El que em motiva

Penso que els articles d’opinió són un valor afegit als diaris. Tinc les meves preferències, com tothom, però acostumo a llegir-los tots amb interès, ja que em donen l’oportunitat de contrastar parers, sempre hi aprenc alguna cosa, reflexionant’hi se m’eixamplen els horitzons.

A vegades em trobo que subscriuria una frase sencera. Em va passar dies enrere amb un article de Julià Guillamon publicat a La Vanguardia. Guillamon parlava de llibres, de les portades dels llibres, de la mida dels llibres, del gruix dels llibres i del valor (literari) dels llibres.

Tan important és l’aspecte dels llibres? Sí, és important, ja que ara com ara el llibre és un objecte (els llibres digitals són una altra cosa) i en tant que objecte té unes particularitats que el fan més o menys atractiu visualment. Guillamon es lamentava de l’aparença d’algunes portades, francament lletges. Jo ja fa temps que em fixo en aquelles portades de colors estridents i lluents que tant de mal em fan als ulls, però és que, diuen, venen més. Valga’m Déu. Ja veig que les que jo dissenyaria no vendrien ni un misto, encara que el text fos candidat a un bon premi de reconeixement de la ciutat de Barcelona, com ara és el cas de Sense alè, de Josefa Contijoch.

Resulta que els llibres gruixuts també venen més, diuen. Un altre càrrec en contra del meu gust, ja que el format que aprecio més (per elegància, per contenció, per intensitat, per vibració) és el de la nouvelle, i ho aprecio tant com a lectora com com a escriptora. Guillamon diu, i em consola que ho digui algú que per ofici ha de llegir molt, que a molts llibres els sobren pàgines. Hi estic d’acord. Més d’una vegada he tingut la impressió que el text ha estat allargassat innecesàriament, amb la qual cosa es perd intensitat, vibració, com si alguna cosa s’anés deixatant.  

Per formació acadèmica em fixo molt en els dissenys de les portades, en la tipografia, en els espais en blanc que jo sempre voldria generosos. Per aquest motiu he hagut d’empassar-me més d’una llàgrima en veure la imatge física d’algun llibre la confecció del qual ni tan sols m’ha estat consultada. Altres vegades he tingut la sort de poder treballar amb l’editor aquest aspecte i la meva sensibilitat estètica ho ha agraït molt, sobretot al dissenyador, sovint amagat en algun despatx o estudi, fent silenciosament i eficaçment la bella tasca de donar visibilitat a la idea del llibre, la qual cosa vol dir que s’ha llegit el text, cosa que no sempre passa!

Una altra cosa de la qual es lamenta el crític literari Guillamon: L’edició catalana –i l’edició en general, però el cas català es veu més de prop- viu obsessionada amb la idea d’eliminar dels llibres qualsevol connotació cultural. El tema és molt ampli, i preocupant. Molts llibres ja fa temps que han deixat de ser cultura per ser entreteniment, ben legítim, però entreteniment. El problema és la confusió que ha portat la literatura a una gran desconsideració perquè tot es posa al mateix sac. Si un llibre no ven és que no val un pito. Fins aquest punt hem arribat, i ja fa anys. Recordo que Baltasar Porcel, un escriptoràs, ja se’n queixava, d’aquesta confusió. La literatura no ven gaire perquè demana una actitud activa per part del lector i el que ven és el text fàcil, mastegat, quan no banal.

Les coses pel seu nom com, tot i que incomodi: Els editors (no tots, és clar) miren d’eliminar les connotacions culturals dels llibres… Ni un misto, no vendré, a aquest pas. Però no escric pas per vendre sinó per fer art. És el que veritablement em motiva perquè l’art mostra qui som, però també qui podem ser quan amb totes les nostres forces i limitacions intentem fer el camí de l’ànima, allò que no hauríem de perdre ni vendre.

(article publicat al setmanari L’Eco de Sitges, 22 de març de 2013. A la imatge, vitrina de l'Espai Betúlia on es va exposar el material utilitzat en l'escriptura de La crisàlide)