La mort i la bellesa

M’agrada fer fotografies, i contemplar-ne. L’art fotogràfic m’ha agradat des de molt jove. Per aquesta raó els pares, a penes sortida dels estudis primaris ja em van comprar la que va ser la meva primera càmera, una Werlisa que duia a totes les excursions que feia amb les noies guies. Algun diumenge al matí també anava als jardins del Turò Park, a prop de casa. Feia fotografies del pas de les estacions, algunes amb aquells contrallums que resultaven no nomès estètics sinó també proveïts d’una aura de misteri poètic, o així era com jo ho vivia. Aquelles fotografies eren, és clar, en blanc i negre. El color va venir després, amb pel.lícules Fuji, les Kodak tenien un to massa vermell que amb el temps ha resultat nefast. Aleshores fèiem fotografies en comptagotes, els carrets més llargs només donaven per a 36 imatges.

No sóc una professional de la fotografia tot i que, és clar, n’he fet algunes de bones. Faig fotografies perquè m’agrada atrapar les imatges que voldria retenir en el record, o simplement per atracció de la bellesa observada. Tinc moltes fotografies de viatges: paisatges, monuments, fragments de motius artístics, grups de viatgers. Però també tinc uns quants temes preferits que hores d’ara, pel seu nombre, ja resulten col.leccions: finestres, escales, cases, interiors, tombes… Ara que acabo d’escriure aquesta llista improvisada m’adono que aquests motius d’atracció visual estan relacionats, encara que les fotografies només siguin fragments d’una mateixa idea: l’estança.

Material de reflexió per a un altre dia, ja que la reflexió d’avui voldria referir-la a la meva dèria per fotografiar cementiris, tombes, ornaments, escultures, flors seques, cels brillants o enterenyinats, escales que pugen fins als nínxols més alts, noms gravats en les làpides de marbre… Hi ha una estranya bellesa que senyoreja en els cementiris, un lloc on sempre m’he sentit bé, embolcallada per un silenci que dóna veu a les pedres, a les tombes callades. Al cementiri els morts no són morts, parlen de tantes maneres, també aquells a qui mai no hem conegut, tan sols en llegim el nom i les dates de naixement i mort. Tota una vida entre aquestes dues dates, meravellosa vida, tràgica vida, vida gris o vida gloriosa però sempre vida, fins i tot ara mateix vida en evocar els morts.

S’ha posat de moda visitar la part monumental dels cementiris. És clar. Hi ha tanta bellesa en aquell àngel blanc de marbre, o en aquella creu de fa dos cents anys, rovellada. Hi ha tanta bellesa aturada en la vella fotografia de la noia de les ulleres rodones i vestit fosc tancat fins al coll, morta en plena joventut. Hi ha una bellesa extraordinària en la cara arrugada de l’avi, amb la seva inseparable boina negra. Hi ha una bellesa solemne en les tombes dels soldats desconeguts. Hi ha fins i tot bellesa en el nínxol de parets escrostonades, en la tomba deixada de la mà dels seus, però no de Déu, que parla en la llengua del dia i de la nit i de la natura fèrtil.

He fotografiat aquesta bellesa de la nostra última estança en el món, bellesa que és amor que apunta directament a la memòria dels avantpassats, la majoria desconeguts i enterrats en cementiris tan llunyans de casa. Tots els cementiris em provoquen un mateix sentiment de tendresa cap als morts, tant part de mi com els morts de la família. La terra que ens acull ens agermana a tots en la vida del cosmos, i és així com tots els morts respiren en les pedres de les seves tombes, parlen en les lletres que diuen el seu nom, són vida que resuscita en l’herba menuda que creix tan bon punt arriba la primavera.

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d’octubre de 2013. A la fotografia, la tomba A Matilde al cementiri de Vilafranca del Penedès, on està enterrat Eugeni d’Ors. Està feta amb motiu d'una lectura teatralitzada dels seus textos).

Ex-libris de Concha Ibáñez

Amb el lema Women artists in the World of ex–libris, les artistes repartides per tot el món que componen el disetè volum de la Contemporary Internacional Ex-libris Artists, que des de Portugal dirigeix amb professionalitat el veterà en el món exlibrístic Artur Mario da Mota Miranda, són vint-i-quatre dones, entre elles Concha Ibáñez, o Conxa Ibáñez, com també es coneix entre nosaltres aquesta artista.

La creativitat de Concha Ibáñez (Canet de Mar, 1926), una figura de llarga i consolidada trajectòria en el panorama de la pintura catalana contemporània, sempre s’ha manifestat amb la mateixa voluntat d’excel.lència en tres facetes: la pintura, el gravat i el dibuix.

Concha Ibáñez, formada a Llotja, pintora i gravadora destacada entre les artistes plàstiques de la seva generació –Emília Xargay, Maria Assumpció Raventós, Maria Girona o Montserrat Gudiol-, estima el gravat i el practica amb la seva acostumada poètica visual ja des dels inicis de la seva carrera artística. Darrerament, i en contacte amb Luisa García-Muro, pintora que també domina l’art del gravat i vinculada al món de l’exlibrisme des de fa una colla d’anys, va començar a realitzar ex-libris l’any 2004. Fins al 2012 Concha Ibáñez ha realitzat un total de 26 peces, totes elles amb el segell inconfusible de l’autora, i que Marià Casas, president de l’Associació Catalana d’Exlibristes, descriu en el seu text de presentació com a “gravats amb a penes anècdota, sintètics, essencials.”

En efecte. Els ex–libris de Concha Ibáñez, aiguaforts i aguatintes sobre gruixudes planxes de zinc i estampats per ella mateixa en el seu taller-estudi a una sola tinta –negra, blava, verda o marró- presenten les mateixes característiques que els seus dibuixos, gravats i pintures. El crític Daniel Giralt-Miracle s’ha referit a la seva pintura com a “una síntesi d’espais, llum, terra, naturalesa i arquitectura dins d’un tot ben travat i sensible als trets propis de cada indret”, descripció que s’ajusta també a aquestes petites obres d’art que són els ex-libris.

Cal entendre l’absència d’anècdota en els ex–libris de Concha Ibáñez no com a manca de motiu, que hi és sempre, ja que Ibáñez no és una autora abstracta. Les seves obres –un paisatge, un interior, un bodegó- són d’un estil figuratiu estilizat, desprovistes de retòrica, és a dir, amb una essencial posada en escena dels elements que componen la imatge.

Al Diccionari Ràfols es diu de l’estil artístic de Concha Ibáñez: “La seva obra, dedicada especialment al paisatge, està feta de solituds i silencis, resolta amb senzillesa i acolorida amb dolçor, desplegant formes amb matisos amb una captivadora sensibilitat poètica. El mateix es pot afirmar dels seus gravats, en què la subtil gradació de grisos s’alia amb un sentit de la forma, invariablement sobri i candorós.”

Tal com jo ho veig, Concha Ibáñez manifesta de manera molt personal l’esperit clàssic en les seves obres, allò que roman, tot travessant les servituds dels segles, la tirania de corrents culturals i modes. Concha Ibáñez pinta, dibuixa i grava allò que hi ha d’intemporal en els paisatges i en els objectes. Fruit d’un treball interior de contemplació atenta, Concha Ibáñez extreu allò que en la matèria no és moridor, que no es corromp perquè és el nèctar –bellesa, bondat, harmonia- que destil.la la naturalesa, el llibre obert de la creació en el seu devenir que, contemplat de manera íntima, en el clos intern de cadascú esdevé quietud, serenor.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 31 d'octubre de 2013. A la imatge una pintura de Concha Ibáñez)

L'últim comiat

L'últim comiat és un regal, ja que no sempre es dóna. Vaig poder acomiadar-me del meu pare i ell de mi. Va ser ell qui va prendre la iniciativa i jo vaig respectar aquell adéu, no vaig desmentir-lo sinó que vaig acceptar-lo, com ell volia. Als moribunds no els podem retenir sense causar-los patiment, sense entristir-los, cal deixar-los anar, cal que emprenguin el seu camí com nosaltres hem d'emprendre el nostre quan sigui el moment. Ell sabia que aviat passaria el llac Estígia amb la barca de Caront, o que es trobaria cara a cara amb Sant Pere, amb les claus a la mà. L'últim comiat completa les relacions.

(a la imatge, un àngel de pedra en una tomba del cementiri de Weimar)

Connexió amb el cosmos

Ervin Laszlo, científic i pensador, es pregunta al seu llibre a l'avanguarda de la ciència, El paradigma Akáshico (Kairós): ¿Podem experimentar l'aspecte similar a la ment del món? ¿Experimentem la psyché del cosmos quan experimentem la nostra consciència? Les persones espirituals dirien que sí -escriu Laszlo.

S'obre un debat interessant. ¿Hi ha unes persones espirituals i unes altres no? Tots som éssers materials i espirituals alhora. Però no tothom s'experimenta espiritual, diguem que no té consciència d'aquesta seva dimensió. A vegades la nega amb una tal ardència que fa pensar que en el fons en té consciència. Quan no hi ha consciència de la dimensió espiritual no se'n té un coneixement racional, passat per la raó. Els humans sabem per experiència, però hem de reconèixer l'experiència, hem de posar consciència a l'experiència.

La resposta a l'interrogant de Laszlo la dóna ell mateix quan parla d'experiències de comunió amb el cosmos que ens donen la consciència que tot i tots estem connectats en aquest mitjà hologràfic que se li ha donat el nom d'Akasha. Aquesta experiència de connexió espiritual és universal. Encara que no en tinguem consciència.  

Lectores de Simone Weil

La recerca de la veritat no només demana compromís, estudi i treball, sinó que sovint també demana una total donació de sí. La recerca de la veritat és una necessitat punyent, a vegades dolorosa fins a desenterrar-la de sota terra, si cal, perquè és una necessitat d’ordre espiritual que no deixa dormir totes les hores que una té son. Com Simone Weil, que en els últims temps de la seva vida massa curta escrivia fins a la matinada.

Aquesta recerca de la veritat que dóna sentit a la vida humana per més tràgica, ferèstega o revessa que es presenti, o potser per això mateix, és una pràctica constant tant en Simone Weil com en les seves lectores o interlocutores estudiades en el preciós volum Lectores de Simone Weil (Icaria), editat per Fina Birulés i Rosa Rius Gatell. Aquesta publicació té origen en el Seminari Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona, celebrat el 2009, coincidint amb el centenari del naixement de la filòsofa francesa.

L’objectiu d’aquest seminari era donar visibilitat no només a l’obra de Simone Weil sinó també al diàleg que a través del seu pensament s’estableix amb les seves lectores filòsofes: Hannah Arendt, Jeanne Hersch i María Zambrano, així com l’impacte que la filosofia de Weil va tenir en narradores i poetes: Elsa Morante, Ingeborg Bachmann i Cristina Campo.

De la lectura de Lectores de Simone Weil es dedueix que tant per a Weil com per a les seves lectores la recerca de la veritat no és especulació sinó pràctica vital, és a dir, una filosofia viva, encarnada, operativa en la vida quotidiana. És comú en les filòsofes i en les escriptores estudiades aquesta actitud laboriosa que enllaça d’una manera natural pensament i acció. El fet de pensar per desenterinyar la veritat no es deslliga en cap moment de la comprensió dels fets reals, que no vol pas dir justificar-los sinó entendre’ls. No hi ha possibilitat d’incidir en la realitat i de transformar-la si no és comprenent-la amb les seves llums i ombres.

Per la meva pròpia manera d’enfocar i de viure l’existència, tant la personalitat filosòfica i espiritual de Simone Weil com la personalitat filosòfica i espiritual de María Zambrano m’atreuen tan profundament que a poc a poc m’he anat convertint, jo també, en lectora de l’una i l’altra. Ara les he trobades, en fèrtil diàleg intel.lectual, en el treball que Rosa Rius Gatell ha publicat en aquest llibre de lectura tan recomanable com imprescindible. Entre altres raons perquè aquestes filòsofes hi expressen un pensament lliure del constrenyiment d’una tradició que ha tingut com a tema central l’estudi de l’Home, no del gènere humà, on les dones som incloses. És evident que la tradició filosòfica a Occident (Orient és una altra cosa) pateix de soca-rel aquesta deformació que el pensament de les filòsofes va harmonitzant amb la realitat. Al respecte, en el treball que signa Giancarlo Gaeta llegim: [aquestes pensadores] no s’ocupen  de l’Home sinó de la pluralitat dels individus i, per tant, de la condició humana captada a través de l’experiència de la seva situació històrica. Realitat i veritat en simbiosi.

Llegint Simone Weil i les seves interlocutores en la talaia del segle XXI una es pot preguntar com s’ha pogut sostenir, durant tants segles, una tradició filosòfica que exclou el pensament d’una part important de la pluralitat d’individus que componem la humanitat. Es fa difícil pensar des dels nostres dies com la humanitat ha pogut pensar-se a ella mateixa d’una manera raonada i d’acord amb la veritat sense la participació de les dones, o de tan poques que resulten insignificants en el conjunt del cànon. A poc a poc, però, l’esforç de les filòsofes per pensar la realitat d’una manera holística i inclusiva es va fent visible i es revesteix d’una autoritat guanyada a pols. Cal llegir les filòsofes, passades i presents en el temps, en la mateixa mesura que cal qüestionar tantes premisses parcials, incompletes i de les quals hem partit per confeccionar el nostre món mental, el nostre imaginari col.lectiu. El trànsit pel pensament de les filòsofes és un bé comú. És per aquest motiu i per la seva rigorositat que Les lectores de Simone Weil resulta un llibre de capçalera nodridor, com nodridora és la lectura del conjunt de l’obra de Simone Weil i les seves interlocutores, ja siguin filòsofes, escriptores o lectores en general.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 18 d’octubre de 2013)

Llum en la fosca

Cada vegada que llegeixo les paraules de l’evangelista Joan: La llum brilla en la fosca i les tenebres no ho saben, penso que el Real, o el que en diem la Veritat, s’amaga en una aparença opaca perquè així són les coses del món. Per arribar al cor d’aquella Llum cal travessar la tenebra, essent tenebra nosaltres mateixos...

(la imatge està presa a l'interior d'una petita església ortodoxa d'Oia, a l'illa de Santorini, aquest setembre).

Dora Maar

Tinc una col.lecció de postals i d’invitacions (a exposicions, a actes culturals, etc.) el tema central de la qual és la imatge d’un ull o més ulls. Carl G. Jung i Juan Eduardo Cirlot tindrien alguna cosa a dir, però això serà motiu d’un altre article. L’any 2002 vaig rebre la invitació a una taula rodona: Dora Maar. Ser dona i ser artista, que es va celebrar a l’Institut Francès de Barcelona amb motiu de la mostra Dora Maar. La fotografia, Picasso i els surrealistes, comissariada per Victoria Combalía. En la invitació es veu un fragment del rostre de Dora Maar on només destaca un dels seus ulls. Vaig guardar aquesta imatge ben escollida pel seu simbolisme. Ara la tinc al davant mentre llegeixo amb interès Dora Maar. Más allá de Picasso (Circe), la biografia de Dora Maar que signa la mateixa Victoria Combalía. Aquesta historiadora de l’art ha dedicat vint anys a la investigació de la vida i l’obra de Dora Maar. El resultat és una biografia excel.lent d’una artista notable i, perquè no dir-ho, d’una dona excepcional.

Poc en sabíem, de la genial fotògrafa i després pintora Dora Maar més enllà de la seva tumultuosa relació amb Picasso. Amants des del 1936 fins al 1943, van viure una gran passió amorosa. Maar va ser la seva musa durant tot aquest temps fins que va ser abandonada per aquell polígam colossal que va ser el pintor malagueny, i del qual jo mateixa en vaig fer un retrat poc amable en una narració inclosa al llibre El saber del cor. Josep Palau i Fabre, que adorava Picasso, em devia maleir els ossos. El poeta i estudiós de Picasso era tan poc objectiu amb l’artista com jo solidària amb les seves dones expremudes com una llimona. Picasso, que de tant en tant exclamava: Sóc, Déu, sóc Déu!, no va tenir cap mena de pietat amb Dora, segons testimonis dels amics. Escriu Combalía que així com els homes entrevistats a l’hora d’escriure sobre Maar expressaven admiració per la seva bellesa i gran intel.ligència, les dones mostraven compassió i es feien còmplices del seu dolor. No n’hi ha per menys a la vista d’aquella relació que, no obstant això, Maar, després d’una depressió profunda, va acabar superant a través de la pintura i la religió. Dora Maar es va convertir al catolicisme el 1952. En realitat, Dora Maar sempre va estar buscant una explicació més enllà de l’estricta materialitat de les coses, una dimensió espiritual, escriu Combalía.  

Dora Maar (París 1907-1997) és el pseudònim d’Henriette Markovitch. De pare ioguslau i mare francesa, i havent passat la infantesa i l’adolescència a l’Argentina, i, per tant, parlant també espanyol, va ser una fotògrafa molt destacada en la dècada dels anys 30 del segle passat, compromesa políticament i integrant de primer rengle en el grup dels surrealistes (va ser amant del filòsof revolucionari Georges Bataille i Lacan va ser el seu psicoanalista durant la seva crisi de 1945).  Paul Éluard, membre important del grup encapçalat per Breton, li va presentar Picasso. Aquí va començar una història d’amor que trastocaria la vida de Dora Maar, i que mentre va durar va provocar el seu replegament com a creadora. Trencada la relació va acabar vivint reclosa al seu pis de París i a la seva casa de Ménerbes, al sud de França, una casa que Picasso havia obtingut bescanviant-la per un dels seus quadres.  

Victoria Combalía es va posar en contacte amb Dora Maar l’any 1993 i l’any 1995 va tenir lloc a València la primera retrospectiva mundial de la seva obra. Maar havia estat a Barcelona i a Tossa de Mar abans de conèixer Picasso (1933-34) i havia fotografiat obres de Gaudí i captaires al voltant de la Boqueria. Les fotografies de caire surrealista, realitzades amb imaginació artística i complexitat tècnica, tenen un aire monstruós. Cal preguntar-se on hauria arribat aquesta artista de no haver-se relacionat amb Picasso, que la va empènyer a la pintura, on va ser notable però no genial. La investigació de Combalía és completísima. Però la reserva personal de Dora Maar, el seu retir, ens remet encara al seu rostre d’esfinx i al propòsit de la seva obra. Tal vegada l’encerta Françoise Gilot, la dona que la va substituir, quan diu: Partint d’una làmpara, d’un despertador o d’un tros de pa, donava la sensació d’estar menys interessada pels objectes en ells mateixos que per la seva solitud: l’horrible solitud i el buit que ho embolcallava tot en la penombra. Més enllà d’un bodegó d’objectes dispersos ens trobem amb una pintura d’atmosfera tràgica, desolada i trista, tal com devia sentir-se Dora Maar.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 11 d’octubre de 2013)

  

     

Esclavatges

“Estic terroritzada del tipus de món on creixen les meves filles, una societat en què a les dones se les jutja pel pes”, deia Caitlin Moran en una entrevista. Caitlin Moran, columnista molt llegida al The Times i autora del llibre Cómo ser mujer (Anagrama), posava el dit a la nafra d’un nou tipus d’esclavatge al qual estem sotmeses les dones de totes les edats. 

Mentre llegia l’entrevista a Caitlin Moran em va venir al cap una conversa que vaig tenir amb Maria Aurèlia Capmany un temps després que fos operada del seu càncer de pit. Èrem en un acte a la Casa Elizalde i Capmany portava un vestit blanc de fil, una túnica elegantíssima. A penes tenia cabell al cap, estava fent quimioteràpia. Vam parlar de literatura força estona. Però en un moment donat vam recordar el mocador que s’havia posat l’escriptora Helena Valentí per ocultar la calvície ocasionada pel tractament químic contra el seu càncer. El mocador li estava molt bé i, al nostre parer, embellia Valentí, però amb el seu caràcter abrandat, Capmany va reclamar el dret a la calvície de les dones, fos quina fos la causa!

Les dones hem avançat molt en drets, en estudis, laboralment, a les llars, en el lloc que ocupem a la societat i a les famílies. Però hi ha un terreny en el qual la societat ens vol tenir ben collades i és en la tirania de l’estètica. Molt riure de les dames encotillades del segle dinou, però no hi ha cotilla més terrorífica que la mental. Avui dia les noies i les dones hem d’estar primes com una escultura de Giacometti, tenir el pit de la Sofia Loren (un contrasentit amb la magresa i, per tant, el pit ha de ser remodelat a base de bisturí), ser glamurosa i sexi (un altre contrasentit, l’elegància és discreta) i les arrugues s’han d’estirar amb botox o amb el que sigui que planxi la pell.

En una època de tants drets individuals guanyats no sense esforç per les dones, resulta estrany que estiguem presoneres d’uns cànons estètics tan constrenyidors. Algunes amigues fan l’observació: “Hi ha uns tints naturals per als cabells blancs…” M’estan dient per via diplomàtica que haig d’ocultar la meva vellesa, que haig d’amagar els meus cabells blancs, que jo estimo tant com les meves arrugues, i que ja m’està bé una cosa i l’altra, i que ‘jo’ no sóc ni els meus cabells blancs ni les meves arrugues, simplement tinc arrugues i cabells blancs, tinc més de seixanta anys, és el natural.

Crec que cadascú ha de fer el que cregui més convenient, es tracta de la llibertat personal. Per això a vegades el cor se m’encongeix davant del patiment psíquic d’algunes amigues davant la tirania de la moda. Patim un esclavatge encobert atrapades en un ideal masculí que nosaltres ens hem cregut i que imposa cossos i rostres impossibles. Hem de ser perfectes com una venus de Botticelli, un ideal que rares vegades es dóna a la realitat, sobretot després d’haver parit un fill o més, o d’haver entrat a la menopausa.

Maria Aurèlia Capmany, la personalitat de la qual vaig conèixer més a fons aquell dia d’estiu, volia subvertir els cànons estètics. Tota construcció humana es pot canviar, els cànons estètics són una construcció cultural, la prova és que varien amb el temps. Així, doncs, potser aviat hi haurà una presa de consciència i ens posarem a treballar a favor d’una cultura on la bellesa no estigui tan subjecta als interessos de vés a saber quines multinacionals, una cultura de la bellesa que no sigui tan coercitiva per a les dones i abogarem per una bellesa basada en els trets de la pròpia personalitat, allò que realment ens distingeix. La qual cosa no vol dir que no hàgim de fer servir la cosmètica, simplement no dependre’n tant per ser nosaltres mateixes. Hi ha molta bellesa en un home i una dona lliures, que es mostren amb naturalitat i sense por als canvis físics que de forma inexorable comporta el fet de viure.

(publicat al Diari de Vilanova, 11 d’octubre de 2013. A la imatge, una fotografia d'una dama de l'antigor presa al Museu Arqueològic de Fira, la capital de Santorini)

Hereus culturals de Grècia

En la visita al Museu Arqueològic d'Atenes (18 de setembre), on vaig fotografiar aquest bell rostre d'una estàtua clàssica, em venien a la memòria les paraules de María Zambrano (que tradueixo) escrites en la introducció d'El pensament viu de Sèneca, no pas un filòsof grec sinó un filosòf romà, però és que són tantes les herències culturals que duem a les espatlles: Els humans tenim el privilegi de tenir avantpassats; som sempre fills d'algú, hereus i descendents. I quan es pertany a un món tan complet com el de la cultura occidental els avantpassats són múltiples; tenim diverses tradicions rere nostre... D'aquí l'oblit i els successius renaixements. 

Aquest apunt enllaça amb la lectura, entusiasta, que estic fent en aquest moment: Mercè Rodoreda i els clàssics, una publicació que recull els treballs acadèmics propiciats per l'Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona i que es van dur a terme el juliol de 2011. Grècia pot estar en crisi, com efectivament vam poder comprovar, però mentre hi hagi hereus, i en la cultura catalana n'hi ha molts, la cultura grega, la clàssica, es manté dempeus. 

Cultura i diàleg

Els efectes de la cultura són com la sortida del sol en el nostre enteniment. Amb la cultura aprenem a dominar les pulsions del nostre ésser inferior, esdevenim reflexius i capaços de dialogar amb l'altre... 

Fa temps que aquí sentim la paraula diàleg, però la força dels fets s'imposa. No hi ha diàleg sense escolta.

(a la fotografia, feta en un lloc enlairat de Kamari, indret on ens vam allotjar els dies de setembre que vam ser a Santorini, es veu com el sol s'aixeca darrere l'illa d'Anafi).

Illa de Thera

Els humans ens distingim dels animals pel relat que fem de les nostres vides. Ens és necessari trobar un fil conductor del nostre trajecte vital. Més encara: aspirem a donar sentit a aquest camí. Això és viure el sagrat, o si no se li vol donar un sentit tan transcendent, també en podem dir viure de manera filosòfica.

Per Occident, Grècia constitueix el bressol de la filosofia. Però abans d’arribar als grans filòsofs en les fonts dels quals la filosofia moderna encara beu, Grècia havia assolit nivells de civilització tan remarcables com la cultura minoica que ha deixat restes tan impressionants a l’illa de Creta. Lligada a la desapareguda civilització cretense, hi ha la civilització que va quedar enterrada en la devastadora erupció del volcà de l’illa llavors anomenada Strongly, avui Santorini o Thera. Amb aquesta terrible erupció, que era la segona en la història del volcà, va desaparèixer tot tipus de vida a l’illa. En l’erupció van ensorrar-se 84 quilòmetres de terra que va desaparèixer al fons del mar amb un soroll que es diu que va arribar fins a Noruega. El mar Egeu va enfosquir-se temps i temps a causa del núvol espès i de les cendres escampades. El tsunami de les ones que va provocar l’erupció del volcà va arribar fins a Creta, donant a lloc l’enfonsament de la civilització minoica.

El cràter del volcà de Santorini o Thera està en repòs. En sura una part a la superfície, l’anomenada illa Nea Kameni, visible des de tots els punts de Santorini com un animal obscur mig adormit, o com una roca viva i misteriosa que es pot visitar i comprovar-ne el respir en forma de gasos.

Fa molts anys que volia visitar l’illa de Thera. El nom de Thera està en l’origen del meu nom. El nom de l’illa de Thera procedeix d’un antic rei espartà, Theran, que va ser el primer a colonitzar-la. El posterior nom de Santorini procedeix dels creuats. Quan passaven per l’illa per abastir-se s’aturaven a l’església d’Agia Irini, d’aquí Santorini. La bellesa de l’illa de Thera que va sorgir del mar és corprenedora. Thera respira la seva història geològica per tots els porus de les roques escarpades i seves platges de sorra gruixuda i negra que tenyeixen les aigües amb el color d’un blau profund. Els pobles de Thera-Santorini estan construïts en la cresta de l’illa, blancs i enlairats, i la majoria amb habitacles excavats, la millor forma de protegir-se d’erupcions volcàniques i sismes, l’últim del quals va tenir lloc l’any 1956, fent destrosses i víctimes.

En un paisatge fotografiat fins a l’extenuació per la seva bellesa salvatge i alhora civilitzada, es poden visitar a Akrotiri les ruïnes de l’antiga Thera. Vistes al museu arqueològic les pintures al fresc i els objectes ceràmics trobats a les excavacions, el visitant queda meravellat per tanta perfecció. Aleshores, seguint l’instint que busca noblesa en la vida humana, s’emmiralla en el símbol de l’illa de Thera, que reneix cada tant de les seves cendres.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 d’octubre de 2013. La imatge està presa a la població d'Oia, al nord de l'illa)

Esteles de comiat

Al Museu de l'Acròpolis d'Atenes s'hi mostren esteles de comiat com aquesta que vaig fotografiar. Les figures assegudes sempre corresponen al mort o morta, i en aquesta imatge s'hi pot veure com la mare morta fa lliurament d'una arqueta amb les seves joies a la seva filla. Aquestes figures afronten el fet del traspàs de cara i amb una gran serenitat. Admirable als nostres ulls, que tan sovint han vist com la malaltia i la mort es converteixen en un tabú, en les nostres societats, com s'intenta -vanament- allunyar aquestes realitats de les nostres vides.

A l'Acròpolis

Abans de viatjar a Santorini (l'illa de Thera) vam ser uns dies a Atenes. En aquesta fotografia feta a l'Acròpolis, concretament davant l'Erecteion, amb les sis Cariàtides sostenint el doser de pedra d'aquest temple, hauria volgut posar sense les ulleres fosques. Però l'aire i el sol de llum potent d'aquest dia (17 de setembre), que permetia veure amb tanta nitidesa la ciutat d'Atenes fins al mar, m'ho va impedir. En el meu primer viatge a Grècia, la primavera del 2001, va ploure bastant. La Grècia que jo esperava trobar aleshores té aquesta llum brillantíssima que ara m'ha estat donat de veure. L'Erecteion estava consagrat a Atenea i Posidó, els déus guardians de la ciutat. Les estàtues originals de les Cariàtides les vam poder contemplar d'a prop al Museu de l'Acròpolis, una construcció moderna que dóna dignitat a les peces, impressionants, que alberga.
(fotografia feta per Oriol Pi de Cabanyes) 

Toda i la jove Anita

La figura d’Eduard Toda i Güell (1855-1941), home de bona planta i bon semblant segons podem comprovar a les fotografies, ens és familiar, a Vilanova i la Geltrú, gràcies al fabulós llegat egipci que es custodia al Museu Víctor Balaguer, amb la seva icona, la mòmia de Nesi, un infant de pocs anys.

De l’amistat entre Víctor Balaguer i Eduard Toda, i de la importància del llegat egipci, una part molt significativa del qual s’exposa de forma permanent al Museu Víctor Balaguer, en vam tenir notícia detallada a la mostra Del Nil a Catalunya. El llegat d’Eduard Toda, la tardor de l’any 2007, que després va itinerar a Reus, la ciutat nadiua d’aquest català universal que va voler ser enterrat al monestir de Poblet, la restauració del qual va promoure amb afany incansable.

Recordem algunes credencials del polifacètic Eduard Toda: diplomàtic, historiador, egiptòleg, bibliòfil, escriptor i fins i tot fotògraf, com vam poder comprovar a la mostra Del Nil a Catalunya, on es van exhibir, restaurades, fotografies preses en els treballs que va dur a terme a Egipte gràcies a l’amistat amb l’egiptòleg francès Gaston Maspero, que el va enviar a buidar una tomba recentment descoberta a la ciutat de Deir-el-Medina, la qual cosa el va convertir en el primer egiptòleg català. 

La bibliografía d’Eduard Toda és extensa i abarca diversos gèneres, entre els quals hi ha els dietaris de viatges que li servirien de base per als seus nombrosos articles i llibres de viatges sobre la Xina, l’Extrem Orient, Itàlia, Egipte, Sardenya (on va descobrir que a l’Alguer es parlava català!), Normandia, Londres, etc.

L’any 2008, el Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, de Reus, va publicar un llibre interessantíssim: Dietari de viatges d’Eduard Toda i Güell, 1876-1891 (amb un apèndix de 1907), a cura de Jaume Massó Carballido. L’esplèndida carrera diplomàtica que va realitzar Eduard Toda li va permetre no només viatjar a països exòtics i conèixer-ne les característiques, sinó que també va poder desenvolupar la seva afició per la història i l’arqueologia.

La lectura d’aquest Dietari d’Eduard Toda resulta d’un gran interès, encara ara, ja que, ens agradi o no, la globalització ha acabat per diluir exotismes, i que en aquests apunts apareixen amb tot el seu esplendor. També resulta interessant conèixer de primera mà les seves opinions sobre el que observava, ja siguin entusiastes o motivades per la repulsió a certs costums religiosos, rituals o de simple higiene. Com és natural en un Dietari també hi apareixen els noms de persones amb les que va tenir tracte. Així trobem anotat respecte d’una visita a una necròpoli memphita: La segona expedició fou feta en companyia de Brugsch bey, sa filla Anita, lord Abinger, un escocès y yo. Partírem los quatre lo dia 27 febrer de 1885, retornant lo 2 de mars. /Vegé les antiguitats de nou y’m vaig dedicar a la cassa. Anita Brugsch, joveneta de 18 anys, bonica, hermosa d’ulls de foch, tingué…res, lo diable que li picà al cor. Lo dia 1 a les quatre de la tarde, trobantnos los dos ajeguts sobre l’arena dins la tomba de Ptah Hotep, aplana la fina sorra ab la mà y m’hi escrigué simplement que m’estimava.= Je t’aime.=.

L’episodi romàntic d’Eduard Toda amb la jove Anita, que només va durar dos dies!, sembla ser que va inspirar alguns versos d’un poema més llarg intitulat En las planas de Libia, datat al Caire el juliol de 1885, on es llegeix: Y tu ben prop de mi: sobre l’arena/ Ton cap se reposava junt al meu / Mos brassos en tos pits se cargolaven / Com los cossos de goma de duas serps…

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de setembre de 2013)

Parèntesi

Obro un parèntesi per visitar l'illa dels orígens del meu nom: Thera.

Record d'una amiga mentre era a la Via

Encara estic presonera de la tècnica, el meu PC encara és al taller, la qual cosa vol dir que encara no he pogut passar a l'ordinador les fotografies preses a la Via per la Independència, tot un èxit! Érem al tram 238 de Vilafranca del Penedès, amb les nostres samarretes grogues a la vista, i a dins del cor els noms d'aquells i aquelles que també hi eren en esperit. Vaig tenir un record molt especial per a la meva amiga Ada (Immaculada) Verdú, que va morir amb només 33 anys, això vol dir que en fa més de trenta que és morta i tan viva que és en mi, que hi vaig pensar tantes vegades, l'Ada, estaria tan contenta de ser aquí. Ella em va obrir els ulls a una estima per la terra que no pot ser si no és lliure. Separatista, li deien els amics, i ella deia algun dia obrireu els ulls i us adonareu del maltracte... i, sí, els hem anat obrint...

(repeteixo una fotografia feta l'any passat mentre no pugui ingressar al PC les de la Diada d'enguany)

A les envistes de demà, 11de setembre

La tempesta del diumenge a la tarda va ferir greument el meu ordinador personal, ara s'està reparant i amb sort recuperaré els documents. Escric el post des d'un altre ordinador... Ja estic a punt, però, per assistir demà a la Via per la Independència... Us imagineu la força immensa que es pot transmetre abraçant-nos tants milers de persones les mans en les mans... Ho viurem.

Campanes i la Diada

El proper Onze de Setembre serem a la Via per la Independència, ens toca un tram dins mateix de Vilafranca del Penedès. Abans farem un àpat amb uns amics vilafranquins, hi assistirem plegats. Les campanes de Santa Maria, però, és possible que no les sentim repicar. Vilafranca del Penedès pertany a la diòcesi de Sant Feliu, i el bisbe de Sant Feliu no vol que repiquin les campanes de la seva diòcesi. Diu que l'Església ha de ser neutral en qüestions polítiques. Perquè l'Església sigui veritablement neutral en qüestions polítiques i de tota mena hauria de deixar que siguin els feligresos i les parròquies les que decideixin si les seves campanes han de repicar o no. No crec que el bisbe de Sant Feliu hagi consultat res a Roma, ho ha decidit ell, i la seva decisió no és neutra.
(la imatge està presa l'Onze de Setembre de 2012, a la manifestació multitudinària que es va celebrar a Barcelona)   

El banquer

Els banquers que coneixem, de tant mediocres, a penes pugen tres pams de l’arquetip del banquer. Corruptes sí que ho són, però nans, ja que ens han dut a la ruïna. Salvant les excepcions (hi ha banquers honorables i banques solidàries), ens afigurem aquest banquer de pel.lícula americana com un ésser àvid de diners i de poder, sense escrúpols, autosuficient i mafiós en alguns casos. Aquest banquer no està mancat d’intel.ligència, ans al contrari, és un superdotat.

Joan March, de malnom en Verga, fill d’un comerciant de la població mallorquina de Santa Margalida, encaixa a la perfecció amb aquest arquetip de banquer àvid i amb ment de cacic, amb una intel.ligència privilegiada per als negocis, amb una gran habilitat per a relacionar-se amb els poders amics i enemics, amb un instint fabulós per descobrir les febleses i les passions humanes (això li va permetre comprar qui fos), així com amb un cor fred com el marbre que el va facultar per actuar contra les lleis humanes i divines sense remordiments. Com explica Pere Ferrer Guasp al seu llibre Joan March. Els inicis d’un imperi financer (Edicions Cort), a March se li atribueix la mort de Rafel Garau, fill d’un soci seu. El motiu: haver tingut relacions amb la seva esposa, Elionor Servera. No l’estimava, però era la seva dona. De caràcter compulsiu i sexualitat vigorosa, Joan March va tenir una vida amorosa turbulenta, però fora de la seva llar.

Santa Margalida va donar dos fills d’intel.ligència superior: Joan March i Joan Mascaró, el savi orientalista i d’espiritualitat profunda que va traduir del sànscrit a l’anglès les Upanishads. A partir de 1939 Joan Mascaró va instal.lar-se a Cambridge. De molt jovenet havia estat requerit com a intèrpret per Joan March pels seus coneixements d’anglès i d’alemany, ja que March comerciava amb totes dues potències europees. Joan March i Joan Mascaró són exemple d’una intel.ligència centellejant aplicada a valors contraposats: l’un material, l’altre espiritual.

L’arquetip del banquer Joan March, l’home de finances creador de la Banca March, es dibuixa amb gran exactitud a El banquer (Edicions de 1984), de Núria Cadenes. Miquel Lluc encarna el personatge literari d’aquest banquer llegendari que va tenir prou visió de futur com per crear també la Fundació March, protectora de l’art en tots els seus àmbits. Una filantropia que havia de redimir la posteritat d’un home que no va tenir escrúpols de cap mena, que va fer anar el seu entorn com va voler. Gana la partida a sus compatriotas porque en él convergen el capitalista moderno y el aventurero de la Edad Media, va escriure Antonio Ramos a El capitalismo español al desnudo.

I el pirata. En March també hi havia un pirata. Amb una gran habilitat psicològica, a la seva novel.la El banquer Núria Cadenes hi recrea l’ànima d’aquest personatge de ment privilegiada i de caràcter convuls, ambiciós, amb una ànsia desmesurada per fer diners, utilitari i pirata audaç i combatiu que vivia la vida com un repte constant. Basada en un seguit de quadres escrits amb una prosa intensa, incisiva i amb unes imatges poderoses (en alguns moments el text s’acosta a la prosa poètica), la novel.la avança pels viaranys d’una trajectòria que ens mostra la interioritat d’aquest capitalista arquetípic (avui en diríem capitalista salvatge).

Cada dia neix un beneit, el que cal és saber trobar-lo. És una frase de Joan March, reportada per Joan Francesc March, un familiar seu. A El banquer estan traçades a la perfecció aquestes relacions de superioritat amb la resta dels altres mortals per part d’un home que en algun moment devia experimentar el sentiment d’una soledat còsmica. Admirat ho podia ser, estimat, ho podem dubtar.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 6 de setembre de 2013)

       

    

    

     

Bellesa i veritat

Quan ens adonem de la bellesa d’alguna cosa, quan ens adonem que aquesta bellesa és de veritat, aquesta noció d’evidència de la bellesa o de la veritat no ens ve donada a través d’una forma intel.lectual sinó d’una bellesa que ocorre, és a dir, que es dóna en un moment determinat i de forma instantània. Quan descobrim aquest tipus de veritats estem callats, en silenci, en un moment en què no pensem.

(a la fotografia, una imatge abstracta extreta del jardí de casa)