Aquest 11 de setembre de 2014 hem de dibuixar una gran V humana a la Ciutat Comtal. Barcelona es mereix aquesta celebració-manifestació d’estima per
Catalunya i de reivindicació nacional en una ciutat que fa 300 anys que va
defensar els drets de tots els catalans en una batalla cruenta que va acabar
amb un saldo negatiu. Els seus efectes encara duren sota diverses màscares i
procediments per part de l’Estat espanyol que ningú no pot negar que tenim en
contra, els fets parlen per ells mateixos.
A petita, o gran escala, segons la perspectiva, no fa gaire encara vaig
haver de respondre (quin cansament!) pel fet d’escriure la meva obra en català,
aquest crim, o fet insuportable, del qual també en fa esment José M. Murià al
seu llibre testimonial Per què en sóc? (Pagès editors).
José M. Murià, eminent historiador nascut a Mèxic, i que ha escrit els seus
treballs naturalment en el castellà de Mèxic, és fill de Josep M. Murià,
independentista de pedra picada, i nét de Magí Murià, pioner del cinema català.
Fill i nét de catalans exiliats arran de la desgraciada guerra civil, no va
trepitjar Catalunya fins als vint-i-un anys en el primer viatge a la nostra
terra. Entre altres activitats a favor del nostre país, va ser l’artífex de la
presència de Catalunya a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara,
Mèxic, l’any 2004. La primera llengua que va escoltar, entendre i parlar, però,
és la catalana, que ha anat perfeccionant amb el temps. Murià parla el català
amb una gran fluïdesa i naturalitat quan es troba amb catalans. Això més d’una
vegada li ha valgut patir incomoditat, n’explica una anècdota en un dels
capítols de Per què en sóc? Imaginin
els lectors l’escena, esdevinguda a Madrid. En una conversa telefònica amb un
català, José M. Murià li parla en català davant d’un auditori que no li treu
l’orella de sobre. A continuació, s’esdevé l’interrogatori: ¿Qué motivos tienes para hablar en catalán? El
motiu cau pel seu propi pes. O és que hauria d’haver parlat en castellà amb una
persona amb la qual sempre parla en català? Aquests personatges amb mentalitat
inquisitorial, li haurien fet la mateixa pregunta si hagués parlat en anglès?
Aquesta actitud intolerant envers la nostra llengua, que la majoria de catalans
hem patit, fora i dins de Catalunya, cal dir-ho, no només és impertinent i
desconsiderada, sinó humiliant.
Ara és l’hora de tots els catalans,
deia Pere Cardús al seu Mail obert
publicat a VilaWeb, tot invitant-nos a la participació a la
V, però anant més enllà, amb el desig d’obrir un nou capítol en la història. Ara és l’hora de tots els catalans, sí, també
dels qui tenen com a llengua materna el castellà, o la llengua que sigui, els
horitzons culturals de Catalunya sempre han estat oberts. Som en un moment
històric del procés cap a l’assoliment d’un estat propi, cap a la V(ictòria)
definitiva, sigui com sigui a partir del 9-N, un punt d’inflexió. Som
afortunades, les generacions que ho podrem compartir, ja que moltes persones abans
que nosaltres han treballat cadascú segons el seu pensar i sentir perquè
poguéssim arribar fins aquí.
Entre la gent propera que ho hauria viscut amb l’alegria serena que el
caracteritzava en els seus anys de vellesa, hi ha l’amic Jordi Llimona, que
justament va morir l’11 de setembre de 1999, enguany farà 15 anys. A L’hora dels pobles (1993), escrivia: Espero que Catalunya pugui arribar a tenir
una vida més fàcil que la que ha tingut durant tants anys de sofriment, de
persecucions i de regateigs. Que frueixi d’un Estat, que pugui arribar a la
plenitud, a la qual té dret com qualsevol altre poble. A la V humana
portaré les seves paraules al cor, perquè
entre somni i somni puguem arribar al gran somni de la nostra plena llibertat,
com m’escrivia a la dedicatòria del llibre. En nom de què hauríem de renunciar
a construir un país diferent, millor, amb
els seus defectes, però amb moltes més virtuts, com diu el jove Cardús. De
moment, ens trobarem a la V!
(article publicat al Diari de
Vilanova, 5 de setembre de 2014)
