Un dia i mig abans que morís el
meu pare, vam observar que tot d’una sortia de la somnolència que dóna la forta
medicació pel dolor. Ens va demanar amb un gest i amb un moviment dels llavis que
tanquéssim la televisió que, d’altra banda, ningú no mirava i que havíem deixat
sense so. Va tornar a cloure les parpelles i va estar una estona així fins que va
tornar a obrir els ulls i fins mig va incorporar el cap fins allà on les forces
li van permetre, que ja eren escasses. Aleshores va mirar enlaire un temps com
si veiés algú i hi va parlar fins que va fer un gest afirmatiu, com si es donés
a aquest algú, a una realitat més alta, com jo tantes vegades he imaginat que
devia ser el ‘sí’ de Maria. He escrit en altres llocs que el meu pare va morir
conscient que es moria. Però crec que també va morir conscient que no havia de
tèmer res ja que la mort és una major naixença, com va escriure Joan Maragall.
Però els dolors del part no els estalvia ningú, ni a l’entrada ni a la sortida.
Entrar a la matèria no deu ser fàcil com sortir-ne tampoc. No recordem l’esforç
per néixer, tot i que el vam fer. L’esforç del traspàs no el sabem, però no
sembla beneit pensar que alguna cosa de nosaltres oblidarà també aquest esforç de
néixer.
(extret de La capsa verda)
Magnífica reflexió. Saber aquests esforços em confirma que la vida ha estat dissenyada d'una manera brutal. I que la llarga consciència del final dolorós crea un fatalisme superior a les poques forces llavors disponibles.
ResponElimina