Una amiga m’explica: "No fa gaire, recollint fotografies antigues (intentem posar-hi una mica d’ordre!), vam trobar una fotografia de grup a la qual li faltava la meitat." Vaig preguntar per què, i la resposta va ser: “La meva tia hi va fer desaparèixer “l’altra banda” de la família." Ah…Les fotografies meves que van aproximadament des de 1976 fins a 1993, els anys que vaig estar casada amb el pare dels meus fills, van ser cremades per la seva nova esposa. Les poques que tinc van ser "salvades" pels meus fills.
Lenin, Stalin, Mao, feien desaparèixer de les fotografies els seus enemics polítics.
El fum d'una foto cremada, símbol també d'un cos cremat, deu elevar al cel una mena d'esperit que s'allibera. Però el record resulta igualment dolorós.
ResponEliminaAvui, amb còpies d'Internet, és més difícil fer desaparèixer rastres.
Entre les cendres surgeix el record que ningú pot fer desaparèixer.
ResponEliminaLes que els teus fills van salvar són les més importants, l'essència de la vida d'aquells anys. Tisores de mots tallen les heures de l'oblit, deia l'Anglada. És el que fas tu. Abraçada, Teresa.
ResponEliminaPoden dolor i resentiment deixar lloc a l'humor?.
ResponEliminaEs poden relativitzar els pitjors moments de la vida?.
Provem:
"Te adoraré siempre y me importas un pimiento todavía no riman, pero ya rimarán con el tiempo"
(Micropoema de Ajo)
Disfruto les teves entrades tant o més que les columnes dels diaris.