Com el tema del bé i el mal,
conceptes arquetípics, el tema de l’ombra, el negatiu que hi ha en la
naturalesa humana, sempre m’ha atret de manera poderosa perquè voldria entendre
el que sembla difícil d’entendre. Perquè encara que costi d’acceptar-ho, el
cert és que el mal i les monstruositats que genera són omnipresents tant en la
nostra història personal com en la història col.lectiva. Només cal mirar
entorn.
Maldats en aparença innocent com
veure algú que riu de la relliscada d’un altre, a algunes persones ens provoca
desassossec. Ens preguntem què fa riure, què mou a riure davant l’espectacle
d’un mal pas, d’un error de càlcul, d’un desgraciat accident. El que es troba
al fons d’aquesta pulsió és instintiu. En un primari instint de supervivència,
la caiguda d’un altre ens col.loca en avantatge en la cursa. Així, doncs, no és
necessari recórrer a la figura del diable per saber què és el mal, ja que
nosaltres podem encarnar aquest mal que sembla petit però, com diu la dita, qui
en fa un cove en fa un cistell.
Ho van veure de seguida, els
nostres ancestres, quan en diferents salts civilitzatoris van idear mil formes
de contenir l’instint egoista, depredador, salvatge, però que, per fortuna,
s’alternava amb formes d’amor com ara la cura dels nadons, dels malalts, o el
ritual d’enterrar els morts en terra sagrada.
Llums i ombres sempre conviuen,
el negatiu i el positiu forma part de la realitat. Però hi ha moments històrics
com el nostre en què l’ombra es fa més espessa fins a provocar l’ofec
existencial. Moltes persones avui en dia senten el pes d’aquesta ombra que ens
aclapara, però el reconeixement de la llum que també som capaços de crear
permet mantenir dempeus l’esperança.
La psicologia troba el seu límit
en moments així. Al costat d’actituds humanes destructives, negatives, es
troben actituds humanes que miren cara a cara l’ombra per veure com la poden
guanyar. No es guanya res que no es conegui a fons. Així, observant la pròpia
ombra i domesticant-la com Sant Jordi va domesticar el drac, és possible posar
fronteres a l’agressivitat de la nostra pròpia bèstia i conduir-nos sinó amb
bondat, almenys amb honestedat i decència. Si som capaços de veure’ns com a
botxins sembla més fàcil no posar-se en situació de fer víctimes, ja que, a la
bona gent, la sola idea ja l’horroritza.
Cal practicar l’apertura del cor.
Els antics egipcis deien que el cor era la seu de la intel.ligència humana, la
casa del discerniment entre el bé i el mal, més enllà de les lleis que hem
hagut de crear per alçar parets que ens protegeixin, fins i tot de nosaltres
mateixos. La decadència de les civilitzacions arriba quan es traspassen els
límits de forma descarada i descarnada com ara mateix estem veient fins a
experimentar vergonya aliena. Si tots al final anem on anem, no veure la
inutilitat del mal sembla una gran ceguesa. És evident que l’ombra té el poder
de cobrir-ho tot si la deixem campar al seu aire.
(article publicat a El 3 de vuit, 1 de març del 2013. Foto feta en un parc de Londres, estiu 2008)
