Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dostoievski. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dostoievski. Mostrar tots els missatges

divendres, 1 d’abril del 2022

Amb Ucraïna, amb Rússia


 

Va passar amb la Primera Guerra Mundial, que va canviar la manera de fer la guerra. La mala resolució del problema va donar lloc a la Segona, pitjor que la Primera, ja que porta la motxilla plena de pedres que va ser l’Holocaust. La gent culta que aquí era wagneriana discutia amb la gent culta que estimava Descartes o Baudelaire. Alemanyòfils i francòfils idealistes o culturals de cop assaltats per la guerra entre els dos països.

Les guerres les organitzen mandataris i els seus règims. La gent pot simpatitzar amb aquesta idea o amb aquella altra, però és carn de canó. Qui pateix les guerres és la gent. Només cal veure les files de refugiats ucraïnesos. Si la propaganda russa no fos propaganda, la gent no deixaria casa seva. Algú marxa de casa si no està en perill? No es deixa el que s’ha aplegat durant tota la vida si no és per causa major, i la guerra contra Ucraïna és molt cruel amb la població civil. Les guerres convencionals tenien lloc a les trinxeres. Ara les trinxeres són a la porta de casa. Ja em vam tastar el vinagre en la nostra Guerra Civil.

La guerra de Putin i el govern del Kremlin contra Ucraïna –no dels russos que pateixen el seu tirà!- no només destrossa barris, poblacions: destrossa el patrimoni i el futur de la gent i, de passada, el nostre. El món globalitzat reparteix el cost. El preu del gas, la benzina, distorsiona l’economia tan matxucada per la pandèmia.

El president ucraïnès és d’origen jueu, familiars seus van morir en camps d’extermini. Acusar-lo de nazi per la propaganda russa és pervers. Que a Ucraïna hi hagi partits d’ideologia nazi és un mal que patim tots, també suecs i noruecs, tan civilitzats. També aquí en tenim. No per això se’ns ha de desnazificar, l’excusa per envair Ucraïna. La raó és una altra: la seva annexió a la gran Rússia, somni imperial que mai no ha desaparegut, a un tsar el substitueix un altre, només Gorbatxov va sortir del guió. La literatura és un reflex de la vida. Rellegir Fiodor Dostoievski dona pistes. Va ser un autèntic visionari que sempre escrivia sobre el que va conèixer. Recomano la lectura d’Els dimonis. Ja em direu.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 d'abril de 2022)

divendres, 27 de juny del 2014

Paternitat

La lluita de les dones per resituar-se en el món en un just pla d’igualtat amb els homes, ha dut incorporada la lluita pel respecte a la diferència. No hem pas acabat el camí, ja que duem segles a l’esquena on s’han anat gravant amb foc uns arquetips de feminitat i de masculinitat que han entorpit, i de quina manera, la lliure manifestació de l’ésser, el veritable, que dones i homes portem a dins. Rols i màscares socials ens han pesat tant, a uns i altres, i a vegades ens han fet tan infeliços!

Per temps i temps semblava una llei inalterable el fet que les dones tenim l’instint de la maternitat, i que els homes es troben amb una criatura als braços i no saben què fer-ne… Res més lluny de la realitat, almenys en els temps presents. Conec pares de ben a prop que ho són perquè desitgen ser-ho, i tenen l’instint d’acollir els fills com es creu que només ho pot fer una mare. Així com també conec de ben a prop mares que són àvies (i algunes besàvies), que han d’esforçar-se molt per aparentar tant una cosa com l’altra. És llàstima haver de viure en vestits tan estrets que ens ofeguen. Tant la vivència de la maternitat com la vivència de la paternitat ha de poder escollir-se amb el cor.

Acabo de llegir una història meravellosa sobre una paternitat escollida amb el cor. Es tracta de Viatge a Moscou (Ara llibres), de Llibert Ferri. En aquest llibre, el reconegut periodista fa una crònica tan detallada com emotiva de com va conèixer i adoptar el seu fill Alioixa en els temps del final de la Guerra Freda.

A la ciutat de Moscou, el març de 1993, Llibert Ferri va llogar una habitació a casa d’una dona valenta i soferta, Maria Simeonovna. Allà va conèixer l’Alioixa, el seu nét que vivia amb ella, i que aviat el va reconèixer com a pare. El reconeixement entre pare i fill, doncs, va ser mutu, ja que el pare biològic d’aquest nen de deu anys estava separat de la mare, filla de Maria Simeonovna, i no vivia amb ell. Però el nen tampoc vivia amb la mare. Tots dos progenitors tenien problemes amb la vodka. És la vida russa, ja saps, li diu en un moment donat la Maria al Llibert.

Sí: la vida russa, de cap a cap, sembla obeir una fatalitat. Només cal llegir escriptors russos com Tolstoi, Dostoievski, Turguénev, Pasternak, Tsvietàieva, Soljenitsin, Dovlàtov… per fer-se’n una idea aproximada. O llegir els llibres d’història que no han estat adulterats, és a dir: els llibres escrits per russos fora de la santa Rússia, o de la vella Unió Soviètica.

Amb la narració en diversos capítols de la bella història de la paternitat de Llibert Ferri envers el seu fill Alioixa, l’autor recupera, amb la sòlida visió de qui ja es troba a la meitat de la vida, les estimades figures dels seus pares, així com a mesura que passa el temps la vivència de la seva paternitat el fa compassiu amb la paternitat no reeixida del Saixa, el pare biològic del jove Alioixa.

I és que una de les qualitats que proporciona ser pare o mare és que a través dels fills creixem com a persones i ens fa més comprensius. A diferència d’altres vincles, el lligam que s’estableix entre pares i fills ho és per sempre, així com sempre es dóna una mútua adopció. Poques vegades som com els altres esperen que siguem. Per aquest motiu, l’adopció, que és de naturalesa espiritual tant entre pares i fills biològics com entre pares i fills adoptats, equival a l’acceptació del nostre ésser més íntim. És a partir del reconeixement de sí i del reconeixement dels altres com podem esdevenir qui som de debò i estimar-nos de forma incondicional. No és fàcil, perquè, com diu Ferri, convivim amb la incertesa dels temps. Però també diu que els trajectes [a compartir] són esperançats. I tant!

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de juny de 2014)

dissabte, 13 de novembre del 2010

Crítica

“La crítica literària hauria de sorgir d’un deute d’amor”, va escriure George Steiner l’any 1959 a Tolstoi o Dostoievski (Siruela), on l’autor fa una lectura rigorosa, profunda, però també admirativa, del treball literari dut a terme per aquests dos gegants de la literatura russa. “Bona part de la crítica contemporània és d’una altra índole: burlona, tocanassos… sovint es fa més per enterrar que no pas per saludar.” O per consolidar la mediocritat. Perquè, ai del qui té un pensament lluminós: aviat troba apagallums!
Costa de posar sobre la taula el tema de la crítica, un tema que va de boca en boca, que tothom sap com funciona, però que ningú no gosa parlar-ne obertament perquè, com deia dies enrere Antoni Puigverd en un article “el pensament lliure torna a ésser sospitós. Es menysprea a l’escriptor o intel.lectual que pensa pel seu compte…” I tant. Tothom, o almenys una gran majoria, tem aquesta mena de mort social, i és comprensible. D’aquí ve tant de silenci que manté un estat de coses, a vegades fins i tot immoral.
Perquè la crítica que s’acostuma a practicar aquí (i és clar que hi ha excepcions!) és extraliterària. Què vull dir? Doncs que compta tot menys la literatura. Tant si val si escrius bé com malament, tan si val si fas una obra literària amb nota. Compta la teva filiació política, si tens un lobby darrere, si ets creient o ateu, si ets amic d’aquell o d’aquell altre, si tens pinta de professor o de hippie, si ets molt social o de caràcter reservat, si tens salut o estàs malalt, si ets guapo o lleig… i així podríem anar sumant i restant circumstàncies que res no tenen a veure amb l’obra a analitzar, però que surten a col.lació, ja sigui de forma subtil, a vegades barroera i tot.
“Això ha passat sempre”, ja sento que diuen alguns. Sí. Ja Domènec Guansé, que va exercir la crítica, va escriure: “És obvi que sense moral no hi ha crítica possible”. L’escriptor volia dir crítica ni llagotera ni venuda, ni destructiva ni plena de prejudicis, sinó crítica constructiva, il.luminadora, honesta.
“I tu, què fas?”, diran uns altres, vist que sovint comento lectures. He escrit en una altre lloc que la crítica que faig és la crítica de l’amateur, és a dir: sense interès personal ni econòmic, totalment lliure. I la faig per amor a la literatura i amb esperit de servei a aquesta literatura, la catalana, que em produeix tanta estima i admiració. I em mou a exercir la meva opinió el fet de comprendre des de dins la dificultat d’escriure amb aquell esperit d’excel.lència que intenta anar més enllà del propi autor o autora, escriure sense cotilles mentals, deixant volar l’esperit.
Crec que el paper de la crítica és d’intermediació. El crític intenta posar en contacte l’autor i el receptor, uns i altres amb referents propis i aliens, i sempre amb el desig d’incitar a la lectura i de situar els llibres en el seu context literari. El judici (i menys dedicat a les persones) no s’escau en la crítica. L’opinió, sí, i sempre reconeixent que diguem el que diguem quedarem curts perquè els humans som limitats. Qualsevol forma d’art és més que nosaltres perquè prové d’un treball de superació, tant dels autors com dels crítics.
Així, doncs, m’hi miro, a l’hora de redactar un text crític. Pretenc que sigui en ell mateix una peça literària que el temps sostingui amb dignitat. T. S. Eliot parlava de la figura del poeta-crític: aquell o aquella que en paral.lel a la seva producció de creació desenvolupa una obra crítica. En aquest mester intento sempre elevar l’anècdota a categoria, que el temporal esdevingui intemporal. I m’afilero amb el què deia el pintor Joan Ponç: “Pretenc donar una prova: que també és possible crear al marge de tots els interessos, pressions i modes”. Em sembla que la crítica ha d’anar per aquest camí d’ètica, de llibertat mental i d’amor a l’art i a la feina ben feta.
(publicat a L’Eco de Sitges, 5 de novembre de 2010)