Cançó d'amor i de guerra

La meva és una generació afortunada: no ha patit guerres en el seu territori. Guerres cruentes, vull dir. Perquè les batalles per la vida diària en cap temps no s’estalvien més que a uns pocs. La meva generació va viure molt de temps sense tenir coneixement de la història que ens havia situat en un lloc subaltern. En tenir notícia d’aquest greuge, alguns de la meva generació lluitem per alliberar-nos d’aquesta servitud que el franquisme va revalidar i els seus acòlits (en ambdós extrems de l’arc polític) continuen. En concret: una guerra terrible ens va ser nefasta en el passat: la Guerra de Successió, que finalment es va perdre el 1714.

La gran literatura sempre s’ha fet ressò de les grans gestes històriques, fins i tot de les batalles perdudes. Però aquí l’ocultació dels fets, el silenci històric interessat ha planat amb persistència fins a ofegar la imaginació d’escriptors i poetes. Però ja fa temps que els temps estan canviant, com diu la cançó de Bob Dylan. I a les envistes dels 300 anys que farà d’aquell daltabaix, Jordi Carrió i Figuerola acaba de publicar Suite Barcelona (Editorial Fonoll), una crònica dels tràgics avatars que va viure la ciutat asetjada, en guerra, fets que en la seva recreació literària transcorren entre els anys 1710 i 1715.

La crònica de Jordi Carrió ens ve servida amb un seguit de postals literàries –quaranta-sis- d’una bellesa corprenedora. Feia temps que ho havia llegit uns poemes en prosa amb unes imatges visualment tan impactants. Només les podria comparar amb les de Herta Müller, la Premi Nobel de Literatura de 2010.

A Suite Barcelona, un veritable poema musical d’aires barrocs, Jordi Carrió ens presenta un tema clàssic de la literatura, i això és el que converteix en universal la seva reeixida aposta literària: la cançó d’amor i de guerra que podem trobar, per exemple, a les pàgines de la Ilíada grega, al Mahabharata hindú o als Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar tuaregs (traduïts per Teresa d’Arenys).

Finalment un episodi tan dramàtic de la nostra història entra a formar part de la República de les Lletres, precisament una iniciativa cultural de l’època, com queda registrat en una de les pàgines de Suite Barcelona, un dietari sentimental (l’encertada expressió és de Joan Santanach en l’epíleg d’aquest llibre extraordinari) escrit per un home madur, un barceloní de classe benestant i culta que té amors amb una dona napolitana molt més jove que ell. Tot i que això és l’anècdota, ja que el relat va molt més enllà, els goigs i les tragèdies personals entronquen amb l’arbre que ha alimentat les grans epopeies universals.

Perquè mentre anava llegint amb interès creixent les proses poètiques de Suite Barcelona, em passaven pel cap fragments d’El Paradís perdut, el llarg poema de John Milton, que escriu al Llibre IV: Ah, parella gentil que no suposes/ el canvi pròxim, quan les tals delícies/ seran no-res, lliurats a les angúnies,/ llavors més grans quan ara és més la joia! Sense reserva es pot comparar amb el poema amb què Jordi Carrió conclou Suite Barcelona: L’ànima del verb/ aitant penetra en la pau de les constel.lacions/ i remembra l’abisme de la guerra/ com fa transparent la carn/ i despulla els sentiments.

Suite Barcelona és, sens dubte, una magistral lliçó d’humana i històrica versemblança que a través d’un llenguatge poètic d’alta volada posa de relleu la fràgil condició dels éssers humans, sempre subjectes a les forces en tensió de l’amor, de la mort i del sentiment de pèrdua (“la mort avança pels carrers de Barcelona”, escriu Jordi Llavina, en un pròleg il.luminador del treball excel.lent del poeta). Escrita entre el maig de 2010 i el maig de 2011, Jordi Carrió dedica a Ernest Lluch Suite Barcelona. Un record per a un servidor de la pau que en aquests moments històrics commou d’una manera encara més profunda.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 11 de novembre de 2011)

Revisió de vida

En l’escriptura d’una autobiografia segurament el que és important no és el que va passar al peu de la lletra sinó el significat que acaba tenint per al narrador o la narradora allò que va passar. Escriure sobre una cosa passada en realitat és una revisió de vida, així com d’una trobada amb el present.

(a la fotografia, uns hàbits penjats en una cel.la de Scaladei, Priorat)

Montserrat Roig, 20 anys

El dia que va morir Montserrat Roig, el 10 de novembre de 1991, ara fa vint anys, tot creuant la Diagonal em vaig fer un esguinç al peu que em va deixar immobilitzada uns quants dies. L’anècdota no tindria més importància si no hagués donat lloc en primera instància a la lectura de Digues que m’estimes encara que sigui mentida, llibre de reflexions que, al meu parer, és al llindar del que hauria estat la literatura de la Roig en els propers anys, i que la seva mort prematura va segar; en segona instància aquesta immobilitat forçada va donar lloc a la llarga carta (més de trenta pàgines) que li vaig adreçar, i que resta entre els meus papers inèdits. En aquesta carta dialoguen l’escriptora aprenent i l’escriptora reconeguda, tot i que no sempre va ser així: la crítica literària catalana durant molt de temps va rebre amb fredor l’obra de Montserrat Roig. L’acusaven de ser autobiogràfica.

Però el temps passa i posa les coses al seu lloc. S’ha dit i estudiat sota aquests paràmetres, que la literatura de Montserrat Roig és un exponent vigorós del moviment feminista de l’època, de l’esquerranisme social, polític i antifranquista, i de la Barcelona urbana, concretament de l’Eixample. Tot això és cert. Però cal anar més enllà a l’hora d’aproximar-se a l’obra de la Roig. Ho ha fet M. Àngels Francès Díez a l’assaig Literatura i feminisme. L’hora violeta, de Montserrat Roig (Arola editors).

Montserrat Roig tenia una gran habilitat a l’hora de posar títols. Tant que alguns ja formen part de la mitologia literària, com ara El temps de les cireres o L’hora violeta. L’hora violeta, aquella hora màgica entre dues llums, és tant un títol descriptiu com un títol metafòric del que en podríem dir l’hora històrica de les dones, el seu desvetllament (ara sembla cosa del passat, tan aviat perdem la memòria recent). L’hora violeta de la Roig va més enllà quan es constitueix en una filosofia de vida que, salvant les distàncies, a mi em sembla que entronca amb la filosofia que María Zambrano expressa a les pàgines del seu llibre De la Aurora.

L’aurora és també una hora màgica entre dues llums. La filòsofa utilitza la metàfora de l’aurora per parlar de trànsits, de naixements de noves realitats humanes, de la mateixa manera que l’escriptora utilitza l’hora violeta per parlar d’un feminisme actiu que ha de resoldre, i ja és hora!, un vell, insolidari i injust estat de coses que situa les dones en un lloc subaltern. Una i l’altra, la filòsofa i l’escriptora, utilitzen la buscada bellesa en el llenguatge literari per seduir lectors i lectores envers la seva causa, que és la d’un ésser nou, una dona nova sorgida del propi esforç, o, com diu la mateixa Zambrano, nascuda per ella mateixa.

La idea de seducció aplicada a Montserrat Roig és d’Àngels Francés. I la seducció, com diu Francés, només la pot produir la bona literatura, la literatura de qualitat. Ho comparteixo plenament: Montserrat Roig és una novel.lista amb arguments, però en tant que dona de cultura, una intel.lectual, també és una novel.lista d’idees amb les quals intenta fer emergir un nou estat de consciència. Descrivint la realitat en la seva doble cara, l’amarga i l’esperançada en horitzons més amplis, Montserrat Roig va desbrossant camins fins arribar al nucli de la qüestió que vol posar sobre la taula –al clar del bosc, en paraules de María Zambrano-: la societat patriarcal que li ha tocat viure. Roig és conscient que l’ordre simbòlic de la realitat ambient no és vàlid ni ho pot ser perquè no és humà, perquè relega la identitat femenina en segon terme. I com les feministes de la diferència -les anglosaxones, perquè hi ha un feminisme de la igualtat, que és el francès-, l’autora reconstrueix identitats personals trencant arquetipus i perfent-ne de nous segons l’ordre dels nous temps que es van fent mentre es camina. I ho fa a través d’una escriptura que arriba a la màxima expressió literària i profunditat simbòlica a L’hora violeta.

(article que es publicarà demà al setmanari Diari de Vilanova, 11 de novembre de 2011)

  

Rilke i les deu ratlles

Rainer Maria Rilke era exigent. Demanava viure una llarga vida i viure-la amb profunditat abans no s’escrivissin aquelles deu ratlles veritablement bones. Això en l’ideal. Perquè ell, tot i que a vegades li costava molt escriure, va escriure molt. Per necessitat, és clar. S’hauria mort si no hagués pogut escriure. De fet es moria quan no podia escriure.

Instint de recerca

La recerca del coneixement és obra d’un instint tan potent com ho pot ser satisfer la gana, només que d’una altra naturalesa més subtil.

(a la fotografia, vista de l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, de Mont-roig del Camp, una vista pintada per Miró)

L'escriptura: un humanisme

Entenc l’escriptura com un humanisme, com una via no només per entendre la realitat –de fet, aproximar-s’hi, com en qualsevol art o ciència- sinó també com a eina de millorament personal i, per extensió, social. Veig l’escriptura, doncs, com una lliçó diària de la qual extreure alguna forma de saber que obri els ulls. El desvetllament de la consciència i el seu eixamplament comporten un major grau de responsabilitat. Entesa així, l’escriptura és una ètica, una moral.

(foto presa a Weimar, l'estiu de 2010)

Rosa

Quan tenia l’oportunitat de viatjar a Londres perquè la meva filla Cristina hi va viure cinc anys, em sorprenia l’afecció que dones i homes anglesos tenen pel color rosa. Aquí la progressia ha practicament desterrat de l’armari el color rosa, no fos cas que algú pensi que som tous o carrinclons… Doncs val la pena tenir coneixement que la vibració que emana del color rosa és la de l’Amor al cent per cent! El color rosa, un color càlid, significa la mare, la comprensió, la protecció, l’amabilitat personificada. Ho afirmen els qui han estudiat a fons el significat i el valor dels colors seguint els ensenyaments de la teoria dels colors elaborada per Goethe i Steiner, com Marta Povo.

I si ens anem posant peces de color rosa de manera visible o invisible... A veure si cridem l’Amor! Ho diu la dita: Rosa que l’amor s’hi posa. A mi em sembla que no fa tou, l’Amor, sinó més persona.

Teràpia

Segurament la teràpia consisteix en anar modificant, sense estrafer-lo, el relat amb què s’arriba davant del terapeuta. El treball de modificar-lo no és del terapeuta sinó del consultant. La informació –el que es diu no només de forma directa sinó sobretot de manera indirecta- que va sorgint de les consultes dóna eines al terapeuta per ‘ajudar’ al pacient a ‘enfocar’ el relat des d’un altre punt de vista. A partir d’aquí es pot anar modificant el relat sense estrafer-lo. El fet d’explicar-lo d’una altra manera pot tenir un efecte guaridor, i aquest és l’objecte de la consulta.

Ajudar algú -o a nosaltres mateixos!- a enfocar d’una altra manera el relat que corseca, mirar-lo des d’un altre angle allibera del seu pes. Però això demana sortir d’un mateix i escoltar -o escoltar-se en profunditat- no perquè ‘l’altre’ –el terapeuta, el familiar, l’amic, nosaltres mateixos en aquest paper- tingui més raó, sinó simplement perquè enfocar les coses des d’altres perspectives ajuda a veure-hi millor.

Imatge (artística) de la tardor

Al Celler de “Can Ginestar”, de Sant Just Desvern, té lloc l’exposició ARBRES, del col.lectiu Artsanjust. Es podrà veure fins al 20 de novembre. La fantàstica instal.lació de la fotografia porta per títol “Coberta de Tardor”. És obra de l’amiga Dolors Puigdemont.

Forma i contingut

La poesia és un bon exemple de com la forma no es pot considerar independent del contingut. La rima, la mètrica, el ritme, la cadència, la musicalitat expressen quelcom que seria impossible d’expressar sense aquests ingredients que no són, doncs, un ornament, sinó part imprescindible del poema.

U i molts tot és u

Al Daodejing, o El llibre del 'dao', es llegeix: "El 'dao' engendra l'u; l'u engendra el dos; el dos engendra el tres i el tres engendra totes les coses."

De manera que allò que sembla més petit, l'u, en realitat és el més gran, ja que l'u (o l'U) conté totes les coses.

Improcedent

La notícia, un requadre en les pàgines salmó de La Vanguardia del dia 20 d’octubre, es feia ressò d’una pregunta duta a terme per un usuari de Telecinco publicada a la seva pàgina web. Es va retirar “per improcedent” després que fos assenyalada l’existència d’aquesta pregunta al web de Telecinco per part d'E-noticies: “Si tinguessis un fill què prefiriries? que fos homosexual, que fos negre o que fos català?”

Malauradament, no han passat gaires dies perquè Gregorio Peces-Barba, un home il.lustrat, se suposa, ratifiqués una opinió sobre els catalans igualment “improcedent”.

Vicis i virtuts

En la meva infantesa i adolescència, es parlava, i no només a les esglésies, de vicis i virtuts. Una i altra paraula semblen haver desaparegut del llenguatge corrent de tal manera que si algú les diu sembla que parli d’un temps que mai no ha existit. A mi em semblen paraules exactes per dir el que senzillament volen dir com a tendències contraposades en el cor dels éssers humans. En aquest cor, si ho volem, es poden elevar temples a la virtut i excavar masmorres per als vicis.

Dol

Quan mengem de pressa ens ennueguem. Quan caminem més de pressa del que poden les nostres cames, correm el perill de caure. No obstant això, sembla que no es vulgui respectar el temps que demana cada cosa. Anem estressats, amb el cap a un pam del cos, a vegades fins i tot voluntàriament perquè ens empenyen i no som capaços d’aturar-nos. Més que caminar ens fan caminar: cal agafar les regnes a les nostres mans i dir prou.

Un dels temps que cada dia es respecta menys és el temps del dol. Es mor algú que estimes i sembla que no hagi passat res. En el temps de la intranscendència entronitzada, la majoria de gent no et consola, simplement t’empeny perquè oblidis el més ràpid possible el mal tràngol. Doncs no senyor, no senyora. Fer el dol no només és necessari i sanitós per a l’ànima adolorida sinó que demana un temps llarg. Un any pel cap baix per anar curant les ferides, dos anys per tornar al centre vital des d’on recordar la figura de la persona estimada sense aquell dolor agut que aclapara.

Si tots coneixem aquesta experiència, ¿per què ens hem endurit fins al punt de no mirar de comprendre que la persona que ha perdut un ésser estimat passa per estats anímics que hem de respectar? Cal entendre fins i tot aquella ràbia, fruit de la rebel.lia contra la vida que sembla injusta, que algunes persones experimenten en un moment determinat. Després ja ve la calma. Perquè al final s’acaba entenent que la vida no és justa ni injusta, simplement és com és i ho hem d’acceptar.

Si el naixement d’una criatura és una lliçó de vida, també ho és la mort d’algú. Aleshores, ¿per què aquest refús a acostar-se a allò que per la seva mateixa naturalesa ens explica radicalment com a éssers humans en el doble vessant de limitats i d’infinits? Perquè infinita és la vida que ens conté, ja sigui sota terra ja sigui asseguts a la taula compartida.

Dies enrere, el doctor Broggi fill ens convidava a no deixar que ningú s’apropiï de la nostra mort, a viure amb intensitat la vida fins al final, això sí, sense patir inútilment. Hi ha cures pal.liatives a les quals ens podem acollir amb tota lucidesa. Morir amb lucidesa és una sort, un privilegi que a vegades es rebutja. Sovint se sent dir: “Vull morir sense assabentar-me’n”. No sabem la mort que tindrem, però a mi si em deixen escollir trio morir amb el cap clar de la mateixa manera que trio viure amb consciència de viure.

De la mateixa manera que no ens hem de deixar arrabassar la nostra mort, no ens hem de deixar arrabassar el temps de dol per les persones estimades. Es necessita un temps per assimilar la pèrdua, cadascú el seu temps. Un cop passat el dol, els morts ens fan dolça companyia. Aleshores les llàgrimes de dolor i d’impotència es transformen en llàgrimes d’alegria íntima: és el regal que ens fan els nostres morts.

Aquests propers dies –dia de Tots Sants i dia dels Difunts- és tradicional anar al cementiri a retre’ls memòria, a posar flors a les seves tombes. Morts llunyans que cada dia apareixen en el nostre record tan vívids com els morts recents. I és que els morts ja no estan subjectes al temps i això els fa intemporals. L’observació d’aquesta realitat ens porta a pensar sense contradir la ciència –com així ho han cregut també durant mil.lennis religions, savieses i espiritualitats diverses- que res no mor, tot és viu, només que en una altra forma d’existència.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 d’octubre de 2011)

París es balanceja...

París es balanceja com una cançó de bressol. Una teranyina de somnis embolcalla el perfil metàl.lic de la Tour Eiffel.

Els límits de la felicitat qui sap on són quan em miren els seus ulls esbatanats per Amor i la sorpresa del seu descobriment.

Iniciem el trajecte de tornada a casa agafats de la mà. Em deixa a la porta. Al cancell, un bes furtiu nodreix els llavis del desig incipient.

Plantada com la dona de Lot, tota jo sal de la vida!, no goso moure’m de por que es desfaci l’encant.

Alba i cendra a París. Editorial Comte d'Aure, 2011

Anima i animus

Segons la Càbala (o Kabbalah), els elemens femenins i masculins de l’ànima (de tota ànima, ja sigui la d’un home ja sigui la d’una dona) provenen de les esferes còsmiques, ja que l’ànima és una combinació dels principis mascle i femella, o Nefesh i Shajah. C.G. Jung ho diu de manera semblant: anima i animus. 

Explorar aquests elements dins nostre, més encara, harmonitzar-los, casar-los, quina aventura vital!  

Digueu-li consciència

Al llibre De Verbo Mirífico, del renaixentista Johannes Reuchlin, es troba escrit: "Senyor, lliura la meva ànima del llavi pervers i de les paraules fraudulentes."

"Molts polítics, banquers, professionals de diverses disciplines i intel.lectuals deshonestos no han sentit mai ni volen sentir res semblant", em diu una amiga. "A més, no creuen en el Senyor!" "Però bé deuen creure en la consciència -li dic jo-, o en això tampoc...?"

Sirenes

La sirena es descriu com un ésser de mig cos de dona i cua de peix, que ha personificat la bellesa inaccessible, l'aparença enganyosa, l'atracció pel desconegut i, per sobre de tot, el misteri del mar. Però Andersen va recrear aquest mite clàssic i va convertir la sirena en un ésser capaç de la més gran abnegació.

La sirena d'Andersen renuncia a la seva immortalitat per l'amor d'un home que al final la rebutja.

Lliçó a ulls de la dona contemporània: mai no hauríem de renunciar a la pròpia naturalesa.

(a la imatge: pintura de Sabina Álvarez)

Biblioteques

No sé si els llibres en paper perillen o no, a casa continuem a comprar-ne i es pot dir que no hi ha dia que no hi entri un llibre. La nostra biblioteca és enorme. Tant que hi ha molts llibres fora de la biblioteca, vull dir que als prestatges ja no ens hi cap res més i tenim llibres pertot.

Però hi va haver un dia que jo no en tenia cap, de llibre, i em delia per llegir-ne. La primera biblioteca que hi va haver a casa dels meus pares la vaig fer jo, i durant la meva vida n’he fet més d’una, de biblioteca, fins i tot la biblioteca preciosa que em van robar de resultes de la separació. D’aquest episodi n’he parlat en altres llocs. Només diré que per poder preservar tres llibres de l’ànima, llibres d’aquells que s’estimen com un tresor, vaig haver de prendre’ls com si fos un lladre de mi mateixa. Algun altre, pocs, els ha recuperat la meva filla. En aquestes circumstàncies doloroses encara hi ha qui vol fer mal de manera superlativa, i a mi el pitjor mal que em podien fer era prendre’m la biblioteca.

No sóc pas el primer cas d’escriptora que s’ha format llegint llibres de biblioteques alienes, ja sigui la biblioteca de l’escola, del barri o del municipi, ja siguin biblioteques familiars com la d’uns cosins de la meva mare o la dels pares d’amigues meves. Conscient del valor que tenen els llibres per als seus amos, sempre els vaig tornar religiosament.

Res de més terrible que no et tornin els llibres. Més d’una vegada i més de deu vegades he hagut de tornar a comprar llibres deixats, la qual cosa cada dia és més difícil, ja que a les llibreries poc hi ha llibres de fons i llibres publicats deu anys enrere, per exemple, ja són absolutament introbables. Sort de les llibreries virtuals que vénen llibres de segona mà: en més d’una ocasió m’han resolt el problema. Perquè hi ha llibres que no puc deixar de tenir, llibres que consulto cada vegada que ho necessito, llibres que formen part de la meva geografia mental.

N’estic certa que sense haver llegit el que he llegit i en les circumstàncies en les que ho he llegit, jo no seria l’escriptora que sóc. En la biografia de tot escriptor hi ha llibres fundacionals, generalment llegits en la infantesa o en adolescència, com aquells llibres que Jacint Verdaguer va llegir a la biblioteca de Vic, i que segons es diu el van fer néixer com a poeta i creador d’un català excepcional.

La mare d’Albert Camus, Catherine Sintes, néta d’emigrants menorquins a Alger, era analfabeta. Però la dona empenyia el fill perquè anés a llegir a la biblioteca del barri. El futur premi Nobel de 1957, l’escriptor que va atrevir-se a desafiar intel.lectualment Jean- Paul Sartre, el filòsof aleshores tan rellevant i al costat del qual s’havia format, va descobrir a la biblioteca de la seva joventut que els llibres eren com finestres obertes al món.

Més d’una biblioteca, doncs, podria dir-se que és la mare de tal o qual escriptor. La meva va ser la biblioteca de l’escola, ampliada a la biblioteca que tenia al seu despatx donya Rosa Robert, la directora. Donya Empar, la mestra que jo tenia aleshores, veient que ja havia esgotat els llibres de la biblioteca, va sol.licitar a la directora d’obrir-me les portes de la seva. Va ser com si m’haguessin obert les portes d’una catedral. Vaig entrar en aquell recinte convençuda que en aquells prestatges de bona fusta hi havia tot l’or del món. I metall pur, metall incorruptible pel seu valor espiritual han resultat ser per a mi alguns dels llibres que vaig llegir aquells anys (entre els deu i els catorze), seleccionats per donya Rosa, que els depositava a les meves mans delicadament, com si fossin copes de cristall.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 21 d’octubre de 2011)

Esmeralda Cervantes

Sabeu qui va ser, Esmeralda Cervantes? Jo no en sabia res, i greu que em sap, fins que he llegit l’article de Fabiàn Estapé, publicat a El Punt Avui, que n’explica tots els detalls. Esmeralda Cervantes és el pseudònim de Clotilde Cerdà Bosch, filla de Clotilde Bosch, l’esposa d’Ildefons Cerdà, que la va adoptar com a filla. Clotilde Cerdà, una dona de molt talent, va ser una arpista molt famosa de seva època. Però al mateix temps va ser una “personalitat intel.lectual destacada amb idees republicanes, federalistes i lliurepensadores.” I aquí és on topem, no només amb les esglésies religioses sinó també amb les esglésies pseudoprogressistes, tant o més estretes que les primeres, pel que reporta Fabiàn Estapé. Per a qui ho vulgui saber, diu, Clotilde Cerdà va ser iniciada a la maçoneria l’any 1880, i atenent la seva ideologia liberal i de caràcter filantròpic, va fundar l’Acadèmia de la Il.lustració de la Dona.

Fabiàn Estapé està escandalitzat, ja que sembla que en la biografia d’Esmeralda Cervantes que ja s’ha publicat al Diccionari biogràfic no consta res de tot això. Encara som aquí, amb la ment tancada com una closca d’ou. El pitjor, però, és que la tergiversació o omissió de dades, en aquest i en altres casos, es va perpetuant i pel que sembla ningú no diu res. De debò hem entrat al segle XXI?