Ahir, amb la gravadora Mercè Insenser, vam visitar el Molí Paperer de Capellades de la mà d’un capellaní, l’Antoni Pons. El recordava vagament, el molí, ja que feia una pila d’anys que hi havia estat. L’Antoni, un veritable expert, ens va anar donant explicacions detalladíssimes. Vaig fer algunes fotografies com la que veieu, amb el paper en procès d’assecat. En la seva època, els papers estesos eren al pis de dalt, a les golfes de l’edifici, amb totes les portes i finestres obertes, ja fes calor o fred.
El fred devia ser espantós si prenem com a mesura el que feia ahir matí. Però, ca, el fred d’ahir no era res, ens va dir l’Antoni. No? “Aquí glaça molt, el gebre negre crema les plantes, si el dia de la visita arriba a ser ahir…”
El fred devia ser espantós si prenem com a mesura el que feia ahir matí. Però, ca, el fred d’ahir no era res, ens va dir l’Antoni. No? “Aquí glaça molt, el gebre negre crema les plantes, si el dia de la visita arriba a ser ahir…”
En la visita a l’Abric Romaní el fred em calava els ossos. De les baumes prehistòriques en diuen Abric, i és encertat el nom atesa la seva funció protectora. Però jo només faig que pensar en el fred que devien passar aquells neandertals. Però, calla, hi ha signes de foc per tot arreu! Aquells pre-sàpiens ja feien foc per cuinar, per escalfar-se i per protegir-se dels animals, les flames els allunyaven. I mentre la guia ens explicava els avatars d’aquest Abric que havia aixoplugat els nostres avis més remots, jo els veia a la posta del sol, a la vora del foc menjant carn de cavall (se n’han trobat restes) i explicant contalles. Les històries dels humans (o en vies de ser-ho), ni que fossin tan del temps de la pedra com les dels neandertals, són tan velles com el temps.