“No és l’explicació de la Torà l’essencial, sinó els fets”, diu rabí Ximon al seu fill.
L’experiència és única, transitiva i intransitiva alhora..jpg)
Avui, dia 21 d’octubre, cap a dos quarts de quatre un noi farà trenta-tres anys. El seu padrí Ramon, una bella persona que ja fa una pila d’anys que va morir de desgràcia a Tànger, em va dir, a peu de llit: “Recordaràs aquesta data perquè és gairebé històrica: d’aquí a no res, finalment arribarà a Barcelona Josep Tarradellas per restablir la Generalitat”. Tots estàvem pendents de l’esperat esdeveniment que tindria lloc dos dies després, el 23 d’octubre de 1977. Al balcó de la Generalitat, Tarradellas va pronunciar la famosa frase: “Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí”, que ens va fer tremolar de cap a peus.
A peu pla,
Els antics de la nostra tradició bíblica ens van transmetre, ben poèticament, que a partir de la transgressió dels nostres primers pares (figura de la parella primordial de l’existència), el nom diví va ser partit en dos. Des d’aleshores, aquestes dues parts estan vives, però incompletes, erren pel món, es busquen eternament... Són imatge del cel i la terra, del seu desig d’unió o plenitud que també busquem dins nostre, amb l’harmonia de l’ànima i l’animus, segons la terminologia de Jung, per als profans el femení i el masculí, o les forces del yin/yang xinès.
Per santa Teresa la meva mare em comprava magranes. M’agradaven aquells granets com joies arrebossades de sucre al plat, un goig per a la vista i el gust, una manera de jugar amb el meu pensament tan donat a imaginar paradissos de fades. És clar que en els contes que la meva mare m’explicava hi havia bruixotes i gegantots dolents, tanmamteix com en la vida, vaig descobrir de seguida. Bé, de seguida no. Vaig retardar tot el que vaig poder, a consciència, un estat de coses en el meu interior. Per exemple: el temps. El temps dels infants és un temps dilatat, sense mesura. A casa hi havia rellotges, a tot arreu hi havia rellotges, la gent es guiava pels rellotges. Jo també, és clar, perquè depenia de la gent. Però no el mirava gaire, el rellotge, fins que un dia, un dels meus oncles em va voler avergonyir “perquè no sabia llegir les hores del rellotge”. Ell no sabia que jo no les llegia perquè no volia llegir-les… encara. Em vaig aturar davant del rellotge que hi havia al menjador i m’hi vaig estar una estona llarga, llarga, amb els ulls ben fixats en el moviment de les busques. Vaig estar el temps suficient davant l’esfera del rellotge com per poder observar de què anava la cosa. Quan vaig aprendre –sola!- com anava aquell mecanisme em vaig acostar al meu oncle i li vaig dir: “Són les cinc de la tarda. Quan vulguis em tornes a preguntar l’hora i te la diré”. I sí, me la va preguntar varies vegades aquell dia i en dies posteriors. I jo li deia l’hora del rellotge, però la meva hora, l’hora que jo sentia per dins, no li vaig dir mai perquè no m’hauria entès.
La crítica literària que practico és la de l'amateur: sorgeix de l’estima per la literatura, pel seu misteri, que m’és i no m’és conegut, ja que cada autor/a té les seves peculiaritats, inclosa jo mateixa. Estimo, doncs, la diversitat de maneres d’escriure, em fascina aquesta miríada de coloracions amb què els humans som capaços d’expressar-nos artísticament a través de la paraula. Tot llibre té la seva perla, però és clar que hi ha llibres que són un tresor, que fins i tot poden canviar-te la vida.
Descubrirás que algunas veces, la persona que esperas que te patee cuando te caes, tal vez sea de las pocas personas que te ayuden a levantarte. (José Luis Borges)
La monja que, sortint de les adherències del món profà, va prendre el nom de Teresa de Jesús (que és també el seu nom de ploma com a escriptora), en realitat es deia Teresa Sànchez Ahumada, i no Teresa de Cepeda i Ahumada.
El quotidià transfigurat, vet aquí l’essència de l’art. El quotidià amb la seva dosi de dolor i d’alegria, de treball i de contemplació, d’interrogant i de misteri. Qui pot impedir a l’artista o al poeta de cavalcar en aquest mester? Només la por, i aquesta també l’hem de transfigurar!
La interpretació escrita del que veig, escolto, sento, recordo, penso, només és la meva interpretació de la realitat, que és una i múltiple. Una mostra: vosaltres multipliqueu aquests textos com es van multiplicar els pans i els peixos. Vet aquí el miracle del diàleg.
Fotografia salvada del socarrim, de l’holocaust, de la inquisició, o com en vulguem dir d’aquests sacrificis. Calculo que aquí devia tenir uns vint-i-tres anys i encara no m’havia casat. Vaig anar a Venècia amb uns amics, que em deien (ells ja hi havien estat): “A l’estiu hi fa pudor…” Pudor? Mai no he sentit cap mala olor a Venècia. Sempre que hi he viatjat m’han vingut al pensament i al cor les paraules escrites a De Verbo Mirifico, de Johannes Reuchlin, obra publicada el 1494: “Magnífiques són les teves obres, Senyor, i profunds són els teus pensaments.”
Una amiga m’explica: "No fa gaire, recollint fotografies antigues (intentem posar-hi una mica d’ordre!), vam trobar una fotografia de grup a la qual li faltava la meitat." Vaig preguntar per què, i la resposta va ser: “La meva tia hi va fer desaparèixer “l’altra banda” de la família." Ah…
Ens reuníem al Manhattan, un bar que hi havia a la cantonada del carrer Urgell amb el carrer Còrsega, molt a prop de l’Hospital Clínic. A vegades només érem tres, a vegades sis, vuit o més d’una dotzena d’amics i amigues. Ens autoanomenàvem el grup. En aquesta época jo tenia divuit anys, després dinou, vint al final de l’existència d'el grup. Alguns teníem el Manhattan bastant a prop de casa (jo vivia a l’Avinguda de Sarrià). Altres venien de més lluny. Ens hi trobàvem per fer tertúlies davant d’una tassa de cafè, que era el més barat. El cambrer, jove com nosaltres, condescendent no ens deia res, tot i que sovint passava més d’una hora, i dues, i tres. El pòsit del cafè ja s’havia enganxat a la tassa quan ens alcàvem de la taula metàl.lica. A l’hivern se’ns hi feia fosc, al Manhattan. Érem estudiants amb pocs diners a la butxaca. A vegades algú es podia permetre prendre un quinto de cervesa o una Coca-Cola.
Sembla que la vida és un camí d’aprenentatge, i això demana un treball sostingut en el temps fins al límit de la nostra vida. Mentrestant, mantenir els sentits desperts, tant els sentits físics com els sentits espirituals, ens porta a descobrir quin és el nostre paper en aquesta experiència –poèticament en podríem dir el drama còsmic-. Saber quin és aquest paper ens ajuda a encarnar-lo amb tota consciència. El misteri de l’Encarnació no vindria a ser aquest?
De vell, Lev Tolstoi (1828-1910) tenia l’aspecte d’un anacoreta per mor d’aquells ulls incisius i plens de foc pentecostal que recorden els ulls que potser havia tingut Moisès quan va rebre les taules de la Llei al Sinaí: uns ulls brillants com teies ardents que veien més enllà del comú. Per aquesta raó, cap a la meitat de la seva vida, Tolstoi ja havia esdevingut una autoritat moral que encara perdura.
No podem veure’ns, conèixer el nostre rostre humà, si no ens mirem en un mirall.
Enyorem un vestit de llum. Quan mirem endins, veiem aquest vestit de llum, en tenim memòria! Però el vam perdre. Al Gènesi es diu que Adam i Eva van trobar-se nus d’aquest vestit i van cobrir-se amb una pell. La nostra naturalesa lluminosa, fluïdica, va degenerar en una naturalesa opaca i basta que, no obstant, continua contenint alguna cosa d’aquella naturalesa original. El nostre camí humà sembla, doncs, un camí de retorn a la primigènia naturalesa lluminosa.
Els viatges tenen la particularitat d’oferir-nos dreceres per comprendre la naturalesa humana, que és una, tot i presentar-se en formes culturals tan diverses com no hi ha una poma o una rosa igual a una altra.
