La senyora Malla

Descubrirás que algunas veces, la persona que esperas que te patee cuando te caes, tal vez sea de las pocas personas que te ayuden a levantarte. (José Luis Borges)
“Pòtol, gandul, brut” –li deia al porter la senyora Malla.
La senyora Malla era la segona dona Malla, una dona basta, poc cultivada, però que de jove devia haver estat guapa i ben plantada, tot i que no tant com la primera senyora Malla, que era una bellesa com la noia de La perla de Weermer.
El senyor Malla va ser desheretat pels seus pares perquè es va voler casar amb la perla. “El senyor Malla havia de ser el marquès de Malla”, deia la gent de l’escala.
Jo també ho havia sentit i m’agradava aquella història d’amor. Però la perla, una noia delicada, es va posar malalta, va passar molts anys al llit, pobreta. Mentrestant, el senyor Malla va conèixer la que seria la segona dona Malla, aleshores la seva amant. Una història de pel.lícula…
Quan va morir la perla, la parella clandestina es va casar, i la senyora Malla es va creure marquesa.
“Pòtol, brut, gandul” –li deia al porter que no tenia l’escala gaire neta i ella era una maniàtica de la neteja.
Quan va enviudar, va continuar vivint en aquell pis-palau. Els Malla tenien els mobles i les vaixelles més boniques que he vist mai. Damunt d’una calaixera estil imperi tenien un joc de cafè de plata que em tenia el cor enamorat, ja que reflectia els colors de l’arc iris els dies de sol. De nena, algunes vegades m’havia mirat en la cornucòpia del rebedor, i em sembla que em veia bonica i tot, amb aquell marc impressionant.
Un dia van aparèixer una parella que sempre eren de visita a casa la senyora Malla.
“Són uns grans amics, m’estimen molt, em cuidaran” –deia al porter la viuda Malla.
El porter, que ho veia d’una altra manera, deia: “Prou…”
Una nit, gairebé de matinada, van trucar als veïns de la senyora Malla. Davant de la porta de la Creu Roja s’havia trobat una dona vella, malalta, agonitzant. Indocumentada, només duia un paper a la mà amb un número de telèfon. Els veïns, que no sabien què fer, van trucar al porter, i el porter de seguida va anar a la Creu Roja per veure què passava, qui era aquella misteriosa dona agonitzant que tenia el número de telèfon d’uns veïns de l’escala.
Quan el porter va arribar a la Creu Roja, ja només va veure, amb horror i esgarrifança, la senyora Malla morta. Anava tota bruta, descuidada…
“Sé qui és -va dir- ha viscut molts anys a l’escala”. I de seguida va agafar la guia telèfonica i va intentar localitzar la Sofia, la fillastra, que es va portar com la senyora que és. “S’ha de dur al Tanatori” –va dir la Sofia. I l’enterrarem al panteó familiar, al costat del meu pare”.
En un moment en què el porter i el cadàver de la senyora Malla estaven sols en una de les sales del Tanatori, el porter li deia per dins, amb llàgrimes als ulls per la pena que sentia per aquell final tan desgraciat: “Jo, el brut, el pòtol, el gandul…” Abans de marxar, li va deixar un ram de flors.
El dia que van anar a obrir el pis, el porter va quedar bocabadat: era buit, no hi havia res, tot s’ho havien emportat aquells pòtols que tant estimàven la senyora Malla, que tant l’havien de cuidar.
(extret de La capsa verda)