Imagineu una jove i entusiasta historiadora de l’art cap a principis dels
anys noranta del segle passat. Imagineu que busca traces de la creació d’art
duta a terme per dones. Imagineu que entra en una gran llibreria on hi ha
prestatges ben assortits de llibres d’art i d’assajos sobre la pràctica
artística. Imagineu què troba respecte de la creació artística de les dones? No
res, o tan poca cosa que li cau l’ànima als peus. La historiadora de l’art respira
fons (o això imagino) i demana a la llibretera bibliografia sobre dona i art en
castellà (en anglès n’hi ha força d’ençà l’actiu feminisme dels anys setanta,
sobretot als Estats Units). La llibretera, molt amablement, però taxativa, li
contesta: Haureu de començar a
escriure-la vosaltres.
Aquest episodi va ser viscut per Marián L.F. Cao, professora de la Universidad Complutense
de Madrid, que l’any 2000 va coordinar l’edició del llibre Creación artística y mujeres (Narcea ediciones), un interessant i
necessari volum on s’apleguen nou treballs sobre aquest tema del qual es van
posant maons per tal de construir una bibliografia amb cara i ulls. Un altre
d’aquests maons tan necessari com ben pastat el constitueix l’assaig de
Patricia Mayayo Historias de mujeres,
historias del arte (Ediciones Cátedra, 2003), que no dubta a afirmar: La història de les dones artistes ha estat,
fins fa pocs anys, sistemàticament ignorada pel discurs oficial.
¿I qui posa els maons d’aquest edifici bibliogràfic sobre la creació
artística realitzada per dones? La llibretera, que estima l’ofici i té una
llarga experiència lectora també en el camp de la història i de l’assaig, és
clara quan li diu a la jove historiadora: Vosaltres.
S’està referint, és clar, a les dones. I és que ningú que no siguem nosaltres
mateixes no farà gaire res, no, això ja està vist… Conec pocs textos que
tractin sobre la tasca de les dones artistes signats per homes, i això que ja
som al segle XXI! D’una manera difusa, subtil, encara deu surar en la memòria
incògnita dels nostres historiadors de l’art afirmacions com la de Renoir, un
pintor que, com tants, com la majoria, vaja, pintava la dona-per-a-ser-vista.
Deia Renoir, que abominava de les pretensions feministes: No em veig a mi mateix ficant-me al llit amb una advocada […].
M’agraden més les dones que no saben llegir i es dediquen a atendre els fills. I
no li queia la cara de vergonya.
Guardo alguns articles que ofenen a la més pintada tot volent fer-li un
elogi… No per mala fe dels comentaristes, sinó perquè la memòria d’opinions com
la del pintor Renoir costen d’exterminar del subconscient col.lectiu. Cal
abominar d’expressions com ‘femenina’ per avaluar una obra l’autora de la qual
és una dona perquè sabem que surt de la retòrica del poder patriarcal. El
mateix poder que, veient-se amenaçat per aquelles primeres sufragistes, les
titllaven de ‘masculines’. Totes dues expressions es poden posar al mateix sac,
són equivalents, són ofensives.
Cal construir una mirada nova, canviar estereotips, fer una genealogia
plural, inclusiva i adient als nous temps. Al cinema, el setè art, hem vist
massa vegades el tractament que ha rebut, per exemple, la dona amb ulleres. Si
vol ser ‘bella’ als ulls de la mirada dominant se les ha de treure. Aleshores
l’aneguet lleig es converteix en una dona veritable i desitjable perquè treu a
la llum la seva feminitat… Ah, sí? Aquest conte ve de lluny, amb la història de
la ventafocs convertida en princesa. Doncs aneu-vos acostumant, Renoirs de
torn, a trobar-vos dones intel.lectuals que miren, i analitzen, i articulen un
pensament propi. I prepareu-vos a dormir amb artistes de categoria que fan
obres on emergeix el femení, sí, perquè són fruit de la seva mirada personal,
activa, profunda i arrelada sense deixar de volar. Dones creatives que no temen
ser vistes, amb ulleres o sense. Les ulleres o l’ull nu no fan la cosa, sinó el
talent.
(article publicat a Núvol, 6 de
maig de 2015, i amb unes petites variacions, al Diari de Vilanova, 8 de maig de 2015. A la imatge, la pintora Remedios Varo).
