José García

Tot d’una m’ha vingut a la memòria José García. Però, qui és, José García, us preguntareu. José, amb el qual ens vam escriure uns quants anys, era marine, i el vaig conèixer al portaavions J.F. Kennedy, una vegada que va estar aparcat al moll de Barcelona. I com hi vaig anar a parar, en un lloc tan estrany com aquest? Jo era una noia pacifista, anava sovint a escoltar Lanza del Vasto! En aquest temps sortia amb un xicot del qual, Déu meu, no recordo ni el nom, que em duia a veure pel.lícules d’acció… sobretot de guerra. Era un tros de pa i estava ben enamorat de mi, però jo no vaig resistir les pel.lícules d’acció de guerra. Si vam durar tres mesos encara gràcies.
Aquest bon noi, no sé com, coneixia José García, que treballava al portaavions més gran d’Amèrica, em va dir, ja veuràs com t’agradarà. Déu meu. El portaavions no em va agradar, com esperava, tot i que em van interessar molt les experiències que José García, el nostre guia, ens va explicar de Vietnam. Ell hi havia estat de debò, en aquesta guerra, i jo m’havia limitat a fer cartells en contra de la guerra… José García, com ja haureu endevinat, era llatinoamericà, i fer-se de l’exèrcit li va suposar guanyar-se bé la vida i pujar de categoria social. Més endavant, en una de les seves cartes em deia que s’havia comprat un Chevrolet. No cabia a la pell. Què se’n deu haver fet, de José García? Perquè avui m’ha vingut a la memòria?
(extret de La capsa verda)