Sagrada Família

 

A primers dels anys vuitanta, des del minúscul estudi al carrer Provença on jo treballava a casa com a dissenyadora free lance, a les dotze sentia les campanes de la Sagrada Família com tocaven l’àngelus. Parava un moment, commoguda, i agraïa el privilegi de tenir el temple tan a la vora. I més li tenia encara, emotivament parlant, per com Carles Pelegrí (marit de l’artista del tapís, Dolors Oromí, tia del pare dels meus fills), treballava com a advocat de La Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família: des del carrer València on vivia hi anava cada dia. La Sagrada Família era el seu lloc de treball.

     Vaig viure d’a prop les vicissituds per fer avançar les obres del temple que ara llueix esplendorós. La subvenció del seu cost depenia únicament de les donacions. Ho sé perquè en més d’una ocasió vaig ajudar en la tasca administrativa de passar a màquina –quins temps!- els rebuts amb l’import de les aportacions. Alguns venien amb noms i cognoms, molts eren anònims i, en general, amb quantitats més aviat modestes llevat d’algunes excepcions com aquella vegada que el mateix Gaudí va rebre per sorpresa un xec amb la quantitat fabulosa de 800.000 pessetes d’origen desconegut per tal de continuar la construcció del temple. Aquesta anècdota l’explica Josep Pla en el seu homenot dedicat a Antoni Gaudí, que un altre paràgraf escriu: «Tots els observadors, testimonis i escoliastes dels intríngulis de la Sagrada Família han estat conformes a proclamar que la història del temple és inseparable de la misèria econòmica de la falta de diners». En un altre lloc Pla afirma que Gaudí es va passar la vida fent visites i demanant caritat.

     Així va ser durant dècades fins que en un moment determinat la sort va canviar. ¿En quin moment es va produir l’esclat, l’abundància d’ingressos que l’any 1986 va propiciar que la Junta Constructora del Temple pogués encarregar a Josep M. Subirachs el grup escultòric de la façana de la Passió? Turistes japonesos havien començat a venir en massa a contemplar una obra que no només els entrava pels ulls sinó que els amarava l’ànima d’emoció. Els japonesos van ser grans propagandistes de la Sagrada Família i ha estat el turisme qui ha obert les portes a l’acceleració de les obres de la prodigiosa creació de Gaudí.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de juny de 2020. A la foto una vista de l'interior de la Sagrada Família 15-12-2023)              

Temple de la Sagrada Família

Tretze, catorze anys (escric de memòria, haig de comprovar les dates), vaig viure al carrer Provença, a dues mansanes del temple de la Sagrada Família. Des de casa, a les dotze en punt sentia les campanes de l’Àngelus. Llavors aturava la feina i em recollia commoguda sempre pels misteris de l’Anunciació i el de l’Encarnació, que tant m’han fet pensar en el misteri de la vida.
En aquell temps, vaig veure iniciar les obres del portal de la Passió: formaven part del meu paisatge quotidià! Avui, 7 de novembre de 2010, s’ha consagrat “la catedral dels pobres” del nostre genial artista Antoni Gaudí, un temple que és un monument a l’esperit. Del simbolisme de la Sagrada Família potser em vindrà de gust anar-ne parlant en altres entrades al blog.
He vist la cerimònia per televisió. Quan l’arquitecte en cap Jordi Bonet i Benet XVI han intercanviat simbòlicament la clau del temple, m’han saltat les llàgrimes. Visc la vida de l’esperit com puc i sé, i potser per aquesta mateixa raó sóc molt crítica amb un papat que, com els anteriors, encara no considera prou dignes les dones d’exercir el ministeri sacerdotal (la imatge de les monges rentant l’altar i vestint-lo parlava per ella mateixa). I mentre pensava en aquest tema pedra de toc, m’ha vingut a la memòria Carles Pelegrí, advocat del Patronat del Temple que, anys enrere, quan no hi havia tantes masses de turistes visitant aquest monument, va passar, ell i tot l’equip d’aleshores, tantes angúnies per tirar endavant econòmicament el projecte. Pelegrí va treballar colze a colze amb el cap d’arquitectes Bonet tants anys perquè aquest somni fos realitat, tot i que encara és inacabat.
Carles Pelegrí fa potser també tretze, catorze anys que ens va deixar. Era el marit d’una tia àvia dels meus fills: Dolors Oromí, noble artista del tapís. Ella també haurà plorat. A la seva casa de “Can Sors”, de Palau Solità i Plegamans, guarda alguns dels motlles de guix inservibles de les escultures que Josep Maria Subirachs va fer per a la façana de la Passió. La del Crucificat sempre feia molta impressió a la meva filla Cristina, aleshores un infant de pocs anys. Subirachs està malalt de fa tant de temps. Potser també ell, a qui els qui l’apreciem hem trobat tant a faltar, en alguna escletxa de consciència haurà plorat aquest matí amb llàgrimes emocionades.