La ment de Gaia

Gaia, la Terra, és un ésser viu que segueix el seu procès. Gaia sempre ha estat intel.ligent, entesa aquesta intel.ligència com la capacitat d’adaptar-se de la forma més harmoniosa a l’esdevenir de l’Univers. Gaia, la Terra, no està sola a l’Univers. I nosaltres formem part de la biosfera de la Terra, i també de la seva noosfera, paraula que s’ha posat de moda per definir la ment de la Terra, la seva consciència. És evident que si la Terra s’adapta als canvis que ara mateix s’estan produint en el sol, la nostra estrella, nosaltres també ens hem d’adaptar. Ens adonem d’aquests moviments, però fa la impressió que ens hi resistim perquè no escoltem de debò el pàlpit de la Terra.

Aixeca't!

“Ama a tu casa y a la tierra en que la levantaste al levantarte tu mismo de ella”, va escriure en un article Joan Maragall.
Casa i terra aixecarem des del mateix lloc on altres l’havien enfonsada a causa del desamor.

La riquesa de la terra

“Conec una manera de vida que és ombra lleu desplegada al vent i gronxant-se suaument en el terra: vida que és ombra fluctuant, levitació i somnis en el dia obert: visc la riquesa de la terra.”
Així s’expressa Clarice Lispector a Aigua viva. Jo també visc la riquesa (real i poètica) de la terra, i hi penso molt especialment avui, dia de reflexió abans de les eleccions.

Cel i terra

Els antics de la nostra tradició bíblica ens van transmetre, ben poèticament, que a partir de la transgressió dels nostres primers pares (figura de la parella primordial de l’existència), el nom diví va ser partit en dos. Des d’aleshores, aquestes dues parts estan vives, però incompletes, erren pel món, es busquen eternament... Són imatge del cel i la terra, del seu desig d’unió o plenitud que també busquem dins nostre, amb l’harmonia de l’ànima i l’animus, segons la terminologia de Jung, per als profans el femení i el masculí, o les forces del yin/yang xinès.

Apunts d'història

El dia s’ha llevat tranquil, els ocells canten aliens al soroll ambiental, el sol apunta la seva poderosa llum d’estiu sobre els rajols de la cambra en silenci. Poso la ràdio i diverses veus dibuixen en les ones apunts d’història que potser s’endevina però que encara no es veu a l’horitzó. On anem? El final dels humans en els camins de la Terra el sabem, però mentrestant habitem aquest tros de terra que clama i no podem fer el sord.