Congrès dels Diputats

Hem estat uns dies a Madrid. Dilluns al capvespre vam tenir una ocasió privilegiada de fer una visita privada a l’edifici del Congrès dels Diputats per dins, veure al sostre les marques dels trets de pistola del Tejero, pujar a la tribuna i fer-se a la idea de ser un diputat pronunciant un discurs, o una protesta. L’escenari del Saló de sessions –cal parlar d’escenari- està conservat tal com va ser inaugurat el 1850 per la Reina Isabel II. Els passadissos lluminosos i encatifats, la Biblioteca, de tres pisos, espectacular amb els seus mobles foscos. A la Càmera es conserven els retrats de tots els presidents des de 1810. A partir de 1980 s’han inaugurat cinc nous edificis d’ampliació, la vida política s’ha anat complicant.
El que no ha canviat és la retòrica política. Dimecres al matí, fins a les 11, vam asseure’ns a l’amfiteatre de convidats per assistir a la sessió parlamentària. Comença a les 9 en punt després de sonar un timbre com a l’escola. El president del Govern espanyol va contestar, amb respostes exclusivament polítiques i la seva gestualitat habitual, les preguntes que li van fer el diputat Ridao i el cap de l’oposició Rajoy. A les 9 i vint minuts ja era fora del recinte. Un paper més llarg el va tenir la vicepresidenta segona, la ministra Salgado, amb envitricollades respostes. Una pregunta sobre temes econòmics catalans no va aclarir res, com és costum, decebent el diputat Macías i als catalans que érem a la sessió, suposo que només nosaltres. La representació actoral de presidents, ministres i diputats va ser magnífica, com es veu per televisió. Si saps el paper, si el portes ben preparat amb una xuleta discreta, o si saps improvisar, com sovint fa el president Zapatero, tot resolt, de moment. Una altra cosa és resoldre els problemes del país, fer-se’n cabal. El mal és que estem a les seves mans i l’oposició és deplorable. I si canviéssim d’escenari, d’actors i de circumstància? Les crisis a vegades fan miracles.

(al Congrès dels Diputats no es poden fer fotografies, et fan deixar mòbils i càmeres a l'entrada. La que veieu és manllevada. La perspectiva que teníem nosaltres era de més amunt: vèiem cara a cara les estàtues d'Isabel i Ferran, els Catòlics, que parlen per elles mateixes sobre la nostra condició històrica)