Vida

Totes les coses i fenomens no només expressen la Vida sinó que són la Vida. Totes les coses i fenomens són Vida en realitat i en potència. Només la nostra mirada entelada ens despista.

La memòria

Podem modificar la memòria? De fet, ho fem. La memòria és una recreació subjectiva dels fets que ens han esdevingut. La vivència dels fets –la seva impressió- determina el seu record. Hi ha unes dades objectives, cert. “Això va esdevenir-se el dia tal a tal hora i a tal lloc i hi havia fulano o mengano…” Però a l’hora de recordar compta més si en aquell moment estàvem tristos o contents, si experimentàvem fàstic, meravella o por.
Que modifiquem la memòria segons la nostra percepció dels fets i, no ho oblidem, segons la pròpia manera de ser i referents adquirits, ho prova quan anem de viatge, per exemple. Veiem les mateixes coses i a la mateixa hora del dia i amb la mateixa temperatura. No obstant, el relat de l’experiència és del tot diferent.

Rilke i la malaltia

De forma sorprenent al concepte habitual de malaltia, deia Rainer Maria Rilke en una carta al jove poeta: “Pensi que la malaltia és el mitjà gràcies al qual l’organisme s’allibera del que li és estrany; se l’ha d’ajudar, doncs, a estar malalt, a fer que sofreixi tota la malaltia, que aquesta exploti…”
No es tracta de buscar la malaltia ni de recrear-s’hi, sinó de veure perquè hi ha malaltia i com aquesta ens pot conduir a una veritable transformació a tots nivells, ja que les persones som més que un cos. Parlem de malalties severes, no de refredats. Tot i que a un refredat també se li pot trobar un sentit.

Joan Miró i la Càbala

L’obra de Joan Miró és fascinant. I ho és perquè no es dóna a primer cop d’ull i es proclama en el misteri. No és fàcil, doncs, entendre el que en podríem dir codi Miró. I, això no obstant, l’obra de Miró s’inspira en arquetipus universals que poden ser llegits des de la mentalitat occidental, però també des de la sensibilitat oriental. L’última pintura de Miró té molt de zen, la qual cosa no nega les seves arrels jueves, com ha encertat a descobrir el professor Saturnino Pesquero (mallorquí d’origen i des de 1962, resident al Brasil), en un llibre de referència per comprendre l’artista: Joan Miró: la intencionalidad oculta de su vida y obra. Como deletrear su obra pictòrica.
Un dels quadres cabdals per entendre la filosofia d’arrel semítica subjacent en l’obra de Joan Miró és La Masia. Pesquero dedica tot un capítol del llibre a estudiar tot el saber mític que entronca amb la Càbala, i que emergeix en cada detall d’aquest retaule vivent que és La Masia.
És oportú recordar aquí un reconegut internacionalment cabalista del segle XIII, Mossé ben Nahman (o Nahmànides), nascut a Girona, i autor de llibres tan importants com Llibre de la redempció, Excel.lències de la Torà o Sermó de l’Eclesiastès. Què vull dir, amb això? Doncs que la Càbala també forma part de la nostra tradició religiosa, filosòfica i literària catalana, tot i que amputada amb l’expulsió dels jueus per la corona espanyola el 1492.
Els artistes genials no només són visionaris sinó també mèdiums de les realitats profundes de l’esperit. Joan Miró va deixar-se l’ànima pintant La Masia, un quadre que si bé pot llegir-se des de moltes perspectives (l’art és polisèmic), fer-ne una interpretació des de la Càbala, tal com fa Saturnino Pesquero, l’encerta de ple. Així, cabalitat i catalanitat, tant en el seu aspecte tel.lúric com cultural, es relacionen en un quadre que pot considerar-se el punt de partença de la posterior evolució de l’obra de Miró.
En l’estudi de La Masia l’autor va desgranant les correspondències entre els símbols de caràcter mític universal, símbols de significat humà-existencial-personal i símbols d’inspiració cabalística. Ja l’arbre pintat enmig del quadre evoca l’arbre de la Càbala, amb els seus atributs divins, que van des de Keter a Malkut, o des de Déu a la Humanitat.

(publicat a El 3 de vuit, 29 d'octubre de 2010)

Crítica

“La crítica literària hauria de sorgir d’un deute d’amor”, va escriure George Steiner l’any 1959 a Tolstoi o Dostoievski (Siruela), on l’autor fa una lectura rigorosa, profunda, però també admirativa, del treball literari dut a terme per aquests dos gegants de la literatura russa. “Bona part de la crítica contemporània és d’una altra índole: burlona, tocanassos… sovint es fa més per enterrar que no pas per saludar.” O per consolidar la mediocritat. Perquè, ai del qui té un pensament lluminós: aviat troba apagallums!
Costa de posar sobre la taula el tema de la crítica, un tema que va de boca en boca, que tothom sap com funciona, però que ningú no gosa parlar-ne obertament perquè, com deia dies enrere Antoni Puigverd en un article “el pensament lliure torna a ésser sospitós. Es menysprea a l’escriptor o intel.lectual que pensa pel seu compte…” I tant. Tothom, o almenys una gran majoria, tem aquesta mena de mort social, i és comprensible. D’aquí ve tant de silenci que manté un estat de coses, a vegades fins i tot immoral.
Perquè la crítica que s’acostuma a practicar aquí (i és clar que hi ha excepcions!) és extraliterària. Què vull dir? Doncs que compta tot menys la literatura. Tant si val si escrius bé com malament, tan si val si fas una obra literària amb nota. Compta la teva filiació política, si tens un lobby darrere, si ets creient o ateu, si ets amic d’aquell o d’aquell altre, si tens pinta de professor o de hippie, si ets molt social o de caràcter reservat, si tens salut o estàs malalt, si ets guapo o lleig… i així podríem anar sumant i restant circumstàncies que res no tenen a veure amb l’obra a analitzar, però que surten a col.lació, ja sigui de forma subtil, a vegades barroera i tot.
“Això ha passat sempre”, ja sento que diuen alguns. Sí. Ja Domènec Guansé, que va exercir la crítica, va escriure: “És obvi que sense moral no hi ha crítica possible”. L’escriptor volia dir crítica ni llagotera ni venuda, ni destructiva ni plena de prejudicis, sinó crítica constructiva, il.luminadora, honesta.
“I tu, què fas?”, diran uns altres, vist que sovint comento lectures. He escrit en una altre lloc que la crítica que faig és la crítica de l’amateur, és a dir: sense interès personal ni econòmic, totalment lliure. I la faig per amor a la literatura i amb esperit de servei a aquesta literatura, la catalana, que em produeix tanta estima i admiració. I em mou a exercir la meva opinió el fet de comprendre des de dins la dificultat d’escriure amb aquell esperit d’excel.lència que intenta anar més enllà del propi autor o autora, escriure sense cotilles mentals, deixant volar l’esperit.
Crec que el paper de la crítica és d’intermediació. El crític intenta posar en contacte l’autor i el receptor, uns i altres amb referents propis i aliens, i sempre amb el desig d’incitar a la lectura i de situar els llibres en el seu context literari. El judici (i menys dedicat a les persones) no s’escau en la crítica. L’opinió, sí, i sempre reconeixent que diguem el que diguem quedarem curts perquè els humans som limitats. Qualsevol forma d’art és més que nosaltres perquè prové d’un treball de superació, tant dels autors com dels crítics.
Així, doncs, m’hi miro, a l’hora de redactar un text crític. Pretenc que sigui en ell mateix una peça literària que el temps sostingui amb dignitat. T. S. Eliot parlava de la figura del poeta-crític: aquell o aquella que en paral.lel a la seva producció de creació desenvolupa una obra crítica. En aquest mester intento sempre elevar l’anècdota a categoria, que el temporal esdevingui intemporal. I m’afilero amb el què deia el pintor Joan Ponç: “Pretenc donar una prova: que també és possible crear al marge de tots els interessos, pressions i modes”. Em sembla que la crítica ha d’anar per aquest camí d’ètica, de llibertat mental i d’amor a l’art i a la feina ben feta.
(publicat a L’Eco de Sitges, 5 de novembre de 2010)

Centre

El melic de les Espanyes és a Madrid. I escric Espanyes expressament, Espanyes que van a diferents velocitats, tot i que es vulguin uniformar territoris i persones. Qui sigui qui s’hi empenya, no se’n surt: alguns som com aigua que s’escola d’un cistell. Els més intransigents diran que som rebels sense causa, i jo dic que la nostra causa demana rebel.lia, això sí, bella, estètica com les arrugues que donen personalitat.
Espanya vol ser radial i alguns anomenats perifèrics ens considerem centre de la nostra vida perquè “el centre és a tot arreu”, com deia Nietzsche.

Congrès dels Diputats

Hem estat uns dies a Madrid. Dilluns al capvespre vam tenir una ocasió privilegiada de fer una visita privada a l’edifici del Congrès dels Diputats per dins, veure al sostre les marques dels trets de pistola del Tejero, pujar a la tribuna i fer-se a la idea de ser un diputat pronunciant un discurs, o una protesta. L’escenari del Saló de sessions –cal parlar d’escenari- està conservat tal com va ser inaugurat el 1850 per la Reina Isabel II. Els passadissos lluminosos i encatifats, la Biblioteca, de tres pisos, espectacular amb els seus mobles foscos. A la Càmera es conserven els retrats de tots els presidents des de 1810. A partir de 1980 s’han inaugurat cinc nous edificis d’ampliació, la vida política s’ha anat complicant.
El que no ha canviat és la retòrica política. Dimecres al matí, fins a les 11, vam asseure’ns a l’amfiteatre de convidats per assistir a la sessió parlamentària. Comença a les 9 en punt després de sonar un timbre com a l’escola. El president del Govern espanyol va contestar, amb respostes exclusivament polítiques i la seva gestualitat habitual, les preguntes que li van fer el diputat Ridao i el cap de l’oposició Rajoy. A les 9 i vint minuts ja era fora del recinte. Un paper més llarg el va tenir la vicepresidenta segona, la ministra Salgado, amb envitricollades respostes. Una pregunta sobre temes econòmics catalans no va aclarir res, com és costum, decebent el diputat Macías i als catalans que érem a la sessió, suposo que només nosaltres. La representació actoral de presidents, ministres i diputats va ser magnífica, com es veu per televisió. Si saps el paper, si el portes ben preparat amb una xuleta discreta, o si saps improvisar, com sovint fa el president Zapatero, tot resolt, de moment. Una altra cosa és resoldre els problemes del país, fer-se’n cabal. El mal és que estem a les seves mans i l’oposició és deplorable. I si canviéssim d’escenari, d’actors i de circumstància? Les crisis a vegades fan miracles.

(al Congrès dels Diputats no es poden fer fotografies, et fan deixar mòbils i càmeres a l'entrada. La que veieu és manllevada. La perspectiva que teníem nosaltres era de més amunt: vèiem cara a cara les estàtues d'Isabel i Ferran, els Catòlics, que parlen per elles mateixes sobre la nostra condició històrica)

Temple de la Sagrada Família

Tretze, catorze anys (escric de memòria, haig de comprovar les dates), vaig viure al carrer Provença, a dues mansanes del temple de la Sagrada Família. Des de casa, a les dotze en punt sentia les campanes de l’Àngelus. Llavors aturava la feina i em recollia commoguda sempre pels misteris de l’Anunciació i el de l’Encarnació, que tant m’han fet pensar en el misteri de la vida.
En aquell temps, vaig veure iniciar les obres del portal de la Passió: formaven part del meu paisatge quotidià! Avui, 7 de novembre de 2010, s’ha consagrat “la catedral dels pobres” del nostre genial artista Antoni Gaudí, un temple que és un monument a l’esperit. Del simbolisme de la Sagrada Família potser em vindrà de gust anar-ne parlant en altres entrades al blog.
He vist la cerimònia per televisió. Quan l’arquitecte en cap Jordi Bonet i Benet XVI han intercanviat simbòlicament la clau del temple, m’han saltat les llàgrimes. Visc la vida de l’esperit com puc i sé, i potser per aquesta mateixa raó sóc molt crítica amb un papat que, com els anteriors, encara no considera prou dignes les dones d’exercir el ministeri sacerdotal (la imatge de les monges rentant l’altar i vestint-lo parlava per ella mateixa). I mentre pensava en aquest tema pedra de toc, m’ha vingut a la memòria Carles Pelegrí, advocat del Patronat del Temple que, anys enrere, quan no hi havia tantes masses de turistes visitant aquest monument, va passar, ell i tot l’equip d’aleshores, tantes angúnies per tirar endavant econòmicament el projecte. Pelegrí va treballar colze a colze amb el cap d’arquitectes Bonet tants anys perquè aquest somni fos realitat, tot i que encara és inacabat.
Carles Pelegrí fa potser també tretze, catorze anys que ens va deixar. Era el marit d’una tia àvia dels meus fills: Dolors Oromí, noble artista del tapís. Ella també haurà plorat. A la seva casa de “Can Sors”, de Palau Solità i Plegamans, guarda alguns dels motlles de guix inservibles de les escultures que Josep Maria Subirachs va fer per a la façana de la Passió. La del Crucificat sempre feia molta impressió a la meva filla Cristina, aleshores un infant de pocs anys. Subirachs està malalt de fa tant de temps. Potser també ell, a qui els qui l’apreciem hem trobat tant a faltar, en alguna escletxa de consciència haurà plorat aquest matí amb llàgrimes emocionades.

Fruits de tardor

Vet aquí un plat amb llanegues, fredolics i rovellons. No els he comprat al mercat, ni al colmado, ni en aquelles botigues de multi-fruita. Tampoc no els he collit jo, que no en sé… Aquests fruits de la tardor són obsequi dels nostres amics vilafranquins, l’Anna i el Pere, que ells sí que en saben de collir-ne i de fer-ne ofrena. Fan aquella fantàstica olor humida de bosc que transporta potser als primers dies del món, o gairebé: l’Abric Romaní no és tan lluny de casa com no ho és la nostra memòria olfactiva. M’imagino la cara de felicitat dels nostres avantpassats en collir-los i menjar-los cuits al foc viu; i ja podeu imaginar la nostra cara de felicitat en menjar-los cuits amb un bon oli d’oliva i perfumats de julivert.

Rosa de tardor

Contemplant les roses de tardor, bellesa absoluta en la seva perfecció i evanescència, sembla que diguin: Allò que ha de desaparèixer en nosaltres desapareix, però, i allò que resta? Allò que resta és tan subtil, tant, que sembla perdut i és guanyat.
(extret de Sojorn a la Font de la Vallclosa)

Jardins de roses

He vist roses, al jardí del Petrarca. Roses d’octubre. M’evoquen les roses de vermell encès del seu jardí a Arezzo, on va morir. En la contemplació, la memòria enllaça amb les roses del jardí de la casa d’estiu de Goethe, a Weimar. Sí, hi havia roses d’estiu, modestes enmig de l’exhuberància del verd! Les roses vénen dels morts, deia Rilke. Quan arribem a casa, el jardí és florit de roses. Els poetes transfigurats.
(extret de Sojorn a la Font de la Vallclosa)

Cézanniana

Dissabte al matí, de camí a la Fontaine de Vaucluse, atrets per la bellesa de les parades amb els fruits del temps, vam aturar-nos a una petita població anomenada Petit Palais, on hi havia el mercat setmanal. A la fotografia, un dels cézannes que s’exposaven a la llum del sol que va inspirar el gran mestre.

La primavera de Laura

Com la primavera esclatant, la noia vestia de verd. El vestit tornassolat li cenyia el cos, que s’obria com una flor en el seu coll daurat. En contemplar la visió d’aquella esmaragda viva que resplendia al sol, Petrarca no pogué moure’s de lloc: el seu cor i el seu esguard quedaren fixats per sempre en Laura d’ençà aquell 6 d’abril de 1327.
(extret de Sojorn a La Fontaine de Vaucluse)

Al Palais du Roure

Dos van ser els motius que ens van ens van dur a Avinyó: les grans exposicions de Miquel Barceló i les petges a la Provença de Don Víctor Balaguer i el felibrisme. Al Palais du Roure hi ha el que en diuen Bibliothèque et Centre de documentation méditerranéenne, on volíem consultar la correspondència entre Balaguer i el geni d’aquestes terres: Frederic Mistral. Després d’haver consultat aquestes cartes, vam visitar les dependències del palau on hi havia l’exposició “Louis Jou, arquitecte del llibre”, extraordinari gravador al boix d’origen català que ja coneixíem d’una altra vegada que vam ser a la seva casa-museu a les Baux de Provence. El Palais du Roure té un aire decadent: fa la sensació que els dies hi passen tan a poc a poc que a penes s’hi mou la pols.

Fontaine-de-Vaucluse

Des d’Avinyó, pelegrinem fins a la Font de la Vallclosa, on, tants dies i tantes nits, Francesco Petrarca va asseure’s a meditar sobre l’alfa i l’omega de l’existència. L’indret, que encara desprèn, voluptuosa, l’aura màgica que va encisar el poeta nascut a Arezzo, és ferèstec i de dimensions colossals. Avui se’ns apareix amb la bellesa tardoral que transforma la vegetació en or i foc. Contemplant el centre obscur de la font amagada en la roca viva, escoltant la remor quieta de les aigües de l’origen, Petrarca, transit d’amor i de dolor, fugia de Laura i trobava Laura en la diana de la llum líquida i nocturna que només ell podia veure. Immergit en el misteri de la font, Laura esdevenia símbol de la Dama, el Poema, el Camí.
(extret de Sojorn a la Font de la Vallclosa – 30 d’octubre 2010)

Desamor

Aquest cap de setmana passat, a Vilanova i la Geltrú, la ciutat on visc, una dona va morir assassinada a mans de la seva parella. El fill gran van trobar morts de costat els pares, ja que l’home es va suicidar disparant-se un tret amb l’escopeta de caça amb la qual havia mort la seva dona.
Fa esfereïr, i són tantes les víctimes, massa. No em trec del cap fàcilment aquest horror que sempre sento cada cop que salten als mitjans de comunicació aquestes notícies. I veig aquestes dones mortes d’una en una, i al final les veig totes juntes en un cel estrany, sense estrelles. A poc a poc, però, el cel es va aclarint perquè una altra vida les il.lumina.
Algunes d’aquestes dones havien estat mutilades. Però jo les veig com quan eren dones enamorades. Osiris, Orfeu, Dionisos, van ser desmembrats abans d’esdevenir déus. Crist va ser crucificat. En la vida il.luminada, els déus són resuscitats. I elles, les víctimes del desamor, també resusciten cada cop que pensem en elles. La memòria és un acte d’amor.

(aquest bloc farà uns dies de vacances. Serem a Avinyó. Tornem per Tots Sants)

Joan Solà, in memoriam

Per la seva gran categoria com a filòleg i lingüísta, Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc d’Urgell, 1940), últim Premi d’Honor de les Lletres Catalanes hauria de ser un personatge més conegut en el nostre àmbit nacional. Fixeu-vos que no he escrit “cultural”, perquè conegut en l’àmbit cultural català, tot i que cal especificar-ho, ja ho és.
Però en un temps i en un país en el qual “encara” es qüestiona que siguem una nació, i que tants no volen pensar en tal cosa com si la nació no anés amb ells (cal preguntar-se en quin lloc viuen), el tema és posa difícil. S’ha de reconèixer, i prou greu que em sap, que si amb un micròfon a la mà em situo al mig de la Rambla vilanovina o barcelonina, tant li fa, i pregunto, a l’atzar, qui és Joan Solà, més gent de la que voldria em mirarà com si els hagués preguntat per un extraterrestre.
És clar que no seria tan rara, la consideració d’extraterrestre, atesa la sensació d’estranyesa que alguns catalans sentim. No sé si heu parat esment en un fet que ja ha destacat algun periodista: cada vegada s’escriu menys el mot “catalans” en els mitjans escrits, com si fes vergonya. Altres no escriuen “catalans” a consciència, a fi i efecte d’anar esborrant el mot sin que se note el cuidado. I és que el nom fa la cosa.
Joan Solà és un patriota català que planta cara (patriota és una altra paraula que sembla condemnada a desaparèixer del nostre lèxic). Llegiu el seu darrer llibre publicat: Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra. El títol parla per ell mateix. Joan Solà és un patriota i un mestre tal com els grecs antics entenien aquesta figura de referència per a la societat. Joan Solà no es conforma, com els vells mestres grecs, a exercir amb excel.lència el seu mestratge a l’acadèmia que és l’Institut d’Estudis Catalans, i també a la universitat, sinó que s’esforça a situar la llengua catalana i els seus avatars al mig de l’àgora.
Per aquest motiu, a Joan Solà jo ja espero llegir-lo cada setmana a les pàgines del suplement de cultura del diari Avui. Que, sigui dit de passada, cada vegada és més prim, i no només de pàgines, sinó de continguts. És vox populi entre la gent del gremi que a cada innovació que es fa en aquestes pàgines dites culturals es perden tants llençols que aviat no en quedarà cap. A més: l’actual Avui, que ja feia un temps que tinc entès que no arribava a la Catalunya Nord, ara sembla que no arriba al País Valencià i es diu que aviat tampoc a les Illes…
En aquest suplement cultural de l’Avui, Joan Solà hi té un espai senyer, que per sort es conserva: Parlem-ne, un espai que constitueix un model d’articulisme cultural. Així, a Parlem-ne es troben lliçons magistrals de lingüística escrites amb una gran eficàcia narrativa a fi i efecte de fer-les arribar a tots els públics, lletraferits o no. Les seves cròniques sobre temes filològics i lexicogràfics són una delícia il.lustrativa que van passant tan lleugeres com un suc de fruita però conservant totes les vitamines. El mestre Solà, setmana darrere setmana, ens explica amb erudició però amb una gran complicitat amb els lectors, els intrínguilis de la gramàtica, ens posa en safata l’origen de les paraules que fem servir, ens relata la seva història viva perquè les poguem utilitzar amb propietat, sobretot nosaltres, escriptors que mai no sabrem prou de res, i menys d’escriure.
Per patriota i home savi, a Joan Solà se li va atorgar, com he dit més amunt, el Premi d’Honor. Aquest guardó es concedeix a aquelles persones que se signifiquen en la dedicació de la seva vida i del seu art a la llengua i a la cultura catalana. Que per molts anys, mestre Solà.

(article publicat al Diari de Vilanova, 26 de febrer de 2010)

La mare trista

La meva mare ens va acompanyar a l’escola, un fill a cada mà, fins que vaig fer 9 anys i el meu germà 7 anys. Segur que ens hauria acompanyat més temps, tal com és ella, tan patidora. Però es va posar molt malalta, jo crec que a rel de la mort del meu avi, pobret, d’un càncer de colon que el va fer patir molt. Aleshores (estem parlant dels anys 1959-60) no hi havia els fàrmacs que hi ha ara, que haurien donat tan de consol, a ell i a la família que es dolia de veure’l consumir-se sense remei.
Quan dic molt malalta en realitat no sé de què estic parlant, perquè segons la meva pròpia mare, a l’Hospital de Sant Pau encara guarden, per estudiar-lo de tant en tant, el seu expedient de malaltia sense diagnòstic precís. Només sé que no podia menjar, que ‘alguna cosa’ li va obstruir la tràquea o l’esòfag, no sé ben bé, i que va trigar molt de temps a posar-se bona. Tot això es parlava amb molt de misteri, a casa, amb veu baixa, i el que sé ho vaig pescar al vol. Jo veia la meva mare molt trista, enfonsada i amb la cara blanca com el paper de seda, ella que tenia aquelles galtes tan plenes i rosades.
Em sembla que amb els ulls d’ara, després d’haver llegit tant sobre psicologia i malalties psicosomàtiques, diria que va tenir una depressió profunda que va prendre aquella forma de malaltia física. Moltes vegades he pensat que quan va morir el seu pare, que era el meu padrí, devia sentir com si li haguessin tret la catifa de sota els peus i s’hagués trobat amb el terra nu i fred, inhòspit, del mosaic d’una casa buida. Els pares, encara que visquin lluny (com era el cas, tot i que ara cinquanta quilòmetres no són res) quan hi són hi són. Vull dir que amb la seva mort (i les noies sempre estan molt lligades a la figura del pare) ens devem sentir sense aquella escalfor que a vegades és tan imaginària com real. Fixeu-vos que he escrit ‘devem’, ja que els meus pares, tot i que molt vellets, són vius. Parlo, doncs, per intuïció d’aquest desconsol, no perquè en tingui aquesta experiència concreta, tot i que m’he dolgut d’altres morts que em poden aproximar una mica a la seva comprensió.
(extret de La capsa verda)
(a la fotografia, el dia de la meva 1ª Comunió, el 17 de maig de 1959, amb els meus pares i el meu germà. L’avi Llorenç estava ja molt malalt i no va poder venir al dinar familiar. Potser em van pentinar amb els cabells una mica massa tibats, oi? Devia ser la moda de l’època, o la meva mare amb el seu acostumat rigor que no em sortís un cabell més que un altre)

Estiu de 1974

Estiu de 1974, de viatge en tren cap a Amsterdam, envoltada de bosses, però només la maleta és meva! No faig gaire bona cara: el viatge és una mica fatigant i tot just som a Brusel.les… La foto me la va fer la Rosa Vilella (amb la Rosa encara ens enviem la Nadala). Vaig vestida amb el vestit d’estiu estampat que em sembla que duia quan vaig visitar el portaavions J.F. Kennedy. Però aquí no fa goig, ja que a sobre hi porto una jaqueta de punt: feia molt de fred, i això que era a primers d’agost.
Aquest viatge, que vaig fer amb un grup més ampli de gent que no coneixia, només coneixia la Rosa, va ser una mica esgarriat. I no per Amsterdam, que vaig trobar una ciutat preciosa, ni per la casa on havia viscut Anne Frank, que em va emocionar visitar, ni per les pintures de Vincent Van Gogh, que vaig anar a veure al seu museu (havia estat inaugurat el 1973) tota sola: a aquella gent no els interessava gens la pintura!
Aquella colla eren una mica bàrbars: prenien les culleretes de cafè de tot arreu on anàvem a fer els àpats. Jo sempre passava ànsia per por que ens interceptessin la sortida, de tan carregats com anaven. Em pregunto que en deuen haver fet, de les culleretes, tota aquella tropa? Quan eren al carrer, ben lluny del lloc del “crim”, reien escandalosament, alguns amb fatxenderia. Els feia tanta gràcia robar… Vaig passar tanta vergonya.
(extret de La capsa verda)

José García

Tot d’una m’ha vingut a la memòria José García. Però, qui és, José García, us preguntareu. José, amb el qual ens vam escriure uns quants anys, era marine, i el vaig conèixer al portaavions J.F. Kennedy, una vegada que va estar aparcat al moll de Barcelona. I com hi vaig anar a parar, en un lloc tan estrany com aquest? Jo era una noia pacifista, anava sovint a escoltar Lanza del Vasto! En aquest temps sortia amb un xicot del qual, Déu meu, no recordo ni el nom, que em duia a veure pel.lícules d’acció… sobretot de guerra. Era un tros de pa i estava ben enamorat de mi, però jo no vaig resistir les pel.lícules d’acció de guerra. Si vam durar tres mesos encara gràcies.
Aquest bon noi, no sé com, coneixia José García, que treballava al portaavions més gran d’Amèrica, em va dir, ja veuràs com t’agradarà. Déu meu. El portaavions no em va agradar, com esperava, tot i que em van interessar molt les experiències que José García, el nostre guia, ens va explicar de Vietnam. Ell hi havia estat de debò, en aquesta guerra, i jo m’havia limitat a fer cartells en contra de la guerra… José García, com ja haureu endevinat, era llatinoamericà, i fer-se de l’exèrcit li va suposar guanyar-se bé la vida i pujar de categoria social. Més endavant, en una de les seves cartes em deia que s’havia comprat un Chevrolet. No cabia a la pell. Què se’n deu haver fet, de José García? Perquè avui m’ha vingut a la memòria?
(extret de La capsa verda)