Festa Major

Tota concepció religiosa del món implica la distinció entre en sagrat i el profà. Des d’aquesta òptica, el temps de la Festa Major es considera sagrat. Però és evident que en les nostres societats secularitzades la concepció religiosa del món s’ha anat esvaint com el fum. Tanmateix, la necessitat de ritualitzar l’existència, de donar-li un sentit més profund que ens connecti amb el devenir del cosmos, roman en la nostra psique. La celebració de la Festa Major en el seu origen religiós, ara pren fesomia d’esdeveniment cultural més o menys popular.  

    

En la celebració de nostra Festa Major, almenys fins avui, els elements religiosos –la celebració de la Mare de Déu de les Neus i el Vot que el Poble li renova cada any- no han desaparegut. Una altra cosa és si aquests elements religiosos són viscuts de manera essencial, primordial, per la majoria de la gent, o, simplement, són viscuts com a tradició cultural, tanmateix, com passa a tants llocs.

Sigui com sigui que visquem la Festa Major–cada persona és un món-, tinguem present que la nostra Festa parteix de la celebració de la Mare de Déu de les Neus, una figura materna, igual que les poblacions que celebren l’Assumpció de Maria o la Mare de Déu d’Agost.

Des del punt de vista espiritual, Maria, ja sigui de l’Assumpció o de les Neus, és, com sabem, més que el personatge històric que va infantar Jesús. Maria, que segons la teologia catòlica és la mare del Crist, el Salvador, el Redemptor del món, respon també a un arquetip universal del femení i matern de la creació. És per aquest motiu que pren tants noms que la manifesten en les seves qualitats, particularitats o llocs on es venerada, de manera semblant a aquest fragment de pregària dedicada a l’Isis egípcia, esmentada a l’Ase d’or per Apuleu: Sóc la mare de la immensa natura, la senyora dels elements, la soca que origina les generacions…

Des del segle XVIII, amb el Vot del Poble a la Mare de Déu de les Neus es recorda la petició de protecció de les vinyes –l’origen d’aquesta tradició va ser la calamarssada que les va malmetre- per per part d’aquesta Senyora dels elements. Les Festes Majors d’estiu acostumen a ser celebracions d’acció de gràcies per la sort de les collites, els fruits de la terra. Actualment és poca la terra que es cultiva al terme de Vilanova i la Geltrú, i són molt poques les vinyes que hagin de ser salvaguardades per la Senyora dels elements. No obstant això, molts no voldríem perdre contacte amb aquesta Soca fèrtil que origina les generacions. Sense la fertilitat de la nostra Mare interna, espiritual, correm el perill d’esdevenir terra erma, ànima erma, cor eixut. No deu ser per casualitat que el santoral dediqui el mes d’agost al cor pur de Maria. Cor net, això tan difícil avui dia.

Antigament, després de l’àpat de Festa Major, àpat abundant i compartit per la família àmplia, hi havia el costum de resar tres parenostres i tres avemaries per les ànimes dels avantpassats. Aquest ritual no només té el sentit de fer memòria d’aquells que hem estimat sinó també de recordar la soca d’on provenim. Aquest ritual dels parenostres i avemaries dedicats als ancestres ha desaparegut, direu. No del tot... Perquè en qualsevol taula de Festa Major sempre es recorden d’una manera o altra els que ja no hi són. I és que per més que alguns hagin volgut desvestir-se del sagrat i dels rituals religiosos considerats com andròmines dels temps passats, per més que ara molts es proclamin ateus de pedra picada o simplement indiferents, el record d’aquells que ens han precedit resta en el nostre interior, temple de l’amor que travessa les fronteres del temps. Que tingueu una bona Festa Major!

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 d’agost de 2013)

Filosofia de vida

En un moment de l’entrevista que el novembre de 2009 la periodista Marta Iglesias va al filòsof Jordi Pigem, li pregunta:

-Com es considera a si mateixa una persona que creu que l’única realitat és la matèria?

-Si creus en la bellesa, faràs per nodrir-te d’art, de música, de poesia. Si creus en la solidaritat et dedicaràs a ajudar el proïsme, però si creus que el que veritablement importa és la matèria buscaràs en la teva vida només allò que és material i et dedicaràs a acumular possessions materials- va contestar Jordi Pigem.

(a la fotografia, un roser florit a la primavera passada, al jardí de casa)

Vida

La vida transcorre ara plàcida, ara dramàtica, amb total indiferència. La vida és impersonal. Som les persones que experimentem el dolor, les imatges del tren descarrilant a prop de Santiago de Compostela provoquen pànic perquè sabem que de seguida vindrà el dolor… La vida transcorre i a nosaltres ens queda el dolor. Però també emergeix l’amor i la solidaritat que el sofriment provoca.

Llegir, donar vida a la paraula

La llengua escrita i la llengua oral són com dues meitats que a l’hora de llegir s’uneixen. Llegir, doncs, no és pas una activitat passiva sinó ben al contrari. Llegir significa unir una parella sagrada en la paraula. El signe està incomplet sense l’alè oral, que, està clar, pot donar-se de manera interna. Quan llegim pronunciant interiorment els mots, els donem vida…

Núria Tortras i Planas

La Núria Tortras i Planas, escultora, ens ha deixat aquest 20 de juliol. La Núria formava part de l'Associació Dones Artistes SOM 7. Durant bastants anys vam ser molt actives. En aquesta fotografia la Núria i jo som a l'stand que teníem a la Mostra d'Activitats de la Dona (maig 1994), organitzada per l'ICD. S'hi veu una escultura seva. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona amb l'artista Joan Rebull. L'estil de la Núria, una dona forta i de caràcter optimista, és clàssic, deutor de les harmonies gregues i proporcions egípcies. Tenia nombroses distincions, entre elles el premi Ciutat de Barcelona i la Creu de Sant Jordi. Encara recordo les seves rialles en el viatge que vam fer a Tailàndia el març de 1992. En aquest viatge de memòria tan feliç, un dia ens vam perdre i ben amoinades estàvem, les altres components del grup, però la Núria no va perdre mai l'humor ni la serenitat necessària i tot va acabar bé. 

A reveure, Núria.                    

La capsa dels fils

A casa dels meus pares hi ha una habitació de dimensions reduïdes on ara s’hi allotja un armari i un moble de calaixos. Tot hi és ben endreçat. En la meva infantesa no estava moblada així, i, per tant, no és tal com jo la recordo, o la somnio, ja que aquesta cambra apareix en alguns dels meus somnis recurrents. Té el seu sentit, ja que en aquesta cambreta hi jugàvem el meu germà i jo, era el nostre racó de jocs.

En aquesta cambra que en el meu record veig gran i alta!, hi havia una calaixera antiga, de fusta fosca, amb grans calaixos que pel seu pes costaven una mica d’obrir. En un d’aquests calaixos la mare hi tenia guardades madeixes de llana i de seda. Les de seda eren de colors vius i tornassolats, que imantaven la meva mirada infantil. La mare no em deixava jugar amb aquestes madeixes, que reservava per a les seves labors de brodat, quan tenia temps!

En aquest calaix també hi havia una capsa plena de meravelles, ja que quan l’obries hi trobaves rodets de fils de colors, botons de totes mides, textures i colors, cintes de seda i de vellut… Amb aquesta capsa la mare sí que m’hi deixava jugar. Parlo de quan tenia dos, tres anys, i conta la llegenda familiar que treia tots aquests tresors, els mirava amb atenció d’un en un, els tocava per apreciar-ne la rugositat o la suavitat, i els tornava a desar per tornar a treure i tornar a desar… Em devia saber de memòria el que hi havia en aquesta capsa, i per això mateix cada vegada en feia un repàs exhaustiu, com és habitual en la canalla, a qui tan agrada la repetició, els rituals.

La capsa dels fils, com l’anomenàvem, era la meva joguina, no en tenia pas cap altra, eren altres temps. La meva primera nina de debò –a l’estiu, quan anava a casa seva, la meva àvia materna em comprava una pepa de cartró- no la vaig tenir fins que ja tenia gairebé dotze anys, quan en feia molts, molts, que no jugava amb nines. I és que de la capsa dels fils vaig passar als quaderns per pintar i quan vaig aprendre a llegir, abans d’anar a l’escola, de seguida em vaig submergir en el món de la imaginació dels llibres de contes.

Ara, tot d’una, ha aparegut en la meva memòria remota la capsa dels fils de la meva infantesa. El motiu ha estat la visita a l’exposició Tàpies. Des de l’interior. En la part de la mostra que s’exhibeix a la Fundació Tàpies –l’altra part de la mostra es pot veure al MNAC- hi ha una peça realitzada l’any 1946 que el pintor va titular Capsa de cordills. Cordills que són fils que aquí s’estiren i allà s’embullen, i que, segons la meva interpretació, creen una imatge on es pot endevinar la composició dels fils del teixit de la nostra vida, o l’escenari de les connexions neuronals en el cervell, o els dibuixos imaginaris que podem suposar que es produeixen en un lloc-no-lloc quan ens connectem a Internet, tot i que aleshores Tàpies no podia pas sospitar-ne ni l’existència ni la importància que la Xarxa té en el nostre segle XXI.

Sovint sobrepassant l’autor, l’art resulta profètic sense deixar d’entroncar amb els vells símbols tot renovant-los a través del llenguatge artístic. En el catàleg de l’exposició es llegeix que l’obra està realitzada de manera precària, amb elements pobres, detritus, i que és desordenada i sembla inacabada, tota una provocació per part de l’artista. I tant! I és que, ¿podria ser d’una altra manera, la imatge de la nostra vida, a vegades tan precària, més que materialment espiritualment, i, sobretot, inacabada? La Capsa de cordills és una peça de les més simbòliques de l’exposició. I, en el meu àmbit personal, un recordatori de la capsa de fils de la meva infantesa, símbol dels dies en què aprenem jungant i deixant-nos amarar per la meravella.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de juliol de 2013)

Meditar

Llegeixo en un dels capítols d’aquesta joia que és el breu assaig sobre la meditació, Biografia del silenci (Angle Editorial), de Pablo d’Ors, que es pot viure d’una altra manera, sense barallar-se amb la vida, obrant-t’hi a favor.

Sembla tan lògic. Però vet aquí que tants mentors, i la societat en pes amb l’entronització de certs valors, ens han dit el contrari de mil maneres, ens han dit: lluita, passa al davant, guanya! I ai de qui no ho fa perquè no li surt del cor. Aviat és titllat d’ànima de canti, quan no de ruc o de covard, tot i que es necessita valentia per no fer el que s’espera que facis a conveniència d’altri, és clar. Es necessita ser força clarivident, o força clarioient, per seguir la veu interna que et guia per aquell camí que només tu pots fer, el vers d’Antonio Machado ho diu ben clar. D’aquí ve que sigui absurd passar davant de ningú. Fer-ho és envair el camí dels altres, i el camí dels altres, com el propi, és sagrat. 

La cultura occidental ens planteja la vida com una lluita aferrissada, com una disputa, com una col.lisió... I no té perquè ser així, intuïm que pot ser d’una altra manera. Però fins que no arribem a la consciència que la vida no té perquè ser una guerra que calgui guanyar (amb morts, ferides i runes psíquiques com a conseqüència), sinó que pot ser una construcció d’amor, a vegades ha passat mig segle. I aleshores, torna a començar, és a dir, desfer el camí. Perquè entre nosaltres ha imperat i impera encara una mentalitat de caçador, de guerrer, de soldat o de guanyador peti qui peti. Estem immersos en un món de mentalitat extremadament competitiva que dóna tanta crueltat i manca d’empatia, i tanta gent que desconfia i es mira de reüll... S’ha escampat una llavor nefasta en què fins i tot allò que anomenem amor s’ha convertit també en una cosa utilitària quan no banal.

Tot això pel que fa a la conducta externa. Perquè amb el propi món intern sovint s’actua de la mateixa manera. Sembla mentida que lluitem contra nosaltres mateixos, que ens fem tant de mal violentant-nos fins a no comprendre i, sobretot, acceptar, el que en podríem dir principi de realitat. Perquè en el moment que parem de barallar-nos amb el món o amb nosaltres mateixos, en el moment en què ens asseiem amb calma i posem confiança en la vida, ens adonem que xocant-t’hi frontalment no anem d’acord amb la vida que flueix. Veiem com no deixant-nos fluir amb la vida no respirem amb la vida, que vivim agònicament.

    

Quan busquem una solució i ens hi encaparrem, no surt res. Però quan no pensem en res aleshores s’encén un llum i es troba la solució. Així, també un bon dia ens adonem que, més que esforçar-nos de forma hostil (el treball és una altra cosa), el que ens cal és lliurar-nos a aquella llum que, tard o d’hora, es manifestarà.

Tant l’art com la meditació neixen sempre de l’entrega; mai de l’esforç, escriu Pablo d’Ors. I ens recorda el principi xinès del wu wei, ‘fer no fent’, o no posant obstacles. El wu wei consisteix a posar-se a disposició, escriu d’Ors. En la meditació, que no és esforç sinó entrega, experimentem la vida: Cada sensació, per mínima que sembli, és digna de ser explorada. La il.luminació (és a dir, aquella llum que ocasionalment s’encén dins nostre i ens ajuda a comprendre la vida) s’amaga en els fets més diminuts i pot esdevenir en qualsevol moment i circumstància. Viure bé suposa estar sempre en contacte amb un mateix, una cosa que només fatiga quan es pensa intel.lectualment i que, contràriament, ens fa descansar i fins i tot ens renova quan ho duem a terme. D’aquí ve la importància de ser presents en cada acte, d’estar a disposició de la vida, de ser-ne un canal receptor. Són actituds que, tal com em sembla veure, provenen del femení i matern de cada persona, i que es troba no només en algunes formes de cultura orientals com el wu wei sinó també en el capteniment d’alguns místics cristians com ara Mestre Eckhart, que per la lectura de Biografia del silenci intueixo que Pablo d’Ors ha incorporat en el seu sentir per compartir-lo, ja que en un moment determinat de la seva reflexió, escriu: Déu només entra en el que és buit [d’ego] i pur. Per això Jesucrist va entrar al ventre de la Verge Maria. Estem cridats, o jo ho veig així, a aquesta fecunditat espiritual.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de juliol de 2013. A la imatge, una fotografia presa fa unes poques setmanes al parc de la Creueta del Coll, Barcelona)

    

   

     

Coneixement

Aquella ciència adquirida a l'escola

és una cosa i l'amor és una altra,

diu el poeta sufí Jalal ad-Din-Rumi.

Ens ho han dit i repetit des de diferents creences i filosofies: el veritable coneixement procedeix de l'amor. L'amor és una força que acosta, que uneix allò que està separat. Des de la fragmentació no podem conèixer la Unitat. Som a l'exili, sens dubte, fins que no arribem al Lloc de l'Amor. El mateix amor és la guia.

(A la fotografia, un treball fet a la paret d'una cel.la del Palau de l'Inquisidor de Birgu, a l'illa de Malta. Aquesta era la cel.la de les dones. La rosa és un símbol de l'amor)

La veritat és al cor

En dos dies de diferència he viscut dos fets molt propers que em posen en alerta: hi ha un impuls, que pel que es veu es irresistible, com si la voluntat o el seny haguessin desaparegut, de fer el mal estúpidament. Val la pena, ferir un amic, o la família, per fer valer, amb un gest d’autosuficiència, una cosa tan suprimible com una opinió en un article? Llibertat d’opinió, sí. Però la llibertat, no ens hem de cansar de dir-ho, té els seus límits. El més important: el de no ferir el cor de les persones. La veritat té la seva seu en el cor, d'aquí ve que els antics ens aconsellessin sempre escoltar el cor.  

Temps

No em canso de viure

la vida em passa lenta

no me n’adono i han passat vint anys.

El relatiu s’amaga dins l’absolut,

la mort dins la vida.

No em canso de viure

el futur em tira endavant

mentre contemplo el passat

davant la mar

sota el cel

sota un núvol

el pensament

en braços d’una gavina.

L'ego

L’ego, o petit jo, sovint ens fa córrer darrere de coses banals. A vegades ja ho veiem, ja, que fem el ruc, (ho veu el jo superior quan el deixem obrar al nostre interior), però aquest jo petit és un tirà que ens engalipa amb unes arts fabuloses. La meva àvia sempre deia que si el diable es presentés amb la seva veritable cara en fugíriem. No cal anar tan lluny i veure el petit jo com un diable, però fa la mateixa feina: desviar-nos del camí de l’evolució.

Màtria

Fa anys, més de vint, que jo recordi devia ser cap al 1991, en Ramon A., aleshores malalt del cor i que va morir poc temps després, un home ja gran que havia estat exiliat a Mèxic a rel de la Guerra Civil i havia tornat a Catalunya a penes començada la democràcia, em va preguntar què creia jo que havia de donar a la mare pàtria. La pregunta em va deixar glaçada, ja que mai no m’he vist com un soldat sinó més aviat com un continent amb la mateixa capacitat que la terra per donar formes de vida. Deu ser per aquest motiu que vaig tenir una reacció ràpida com un llamp i li vaig contestar amb una interrogació: I perquè no dir màtria? En aquell moment el que va quedar una mica sorprès va ser ell, tot i que no per gaire estona, ja que de seguida va dir: D’on ho has tret, això? D’enlloc, vaig contestar. Més ben dit: D’aquí. I li vaig assenyalar el cor. Una noia d’idees, va dir. Sí i no.

És ben cert que no l’havia sentida mai, la paraula màtria, de manera que em va sortir ben espontàniament. Hi ha coses que sembla que estiguin a l’aire i es respirin; hi ha coses que se saben sense saber que se saben i per aquesta raó emergeixen com un brot de primavera tan bon punt sorgeix l’ocasió. Amb el temps he sabut que paraula màtria ja tenia una pila de pares i mares. Per exemple, la filòsofa, teòrica de la literatura, feminista i psicoanalista Julia Kristeva (1941), que jo aleshores encara no havia llegit i que en els seus escrits parla d’aquest lloc simbòlic com un espai ‘altre’, que més aviat té a veure amb el concepte de la cambra pròpia creat per Virginia Woolf. La qual, per cert, en els seus escrits utilitza el terme màtria per a representar una reconstrucció del terme pàtria des d’una òptica feminista.

En el moment en què va tenir lloc la conversa amb el vellet que havia retornat a la mare pàtria, segons el seu parer, o a la màtria, segons el meu, tampoc no havia llegit la prosa de Josep M. Junoy (1887-1955), publicada a El gris i el cadmi (1926), on parla de Vilanova tot referint-s’hi com a la meva benvolguda “terra màtria” d’adopció.

A l’època en què va escriure aquest text, Junoy feia cinc anys que vivia a Vilanova i la Geltrú. El text és una descripció d’escenaris de la ciutat en diferents èpoques de l’any, amb els seus personatges. Aquest escrit potser hauria d’estar gravat en una placa de marbre situada en algun lloc ben visible de la ciutat, com es fa a Itàlia, que te’n trobes per tot arreu. L’escriptor, periodista, poeta (amic d’Apollinaire, va ser dels primers poetes que van conrear l’haiku a Catalunya) i crític d’art Junoy s’havia casat amb Pepa (Josepa) Ricart, la cosina que Enric-C. Ricart va immortalitzar en el quadre titulat Noia en un sofà, pintat l’any 1920, any del casament de la jove amb Junoy. La noia, d’aspecte admirablement mediterrani i noucentista, tal com volia Junoy, apareix estirada en un sofà sobre una manta mexicana amb vistosos dibuixos geomètrics: la famosa manta dels “carams” (per l’expressió col.loquial que provocava la seva contemplació) esmentada al llibre Memòries, d’Enric-C. Ricart, escrit durant la Guerra Civil i finalment publicat l’any 1995.

Tornem a la paraula màtria, utilitzada sovint pels pobles indígenes d’Amèrica, així com també es troba en alguns textos poètics en forma de metàfora per referir-se al lloc de naixement o terra d’adopció, com va fer Josep M. Junoy al seu text dedicat a la ciutat Vilanova. Ara bé: una mirada que contempla el femení de l’existència, tal com jo l’entenc, voldria situar el concepte màtria a un espai metafísic, un lloc on gestar, per regenerar-lo, el nostre ésser intern. Veig la màtria, doncs, com un espai-matriu per a l’autonaixement a un estadi més evolucionat de l’existència.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de juny de 2013. A la fotografia, una posta de sol al passeig de Vilanova)

La Deessa Adormida

Just quan entrava el solstici d'estiu vam arribar del viatge a Malta. A l'illa hi vam trobar una calor veritablement africana. Però a l'Hypogeu megalític (3600 - 2500 a.C) excavat sota terra de Hal Saflieni (Paola, Malta), on a principis del segle passat es va trobar aquesta figura de ceràmica, hi havia una frescor moderada que ha preservat, per mil.lennis, aquest impressionant temple subterrani. Aquesta figura de petites dimensions (12 cm.) que vam veure al Museu Arqueològic de la Vallette, la capital de l'illa, és coneguda com la Dama Adormida o Dona Adormida. Ateses les altres figures femenines de ceràmica que s'han trobat en el mateix indret, i que per la seves rodoneses recorden tantes venus de la fertilitat, més aviat fa pensar, com ja va deixar establert l'estudiós J. J. Bachofen al seu llibre El matriarcat (1861), que ens trobem davant d'una cultura de signe matriarcal que retia culte a la Deessa Mare. Així, doncs, per què no anomenar aquesta joia del món prehistòric la Deessa Adormida?

A les envistes

A les envistes de l'estiu, tot són desitjos de períodes de descans... A vegades descans cansat, com ara algun viatge que ens farà caminar de valent, i potser sota un sol de justícia. Però als dies de 'descans' no se'ls plany res, oi? Obro un petit parèntesi en aquest blog, serà curt. A la tornada us explicaré el què de tot plegat. Abraçades.

Educació i cultura contra la barbàrie

Iván Mañero fa miracles. Mañero és cirurgià plàstic, encara que ell s’estima més dir-se reconstructor. Amb el deixant dels guanys que donen les operacions d’estètica ha creat una oenagé a Guinea Bissau, Àfrica. Opera nens cremats i mutilats, també reconstrueix ablacions femenines, aquesta pràctica ritual salvatge. Ho llegeixo a l’entrevista publicada a La Contra de La Vanguardia (11-6-2013). En un moment donat, el cor em queda en suspens quan llegeixo el relat de tradicions tan bàrbares, com ara que als infants estràbics (als quals consideren endimoniats!), i també als nens albins, se’ls enterra en un formiguer: no en queda res.

He estat operada d’estrabisme, i tanta gent que conec que és estràbica, gent que ha donat tants fruits a la vida i a la societat on viu! Per la fotografia veig que el mateix Mañero és estràbic, si bé de manera gairebé imperceptible. Només l’educació i la cultura pots curar-nos de la barbàrie!

El pou

El pou.

La imatge és negra, fonda, opaca

com l’ull buit d’una calavera.

Però no hi ha buit on hi ha record.

Record de què.

D’un home mort que hi va caure mentre el construïa.

L’inici de la tragèdia.

L’inici d’una buidor més terrible

que l’absència.

Es va perdre l’amor en aquella fondària,

es va extingir en aquella foscor.

(poema inèdit. L'acompanya una fotografia fallida)

La nova realitat

El canvi està en la naturalesa de coses i fenomens, com ja va deixar dit Lucreci a De Rerum Natura. Tot i que algunes persones i col.lectius de mentalitat retardatària les voldrien fossilitzar a conveniència (exemple polític: la llei Wert). El nostre és un temps convuls perquè els canvis físics i de consciència s’han accelerat de tal manera que poc tenim temps per d’assimilar-los, tot i que l’ésser humà ha avançat gràcies a anar-se adaptant al medi.

A ningú no escapa que estem immersos en una nova realitat. Som en una època de transició de durada indefinida. Ens bressolem entre dues aigües, naveguem fent tentines entre el vell i el nou món. Nous filòsofs com Jordi Pigem contribueixen a posar llum en els diversos aspectes que presenta l’emergència d’aquesta nova realitat. Que, cal dir, ja va començar fa cent anys amb la teoria de la relativitat i les tesis de la física quàntica, com de manera tan didàctica descriu el físic Fred Alan Wolf al seu llibre Bucles temporales y pliegues espaciales (Ediciones Obelisco). Amb empenta intel.lectual, Wolf proporciona una nova visió sobre la relació entre ciència i consciència, i com a persona que considera la vida espiritual com una via de coneixement, obre les portes a la comprensió de la ‘ment de Déu’.

Jordi Pigem, bon articulista a la premsa i que durant molt de temps va ser coordinador de la revista Integral, és un filòsof que escriu sobre filosofia de la ciència i pensament ecològic. És un pioner a nivell internacional, i això és rellevant, en l’estudi i la divulgació del nou paradigma. És autor de més d’una desena de llibres, l’últim dels quals (al meu parer d’inprescindible lectura per no estar a l’escapça del món en el qual vivim) és el recentment publicat La nueva realidad. Del economicismo a la conciencia cuántica (Kairós).

En aquest assaig, Jordi Pigem va desgranant tot un seguit de reflexions que van des de l’economicisme imperant, on tot i tothom té un preu (o cap preu si un en queda al marge) i, per tant, un món on els humans hi estem considerats com a simples objectes, fins a anar-nos situant en la via de la nova consciència, una via d’un humanisme humanitzat (anem descobrint que la realitat no està feta d’objectes sinó de relacions en xarxa!). Nova consciència mercès a quàntica, amb les seves fabuloses revelacions en el camp de la física i de la neurociència. Paràmetres d’observació de la realitat que, d’altra banda, ja havien estat intuïts pels savis de moltes cultures i èpoques antigues.

Entre altres consideracions, Pigem aboga per un món on el fet de tenir estigui al servei del ser, on allò material estigui al servei d’allò personal, on de l’alienació (aquella sensació de sentir-nos arrossegats per forces que no controlem) poguem passar a donar un sentit més humà a la nostra vida, un món on la cobdícia de l’ego es vagi substituint per una consciència holística, planetària… És la realitat que ve, encara que els vells motlles no estiguin trencats del tot.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 de juny de 2013)

Acordar

L’entrevistador pregunta a Paul Nurse, premi Nobel de Medicina: No creu que la genètica és injusta? Ho és –respon Nurse. Quan neixes et toquen unes cartes a l’atzar, però com les jugues només depèn de tu… Vet aquí. Però s’ha de tenir prou habilitat, i s’ha de fer un esforç… És clar.

La creació és una, però no uniforme. Som éssers únics amb els seus talents particulars. Com en la paràbola del Nou Testament, els talents –que en el relat hi figuren en forma de monedes- no s’han d’enterrar sinó fer treballar, fer crèixer, cadascú de la seva manera, amb el seu segell singular. Com jugar les cartes que ens ha tocat forma part d’una de les qualitats que ens fa humans: el lliure albir. Ara: la vida a vegades ens exigeix molt, massa i tot en molts casos. Cal pensar, però, i això dóna força, que sempre podem fer alguna cosa per acordar exigències i talents.  

Pensaments solts

La memòria és una creació. Amb les dades que subministrem al cervell, reals i figurades, es construeix la memòria. Allò que anomenem real sens dubte no té forma fins que no la creem. La nostra realitat és creació nostra. És quan deixem la ment en blanc que sorgeix el real, increat encara. El real és el que és, possibilitat i concreció alhora.

En estat d'amor

En estat d’amor estem en sintonia harmònica amb nosaltres mateixos i, per tant, també amb els altres i amb l’entorn. Quan una colla d’ímputs negatius ens treu d’aquest estat d’amor, experimentem malestar. L’amor, el veritable, és una emoció intel.ligent que no només ens proporciona benestar sinó també lucidesa.