No podem veure’ns, conèixer el nostre rostre humà, si no ens mirem en un mirall. Els jueus expliquen així aquest diàleg: Ein Soph, o el Déu “sense límits”, va voler veure’s, conèixer-se, i per a fer-ho va crear el món.
Bella la comparació, però el món té aspectes foscos, dolorosos, primaris i molt perillosos. Així, la dita jueva queda incompleta, o el Déu no és la perfecció. O potser, si hi ha Déu, no l'ha de ser i no és el que ens pensem o el que ens prediquen.
Em sembla que això que anomenem "déu" és amor i és rigor, és dia i és nit, és solitud i companyia... i tot el que vulguem posar per comparació, que és la manera com els humans intentem comprendre la Realitat (o Déu?) L'altre com a mirall, sí, el Tu...
No podem veure’ns, conèixer el nostre rostre humà, si no ens mirem en un mirall.
Bella la comparació, però el món té aspectes foscos, dolorosos, primaris i molt perillosos. Així, la dita jueva queda incompleta, o el Déu no és la perfecció. O potser, si hi ha Déu, no l'ha de ser i no és el que ens pensem o el que ens prediquen.
ResponEliminaL'altre com a mirall...
ResponEliminaEm sembla que això que anomenem "déu" és amor i és rigor, és dia i és nit, és solitud i companyia... i tot el que vulguem posar per comparació, que és la manera com els humans intentem comprendre la Realitat (o Déu?)
ResponEliminaL'altre com a mirall, sí, el Tu...