Enyorem un vestit de llum. Quan mirem endins, veiem aquest vestit de llum, en tenim memòria! Però el vam perdre. Al Gènesi es diu que Adam i Eva van trobar-se nus d’aquest vestit i van cobrir-se amb una pell. La nostra naturalesa lluminosa, fluïdica, va degenerar en una naturalesa opaca i basta que, no obstant, continua contenint alguna cosa d’aquella naturalesa original. El nostre camí humà sembla, doncs, un camí de retorn a la primigènia naturalesa lluminosa.Això és una llegenda!, diran alguns. Però, no és cert que l’esperit de la lletra va més enllà de la lletra?
Aquesta bella imatge que fas servir per descriure l'enyorat vestit de llum, és ben real, per a mi almenys: quan el sol es va ponent i el cel agafa aquels tons en disminució del daurat al caldera i a un beix tènue, penso que m'agradaria tenir un vestit de seda o gasa amb aquests matisos de la llum que s'apaga. D'aquí ve el títol d'"Últimes llums" per a la meva col·lecció de collages.
ResponEliminaVolem ser cuques de llum. I tant que va molt més enllà de la lletra l'esperit de la lletra. Ho veig a classe amb els meus estudiants. És una meravella!
ResponElimina