A peu pla,les perspectives no són les mateixes.
Ens veiem com figures en desconcert
que miren amunt i arreu
per carrers pujant i baixant
com una atracció de fira.
Caminem entre cotxes que botzinen,
perduts entre edificis pintats de grafitis,
alguns fins al pis vint-i-set, o trenta.
(Els xicots fan curses
per veure qui s’enfila i pinta de més amunt).
Sentim vertigen
quan ens assenyalen una alta favela.
Centenars de ‘sense casa’
hi viuen sense llum,
sense aigua,
sense ascensor,
sense res.
(del poemari inèdit: Quan Jurupari era déu)
La Terra té tants indrets que es fa difícil figurar-los, entendre'ls. Tampoc ens en sortim en les comparacions, perquè els mirem des del nostre prisma... Tot plegat, difícil.
ResponEliminaQuè podem fer davant tants "sense"?
ResponEliminaEm sembla que el que ja fem: ser-ne conscients i no oblidar-ho. I treballar perquè hi hagi el nombre més gran possible de règims democràtics, sempre més sensibles a la condició humana.
ResponElimina