La professora Victòria Cardona, reconeguda orientadora familiar i autora
de diversos llibres sobre educació, acaba de publicar Teixint el tapís de l’amistat (Meteora).
Un bon amic és com un llum en el camí, una estrella en un cel fosc, un fil
d’or en el teixit de la vida pròpia i la dels altres. Som en temps foscos, de
daltabaixos emocionals, de tempestes afectives, de depressions a cada
cantonada. Potser per això mateix ens trobem tan saccejats per turbulències
personals i socials: perquè sembla que els teixits afectius s’han aprimat i les
relacions, deutors com som d’un ambient tan marcadament materialista, han
tendit a l’utilitarisme.
Cal fer un alto en el camí i discernir què ens convé de debò per no
trobar-nos davant de la paret amb les mans buides. En el suprem moment del
comiat no compta per a res el que tenim sinó qui hem estat. També per als
altres. Hi ha morts que només es ploren per convenció, ja que no hi ha hagut
una veritable estimació; en canvi en d’altres, amb el pas del temps la tristesa
per la pèrdua es va transmutant en una companyia tan lluminosa com la del bon
amic.
A Fronteras vivas del psicoanálisis
(Editorial Karpos, 1975), el doctor i humanista Juan Rof Carballo parla del
teixit fonamental de l’existència humana, que ell anomena l’ordit constitutiu de la persona i que,
està clar, és afectiu. La seva tesi és que naixem prematurs psicològicament
parlant, i que és a través del teixit afectiu com ens anem construint com a
éssers humans.
Esdevenir éssers humanitzats a través d’una harmonia afectiva amb l’entorn semblaria el més natural. Però ja
sabem que esdevenir humà requereix una actitud activa en el cultiu de la bondat
mitjançant la transformació de les tendències egoistes. L’amor és un camí cap a
l’altre, però la construcció de l’amor, de l’amistat i de la convivència, ja
sigui a casa, a la feina, a l’escola o a l’àgora, és una feina de cada dia.
Cal, doncs, treballar aquest impuls amorós envers els altres perquè n’acabi
resultant un càlid sentiment d’estimació que sigui també sòlid i fiable.
Quan projectem egoisme i desamor el resultat són unes societats
desequilibrades, injustes. Les forces destructores de l’harmonia sovint són molt
a prop quan, en l’entorn familiar, no es procura el desenvolupament de les
habilitats per crear lligams positius a través de l’estimació per la vida en
totes les seves formes.
Des de la seva experiència personal i docent (aquest llibre va adreçat a la
gent jove, però també a gent de totes les edats), a Teixint el tapís de l’amistat la professora Victòria
Cardona dóna moltes pistes sobre com treballar les habilitats
socials, l’empatia, la generositat, el respecte, la discreció, la confiança,
l’agraïment, la comprensió de l’altre, la manera efectiva i positiva de crear
relacions sinceres i nodridores. I ho fa de la millor manera: amb exemples
concrets que l’escriptora va salpebrant amb textos filosòfics i literaris que
reforcen i donen color a les seves reflexions.
Al final del llibre, l’autora recorda que es troba un millor nivell
cognitiu de la realitat, una més gran capacitat intel.lectiva en aquells que
han crescut en un ambient on tothom ensenya, més que no pas en aquells que per
desgràcia han viscut aïllats. Hi ha excepcions, és clar. Però ningú no dubta
que un ordit de relacions amb gent de gran humanitat ens fa créixer com a
persones alhora que no en perdem la memòria, l’últim i perdurable acte d’amor i
agraïment envers aquells que hem admirat, que hem estimat.
(article publicat al meu blog d’opinió a l’Eix Diari, 28-4-2015)
