Un paquet de correus

Arriba un paquet de correus. El remitent és l'editorial de la Fundació de la Universitat de Brasília. Abans d'obrir-lo ja sé què hi ha dins: un volum que porta per títol Ex-libris: pequeno objeto do desejo. L'autora d'aquest llibre és Stella Maris de Figueiredo Bertinazzo. Dies enrere em va estar anunciat aquest enviament. La resta de la història l'escriuré en un altre apunt d'aquest blog. 

A les envistes de sant Jordi

Dues dones escriptores dialoguen en uns escrits que van més enllà de la notícia de l'elecció del nou pontífex i s'endinsen en la significació de la tria del nom, Francesc. La conversa s'allarga i passa pels carismes dels franciscans i dels jesuïtes, i s'estén en la necessitat de regeneració de l'Església -una primavera, segons l'expressió del teòleg Hans Küng-, el diàleg interreligiós, el diàleg entre ciència i fe, els creients en els temps actuals, així com en el tema més candent i que demana un canvi radical i d'acord amb els nous temps: el de la subjectivació efectiva a tots nivells de la dona en el sí de l'Església del segle XXI.

Mail Art

Fins al 5 de maig, els qui tinguin l’oportunitat de viatjar a París podran visitar a l’Espace Culturel Louis Vuitton l’exposició Correspondances. La mostra traça un recorregut per un art que no podia ser comprat ni venut sinó rebut. Es tracta del ‘mail art’, o art postal. La varietat d’estils i motius artístics en aquest camp és infinita.

L’exposició s’obre amb realitzacions de Ray Johnson, el pioner d’aquesta pràctica artística, tan externa als circuïts comercials. De fet, Ray Johnson va inventar el ‘mail art’ per fugir de la creixent mercantilització de l’art. Els artistes que es van avenir a aquesta pràctica que utilitzava els serveis de correus com a mitjà per vehicular el seu treball artístic volien interferir en el mercat de l’art, així com volien allunyar-lo de les institucions. Estem parlant d’una pràctica artística d’esperit molt lliure que es va dur a terme preferentment entre els anys 1950 i 1970, i que aplega un bon nombre d’artistes en xarxa que realitzaven les seves originals performances en sobres, postals i paquets de correus.

Tal com estan les coses i per les seves característiques, podem tenir la impressió que estem parlant d’un art realitzat ara mateix; o almenys podem veure el ‘mail art’ com un procediment que ens invita a retornar a aquest intercanvi artístic en xarxa! I és que el ‘mail art’ és un sistema amb grans possibilitats creatives alhora que la despesa no és per arruïnar ningú. Si rebre una carta manuscrita avui dia ja és una novetat, imagineu-vos rebre-la amb un sobre treballat per algú que sigui artista o que tingui mà artística!

En els meus anys joves, estic parlant de quan tenia 20 anys, vaig practicar el ‘mail art’ amb alguns dels meus corresponsals. Una dècada més tard vaig ser invitada a tornar-hi. Aquesta vegada els corresponsals van ser el malaguanyat pintor Josep M. Parera i la il.lustradora Gemma Sales.

En el camí del ‘mail art’ tot són petges d’un viatge complex que comença amb la intervenció artística en un sobre al qual s’hi afegeixen els segells corresponents. Un cop a correus, el sobre serà marcat novament, a vegades amb prou gràcia per part d’un empleat anònim amb gust espaial, un valor que s’afegirà al trànsit d’una petita i misteriosa obra d’art que recalarà a la bústia de la casa del corresponsal per a tornar a ser intervinguda artísticament en el seu viatge de tornada, viatge al qual se li pot afegir una altra intervenció per part d’un altre corresponsal de la xarxa…

En el viatge d’un sobre (amb carta o sense) pels circuïts de correus l’enjòlit del resultat final està assegurat, i més ara que la correspondència en paper es limita a quatre factures i alguna propaganda. Ara que ens estem tornant tan pobres almenys mirem de no ser pobres d’imaginació ni perdem les ganes de crear un objecte bell amb els mitjans que tinguem al nostre abast. Així, doncs, aquest estiu, ja ho sabeu: envieu una postal treballada amb gràcia artística, ben segur que us agrairan el detall.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 d’abril de 2013. L’obra que il.lustra aquest post és de d’una artista actual, Roben-Marie Smith)

Sempre en camí

He observat algunes experiències de dol. A vegades, i amb insistència, es posa el dolor propi en el lloc de la persona morta. No crec que siguin equivalents. La persona morta ha tingut el seu recorregut vital, al qual no ens hem d’oposar, qui som nosaltres per oposar-nos a aquest traçat que és únic i intransferible. Nosaltres tenim el nostre propi traçat, que també hem de respectar. Per continuar el propi camí s’ha de superar el dolor, que no vol dir superar el record. El record de les persones que hem estimat és sempre present. La memòria és un acte d’amor. El dolor sostingut incapacita per a continuar el camí degut, ja que a cadascú li arriba la seva hora i sembla que ens hauria de trobar en ple treball, si el destí és prou pietós com per conservar-nos amb consciència. Tenim l’obligació, em sembla, de continuar evolucionant com a persones per ser útils a nosaltres mateixos i a la humanitat.

(a la imatge, fragment d'una pintura de Concha Ibáñez)

Escriure, finalment

Ho he escrit en altres ocasions, també ho he dit en veu alta. No pas a l’hora que hauria volgut vaig començar a escriure amb voluntat d’incorporar-me a un arbre de fruits intel.lectuals que sempre he considerat tan meu com el parental: el dels escriptors i escriptores que estimo i admiro. Per donar aquells passos desitjats vaig haver d’esperar a tenir el temps –mental, sobretot- per poder-los fer, i encara molt de mica en mica al principi. Tenia ja 37 anys i alguns petits premis a la butxaca que m’havien servit d’estímul.

Aquest inici l’he recordat tot d’una, i tan nítidament perquè va ser decisiu, en llegir un dels capítols del llibre Leer y escribir en femenino (Aresta Mujeres), de Mª Ángeles Cabré. En aquest capítol l’autora tracta de l’escriptura en femení en clandestinitat. Alguna cosa hi ha d’això, a vegades. Una amiga meva, G.S., va arribar a l’extrem d’haver d’escriure a la cambra de bany. El marit no ho volia, la vigilava tothora i aquell, és clar, era l’únic lloc secret. Finalment se’n va separar de forma traumàtica però alliberadora.

Finalment jo també vaig començar a escriure no d’amagat, però sí a estones esgarrapades. Deixava els fills a l’escola a les tres de la tarda i tenia una bona estona per escriure fins que anava a recollir-los. Dues hores ben bones, vaig gosar prendre’m! Una fortuna de temps comparat amb el temps zero dels anys de la criança compaginats amb les llargues hores de treball a la taula de dibuix. Esposa, mare i treballadora, com tantes, feia tots els papers de l’auca. Però cada dia havia d’interrompre la feina d’escriure, no podia deixar treballar tranquil.lament la imaginació! No comptava encara amb temps propi, no tenia la tan necessària habitació real i mental pròpia… Era conscient d’aquesta limitació que no havia observat pas que tingués l’escriptor Joan Perucho, per exemple, a qui havia conegut de jove a través de l’amistat que es tenien el meu germà i la seva filla Montserrat quan anaven al grup d’escoltes de la parròquia. Però menys era res, pensava, i continuava a escriure, fent dits, conscient també que l’ofici és un grau al qual havia d’accedir amb un treball sostingut, perseverant, sense desmai.

Quan les dones tenen l’edat suficient per haver-se alliberat del treball de ser dones i poden esplaiar-se a pleret en la seva força, deuen ser les criatures més poderoses de la terra –diu un personatge d’Isak Dinesen, tal com recull Cabré al seu assaig. Les qui no tenen mainada potser sí, que arriben a ser dones poderoses de la seva força! Però la majoria de dones que volem transitar el camí de la creació mai no ens podem alliberar de les tasques de cura dels altres, tasca preciosa, però que resta molta energia per al treball artístic en el camp que sigui.

Tanmateix, alguna força poderosa ens deu assistir quan a desgrat dels entrebancs diaris no renunciem a continuar per aquest sender un cop hem començat a posar-hi els peus. Tal com recorda Cabré en el seu tan estimable treball, Adrienne Rich va començar la seva dedicació a l’escriptura als 40 anys quan es va divorciar i els seus fills ja eren prou grans. A aquesta mateixa edat, la majoria d’escriptors ja han publicat almenys una desena de llibres i s’han fet un nom. A la nostra època encara s’havia de comptar amb aquesta realitat tan discriminatòria per a les dones. Ara espero que no. 

Els fills eren adolescents quan a pas de pardal vaig començar un camí que preveia difícil. La literatura ja havia començat a banalitzar-se i el camí que jo havia triat era un camí d’exigència no compatible, per tant, amb la superficialitat. Em vaig donar deu anys de temps per veure algun fruit d’aquest treball. No apartant-me dels llibres i dels germans en la literatura que m’alimenten des d’aquell gran arbre que sento meu, encara sóc aquí, escrivint, conscient dels meus límits, però també dels meus guanys.

(publicat a L’Eco de Sitges, 5 d’abril de 2013. A la il.lustració, fragment d'una obra de la pintora Carme Riera realitzada en estany i bronze)

Ètica

El pelegrinatge als llocs sagrats és una pràctica habitual en moltes creences i religions. A l'Índia, per exemple, hi ha milers de tirthes o llocs sagrats que els pelegrins visiten amb la conducta adequada. La tradició índia fa molt d'èmfasi en aquesta conducta adequada en el moment de la visita que ha d'anar acompanyada sempre d'una conducta ètica el més impecable possible en la nostra vida de cada dia. Altrament el pelegrinatge als llocs sagrats és fútil.

Bona Pasqua!

Bona Pasqua!

(a la imatge, fragment de l'obra realitzada en estany i bronze titulada L'essència, de la pintora i escultora Carme Riera, que fins al 7 d'abril s'exposa a la mostra Entre mar i terra a la Fundació Caixa Laietana de Mataró)

Flagell

En molts indrets de casa nostra, les celebracions tradicionals i populars de la Setmana Santa ofereixen oportunitats de veure escenes o passos de la Passió de Jesús per contemplar o meditar al carrer, tot i la gentada que sovint les acompanya. Aquesta escena la vaig fotografiar ahir a la tarda a Montblanc. En aquest pas es reprodueix l'episodi de la flagel.lació de Jesús. Els dos flagel.ladors s'hi ben acarnissen. La contemplació d'aquest acarnissament amb una víctima que sabem que és innocent punyeix perquè ens remet a tanta ferotgia desfermada avui mateix quan pensàvem que potser ja n'erem lluny.

Poderoses a l'espera

Quan les dones tenen l’edat suficient per haver-se alliberat del treball de ser dones i poden esplaiar-se a pleret en la seva força, deuen ser les criatures més poderoses de la terra –diu un personatge d’Isak Dinesen. 

Quan tenen l'edat suficient per haver-se alliberat de la criança dels fills, de la cura dels seus, grans i petits, i del treball professional que han de compaginar amb tot plegat... Poderoses a l'espera de poder-ho ser, vet aquí. Isak Dinesen (pseudònim masculí de Karen Blixen) sabia de què parlava.

El que em motiva

Penso que els articles d’opinió són un valor afegit als diaris. Tinc les meves preferències, com tothom, però acostumo a llegir-los tots amb interès, ja que em donen l’oportunitat de contrastar parers, sempre hi aprenc alguna cosa, reflexionant’hi se m’eixamplen els horitzons.

A vegades em trobo que subscriuria una frase sencera. Em va passar dies enrere amb un article de Julià Guillamon publicat a La Vanguardia. Guillamon parlava de llibres, de les portades dels llibres, de la mida dels llibres, del gruix dels llibres i del valor (literari) dels llibres.

Tan important és l’aspecte dels llibres? Sí, és important, ja que ara com ara el llibre és un objecte (els llibres digitals són una altra cosa) i en tant que objecte té unes particularitats que el fan més o menys atractiu visualment. Guillamon es lamentava de l’aparença d’algunes portades, francament lletges. Jo ja fa temps que em fixo en aquelles portades de colors estridents i lluents que tant de mal em fan als ulls, però és que, diuen, venen més. Valga’m Déu. Ja veig que les que jo dissenyaria no vendrien ni un misto, encara que el text fos candidat a un bon premi de reconeixement de la ciutat de Barcelona, com ara és el cas de Sense alè, de Josefa Contijoch.

Resulta que els llibres gruixuts també venen més, diuen. Un altre càrrec en contra del meu gust, ja que el format que aprecio més (per elegància, per contenció, per intensitat, per vibració) és el de la nouvelle, i ho aprecio tant com a lectora com com a escriptora. Guillamon diu, i em consola que ho digui algú que per ofici ha de llegir molt, que a molts llibres els sobren pàgines. Hi estic d’acord. Més d’una vegada he tingut la impressió que el text ha estat allargassat innecesàriament, amb la qual cosa es perd intensitat, vibració, com si alguna cosa s’anés deixatant.  

Per formació acadèmica em fixo molt en els dissenys de les portades, en la tipografia, en els espais en blanc que jo sempre voldria generosos. Per aquest motiu he hagut d’empassar-me més d’una llàgrima en veure la imatge física d’algun llibre la confecció del qual ni tan sols m’ha estat consultada. Altres vegades he tingut la sort de poder treballar amb l’editor aquest aspecte i la meva sensibilitat estètica ho ha agraït molt, sobretot al dissenyador, sovint amagat en algun despatx o estudi, fent silenciosament i eficaçment la bella tasca de donar visibilitat a la idea del llibre, la qual cosa vol dir que s’ha llegit el text, cosa que no sempre passa!

Una altra cosa de la qual es lamenta el crític literari Guillamon: L’edició catalana –i l’edició en general, però el cas català es veu més de prop- viu obsessionada amb la idea d’eliminar dels llibres qualsevol connotació cultural. El tema és molt ampli, i preocupant. Molts llibres ja fa temps que han deixat de ser cultura per ser entreteniment, ben legítim, però entreteniment. El problema és la confusió que ha portat la literatura a una gran desconsideració perquè tot es posa al mateix sac. Si un llibre no ven és que no val un pito. Fins aquest punt hem arribat, i ja fa anys. Recordo que Baltasar Porcel, un escriptoràs, ja se’n queixava, d’aquesta confusió. La literatura no ven gaire perquè demana una actitud activa per part del lector i el que ven és el text fàcil, mastegat, quan no banal.

Les coses pel seu nom com, tot i que incomodi: Els editors (no tots, és clar) miren d’eliminar les connotacions culturals dels llibres… Ni un misto, no vendré, a aquest pas. Però no escric pas per vendre sinó per fer art. És el que veritablement em motiva perquè l’art mostra qui som, però també qui podem ser quan amb totes les nostres forces i limitacions intentem fer el camí de l’ànima, allò que no hauríem de perdre ni vendre.

(article publicat al setmanari L’Eco de Sitges, 22 de març de 2013. A la imatge, vitrina de l'Espai Betúlia on es va exposar el material utilitzat en l'escriptura de La crisàlide)

Oriol M. Diví

A la nit que donava entrada al 20 de març, va morir el P. Oriol M. Diví, monjo de Montserrat. En aquell instant de plenitud, Déu, que, tal com crec, ja l'esperava amb el braços amorosos d'una mare, va voler que el seu càlid esperit i l'esperit incipient i càlid de la primavera es creuessin en la nit quieta.

Benedictí exemplar, era un referent espiritual per a moltes persones. El pare Diví era també molt conegut i estimat en el món de l'exlibrisme nacional i internacional per la seva obra de traç límpid i serè com la seva ànima. Va gravar al boix 572 ex-libris. Va practicar d'una manera efectiva i constant l'ora et labora. Descansi en pau.  

Ara que s'acosta la primavera...

Com més es copsa la vida a través d'una pantalla mental d'abstraccions i conceptualitzacions, més pla i sense vida esdevé el món del teu voltant, diu Eckhart Tolle. 

Ara que ve la primavera... oloreu-la fins a amarar-vos-en, toqueu-la amb els dits, esconteu-la com una cançó, viviu-la perquè esteu vius!

(a la imatge, unes flors de magraner del jardí de casa)

Un infant al jardí del Laberint d'Horta

La néta Carla donant de menjar els coloms al jardí del Laberint d'Horta. La foto està feta pel seu pare, el meu fill Daniel.

Renovació

Habemus Papam. Francesc I és el nom, ben significatiu, que ha escollit el qui fins ahir, dia 13 de març de 2013, era el cardenal Bergoglio. S’obren tants interrogants com esperances per als catòlics de cor. Pel que fa a les dones, hi ha un tema crucial a resoldre: les creients catòliques deixaran de ser subalternes en aquest nou papat?

Aniversari

Avui compleixo 62 anys. Aquell dia 13 de març de 1951 hi havia vaga de tramvies a Barcelona. Era la primera revolta contra el règim franquista. Sempre he volgut creure que els esdeveniments generals d’alguna manera marquen els particulars. Avui es compleix un any de la mort de l’escriptora Teresa Pàmies. Ens havíem enviat nadales d’ençà que ens vam conèixer i ella va desitjar sort a l’escriptora que era a punt d’estrenar-se com a tal. Aquell dia de desembre de 1990 era el dia anterior a la concessió del premi Don-na, que vaig guanyar. La distància ideològica amb Teresa Pàmies era molt gran, així com també la distància estètica. Ho sabíem. Per part meva, sempre he tingut tendència a admirar la gent que fa coses i vol fer-les bé, i més tractant-se d’una escriptora. Hem hagut de batallar molt per arribar on som.

(Fotografia feta pel meu pare al capdavall de la Rambla barcelonina, devíem anar a veure la tieta Trini, germana seva. Tinc el posat una mica ferreny, potser perquè al darrere s'hi veu la figura un guàrdia civil? Devia tenir cap a tres anys i no m'agradava gaire que em fotografiessin)

L'enamorament és creatiu

Segurament estarem d’acord a afirmar que els enamorats són creatius. Potser quan vivim la vida normal, quotidiana, la creativitat amorosa se’ns va desfent com el fum. L’art potser seria nodrir aquesta creativitat que ens porta a projectar en l’altre i en nosaltres mateixos la pila de virtuts que ens enamoren!

(a la imatge, balcó guarnit)

Naixença major

Un dia i mig abans que morís el meu pare, vam observar que tot d’una sortia de la somnolència que dóna la forta medicació pel dolor. Ens va demanar amb un gest i amb un moviment dels llavis que tanquéssim la televisió que, d’altra banda, ningú no mirava i que havíem deixat sense so. Va tornar a cloure les parpelles i va estar una estona així fins que va tornar a obrir els ulls i fins mig va incorporar el cap fins allà on les forces li van permetre, que ja eren escasses. Aleshores va mirar enlaire un temps com si veiés algú i hi va parlar fins que va fer un gest afirmatiu, com si es donés a aquest algú, a una realitat més alta, com jo tantes vegades he imaginat que devia ser el ‘sí’ de Maria. He escrit en altres llocs que el meu pare va morir conscient que es moria. Però crec que també va morir conscient que no havia de tèmer res ja que la mort és una major naixença, com va escriure Joan Maragall. Però els dolors del part no els estalvia ningú, ni a l’entrada ni a la sortida. Entrar a la matèria no deu ser fàcil com sortir-ne tampoc. No recordem l’esforç per néixer, tot i que el vam fer. L’esforç del traspàs no el sabem, però no sembla beneit pensar que alguna cosa de nosaltres oblidarà també aquest esforç de néixer.

(extret de La capsa verda)

Igualtat

Les paraules que serveixen per entendre’ns també serveixen per confondre’ns, ja que tota realitat concreta ho és des d’una determinada perspectiva. Hi ha una paraula que ens ha enredat de mala manera, i és la paraula igualtat. Perquè els humans som iguals i no som iguals. Si hi meditem honestament i ben a fons, tots sabem que és així. Però es branda la bandera de la igualtat, peti qui peti, en nom d’una idea falsa i així hem anat caient pel rost. Una altra cosa són els drets humans, però també les obligacions que comporten aquests drets humans, que són per a tothom si volem que hi hagi una mínima harmonia en la convivència. 

(a la foto, un mosaic, una imatge de la diferència de cada tesel.la que el compon tot i la seva aparença d'igualtat)

El femení de l'existència

Tinc llibres que vaig llegint a dosis homeopàtiques, a poc a poc, perquè cada frase m’obliga a una reflexió que sovint faig ben de gust, ja que el tema no només m’interessa sinó que m’interpel.la. A Sofía (Kairós), de Susanne Schaup, l’autora recull l’estudi d’Otfried Eberz sobre aspectes del femení de l’existència. Opina Eberz (i ho escric tenint en compte que som a prop de la celebració del Dia Internacional de les Dones, que ara com ara sembla que encara cal commemorar): Tota violència té el seu origen en la violació del sexe femení, que va tenir lloc en temps prehistòrics. La violència contra la naturalesa i contra els éssers més febles és només una conseqüència d’aquella violació.  

Ah, el poder, perquè el poder com a força dominadora i depredadora neix d’aquí. Però jo tinc la impressió que veritablement els temps estan canviant (malauradament no sense deixar moltes víctimes pel mig) i hi ha un retorn a com devia ser al principi la convivència entre el masculí i el femení de l’existència, ja sigui des de cada sexe, ja sigui des de l’interior de cadascú.
(A la imatge, la màndorla mística).

L'ombra és ommipresent

Com el tema del bé i el mal, conceptes arquetípics, el tema de l’ombra, el negatiu que hi ha en la naturalesa humana, sempre m’ha atret de manera poderosa perquè voldria entendre el que sembla difícil d’entendre. Perquè encara que costi d’acceptar-ho, el cert és que el mal i les monstruositats que genera són omnipresents tant en la nostra història personal com en la història col.lectiva. Només cal mirar entorn.

Maldats en aparença innocent com veure algú que riu de la relliscada d’un altre, a algunes persones ens provoca desassossec. Ens preguntem què fa riure, què mou a riure davant l’espectacle d’un mal pas, d’un error de càlcul, d’un desgraciat accident. El que es troba al fons d’aquesta pulsió és instintiu. En un primari instint de supervivència, la caiguda d’un altre ens col.loca en avantatge en la cursa. Així, doncs, no és necessari recórrer a la figura del diable per saber què és el mal, ja que nosaltres podem encarnar aquest mal que sembla petit però, com diu la dita, qui en fa un cove en fa un cistell.

Ho van veure de seguida, els nostres ancestres, quan en diferents salts civilitzatoris van idear mil formes de contenir l’instint egoista, depredador, salvatge, però que, per fortuna, s’alternava amb formes d’amor com ara la cura dels nadons, dels malalts, o el ritual d’enterrar els morts en terra sagrada.

Llums i ombres sempre conviuen, el negatiu i el positiu forma part de la realitat. Però hi ha moments històrics com el nostre en què l’ombra es fa més espessa fins a provocar l’ofec existencial. Moltes persones avui en dia senten el pes d’aquesta ombra que ens aclapara, però el reconeixement de la llum que també som capaços de crear permet mantenir dempeus l’esperança.

La psicologia troba el seu límit en moments així. Al costat d’actituds humanes destructives, negatives, es troben actituds humanes que miren cara a cara l’ombra per veure com la poden guanyar. No es guanya res que no es conegui a fons. Així, observant la pròpia ombra i domesticant-la com Sant Jordi va domesticar el drac, és possible posar fronteres a l’agressivitat de la nostra pròpia bèstia i conduir-nos sinó amb bondat, almenys amb honestedat i decència. Si som capaços de veure’ns com a botxins sembla més fàcil no posar-se en situació de fer víctimes, ja que, a la bona gent, la sola idea ja l’horroritza.

Cal practicar l’apertura del cor. Els antics egipcis deien que el cor era la seu de la intel.ligència humana, la casa del discerniment entre el bé i el mal, més enllà de les lleis que hem hagut de crear per alçar parets que ens protegeixin, fins i tot de nosaltres mateixos. La decadència de les civilitzacions arriba quan es traspassen els límits de forma descarada i descarnada com ara mateix estem veient fins a experimentar vergonya aliena. Si tots al final anem on anem, no veure la inutilitat del mal sembla una gran ceguesa. És evident que l’ombra té el poder de cobrir-ho tot si la deixem campar al seu aire.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de març del 2013. Foto feta en un parc de Londres, estiu 2008)