Un capellà secularitzat i espirituals sense religió

Els qui hem passat la ratlla de la seixantena, hem viscut temps d’una gran densitat en tants camps culturals, i això que estàvem encerclats per una dictadura sinistra. Llavors la cultura tenia aura: crèiem que la cultura podia salvaguardar els humans de la ignorància i la barbàrie, ja que a l’una li segueix l’altra.

No parlo del consum de cultura, sinó d’exercici, de vivència de la cultura. Des d’aquesta perspectiva, la vivència de l’espiritualitat i les seves formalitzacions religioses són cultura, formen part de les ciències humanes. L’estudi de les religions il.lumina de manera molt aprofundida la realitat humana.  

Moltes coses estaven canviant, en els meus anys joves, com diu la cançó de Bob Dylan. També en el sí de l’Església catòlica hi va haver un gran moviment contestatari: el Concili Vaticà II, que va constituir-se en una finestra oberta per on albirar el paisatge que ja s’estava vivint: una regeneració del cos eclesial (que som tots els batejats, és clar), una primavera del missatge evangèlic, una posada en escena d’una nova cultura: la del segle XX, que per primera vegada a la vida coincidia amb una cultura ambient oberta a l’ecumenisme i noves formes d’espiritualitat.

Catalunya, sempre pionera, va tenir un bon grapat de capellans que van encarnar aquest esperit auroral. Però van topar amb el clericalisme de l’Església i això va donar lloc a la seva secularització. Els canvis que s’albiraven no van respondre a un fet tan elemental en altres confessions religioses com és que els capellans es puguin casar (i encara estem així). Alguns d’aquests capellans van decidir penjar la sotana, però no pas la vocació de vida evangèlica, que han seguit mantenint. Un d’aquests capellans va ser Josep Poca i Gaia (1940), que acaba de publicar un llibre testimonial: Un capellà gens clerical, un polític gens polític (Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

En aquest llibre de memòries de la trajectòria de Josep Poca que, com a capellà secularitzat ha exercit com a editor i com a polític, hi ha el retrat de grup de tota una època de la nostra història, de tota aquella gent que, mercès a la nostra vinculació amb la parròquia i amb els grups d’escoltisme que s’hi aixoplugaven, hem viscut en directe aquest aggiornamento de l’Església que no ho va ser més que en els canvis en la litúrgia i l’apertura al diàleg interreligiós. Nosaltres van viure amb normalitat la secularització de capellans. En la meva parròquia es va donar el mateix cas: mossèn Pere, el consiliari del meu grup escolta, es va casar amb la germana d’una amiga meva.

Forma part de la nostra cultura oberta i holística que Josep Poca, pare de família i amb dues nétes, encara es consideri prevere i es mantingui fidel a la fe cristiana, com també forma part de la nostra cultura inclusiva i de respecte per la pluralitat conviure amb una realitat creixent: la gent espiritual sense religió. A Espirituals sense religió (Fragmenta Editorial), de Laia de Ahumada, es pot llegir un recull d’entrevistes interessantíssimes a diverses persones, algunes bastant conegudes pel gran públic (d’altres no tant), com Lídia Pujol, Carles Duarte, Agustí Pániker, Teresa Guardans, Jordi Pigem. Totes tenen en comú una vivència de l’espiritualitat com una experiència personal, sovint en la frontera de les estructures religioses, que en el nostre àmbit religiós i cultural és majoritàriament el de l’Església catòlica. Aquests dos llibres, oportuns per llegir en aquests propers dies de Setmana Santa i Pasqua, són testimonis de l’espiritualitat i la religió enteses com una vivència de la transcendència, l’ànima de l’edifici cultural i civilitzador que els humans som capaços d’aixecar en ares del nostre impuls vers l’infinit, Déu per als creients, amb religió o sense.

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 d’abril de 2015. A la imatge, la posta de sol que vaig fotografiar al jardí de casa dilluns 30 de març de 2015)

Persistència del dietarisme

Què té, el dietarisme literari, que té tants adeptes a casa nostra? Amatent a aquesta actualitat, la secció literària del Centre Artístic Penedès L’Agrícol, de Vilafranca, va creure oportú organitzar una taula rodona per posar un focus d’atenció a la persistència del dietari en la literatura catalana. Aquest debat que vaig moderar va tenir lloc el 14 de març, i va comptar amb escriptors de diferents generacions: Esteve Miralles, Àlex Susanna, Oriol Pi de Cabanyes i Josep Poca, que ha editat els dietaris de Maurici Serrahima.

Al costat de veterans com Oriol Pi de Cabanyes i Àlex Susanna, Esteve Miralles s’ha estrenat en aquest àmbit de l’escriptura fragmentària amb Retrobar l’ànima. A l’hora d’escriure el que ell mateix anomena un dietari narratiu, s’havia proposat no explicar anècdotes o vivències que no portessin associada una reflexió. En un sentit semblant cal llegir els fins ara quatre quaderns d’Àlex Susanna. En els seus dietaris hi ha la voluntat d’elevar l’anècdota a categoria, així com la pròpia consideració d’aquests quaderns de gust proustià la part narrativa de seva obra poètica, que s’escriu quan ella vol i mercès a les fulguracions vitals i intel.lectuals que la provoquen.

Cal dir que venim de molt lluny en aquest terreny de la no-ficció que és el diarisme i el dietarisme, termes veïns però no iguals, ja que en el diarisme segurament s’expressa millor el jo íntim, i en el dietarisme el jo a vegades arriba a diluir-se totalment en l’escriptura. En un treball del 1963, Alain Girard ja proposava diferenciar entre diaris, on predomina l’afectivitat i on l’autor parla de la vida quotidiana, i dietaris, on destaca el contingut intel.lectual i una reflexió més intemporal. Un cas ben notable del diari com a crònica diària, o gairebé, és el de Maurici Serrahima, editat pòstumament (en sis volums), i a l’altre extrem hi hauria el dietari amb un alt percentatge de contingut intel.lectual, com el d’Oriol Pi de Cabanyes, on el jo queda pràcticament diluït en la reflexió, i que es caracteritzaria pel gust pel testimoniatge pels temps que vivim i per la seva crònica intel.lectual i moral. 

A la recent publicació Àncora del temps. Antologia de dietaris actuals (3i4), el seu curador, Joan Borja, esmenta tres capdavanters en el dietarisme en la llengua catalana: Eugeni d’Ors, Josep Pla i Joan Fuster. Els dietaristes actuals d’alguna manera són fills i néts literaris d’aquestes figures sobresortints, com també ho són en altres temps i geografies de Montaigne i bé Amiel.

Com volia el baró de Maldà, escriptor d’anotacions en català entre el XVIII i el XIX, el diari és un calaix de sastre, un diari personal. I un dietari seria més que això: un espai creatiu on s’assaja o es reflexiona. En el dietarisme, doncs, es pot trobar tant el to col.loquial com la destil.lació poètica provocada per la contemplació d’un paisatge o d’un quadre, o la crònica de fets tan personals com històrics (memorialisme), amb puntuals anotacions d’instants epifànics, i, encara, la descripció de l’activitat onírica (relat d’algun somni), o la memòria d’aquells que ja no hi són. Tot hi cap, en els dietaris. L’escriptura de diaris i dietaris permet creuar o fusionar diversos gèneres literaris en una experiència artística on es dilueixen les fronteres dels gèneres tradicionals per donar a llum una forma nova. Literatura en estat pur.

També podria ser que les formes de dietarisme, tan fèrtils en la literatura catalana, fossin la resposta a un determinat tarannà, més amant de la recerca i de l’exploració de la veritat, una actitud filosòfica. El debat continua obert, ja que, com diu Joan Borja a la seva antologia de dietaris actuals, la literatura és àncora del temps. En contrapartida, aquest anclatge en el temps busca la intemporalitat i s’expressa en una panoràmica textual sense límits.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de març de 2014)

       

     

Homenots del sud

Xavier Garcia i Pujades, nascut a la nostra ciutat l’any 1950, acaba de regalar-nos la tercera sèrie Homenots del Sud (Arola editors). La paraula regal aquí no és baldera, ja que el mot regal, a més de significar obsequi o present, també té el sentit d’adelitar, de plaure. Res no em plau més, en els últims anys, que llegir històries personals. M’interessa, cada vegada més, la vida i obra de la gent que fa coses. I en aquest cas, de gent ben propera. Perquè el ‘sud’, a Vilanova, el tenim tan a tocar com tenim a tocar la ciutat comtal. Vilanova es troba a mig camí, una situació formidable per atalaiar, amb garanties de veure bastant bé una banda i l’altra.

Xavier Garcia, amic de la gent del sud i que té casa a Horta de Sant Joan, lloc templer i de reminiscències picassianes, ens ofereix un recull de quaranta retrats de personatges significatius que viuen i treballen en aquestes terres d’aparença eixuta, però curulles de tants misteris amagats. La majoria d’aquests personatges es presenten amb una elegant austeritat trenada a una gran calidesa humana.

En conec alguns. No en va vaig estiuejar una bona colla d’anys a la Vilella Baixa i a Cabacés, poblacions prioratines de les quals guardo un record indeleble. Des d’aquests indrets vaig viatjar per tots els pobles del Priorat, per descomptat; però també vaig interessar-me per conèixer d’a prop els del Baix Camp, els de la Terra Alta, els de la Ribera d’Ebre, els del Baix Ebre, els del Delta i fins més enllà. D’arrels penedesenques, la terra de secà m’atrau com un imant, i m’és familiar el paisatge de vinyes, d’oliveres, de conreus, de marges de pedra seca. Així, doncs, he retornat a aquests paisatges a través de les històries d’aquests homenots del sud i d’alguna donassa, per prendre el mot que va inventar Marta Pessarrodona per referir-se a dones de la mateixa alçada, o més, que els homenots planians.

¿Què té, aquest país nostre (de nord a sud, i d’est a oest) que dóna tanta gent extraordinària? Almenys un o una a cada família, a vegades fins i tot dos, com és el cas, per exemple, de Francesc Vernet, defensor de la terra, i de Roser Vernet, carrascleta del Priorat, tal com els qualifica Xavier Garcia en els seus apunts. La nòmina d’homenots del sud (i alguna donassa, ja ho he dit), és llarga. Entre la primera, segona i tercera sèrie sumen 162 persones, o personalitats fóra millor dir, ja que destaquen amb llum pròpia, ja sigui en el camp social, polític, artístic, cultural o religiós, ja que també hi ha algun capellà d’aquells amb les idees clares, inspirades en l’Evangeli, i per això sovint crítiques amb la jerarquia. També hi ha algun excapellà, com Josep Poca, home de fe encarnada, d’àmplia catalanitat, articulista valent i reconstructor de biografies de grans catalans, com Maurici Serrahima.

En aquests retrats de valerosos homes del sud de Catalunya, hi ha molts batalladors per la terra, ecologistes abans de l’ecologisme, així com historiadors abans de campanyes com la de la Memòria Històrica. Ells i elles sempre n’han tingut, de memòria, i l’han escrita a peu de carrer, aplegada dels seus propis veïns, que la van patir. La Guerra Civil va ser especialment cruenta, en aquests indrets, i calia explicar la veritat de tantes atzagaiades. Alguns han novel.lat la Història. Josep Gironès ha relatat els fets de la Fatarella, i el més veterà Estanislau Torres va ser un dels primers escriptors que ja l’any 1969 va publicar un llibre de títol ben explícit: La Batalla de l’Ebre. Atanseu-vos als relats personals d’aquests homenots. La lectura ajuda a entendre, i no poc, perquè el nostre país és com és, amb la constant incorporació de lluitadors per la terra (i per la cultura) vinguts d’altres indrets, com el sindicalista Manuel Mellado, un andalús de Catalunya que podria dir, com Eduardo Reyes, president de Súmate: Defensar la terra on vius és una obligació (i jo hi afegiria, moral).

(article publicat al diari de Vilanova, 14 de març de 2014. A la fotografia, una imatge de La Vilella Baixa, presa l'estiu del 2006)