una cultura ambient oberta a l’ecumenisme i noves formes d’espiritualitat.

Catalunya, sempre pionera, va tenir un bon grapat de capellans que van encarnar aquest esperit auroral. Però van topar amb el clericalisme de l’Església i això va donar lloc a la seva secularització. Els canvis que s’albiraven no van respondre a un fet tan elemental en altres confessions religioses com és que els capellans es puguin casar (i encara estem així). Alguns d’aquests capellans van decidir penjar la sotana, però no pas la vocació de vida evangèlica, que han seguit mantenint. Un d’aquests capellans va ser Josep Poca i Gaia (1940), que acaba de publicar un llibre testimonial: Un capellà gens clerical, un polític gens polític (Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

En aquest llibre de memòries de la trajectòria de Josep Poca que, com a capellà secularitzat ha exercit com a editor i com a polític, hi ha el retrat de grup de tota una època de la nostra història, de tota aquella gent que, mercès a la nostra vinculació amb la parròquia i amb els grups d’escoltisme que s’hi aixoplugaven, hem viscut en directe aquest aggiornamento de l’Església que no ho va ser més que en els canvis en la litúrgia i l’apertura al diàleg interreligiós. Nosaltres van viure amb normalitat la secularització de capellans. En la meva parròquia es va donar el mateix cas: mossèn Pere, el consiliari del meu grup escolta, es va casar amb la germana d’una amiga meva.

Forma part de la nostra cultura oberta i holística que Josep Poca, pare de família i amb dues nétes, encara es consideri prevere i es mantingui fidel a la fe cristiana, com també forma part de la nostra cultura inclusiva i de respecte per la pluralitat conviure amb una realitat creixent: la gent espiritual sense religió. A Espirituals sense religió (Fragmenta Editorial), de Laia de Ahumada, es pot llegir un recull d’entrevistes interessantíssimes a diverses persones, algunes bastant conegudes pel gran públic (d’altres no tant), com Lídia Pujol, Carles Duarte, Agustí Pániker, Teresa Guardans, Jordi Pigem. Totes tenen en comú una vivència de l’espiritualitat com una experiència personal, sovint en la frontera de les estructures religioses, que en el nostre àmbit religiós i cultural és majoritàriament el de l’Església catòlica. Aquests dos llibres, oportuns per llegir en aquests propers dies de Setmana Santa i Pasqua, són testimonis de l’espiritualitat i la religió enteses com una vivència de la transcendència, l’ànima de l’edifici cultural i civilitzador que els humans som capaços d’aixecar en ares del nostre impuls vers l’infinit, Déu per als creients, amb religió o sense.

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 d’abril de 2015. A la imatge, la posta de sol que vaig fotografiar al jardí de casa dilluns 30 de març de 2015)