dijous, 10 de novembre de 2011

Montserrat Roig, 20 anys


El dia que va morir Montserrat Roig, el 10 de novembre de 1991, ara fa vint anys, tot creuant la Diagonal em vaig fer un esguinç al peu que em va deixar immobilitzada uns quants dies. L’anècdota no tindria més importància si no hagués donat lloc en primera instància a la lectura de Digues que m’estimes encara que sigui mentida, llibre de reflexions que, al meu parer, és al llindar del que hauria estat la literatura de la Roig en els propers anys, i que la seva mort prematura va segar; en segona instància aquesta immobilitat forçada va donar lloc a la llarga carta (més de trenta pàgines) que li vaig adreçar, i que resta entre els meus papers inèdits. En aquesta carta dialoguen l’escriptora aprenent i l’escriptora reconeguda, tot i que no sempre va ser així: la crítica literària catalana durant molt de temps va rebre amb fredor l’obra de Montserrat Roig. L’acusaven de ser autobiogràfica.
Però el temps passa i posa les coses al seu lloc. S’ha dit i estudiat sota aquests paràmetres, que la literatura de Montserrat Roig és un exponent vigorós del moviment feminista de l’època, de l’esquerranisme social, polític i antifranquista, i de la Barcelona urbana, concretament de l’Eixample. Tot això és cert. Però cal anar més enllà a l’hora d’aproximar-se a l’obra de la Roig. Ho ha fet M. Àngels Francès Díez a l’assaig Literatura i feminisme. L’hora violeta, de Montserrat Roig (Arola editors).
Montserrat Roig tenia una gran habilitat a l’hora de posar títols. Tant que alguns ja formen part de la mitologia literària, com ara El temps de les cireres o L’hora violeta. L’hora violeta, aquella hora màgica entre dues llums, és tant un títol descriptiu com un títol metafòric del que en podríem dir l’hora històrica de les dones, el seu desvetllament (ara sembla cosa del passat, tan aviat perdem la memòria recent). L’hora violeta de la Roig va més enllà quan es constitueix en una filosofia de vida que, salvant les distàncies, a mi em sembla que entronca amb la filosofia que María Zambrano expressa a les pàgines del seu llibre De la Aurora.
L’aurora és també una hora màgica entre dues llums. La filòsofa utilitza la metàfora de l’aurora per parlar de trànsits, de naixements de noves realitats humanes, de la mateixa manera que l’escriptora utilitza l’hora violeta per parlar d’un feminisme actiu que ha de resoldre, i ja és hora!, un vell, insolidari i injust estat de coses que situa les dones en un lloc subaltern. Una i l’altra, la filòsofa i l’escriptora, utilitzen la buscada bellesa en el llenguatge literari per seduir lectors i lectores envers la seva causa, que és la d’un ésser nou, una dona nova sorgida del propi esforç, o, com diu la mateixa Zambrano, nascuda per ella mateixa.
La idea de seducció aplicada a Montserrat Roig és d’Àngels Francés. I la seducció, com diu Francés, només la pot produir la bona literatura, la literatura de qualitat. Ho comparteixo plenament: Montserrat Roig és una novel.lista amb arguments, però en tant que dona de cultura, una intel.lectual, també és una novel.lista d’idees amb les quals intenta fer emergir un nou estat de consciència. Descrivint la realitat en la seva doble cara, l’amarga i l’esperançada en horitzons més amplis, Montserrat Roig va desbrossant camins fins arribar al nucli de la qüestió que vol posar sobre la taula –al clar del bosc, en paraules de María Zambrano-: la societat patriarcal que li ha tocat viure. Roig és conscient que l’ordre simbòlic de la realitat ambient no és vàlid ni ho pot ser perquè no és humà, perquè relega la identitat femenina en segon terme. I com les feministes de la diferència -les anglosaxones, perquè hi ha un feminisme de la igualtat, que és el francès-, l’autora reconstrueix identitats personals trencant arquetipus i perfent-ne de nous segons l’ordre dels nous temps que es van fent mentre es camina. I ho fa a través d’una escriptura que arriba a la màxima expressió literària i profunditat simbòlica a L’hora violeta.
(article que es publicarà demà al setmanari Diari de Vilanova, 11 de novembre de 2011)

  

7 comentaris:

  1. Enhorabona, per aquest gran homenatge.

    ResponSuprimeix
  2. Quin article més encertat, Teresa. I com m'agradaria llegir la llarga carta. Espero veure-la publicada aviat.
    No ens vam tractar gaire, amb la Montserrat, però un dia la vaig citar a Zurich i vam parlar de moltes coses, ella senzilla i propera. Aviat va morir, gran pèrdua. Però el seu record no ha mort.

    Olga

    ResponSuprimeix
  3. Un gran article, Teresa. Ella ja no hi és, cert, però els seus mots sempre ens faran companyia.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  4. Montserrat Roig, sempre actual, sempre la seguiré!!!

    ResponSuprimeix
  5. Teresa, quina participació tan interessant!

    Vint anys és un lapse de temps prou curt perquè molts puguem recordar què va passar aquell dia. Què estàvem fent, què vam pensar.

    Les teves reflexions són un regal per als lectors d'aquest homenatge conjunt a Montserrat Roig. Moltes gràcies!

    ResponSuprimeix