El tapís de l'amistat

La professora Victòria Cardona, reconeguda orientadora familiar i autora de diversos llibres sobre educació, acaba de publicar Teixint el tapís de l’amistat (Meteora).

Un bon amic és com un llum en el camí, una estrella en un cel fosc, un fil d’or en el teixit de la vida pròpia i la dels altres. Som en temps foscos, de daltabaixos emocionals, de tempestes afectives, de depressions a cada cantonada. Potser per això mateix ens trobem tan saccejats per turbulències personals i socials: perquè sembla que els teixits afectius s’han aprimat i les relacions, deutors com som d’un ambient tan marcadament materialista, han tendit a l’utilitarisme.

Cal fer un alto en el camí i discernir què ens convé de debò per no trobar-nos davant de la paret amb les mans buides. En el suprem moment del comiat no compta per a res el que tenim sinó qui hem estat. També per als altres. Hi ha morts que només es ploren per convenció, ja que no hi ha hagut una veritable estimació; en canvi en d’altres, amb el pas del temps la tristesa per la pèrdua es va transmutant en una companyia tan lluminosa com la del bon amic.

A Fronteras vivas del psicoanálisis (Editorial Karpos, 1975), el doctor i humanista Juan Rof Carballo parla del teixit fonamental de l’existència humana, que ell anomena l’ordit constitutiu de la persona i que, està clar, és afectiu. La seva tesi és que naixem prematurs psicològicament parlant, i que és a través del teixit afectiu com ens anem construint com a éssers humans.

Esdevenir éssers humanitzats a través d’una harmonia afectiva amb  l’entorn semblaria el més natural. Però ja sabem que esdevenir humà requereix una actitud activa en el cultiu de la bondat mitjançant la transformació de les tendències egoistes. L’amor és un camí cap a l’altre, però la construcció de l’amor, de l’amistat i de la convivència, ja sigui a casa, a la feina, a l’escola o a l’àgora, és una feina de cada dia. Cal, doncs, treballar aquest impuls amorós envers els altres perquè n’acabi resultant un càlid sentiment d’estimació que sigui també sòlid i fiable.

Quan projectem egoisme i desamor el resultat són unes societats desequilibrades, injustes. Les forces destructores de l’harmonia sovint són molt a prop quan, en l’entorn familiar, no es procura el desenvolupament de les habilitats per crear lligams positius a través de l’estimació per la vida en totes les seves formes.  

Des de la seva experiència personal i docent (aquest llibre va adreçat a la gent jove, però també a gent de totes les edats), a Teixint el tapís de l’amistat la professora Victòria Cardona dóna moltes pistes sobre com treballar les habilitats socials, l’empatia, la generositat, el respecte, la discreció, la confiança, l’agraïment, la comprensió de l’altre, la manera efectiva i positiva de crear relacions sinceres i nodridores. I ho fa de la millor manera: amb exemples concrets que l’escriptora va salpebrant amb textos filosòfics i literaris que reforcen i donen color a les seves reflexions.

Al final del llibre, l’autora recorda que es troba un millor nivell cognitiu de la realitat, una més gran capacitat intel.lectiva en aquells que han crescut en un ambient on tothom ensenya, més que no pas en aquells que per desgràcia han viscut aïllats. Hi ha excepcions, és clar. Però ningú no dubta que un ordit de relacions amb gent de gran humanitat ens fa créixer com a persones alhora que no en perdem la memòria, l’últim i perdurable acte d’amor i agraïment envers aquells que hem admirat, que hem estimat.

(article publicat al meu blog d’opinió a l’Eix Diari, 28-4-2015)