dilluns, 13 de setembre del 2010

Escriure és treballós

“Escriure és treballós. Jo pateixo escrivint. Així que no invertiràs tot aquest esforç a explicar bestieses… Per això mai no escric per diners”, diu Gay Talesa, pioner de l’anomenat Nou Periodisme, en una entrevista a La Contra de La Vanguardia.
No sé si pateixo escrivint. Només sé que em costa molt escriure, i quan escriure em resulta fàcil és, com sempre em sembla, obra de la gràcia. Si escric és per necessitat de fer-ho, escric esperonada per l’impuls creador que es desplega en el llenguatge, en l’escriptura a la recerca de la bondat i la bellesa de les coses. Tampoc no escric per diners ni per res que es podreixi (o podreixi l’ànima). Sempre tinc present, com un mantra interior, les paraules que va pronunciar en aquest sentit Francesc de Borja quan va veure el cos en descomposició de la reina a la qual havia servit tan devotament.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Censura


Viatgem a Madrid per consultar uns expedients de censura que són a l’Archivo General de la Administración. L’Archivo està a Alcalà de Henares (per cert, aquests dies en festes). L’edifici modern de maó vista, una enormitat quadrada i barrada, apareix imponent sota un sol que crema les pedres.
Passem controls diversos que evoquen les pàgines de Kafka. Finalment, amb una tarjeta que ens identifica com a investigadors, entrem a la sala de consulta, que és gran, lluminosa i refrigerada, silenciosa i comodíssima per a treballar. No obstant, la feina que hi venim a fer té a veure amb un període històric, el franquista, en el qual les coses eren d’una altra manera. La imaginació es dispara tot veient en un lloc més sòrdid que aquest la tasca d’aquells censors ocults que determinaven què es podia publicar i que no. Les directius eren molt clares, com es fa patent en els informes arxivats dins uns sobres de color marró, identificats i ordenats amb el seu número d’expedient i que es clouen amb un informe del lector (la identitat del qual s’amaga darrere un número). Les preguntes conclusives són:
¿Ataca al Dogma o a la Moral?
¿A las instituciones del Régimen?
¿Tiene valor literario o documental?
Les respostes a aquestes demandes han de ser clares també, la qual cosa no exclou l’arbitrarietat, la subjectivitat i els prejudicis, com comprovarem.
Mentre consulto els expedients de censura que ens han dut aquí, em salten a la vista dos expedients d’un editor, Joaquín de Oteyza, en que l’any 1946 sol.licita la publicació de la traducció de Rojo y negro, de Stendhal, que li és suspesa per l’Ilmo. Sr. Delegado Nacional de Propaganda, així com els textos AureliaNoches de octubre, de Gérard de Nerval, on l’informe del lector diu:
Impresiones de un viajero por determinadas ciudades de Francia, que són más bien comentarios de turismo en los que se refiere a costumbres locales de los lugares que visita. Discretamente traducido = sin interés alguno.
En l’informe no s’esmenta Aurelia (relat inspirat en una de les dones que l’autor va estimar, l’altre era Sílvia, a la qual també va dedicar una narració), i en les conclusions de Noches de octubre apunta el lector:
¿Ataca al Dogma o a la Moral? No.
¿A las instituciones del Régimen? No.
¿Tiene valor literario o documental? No.
Sense interès literari Gérard de Nerval? Però llegim entre línies, situem-nos a l’època. És evident que el lector és una persona prou il.lustrada com per suspendre la publicació d’aquests dos relats que sense atacar ni el Dogma ni la Moral (catòlica) ni el Règim (franquista), no podien ser ben vistos de cap manera perquè Gérard de Nerval (1808-1855) és un autor heterodox per les seves idees teosòfiques. No obstant, aquí, a Catalunya, quan els horitzons intel.lectuals eren més amplis i es primava la vàlua literària d’un text, Nerval havia estat publicat el 1935 per Josep Janés (La mà encantadaEmília), en una traducció al català del mateix Janés.
Però l’editor Janés no va tenir millor fortuna que l’editor Oteyza quan en aquest mateix any 1946 va sol.licitar la publicació d’El caso Mauricius, de Jakub Wassermann. L’informe deia que l’obra era censurable por su manifiesta tendencia a la propaganda judía, con todas sus consecuencias de inmoralidad, herejía y exaltación de las doctrinas del Talmud i, per tant, ataca al Dogma y a la Moral. Eren temps de censura pura i dura, per més que a ulls d’avui aquesta pràctica ens resulti incomprensible.
(publicat al Diari de Vilanova, 10 de setembre de 2010)


dissabte, 11 de setembre del 2010

Cicle naixent

Els cicles històrics s’esgoten com s’esgoten els cicles naturals.
Tot i les diverses percepcions del nostre cicle històric és evident la seva extinció.
Som a l’alba d’un cicle naixent que és un misteri llevat que és un cicle naixent.
Bona Diada!

divendres, 10 de setembre del 2010

Confessions

“Totes les meves obres són fragments d’una confessió general”, escriu Goethe.
Agustí d’Hipona ens va posar en antecedents en les seves Confessions:
“Qué vull dir-vos? Vull dir-vos –i no us en rieu de mi- que no sé d’on he vingut a aquesta vida mortal, o, si voleu, a aquesta mort vital.”
L’escriptura de Goethe i de sant Agustí és la crònica de la seva particular recerca del sentit últim i primer de l’existència.
(extret de Notícies de Weimar)

dijous, 9 de setembre del 2010

Hildegard von Bingen

La pel.lícula Visión, guionada i dirigida per Margarethe von Trotta, malauradament no dóna la dimensió poètica que caldria esperar de la història de l’abadessa Hildegard von Bingen (1098-1179), que ja des de nena tenia el do (visions) que li permetia de comprendre amb la visió interior l’inexpressable i l’invisible, i que va descriure en les seves obres profètiques: Liber Scivias, Liber vitae meritorum i Liber divinorum operum. Coneixedora de les propietats de les herbes medicinals i corresponsal, entre d'altres figures rellevants, del Papa Eugeni III, Federic I Barbaroja i Bernat de Claravall, Hildegard també va compondre més de setanta cançons litúrgiques (es poden trobar CD amb magnífiques gravacions).
Queda en el misteri perquè encara no ha estat nomenada santa, ja que l’expedient de canonització pràcticament va iniciar-se després de la seva mort, com consta en un volum dels Acta Sanctorum, redactats en llatí, entre els segles XVII i XVIII. Tal vegada l’abadessa del monestir de Rupertsberg incomodi la jerarquia. Hildegard von Bingen va contruibuir, i molt, a evidenciar l’injust sistema de gèneres que situaven la dona en una posició subsidiària en el si de l’Església.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Orient i Occident en diàleg

La vida és un dret, exclama el pensament occidental modern.
La vida és un deure, proclama l’Índia clàssica.
La vida és una propietat individual, afirma la modernitat.
La vida és un banquet al qual hem estat convidats a participar per un temps limitat, diu la tradició índica.
La perllongació de la vida (física, s’entén) és gairebé una obssessió a Occident.
L’Ayurveda (medicina tradicional índia) promou el coneixement del funcionament de la vida i el seu criteri de salut és la joia de viure la vida que ens ha estat donada.
I així podríem anar traduint, molt estilitzadament, el pensar i el sentir d’aquestes cosmovisions ara tan en diàleg en un món globalitzat i més obert, tot i que les paraules de Jesús de Natzaret ja n'eren -són- força una síntesi.

dimarts, 7 de setembre del 2010

Invitació al pensament

A través de la paraula poètica es poden veure formes, colors, dimensions, així com es pot escoltar el seu ritme intern que ens transporta al món intens i subtil de la música; però, sobretot, a la través de la paraula poètica es capta un sentit més profund de la realitat. És per aquesta raó que crec que la poesia és una crida, una invitació al pensament.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Naturalesa, poesia, Verb

En la Naturalesa trobem la conjunció de la tríade: poesia, ciència, bellesa.
La poesia és el Verb, i el Verb és a la vegada: música, color, forma, perfum.

divendres, 3 de setembre del 2010

Entre la fosca i la llum

Una imatge ben simbòlica: en obrir la porta que separa una habitació il.luminada d'una que està a les fosques, entra la llum i il.lumina l'habitació a les fosques.

Meravella

Ahir matí vaig escriure el meu post, vaig visitar alguns blogs i vaig tancar l’ordinador perquè, amb una colla d’amics –el matrimoni Cadena, Antonio i Tini Hervás i Concha Ibáñez- havíem de fer una visita a la pintora Luisa García-Muro a casa seva d’El Papiol, on té el seu taller, i encara una extensió del mateix que té a Olesa en una nau immensa.
Després del dinar esplèndid que ens va oferir amb el seu marit Arturo, l’animada conversa ens va tenir atrapats força estona. La temperatura era molt agradable sota els arbres del seu jardí. De manera que quan vaig llegir La Contra de La Vanguardia a casa ja era el capvespre.
En el post d’ahir parlava de “coincidències”. Al respecte, deia, i ho tradueixo, María Pagés, la bailaora i coreògrafa entrevistada a La Contra: “La vida està feta d’això que anomenem casualitats, que vénen per alguna cosa i t’obren camí”.
Com en direm, d’aquesta casualitat, coincidència o sincronicitat, per dir-ho a la manera de Jung? Com el jove Fèlix de Ramon Llull, jo crec en la meravella. Però no de forma cega sinó perquè la visc tantes vegades.

dijous, 2 de setembre del 2010

Coincidències

¿No us heu trobat mai que quan cerqueu una cosa (el llibre d’un autor/a que en aquest moment us interessa molt, per exemple) la “trobeu” de manera inesperada? Quan es reflexiona atentament sobre aquestes “coincidències”, sovint veiem que tenen una finalitat o un significat més profund en un ordre més ampli de les coses que ens afecten.
(La misteriosa silueta verda de la fotografia és una lluerna trobada al jardí de casa aquest estiu)

dimecres, 1 de setembre del 2010

El vol de l'escriptura

Oferir les idees i els sentiments en l’escriptura és com impulsar ales a l'escriptura, imprimir-li alè en el seu ja fervent desig de vol.

dimarts, 31 d’agost del 2010

Apoteosi de Sant Fèlix

Aquesta fotografia, un privilegi perquè està presa des de la terrassa de la casa modernista que el Fadric i la Trini tenen a la Plaça de l’Oli de Vilafranca del Penedès, respon al moment apoteòsic i fulgurant de l’entrada de Sant Fèlix a la basílica de Santa Maria. Vam assistir a la llarga i vistosa processó que la va precedir guiats pels nostres amics vilafranquins Anna Ruiz i Pere Martí, i que va culminar amb l’escolta dels goigs amb ressons verdians dedicats al Sant. La Festa Major de Vilafranca del Penedès condensa en grans dosis la bellesa, el capteniment i l’emoció de les nostres festes més tradicionals.

dilluns, 30 d’agost del 2010

Silencis i eloqüències

La recordo com si fos ara, i han passat tants anys, la conversa sobre Déu com a experiència de l’inefable de la vida, que vam mantenir amb Guillem Viladot a propòsit de la lectura d'El silencio del Buddha. Una introducción al ateísmo religioso (1996), de Raimon Panikkar.
La problemàtica religiosa, i sobretot la figura de Déu Pare en la tradició judeocristiana, era motiu de reflexió per part de l’escriptor d'Autobiografia de Déu, un “llibre difícil i arriscat”, com consta en la dedicatòria de Guillem Viladot en aquesta novel.la publicada el 1997 (un llibre que en podríem dir de culte, i, per això mateix, poc o gens reconegut, com el mateix autor lamentava).
Sembla una contradicció, l’expressió ateisme religiós. Però no ho és, ja que el buddhisme és una religió sense un Déu antroporfomitzat o, si es vol, revelat a través de les Escriptures, tal com el coneixem a través de les religions monoteistes.
El silencio del Buddha de Panikkar és un llibre fruit de molts anys d’estudi, d'experiència i de reflexió que intenta superar el mur que la nostra cultura occidental estableix entre creients i ateus. Mur que sembla ben artificial, ja que l’experiència de l’inefable és universal. La vida espiritual és pròpia dels humans, l’anomenem com l’anomenem. Els psicòlegs en parlen com d’una experiència límit, és a dir: aquell instant detingut en que desapareixen temps i espai, en que “sortim” del temps i l’espai (el transcendim) o “entrem” dins el temps i l’espai, ens hi unim, ens hi confonem, com ens han deixat escrit els místics de tots els temps i cosmovisions religioses.
Tots els camins porten a Roma, es diu col.loquialment, i és que no hi ha una sola via sinó moltes maneres d’aproximar-se al cor de la vida, de viure la nostra humanitat en totes les dimensions, des de la més material fins a la més subtil, des de la més externa fins a la més interior, i fins allà on ens és possible, ja que l’aprenentatge de la nostra humanitat, personal i intransferible, va del bressol a la tomba…

diumenge, 29 d’agost del 2010

Raimon Panikkar

La experiencia de Dios, de Raimon Panikkar (PPC, 1994), em va acompanyar molt de temps. Vull dir que el duia a la bossa, que el llegia a tot arreu, que en subratllava paràgrafs, que me’l feia meu. Ara és a la lleixa de casa juntament amb altres llibres d’aquest filòsof i sacerdot, dignitat a la qual mai no va renunciar, ni és possible, com havia dit, perquè és una iniciació al sagrat.
Raimon Panikkar figura en el meu calendari platònic. A La experiencia de Dios va escriure, i tradueixo: “L’experiència de Déu, en tant que experiència del diví, no només és possible, sinó també necessària perquè tot ésser humà arribi a la consciència de la seva pròpia identitat.”

dimarts, 24 d’agost del 2010

Les ruïnes

La màgia de les ruïnes potser no es deu tant al que mostren -tot i el seu atractiu estètic, almenys per als romàntics- com el que revelen les pedres que encara resten: l’absència del que havien estat: una casa, un palau, un castell, un temple, una església, un monestir.
(Obro parèntesi d'uns dies, que serem a Madrid. Ens retrobarem el dia 30)

dilluns, 23 d’agost del 2010

L'art

L’ART és la manifestació de la realitat altra: realitat oculta que espera ser revelada com la interpretació d’una visió o d’un somni.

diumenge, 22 d’agost del 2010

La nit

El divendres 30 de juliol vam estar a Buchenwald. A prop de Weimar, l’harmoniosa i tranquil.la ciutat clàssica i pàtria adoptiva de Goethe, a penes a deu quilòmetres i amagat darrere un bosc que corona el turó d’Ettersberg, l’any 1937 va ser construït el lager, o camp de concentració de Buchenwald. Més de 56.000 presoners hi van morir, uns de fam, de fred, de malaltia o d’excès de treball en penoses condicions; d’altres de resultes d’experiments mèdics, tortures o simplement assassinats. En els últims temps (el camp va ser alliberat pels americans l’abril de 1945) els crematoris anaven a tot gas. L’aire empudegat de mort era irrespirable, segons han explicat els supervivents d’aquell horror.
La història dels camps de concentració i d’extermini nazis ens ha arribat no només a través d’historiadors i d’estudiosos sinó també, i potser d’una manera més real encara, a través de la literatura. De l’experiència de Buchenwald en parla Jorge Semprún al seu llibre L’escriptura o la vida, així com també en parla el premi Nobel de Literatura Imre Kertész al seu relat Sense destí.
Jorge Semprún, a Buchenwald era un presoner polític, un comunista, un enemic del règim nazi. Imre Kertész, aleshores un noiet d’a penes quinze anys, hi va anar a parar per la seva condició de jueu, tot i que la seva família no era practicant del judaisme i estaven molt integrats en la societat hongaresa. Un i altre van viure aquella tragèdia que ha deixat un pòsit de dolor i desconcert difícil d’ignorar i de pair. Sí, resulta inquietant parar-se davant la xemeneia de Buchenwald i no sentir un calfred i un mareig profunds, tot i que l’aire d’aquest juliol fos net i el cel blau, sense màcula de fum.
Una lectura aquests dies de viatge a Weimar ha vingut a completar aquests dos testimonis de Buchenwald: La nit, d’Elie Wiesel, escriptor, crític literari i professor d’origen romanès, a qui l’any 1986 li va ser atorgat el premi Nobel de la Pau pel seu treball a favor dels drets humans. L’any 1944, Wiesel va ser capturat amb la seva família jueva i traslladat al camp d’extermini d’Auschwitz, on va veure desaparèixer la seva mare i la seva germana petita. Després el van deportar a Buchenwald, on va morir el seu pare el 28 de gener de 1945: “Encara vaig haver de quedar-me a Buchenwald [els trasllats eren arbitraris i constants] fins a l’onze d’abril. No parlaré d’aquesta època. No tenia ja cap importància. Després de la mort del meu pare, res ja no m’importava. Vaig ser traslladat a un bloc de nens, on érem sis-cents.”
La nit va ser publicat, en francès, després d´haver estat traduït del yiddish en què es va escriure originalment, l’any 1958. Tracta, en el fons, de la tragèdia espiritual que suposa la mort de Déu en l’ànima d’un nen, Elièzer, fill d’una família practicant de la branca hassídica jueva i estudiant de la càbala amb un mestre que és un sant i que sempre està present en les seves reflexions sobre les penalitats que ha de sofrir.
La nit, un relat poètic i cenyit a les paraules imprescindibles, és una corprenedora història viscuda des de dins del judaisme practicant, des de la fe jueva i la mort de la innocència d’un presoner en un camp de concentració nazi. Wiesel transforma l’angoixa i l’experiència traumàtica soferta en aquests camps de la mort en una obra d’art literària, i més encara: en unes pàgines de reflexió que posen els péls de punta perquè van al moll de l’ós de la qüestió: després d’aquesta vivència trasbalsadora, ¿com ser un bon jueu, un jueu devot, quan Déu sembla haver abandonat el poble jueu, molts d’ells gent pietosa i víctimes innocents que van morir en aquell gran Holocaust? A la porta d’entrada de Buchenwald es llegeix: “A cadascú el seu”. Voleu dir que allò, tot el que va passar allà dins: una tortura psicològica i moral amb resultat de mort física en molts casos, aquella gent s’ho mereixia? És evident que no. Vet aquí el dubte existencial que Wiesel planteja a La nit i que encara obre ferides.
(publicat a L’Eco de Sitges el 14 d’agost de 2010. Recomano de llegir sencera aquesta trilogia d’Elie Wiesel)







dissabte, 21 d’agost del 2010

Calendaris platònics




Com a instrument de formació espiritual pròpia, Eugeni d'Ors redactava el que va anomenar Calendaris platònics, una mena de santorals en els quals escrivia els noms d’aquelles figures o esdeveniments del món de la cultura que patrocinaven la seva vida.
Jo tinc una llista del que en dic la meva genealogia, que, sense menysprear la familiar, abraço i rememoro amb un sentit de proximitat, de germanor, de pertinença, de comunió espiritual.

divendres, 20 d’agost del 2010

Les mans de l'escriptor

Escriu Tatiana Tolstoi al seu llibre de memòries sobre el seu pare, Lev Tolstoi (1828-1910, enguany farà 100 anys de la seva mort), que mai no podia mirar les mans del seu pare -no gaire maques, ossudes, amb les venes en relleu- sense emocionar-se pensant en el que aquestes mans, obeint l’esperit, havien transmès a la humanitat.