Per la seva gran categoria com a filòleg i lingüísta, Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc d’Urgell, 1940), últim Premi d’Honor de les Lletres Catalanes hauria de ser un personatge més conegut en el nostre àmbit nacional. Fixeu-vos que no he escrit “cultural”, perquè conegut en l’àmbit cultural català, tot i que cal especificar-ho, ja ho és.
Però en un temps i en un país en el qual “encara” es qüestiona que siguem una nació, i que tants no volen pensar en tal cosa com si la nació no anés amb ells (cal preguntar-se en quin lloc viuen), el tema és posa difícil. S’ha de reconèixer, i prou greu que em sap, que si amb un micròfon a la mà em situo al mig de la Rambla vilanovina o barcelonina, tant li fa, i pregunto, a l’atzar, qui és Joan Solà, més gent de la que voldria em mirarà com si els hagués preguntat per un extraterrestre.
És clar que no seria tan rara, la consideració d’extraterrestre, atesa la sensació d’estranyesa que alguns catalans sentim. No sé si heu parat esment en un fet que ja ha destacat algun periodista: cada vegada s’escriu menys el mot “catalans” en els mitjans escrits, com si fes vergonya. Altres no escriuen “catalans” a consciència, a fi i efecte d’anar esborrant el mot sin que se note el cuidado. I és que el nom fa la cosa.
Joan Solà és un patriota català que planta cara (patriota és una altra paraula que sembla condemnada a desaparèixer del nostre lèxic). Llegiu el seu darrer llibre publicat: Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra. El títol parla per ell mateix. Joan Solà és un patriota i un mestre tal com els grecs antics entenien aquesta figura de referència per a la societat. Joan Solà no es conforma, com els vells mestres grecs, a exercir amb excel.lència el seu mestratge a l’acadèmia que és l’Institut d’Estudis Catalans, i també a la universitat, sinó que s’esforça a situar la llengua catalana i els seus avatars al mig de l’àgora.
Per aquest motiu, a Joan Solà jo ja espero llegir-lo cada setmana a les pàgines del suplement de cultura del diari Avui. Que, sigui dit de passada, cada vegada és més prim, i no només de pàgines, sinó de continguts. És vox populi entre la gent del gremi que a cada innovació que es fa en aquestes pàgines dites culturals es perden tants llençols que aviat no en quedarà cap. A més: l’actual Avui, que ja feia un temps que tinc entès que no arribava a la Catalunya Nord, ara sembla que no arriba al País Valencià i es diu que aviat tampoc a les Illes…
En aquest suplement cultural de l’Avui, Joan Solà hi té un espai senyer, que per sort es conserva: Parlem-ne, un espai que constitueix un model d’articulisme cultural. Així, a Parlem-ne es troben lliçons magistrals de lingüística escrites amb una gran eficàcia narrativa a fi i efecte de fer-les arribar a tots els públics, lletraferits o no. Les seves cròniques sobre temes filològics i lexicogràfics són una delícia il.lustrativa que van passant tan lleugeres com un suc de fruita però conservant totes les vitamines. El mestre Solà, setmana darrere setmana, ens explica amb erudició però amb una gran complicitat amb els lectors, els intrínguilis de la gramàtica, ens posa en safata l’origen de les paraules que fem servir, ens relata la seva història viva perquè les poguem utilitzar amb propietat, sobretot nosaltres, escriptors que mai no sabrem prou de res, i menys d’escriure.
Per patriota i home savi, a Joan Solà se li va atorgar, com he dit més amunt, el Premi d’Honor. Aquest guardó es concedeix a aquelles persones que se signifiquen en la dedicació de la seva vida i del seu art a la llengua i a la cultura catalana. Que per molts anys, mestre Solà.
Però en un temps i en un país en el qual “encara” es qüestiona que siguem una nació, i que tants no volen pensar en tal cosa com si la nació no anés amb ells (cal preguntar-se en quin lloc viuen), el tema és posa difícil. S’ha de reconèixer, i prou greu que em sap, que si amb un micròfon a la mà em situo al mig de la Rambla vilanovina o barcelonina, tant li fa, i pregunto, a l’atzar, qui és Joan Solà, més gent de la que voldria em mirarà com si els hagués preguntat per un extraterrestre.
És clar que no seria tan rara, la consideració d’extraterrestre, atesa la sensació d’estranyesa que alguns catalans sentim. No sé si heu parat esment en un fet que ja ha destacat algun periodista: cada vegada s’escriu menys el mot “catalans” en els mitjans escrits, com si fes vergonya. Altres no escriuen “catalans” a consciència, a fi i efecte d’anar esborrant el mot sin que se note el cuidado. I és que el nom fa la cosa.
Joan Solà és un patriota català que planta cara (patriota és una altra paraula que sembla condemnada a desaparèixer del nostre lèxic). Llegiu el seu darrer llibre publicat: Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra. El títol parla per ell mateix. Joan Solà és un patriota i un mestre tal com els grecs antics entenien aquesta figura de referència per a la societat. Joan Solà no es conforma, com els vells mestres grecs, a exercir amb excel.lència el seu mestratge a l’acadèmia que és l’Institut d’Estudis Catalans, i també a la universitat, sinó que s’esforça a situar la llengua catalana i els seus avatars al mig de l’àgora.
Per aquest motiu, a Joan Solà jo ja espero llegir-lo cada setmana a les pàgines del suplement de cultura del diari Avui. Que, sigui dit de passada, cada vegada és més prim, i no només de pàgines, sinó de continguts. És vox populi entre la gent del gremi que a cada innovació que es fa en aquestes pàgines dites culturals es perden tants llençols que aviat no en quedarà cap. A més: l’actual Avui, que ja feia un temps que tinc entès que no arribava a la Catalunya Nord, ara sembla que no arriba al País Valencià i es diu que aviat tampoc a les Illes…
En aquest suplement cultural de l’Avui, Joan Solà hi té un espai senyer, que per sort es conserva: Parlem-ne, un espai que constitueix un model d’articulisme cultural. Així, a Parlem-ne es troben lliçons magistrals de lingüística escrites amb una gran eficàcia narrativa a fi i efecte de fer-les arribar a tots els públics, lletraferits o no. Les seves cròniques sobre temes filològics i lexicogràfics són una delícia il.lustrativa que van passant tan lleugeres com un suc de fruita però conservant totes les vitamines. El mestre Solà, setmana darrere setmana, ens explica amb erudició però amb una gran complicitat amb els lectors, els intrínguilis de la gramàtica, ens posa en safata l’origen de les paraules que fem servir, ens relata la seva història viva perquè les poguem utilitzar amb propietat, sobretot nosaltres, escriptors que mai no sabrem prou de res, i menys d’escriure.
Per patriota i home savi, a Joan Solà se li va atorgar, com he dit més amunt, el Premi d’Honor. Aquest guardó es concedeix a aquelles persones que se signifiquen en la dedicació de la seva vida i del seu art a la llengua i a la cultura catalana. Que per molts anys, mestre Solà.
(article publicat al Diari de Vilanova, 26 de febrer de 2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada